Josep Climent

Índex (pot fer click en cadascun dels apartats per veure el contigut)

-Conferència sobre Josep Climent i Avinent a Castelló de la Plana

- Testament de Josep Climent, reflexions sobre... per la revista SAÓ. 23/01/2009

-Comunicacions del Dr. Marc Antoni Adell de a l'Aula Magna de la Universitat de València el 19 d'Octubre del 2006

-La personalitat polièdrica de Josep Climent

-Article sobre Josep Climent pel Diccionario de Historia Eclesiástica de España


-Algunes altres obres de l'autor

-Diccionari d'Història Eclesiàstica de Catalunya

-Recensions i documents sobre Climent al Rectorologi

 

 

Josep Climent i Avinent

Conferència sobre Josep Climent

Josep Climent i Avinent (1706-1781), coordenades generals i circunstàncies de la seva obligada remoció de la seu episcopal de Barcelona (1766-1775). Conferencia pronunciada per Francesc Tort Mitjans el dia 1 de juny de 2006 a Castelló de la Plana en l’acte inaugural del tercer centenari del naixement de Climent.
(El 2 de desembre de 1981 en la mateixa ciutat de Castelló de la Plana, Tort pronuncià la conferencia conmemorativa del segon centenari de la seva mort amb el títol: Joseph Climent i Avinent, un castellonenc universal. 46 folis amb notes per publicar-se. Resta inèdit.)


Climent – Castelló de la Plana

Castelló de la Plana, ciutat important en nèixer Climent l’onze de març de 1706 i que s’ha anat situant en primer lloc, ha donat en tots els temps fills ilustres. Tenint en compte inclòs el nivell privilegiat que en el segle XVIII tenien encara els eclesiàstics la personalitat i la importància de Josep Climent i Avinent podria comaparar-se i compartir, amb nota alta, amb els diversos castellonencs de tots els temps. Per alta banda, Climent va estimar sempre la seva ciutat natal mantenint els lligams tant des de València com desde Madrid o Barcelona. A favor de Castelló i del Colegi d’Orfes que ell fundà, el bisbe dimisionari de Barcelona –que morí a Castelló el 28 de Novembre de l’any 1781- feu testament.

Tercer Centenari

Climent va ser figura com a rector, com a canoge magistral i finalment com a bisbe de Barcelona. No deixar de ser-ho tampoc com a bisbe dimisionari, de Castelló sortiren i arrivaren correus arreu d’Europa.
Cal felicitar a la Comisió III Centenari del naixement del bisbe Climent, a la Universitat jaume I de Castelló de la Plana i a l’Associació Josep Climent que manté viu el seu record sobre tot a Castelló i a València, i també a que en inaugurar l’homantge a Climent en el III centenari del seu naixement s’hagi escollit els locals de les Aules de Castelló, tan volgudes per Climent pel fet d’haver seguit aquí els estudis de menut i adolescent tenint després cura de mestres i edifici des de 1754.
També es de notar que existint tants estudis biogràfics de Josep Climent d’alt nivell com els de Gil Vicent, Llidó o del professor Dr. Marc Antoni Adell i Cueva, que en llur estudi penetre de forma magistral la fibra del cor aimant dels nens i nenes de Climent, s’hagi cregut oportú que fos jo qui pronunciï aquesta conferència inaugural arrel de la meva obra sobre Climent.
El Dr. Marc Antoni Adell i el Dr francesc Marco i Castillo son, particularment el Dr. Adell, els que es posaren en relació amb mi i m’informaren amablement de tot. També de com la figura de Climent continua viva com es ara en l’obra dedicada a Van Espen on hi ha colaborat el Dr. Mestre i en la investigació d’Andrea J. Smidt.
Per altra banda, en l’edició, per Espasa, de “Memorias de España” de Giacomo Casanova, en l’article final Marina Pino també parla del bisbe de Barcelona Josep Climent i, a més, en 1991, amb motiu dels Jocs Olímpics, l’Ajuntament de Barcelona li dedicà un carrer proper al Cementiri de la Mar Bella que va fer construir el mateix Climent.


Coordenades “Distingue tempora et concordavis jura”

El natural de l’home no vaira amb el temps. Si les conviccions, els conceptes i els poders i per aixó s’imposen, en tota visió històrica, les coordenades de temps i espai. En aquest sentit cal tenir clar, de vell entuvi, les diferències quasi abismals de l’Esglèsia en l’època de Climent i la que ha anat seguint.
El concili Vaticà I definí l’infabilitat del Papa i bona part del pensament eclesiològic i episcopalista de Climent quedà superat. Per altra banda el nou Dret Canònic, que s’originà a partir del concili Vaticà II, publicat l’any 1983, i encara que no se’n parli, al meu entendre no sols tancà l’entrada de l’aire nou sinò que modificà negativament l’estructura eclesiològica. No tan sols es relegà la funció del laicat en camps de segles organitzats com en Jutes d’Obre, Confraries i demés sinò que també el mateix clero ha vist molt mermades les seves seculars prerrogatives tot favor del poder absolut dels bisbes diocesans.
En temps de Climent el Patronat Reial presentava al Papa una terna formada a partir de varies llistes d’episcopables provinents de diversos estaments, tot dirigint, fonamentalment, a cercar el millor, primant l’excel·lència. Ara el procés d’elecció episcopal queda pràcticament reduit al dit d’un bisbe diocesià que proposa i l’escasa intervenció d’altres instàncies eclesials.


Diferències s. XVIII-XX/XXI

Puntualitzant més, les diferències entre l’època de Climent i l’actual són que, a partir del dit Dret Canònic de 1983, ja no es fan oposicions a parròquies. El bisbe va ser nomeat “a dit”, i ell nomenà també als rectors, els canonges, els jutges i professors “a dit”. Els Cabildos Catedrals han perdut les seves prerrogatives històriques. És encara més significatiu el fet que si abans els jutges eclesiàstics, una vegada confirmats pel bisbe en la seva pressa de possesió, continuaven en el càrrec de forma inalterable fins morir, ara el bisbe els nombre “ad libitum” per periodes de dos, tres o quatre anys, sense dret a ser reelegits.
Ara doncs, ni els canonges, ni els preveres ni els laics poden defensar, amb les més mínimes garanties, els seus drets. La signatura Apostòlica o el Tribunal Suprem queda reduit a un grup de cardenals sense nom i sense història que ratifiquen, en cas de recurs, el que els hi ve del bisbe diocessà partint d’aquell aforisme jurídic que permet els majors abusos, de que “quod non est in actibus, non est in mundo”.


Qualsevol bisbe del segle XVIII, si entrés de nou en escena, no coneixeria l’obra. Per això crec que es important tenir en compte que l’Esglèsia d’avui es quasi una altra de la del temsps de Climent .Concili Vaticà I, Concili Vaticà II ,nou Dret Cononic,organització eclesial cent per cent episcopalista, primacia del bisbe sense quasi cap dret canonicament real de cap estament anterior al citat nou dret Canonic, diguis capitols catedrals, diguis juntes d`obra,diguis la relagació canónica dels laics en l`estructura jurídica efectiva de parroquies, diócesis; diguis la falta d`atribucions reals dels col.legis de rectors, diguis el fet de que en l`Esglesia sembla que tot haigi d`acabar amb mitres; diguis ordres religioses sense capacitats pastorals globals; diguis l`estancament de tota disciplina de l`Esglesia en quant fa referencia al celibat; diguis l`adulteració de la practica dogmàtica a nivell parroquial en els llocs regits per diaques sense l`ordinaria celebració de l`Eucaristia predicant sovint, com ens consta, de que amb la Comunió ja n`hi ha prou, etc. etc. Tot aixó explica el que la reducció de les misses en certes diócesis, com la de Barcelona, ha sigut, en pocs anys mès del vuitanta per cent, son moltes les parroquies tancades, venudes, unides a altres amb un mateix rector de forma que mentres hi haigi un nom de rector ja n`hi ha prou; diguis el que la tradicional visita pastoral es pur tramit buit; diguis la devallada mil.lenaria de les confirmacions etc. etc.; diguis la Visita ad Limina reduida a anar a Roma... Sortossament el Vaticà conserva un posit centenari de estrategia diplómàtica i de vigencia del dret romà i dret natural que permet moure`s una mica en el mare magnum del temps present, sort n`hi ha, també, que l`acció pastoral del Papa, a traves i gracies als mitjans de comunicació, te un abast que mai havia pogut tenir. Gracies també que glossant a Balmes devant de totes les altres religions existens en la terra, la Católica i Ortodoxa supera amb molt a totes les altres també perque la dita Llibertat Religiosa, en el nostra cas, toca també a la llibertat de la pràctica de la religió de forma i manera que la gent i els fidels no se senten obligats a anar a missa i a practicar les lleis de l`Esglesia per molt batejats que hagin estat i per justificades que elles, telologicament i moralment siguin.

Episcopus

Els canvis entre el s. XVIII i el XX/XXI, per importants que puguin ser, ho són menys que l’evolució que es donà, també en relació als bisbes, en el segle III i IV. Cal, en aquest aspecte comparatiu, dir que cap dels bisbes que jo he estudiat –Climent, Armanyà, Martí...-, quan parlen de l’Esglèsia Primitiva, no es fixen en els temps Apostòlics o en les comunitats de preveres, sinò a partir de l’aparició de la figura del “episcopus” en el segle III i IV.
Per l’evolució natural de les coses, en llurs coordenades, van anar emergint dins dels preveres, una figura dominant que acabarà nomenant-se “episcopus”, “fiscal”. Aquesta figura nova, allunyada de la simplicitat evangèlica, estaria ja preparada per futurs rols de poder. Podria ser senyor feudal durant l’Edat Mitjanana o gaudir, en èpoques anteriors al regalisme, de “senyorios temporals”...


Pensament-ideari de Climent

Abans de seguir endavant cal teir clar i definit l’ideari intelectual, teològic, eclesial i polític de Climent. En el camp de les costums fou jansenista, això és, promotor de la moral estreta en contraposició del probabilisme i concepció més laxa dels Jesuites.
Climent fou contrari als Jesuites no des de l’oportunisme polític, com després ell denunciarà d’altres bisbes, sinò a partir de les seves conviccions. Fou clarament defensor del català, de Catalunya i València, i de que es restablissin les institucions abolides en el Decret de Nova Planta, tot aixó a partir del seu antirregalisme i del seu clericalisme i episcopalisme. Aquests trets són fonamentals per entendre Climent i ho són també en el context d’una personalitat autèntica, gens aduladora de ningú, vital i lluitador màxim, generós i cordial, que s’implica de ple en tot lo que veu i fa, il·lustrat com el que més, coneixedor i actor en el afers de l’Esglèsia d’Europa.
Considerava al Papa, Bisbe de Roma, “primus inter pares” al qui un bisbe, i ell així ho feu, podia demanar explicacions. Naturalment, aquesta connexió ideològica amb l’Esglèsia i Sínodo d’Utrecht, o del episcopalisme militant, el feu molt sospitós a Roma fins a l’extrem que el Papa Climent XIV es queixà d’ell al Rei Carles III a propòsit de la seva carta pastoral estelar del 26 de Març de 1769 previa a la reimpressió de la “Història Eclesiàstica” de l’abat Claudi Fleuri, que s’extengué, traduida, per tota Europa. Donà peu a que correguessin rumors de que podia ser inclosa en l’Índex de Llibres Prohibits o reprobar-se més o menys al estil de la condena del Concili d’Utrecht.


Segon Centenari de la seva mort

Quan el 2 de Desembre de 1981, amb motiu del segon centenari de la mort de Climent, convidat per els Srs. Eugeni Díaz Manteca i Casimir Melià Tena, de la Societat Castellonenca de Cultura, se m’oferí pronunciar una conferència en vaig fixar, de forma més àmplia, en la figura de Climent. En aquesta ocasió, després de les pinzellades anteriores, ho faré sobre el Motí de Quintes ocorregut el 4 de Maig de 1773, les responsabilitats del Compte de Ricla, l’afer de “La Niña”, l’empresonament dels diputats catalans i la remoció de Climent de bisbe de Barcelona com a última consequència de tot.


Motí de Quintes-Prenotanda

Carles III el 3 de Novembre de 1770 expedí una reial cèlula dirigida a sustituir el servei militar voluntari per l’obligatori, en virtut de la qual tots els varons, no exemptes, compressos entre els 17 y els 36 anys inclusiu, entrarien anualment en la caixa o lleves pel sorteig en les provincies que, progresivament, s’anés fent executiva l’ordre.
Cal recordar, en tot el context, que ja Felip V, arrel d’una ordre similar a la de Carles III, i a conseqüència de les reacciones que s’originaren a Barcelona i Catalunya va concedir-lis l’exempció de quintes. En aquest fet s’atribuí l’increment a Catalunya de l’agricultura i les fàbriques.


Servei Militar – Compte de Ricla

La reacció en contra a la milicia obligatòria tant derivada de les lleis de Felip V com a la de Carles III, es comprenen perfectament si es té en compte que, com especifica la ordre de 1770, els joves compresos entre els 17 i els 24 anys elegits debien servir a l’exèrcit durant 8 anys, els compresos entre 24 i 30 7 anys, i 6 els compresos entre 30 i 36 anys, fet que consternà a famílies i intstitucions de Catalunya tement-se un estancament del seu progrés.
Les circumstàncies i singularitat de la nova llei de Carles III en mires a la seva aplicació a Catalunya, radica en que el promotor en fou ministre de la guerra, Compte de Ricla. Aquest militar fou capità general de Catalunya des de 1767 fins 1772 i durant el seu mandat Catalunya continuà colaborant a l’exèrcit per mitjà de lleves voluntàries. Fou quan el Compte de Ricla fou nomenat ministre de la Guerra quan ordenà al seu sucessor a Barcelona, al capità general interí O’Connor Phaly, que s’apliqués a Catalunya la llei general de Quintes.


Compte de Ricla i Climent

Si les relacions de Climent amb el antecesor de Ricla, el Marqués de la Mina, casat amb una valenciana, foren sumamant amistoses, les del bisbe amb Ricla foren tot lo contrari.
Climent ni que fos contrari, en general, al regalisme, i no estigués tampoc massa d’acord amb polítiques vaticanes, arrivant a dir que de vegades es trovava entre dos focs, no obstant fou sempre un home diplomàtic i correcte. Tot i no estar d’acord en certs postulats polítics i religiosos del moment s’hi subjectava amb educació.
Ni que el Compte de Ricla fos conegut de seguida per Climent com fet a la manera del Compte d’Aranda, no obstant mantingué amb ell el protocol ordinari i consetudinari del Bisbe amb la màxima autoritat política i militar, el Capirà General.
Aquest, peró, el rebutjà de seguida mirant amb desconfiança a aquell bisbe defensor explícit de les bones costums i denunciador dels desordres morals de la ciutat. Ni Ricla ni la seva amant, “La Niña”, deixaren de mirar de reull tant a Barcelona com en l’estància d’aquella a València, al bisbe de Barceona Josep Climent. Tema, aquest, que no se’n pot defugir al estar directament relacionat, segons crec, amb el Abalot de Quintes i de diversos esdeveniments, inclosa l’olbigada dimisió de Climent.


“La Niña”

Marina Pino, en el seu pròleg i article final a la traducció de “Memorias de España” de Giacomo Casanova –traduït per Àngel Crespo i publicat per Espasa l’any 2006- és la única historiadora, que jo hagi vist, que tracti, basant-se en part en lo que jo dic en la meva obra, la importància de l’incident i les diferències entre el Compte de Ricla i Climent. Marina Pino creu que el que va rebre malament a Ricle fou Climent, tot i que està documentat que fou al revés. De totes formes situa bé el tema en relació a Climent quan deixa constància de que era il.lustrat:
“Cuando el Conde de Ricla fue nombrado capitán general de Catalunya fue mal recibido por Josep Climent. El obispo era jansenizante y, aunque tan reformador como cualquier ilustrado, era muy severo en cuestiones de moral. Propugnaba por el Camino Estrecho”
La mateixa autora, Pino, com jo també dic, deixa ben clar no tan sols que Ricla era amant de balls i festes sinò que parla clarament de la fama que tenia a Barcelona al marge del Bisbe. Si Menéndez y Pelayo, en la seva “Historia de los Eterodoxos Españoles” diu de Ricla que va ser denunciat a la Inquisició per llegir llibres de Voltaire, Diderot, D’Alembert, Rousseau i altres, l’autora refereix també, citant al Varó de Malda, les festes que solia haver-hi al palau que duraven des de les 8 de la tarda fins a les 7 del matí.
La ballarina veneciana, Anna Bergonzi, dita “La Nina” –a Espanya “La Niña”-, de la que Casanova comenta en veure-la a València que tenia un “aspecte imponent”, fou amant del Compte de Ricla, vidu feia anys de la qui li donà el títol de Compte. La relació entre Ricla i “La Niña” (1767-1769) fou coneguda pel poble que en feu mofa en les mascarades de Carnaval. Climent, davant les informacions dels rectors i religiosos de la ciutat no porqué mantenir-se al marge d’aquest escàndol públic i, per posar-hi remei, primer parlà amb el rector castrense de la plaça, Mariano Huerta, per tal que posés fil a l’agulla. Pero ell, naturalment, no s’atreví. Va ser llavors quan Climent decidí actuar. Marià Martí Estadella, bisbe de Caracas, procesà també a dos gobernadors, especialment al de Maracaibo, encara que ell sí tenia la jurisdicció castrense i Climent no.
Climent envià secreta i informalment el procés informatiu sobre Ricla al confesor del Rei. Sembla que Carles III no en fou informat peró de fet el gobernador del Consell envià ordre al regent de l’Audiència de Barcelona perquè “es desterrés in alterum de Espanya” a “La Niña” com efectiva i definitavament es feu el 7 de Març de 1769, amb coneixement i celebració de part del poble de Barcelona en manifestacions públiques.
A ben segur que Ricla no dubtà gens ni mica que tot venia de les representacions del bisbe. A aquest fet puntual, però molt greu, sumat a les diferències primeres i a les mascarades ridiculizant a Ricla en els Carnavals de 1768 i 1769, cal trobar, al meu entendre, una forta relació causal en la decisió del Compte de Ricla de que s’apliqués a Catalunya a la r.c. de 1770 amb el següent Motí de Quintes del 4 de Maig de 1773 i llurs conseqüències, fàcilment previsibles, inclosa –com diem- la dimisió de Climent del bisbat de Barcelona.
Per si no ho tinguèssim prou clar mirem el que diu el Baró de Malda:
“Después de la partida a Madrid del excelentísimo Conde de Ricla, ya no hubo más mascaradas por Carnaval, ni saraos de a peseta, ni castillos de fuegos artificiales (...) todo ello por prohibición real”. (p. 298. -Pino-)

Abalot de Quintes – Historiografia


Si bé històricament parlant l’Abalot de Quintes de que parlem fou el fet popular, polític i militar de major profunditat i transcendència des de la Guerra de Succesió i l’aplicació del Decret de Nova Planta, de fet la historiografia quasi no s'en feu resó per variats motius. El mateix Climent escriurà a l’Abbé Clément que en les publicacions franceses i europees s’evités parlar-ne emprant, sobre tot, el terme “sedeció”. Es volgué olvidar i s’hi tirà terra a sobre.
Evidentment jo en parlo llargament dedicant-li tot un capítol en la biografia del bisbe.
El primer qui va parlar de l’Abalot de Quintes, que jo tingui constància, després de la publicació de la meva biografia de Climent fou Josep Morán amb el títol “Canço de l’avalot de les quintes (1773)” publicat en Barcelona Quaders d’Història, 7 (2002). El Dr. Morán, després de referir moltes obres que inexplicablement no esmenten l’Abalot, diu que “hi ha un autor, però, que ha tractat més a fons aquesta qüestió: Francesc Tort i Mitjans”, puntualizant que “l’historiografia recent tampoc no en té en compte aquest estudi de F. Tort, potser perquè es tracta d’un personatge eclesiàstic”.
L’explicació del perquè els continguts de la meva obra i de la vida de Josep Climent hagin pogut ser ignorats radica, més aviat, en la rapidesa en que es fan ara les investigacions, la facilitat i l’abundància de publicacions i, també, el no pertànyer jo a cap grup, ni de Montserrat, ni de la Facultat de Teologia de Barcelona, ni de l’Institut d’Estudis Catalans.


Ordre d’Allistament i Barcelona

El 17 de Març de 1773 es publicà “la real ordenanza adicional a la de reemplazos de tres de Noviembre de 1770 por la cual se sirve declarar S.M varias exenciones y casos para la más exacta ejecución del alistamiento y sorteo guardando equidad”. Encara que devien sortejar-se tan sols el nombre de places previstes per l’exèrcit en cada lleva, no obstant l’ordre precisava que l’allistament debia ser general:
“mando que el repartimiento del contingente para el reemplazo se haga en cada provincia y pueblo según el número que se necesite”. El clero i els nobles estaven exents.
L’ordre de la lleva caigué com un jerro d’aigua freda sobre el comú de la societat catalana. Tal és la consternació que provoca el coneixement de l’ordre que Josep Climent, bisbe identificat amb el seu poble, amb capacitat idològica i caràcter, per disentir a la nova ordenança, decideix parar la visita pastoral i retornar a Barcelona. Efectivament trobant-se fent la visita pastoral a la parròquia forànea de les inmediacions de Barceona, agrícola per més senyes, de Sant Martí de Provençals, deté la visita pastoral que en la seva cinquena etapa havia començat el 13 de Febrer.


Allistament i Abalot

Al ser coneguda l’ordenança a principis d’Abril de 1773 la consternació fou general en tot Catalunya. Molts joves, inclosos en les edats pervistes per la lleva, es varen amagar e inclòs altres emigraren a França. La mala fama que tenia la milicia entre els naturals de Catalunya, el periode excesivament llarg del servei militar que trencaba projectes i vides i la resitència, també, a una nova providència unificadora en la línea del Decret de Nova Planta, s’ajuntaren en contra de la providència. Barcelona va començar a viure amb por, publicant-se bandos clandestins de resistència. Fou aquesta situació explosiva que va obligar, com hem dit, al retorn de Climent.
La seva prudència i equitat no el podien deixar, ni el deixaren, al marge de la situació. Intervení en un principi directament a través de Col·legis i Gremis amb els qui hi tenia una relació privilegiada a través de Bartomeu Amat, germà de Fèlix Amat, que convivia amb ell a Palau. Però res va poguer torçar la decisió tant del Compte de Ricla a Madrid com del capità general de Catalunya.
Malgrat el context d’una prevista oposició frontal a les lleves, després de motls dubtes i aplaçaments, finalment, es va decidir procedir al allistament els dimarts dia 4 de Maig de 1773. Els joves en edat d’entrar en caixa, acompanyats d’altres dels dos sexes als que s’uniren parats i pobres armats amb pals i pedres sense cap arma de foc ni blanca. Els regidors de l’Ajuntament, comisionats per realitzar el sorteig davant de la reacció decidiren retirar-se i amagar-se. En pocs moments un numerós grup de joves fent força per obrir les portes de la ciutat tancades per evitar tant la sortida d’uns com la entrada dels joves, també amotinats, a l’exterior del Portal Nou, foren reprimits pels soldats de la guàrdia causant la mort inmediata d’un jove, mentre tretze més moriren a consequència de les ferides de bala i, d’altres, de menys gravetat, sobreviviurien.


L’Abalot i Climent

Quan la conmoció popular era major va sobrevenir una forta pluja primaveral que obligà als amotinats a refugiar-se en els claustres dels convents i en la catedral de Barcelona que, arrel de les últimes ordenances sobre els llocs d’asil, sols ella a Barcelona, gaudia d’aquest dret. A la catedral, malgrat l’oposició d’alguns canonges i prohoms, els joves van aconseguir pujar a la torre i tocar a somatent. Aquest toc, prohibit des de la Guerra de Succesió va fer que les botigues tanquessin i també el possés el forrellac a les cases.
Havia arribat el moment decisiu, en certa manera el moment estelar de tota la vida de Climent, no hi havia lloc per l’equilibri, havia d’implicar-se i ho faria. Tant el capità general com tot tipus de persones eren conscients de que o es parava el motí o es podria arribar a una sublevació de gran escala. Una prova és que al 1774 els militars encarregaren a l’enginyer Miquel Moreno “un proyecto de fortificar las mismas Atarazanas, para liberarlas en un caso de golpe de mano”. (Muñoz Corbalan, Juan Miguel. Las Atarazanas de Barcelona. Proyecto de restructuración del sistema cuartelario urbano bajo el reinado de Carlos III. Departament d'Història Moderna. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona, pp. 133-149) O.C. p. 137.
Col·legis, gremis, particulars, tot tipus de persones acudiren a Climent conscients de que en aquelles circunstàncies tan sols ell podia fer front amb garanties i salvar Barcelona, i Catalunya, d’una posible rebelió a gran escala.


Motí i Climent

Climent, abans de baixar a la catedral per parlar amb els joves i disuadir-los de continuar amb el motí, envià el seu home de confiança, el vicari general –el valencià Fèlix Rico-, a la comandància per enterar-se bé dels acords presos pels militars, presidits per O’Connor.
Els sentiments de Climent es trovaven en la major disjuntiva de la seva vida. Per una banda devia, com ho reflexa també la “Cançó de l’Abalot de les Quintes”, calmar els ànims sense posar més llenya al foc, però això implicava recolzar-se en el mateix Rei per apaivagar els joves.
Climent, amb l’informació que havia aconseguit a través de Fèlix Rico presionat per tot arreu, baixa de palau disposat a realitzar una de les majors gestes de llur vida. En el curt trajecte es aclamat amb tot tipus d’expressions elogioses enre la que destaca la de “restaurador”.
Climent puja a la trona i començant amb una oració, com era habitual, pronuncia el sermó més important i trascendental de la seva vida. Desitjaria, diu, ser en aquells moments mereixedor del respecte i de la veneració que altres bisbes tingueren dels seus feligresos que varen aconseguir “amb poques paraules contenir als pobles més conmoguts”. Sabedor de l’ilegalitat de tocar-se a somatent, es mostra disconforme amb el fet que els joves continuessin amb tanta “confusió en el temple”. Si no estàveu, els diu, d’acord amb la voluntat del Rei, en comptes d’haver entrat al temple amotinats haurieu d’aver implorat el “patrocini de Santa Eulàlia i la misericòrdia de Déu que té en les seves mans el cor dels reis”.
En el context de lo que calia fer-se en circunstàncies tan extraordinàries Climent, a la fi, sobre tot, de desviar l’atenció dels amotinats sobre els mandos locals civils i militars, afirma que el sorteig de lleves venia, en última instància, del Rei a qui, diu, es pota acudir o representar “però sempre se l’ha d’obeir”.
La “Canço de l’Abalot” abans dita, publicada recentment pel Dr. Josep Mora i que reflexa punt per punt el motí de Quintes diu referent al bisbe Josep Climent:

Quan lo señor bisbe veu
Cosa tant desbaratada,
Entontrar los miñons ba
I d’esta manera als parla:
“quès lo que voleu, fills meus?
Tracteu de asisegar-vos,
Que jo faré per ma part
Tot allò que m’acompaña”
“Nos volan quintar, señor
dient-ne quel rei ho mana;
si un tal ordre hi hagués
bé l’haurian publicada
Per tant no sosegarem
Fins ha tant que vustè vàgia
Al Palau del General
Y fer que quinta no mània”.
Vehent-ne lo bon pastor
Lo sentiment ab què estavan
Los añells de son remat,
Va allí hont se li demana,
Aplicar-ma sos oficis
Per la quitut lograr-na
Suplicant cesi la quinta
A los gefes ho demana.
Y no ignorant los gefes
L’important que a tots estava
Lograr-na la quitud
Ab medi l’han procurada.
Luego ab públic pregó
Suspèndrer quinta decrera

Sí, efectivament, desde la trona s’inicià un inusual diàleg entre Climent i els joves tal com relexa la canço. Després de dir Climent als amotinats que es retiressin a les seves cases sense més soroll aclarint que “si no us retireu, ara, ni jo m’atreviré a intercedir per vosaltres, no podreu deixar d’ocasionar-vos una providència rigorosa”. Després d’aquestes paraules esperà Climent durant uns moments en sileci a veure quina era la recció del poble, que continuà cridant tots alhora. Quan Climent aconseguí que es fes de nou silenci digué que parlés un de sol. Un jove, en nom de tots, demanà un bando firmat que decretés la suspendió de les quintes i que a més, garantís que acabat l’abalot, no es fessin averiguacions i es prenguessin represàlies. Demanant expresament que Climent, en presona, fos el portaveu del poble davant les autoritats de cara a aconseguir la confirmació escrita de les exigències populars.
“Però tots clamaven: Sr. Bisbe no volem quintes. Lo sr. Bisbe per aquietar-los los digué que se soseguessin que ell aniria a suplicar aquest gràcia al Capità General, com en efecte se aquietaren y el Sr. bisbe seguit de centenars de fadrins anà a casa del Capità General que era interino, lo Sr. O’Connor Phaly on trobà lo regent Sugués, fiscals del Rei i oficials que estaven deliberant que es debia practicar. Uns dien, eren estos oficials estrangers, que "se debía salir mano armada con la tropa hacer fuego a quien no se retirarse y hacer el alistamiento" peró los fiscals del Rei amb singuralitat Dn. Manuel Sisternes, valencià, lo tinent sr. Pignatelli, català, se oposaren a esta improdent violència i foren de parer que se suspenguessin les quintes i se donés part a la Cort que en estos casos era la voluntat del Rei. El Parer i dictàmen fou seguit”. (ABU, Lumen Domus Sta. Cat. ff. 459-60) (nota 10 de la pàgina 350 del meu llibre)
Quan Climent fou enviat de bisbe de Barcelona, Manuel de Roda aconseguí satisfer els desitjos de Climent de que fos enviat a la fiscalia de l’Audiència de Barcelona el seu amic el valencià Manuel Sisternes. En aquest moment li havia de ser sobremanera útil. Climent marxa en mig de les aclamacions dels joves de la Catedral a reunir-se amb el capità general, el Marqués de Rubí, Manuel Sisternes i altres.
Retornat Climent a la catedral acabà d’aserenar els ànims dels joves i suggerí que es pasés per la ciutat asegurant als botiguers i demés que ja podien obrir, sense por, les portes. Al migdia del 4 d’Abril de 1773 Barcelona quedà sosegada, publicant-se a les dues de la tarda el bando de la susprensió de les quintes: “A les dos horas de la tarde del mateix dia se feu pregonar per tos els carres ordre del capità feneral y acuerdo de susprendre-les i es pantaren parpers a tots els cantons de suspensió de quintes perquè tots s’aquitaren i se envià lo mateix ordre a tots els poblres de Catalunya”. (Lumen Domus, nota 11, pag. 351)
D’aquesta manera, la intervenció de Climent no només va ser decisiva, ajudat sobre tot de Manuel Sisternes, per aserenar en aquell moment Barcelona, sinò també per tot Catalunya. Però situtats en aquelles coordenades l’actitud de Climent fou realment agosarada. Des del punt de vista militar i polític de l’Espanya del moment, Climent va posar-se a favor del poble i pràcticament, en contra d’una ordre general reial; es situà fora de lloc i prou s’ho apuntaren els fiscals Campomanes i Moniño i el president del Consell Manuel Ventura Figueroa. Al ajuntar-se després, la defensa de Climent de la diputació de Col·legis i Gremis de Barcelona i dels quatre que en serien empresonats alló seria última gúspira per encendre el foc inextingible de la seva forçada dimisió que parlarem ara.
No sé si Catalunya, en general, va resultar informada de la decisió, valentia i encert de Climent, però Barcelona sí. El dia següent del motí i del vando suspenent cautelarment l’allistament, en el matí del dia 5 d’Abril el palau episcopal resultà pacificament ocupat per tot tipus de persones i corporacions en agraiment a Climent “per haver preservat a la ciutat de les desgràcies que l’amenaçaven”. El mateix Ajuntament de la ciutat no sols anà a agrair al bisbe les seves gestions sinò que es recolzà en elles per fer arribar a Carles III una representació firmada el mateix dia 4 solicitant que no es procedís, de nou, a un allistament, posat que tots els entesos sospitaven que es prendria després amb les reaccions del govern de Madrid que donaria, encara, molt que sentir.
Ningú deixà de reconèixer l’influència decisiva de Climent en evitar mals majors a Barcelona. El mateix nunci apostòlic del Vaticà a Espanya, Hipólito Vicenti, informà llargament del Motí i de l’accoó de Climent a la Santa Seu amb una serie d’expressions elogioses al bisbe, tot concluint que gràcies a ell “non ha avuto ulteriori consequenze”.

Motí – Conseqüències

La magnitud dels incidents del dimarts dia 4 de Maig va fer tèmer als barcelonincs reaccions d’alguna manera semblants a la Guerra de Successió. No sols l’Ajuntament sinò el mateix Climent posà en joc totes les seves influències a Madrid per apaivagar també allà els ànims dels polítics i dels militars. Desafinat els perills e interpretacions en que Climent seguiria incorrent, va intercedir en llarga carta al ministre de la guerra Compte de Ricla, el primer responsable. En la seva representació al secretari de la Guerra si per una banda diu que no pensa involucrar-se en asuntes polítics, per l’altra, tornant a incidir en pensaments seus, clericalistes i episcopalistes exposats en la seva pastoral famosa de 1769, justifica que de cap de les maneres pot deixar sols als seu feligresos. Escriu també el bisbe altres cartes als seus amic com Manuel de la Roda. També demana la mediació de l’Abbé Clément perquè no convenia a barceona que, desde fora, es facilités una reacció airada del govern.

Nova ordre d’allistament

Tal com era previsible la reacció del Consell no fou la que s’hagués volgut. En el mes de juny del mateix any 1773, Carles III va emetre una nova reial cédula en la que si per una banda hi han expresions literàries de què no es prenguèssin mesures en contra del passat Motí ordena que es reemprengui el sorteig de quintes i s’assegurin fortificacions convenients per evitar altercats com el del dia 4 de Maig. El mateix secretari de la Guerra feu arribar a Barcelona, extraoficialment, que es complís la llei de quintes encara que fos a través d’algun artifici que a la llarga es concretaria en trocar el sorteig de forma convinguda.
A més de les dites reaccions, el Compte de Ricla ordenà a Climent que fes fondre la campana del rellotge que es feu servir per tocar a somatent “sin que pueda ahora ni en tiempo alguno ponerse otra”.


Diputació dels Colegis i Gremis

Els problemes no havien pas acabat pel bisbe de Barcelona. Ell continuà vigilant i disposat a intervenir en tot lo que la coniència del compliment del seu deure li indiqués.
Pasant per alt altres circunstàncies al voltant de les actituts contràries a l’allistament de part dels colegis de gremis, ens fixem per les implicacions posteriores que afectaren a Climent, en el fet que el capità general accedís a que la Diputació dels Col·legis i Gremis de Barcelona es poguessin reunir sempre que fos necesari, encara que amb la presència del batlle major Josep Moya. La Diputació començà a reunir-se de seguida a partir del 6 de Maig de 1773. Mal aconsellada, deixà però de seguida de convocar a llurs reunions el representant gobernatiu i, desconeixent lleis contràries, en reunió del 11 de Maig va marcar contribucions concretes a pagar per cada colegi i gremi, cosa que donà peu a divisions al no poguer, o no volguer, tots pagar la contribució asignada.


Diputació

Climent seguia tots els moviments de la Diputació per mitjà de Bartomeu Amat, un dels diputats, germà de Fèlix Amat. Bartomeu Amat i Francesc Generas foren els diputats encarregats de consersuar la contribució que podrien donar a la Diputació tant el Cabildo com el bisbe. Climent respongué, textualment, que “sempre i quant la Diputació ho disposi está disposat a contribuir amb la gratificació correspontent a les seves posibilitats”. L’ús del mot “gratificació” en comptes de “contribució” no deixa de ser significatiu.
Climent, a més, davant de la negativa d’algun gremi a contribuir en carta del 3 de Juliol de 1773 va notificar que els deutes correrien a conta seva.


Diputació – Carta – Pressó

Ja que, qui així ho desitgi, pot seguir l’evolució de la Diputació en el meu llibre sobre Climent, a fi de no allargar-me massa paso a resumir el procés fixant-nos en el punt en que quatre diputats són posats a la pressó i confiscats tots els seus bens, etc.
Efectivament el ministeri de la Guerra, per mans del Compte de Ricla, realitza una reorganització militar a Barcelona cambiant tots els mandos. Dels amics de Climent, en relació a l’afer, queda només Manuel Sisternes, fiscal, sobre el que Climent, al final, el 1775, demanaria a Roda que s’el promocionés trainet-lo de Barcelona amb l’expressió de que no quedés aquí “damnatus ad bestias”.
La Diputació de Gremis envia a Carles III una llarga representació en mires a l’exempció total de quintes en el reemplaç de 1774. L’escrit de la Diputació firmat per Francesc Generas, Agustín Vidal, Marià Sentias i Pau Raspall, donà peu a una equivocada interpretació de que Carles III havia decidit escoltar a la Diputació. Havent.se implicat al militar Pignatelli, quin trasllat a Madrid des de Barcelona obeí a la reestructuració militar conseqüent al Motí, la diputació escrigué una carta d’agraiment a Pignatelli soposant de que gràcies a els seus bons oficis s’havia reconduit el problema segons la voluntat manifestada per la Diputació. Al no ser cert el rumor arribat a Barcelona, Pignatelli, temerós de resultar implicat, pasà la carta de la Diputació al president del Consell Manuel Ventura Figueroa qui en correu extraordinari ordenà a l’Audiència de Barcelona d’empresonar i encausar als quatre diputats esmentats.

Climent defensa els Diputats

Climent, malgrat alvirar evidentment que qualsevol defensa oficial dels quatre diputats empresonats podria perjudicar-lo, una vegada comprobat que les seves varies gestions secretes e indirectes no aconseguiren la alliberació, finalment el 20 d’Agost de 1774 decideix dirigir-se, ni més ni menys, al president del Consell de qui partí l’ordre de reclusió, Manuel Ventura Figueroa.
El contingut de la llarga i compromesa carta de Climent tot i admentent diplomàticament que la decisió d’enviar per part de la Diputació aquella carta a Pignatelli, Marqués de Rubí, agraint gestions, pogués considerar-se imprudent, defensa la total innocencia dels quatre diputats.
Primer denuncia als que des de Madrid els informaren equivacadament per dir, seguidament, que ells són “en su clase los hombres más honrados y más cristianos que tiene esta cuidad y que estuvieron tan lejos de mezclarse en la conmoción del día 4 del año pasado que, al contrario, fueron los que más contribuyeron a la quietud”. La carta acaba suplicant “a V.S.I. se digne interceder con su Majestad, como se lo suplico con el mayor respeto y eficacia, para librar a estas cuatro familias de la miseria que padecen y de la total ruina que les amenaza”.


Motí – Diputació – Remoció

En aquell context polític era previsible que el regalisme oficial i l’inèrcia de la visió centralista de les coses, considerés l’intervenció de Climent ofensiva a les regalies. La pràctica del momento, no solament considerava que un bisbe no debia inmiscuir-se sinò que, en tot cas, debia defensar el Consell, a la Justícia i al Rei i esperar, submís, llurs decisions.
La carta de Climent a Figueroa fou, com ja diguerem, l’última gota que feu vessar el bas. Efectivament Campomanes el 10 de Septembre de 1774 emiteix el seu dictàmen fiscal a l’expedient que s’habia obert contra Climent. Campomanes censura l’actitud del bisbe de Barcelona no sols per haver ajudat econòmicament a la Diputació –amb 500 lliures anuals com a mínim-, sinò per seguir ajudant econòmicament les quatre famílies i sobre tot per atrevir-se a defensar la seva innocència davant el Consell. Campomanes denuncia l’ajuda de Climent a les famílies perquè, diu, que les lleis ja ho tenen previst “ni para usar de la posible clemencia era necesaria su interposicón, ni conveniente, antes debía dejar correr las cosas por sus trámites correspondientes”.

Remoció: carta i fanals

El molt extens parer fiscal de Campomanes contra Climent, dirigit a provocar decididament la remoció del bisbe de Barcelona, no sols l’acusa d’haver colaborat amb els “siniestros fines” separatistes de la Diputació sinò que arriba a sugerir que Climent fos cridat a declarar a l’Audiència de Barcelona: “Que lo peor de todo era, que de las juntas clandestinas celebradas por los 12 diputados intrusos de gremios, constaba la dirección, consejo, protección y parte activa que había tomado el Rdo. obispo de acuerdo con los propios diputados para auxiliar sus siniestros fines y coligar en ellos al clero y comunidades de Barcelona, abusando de su autoridad pastoral (...) lo cual aunque pareciese inverosímil e increible constaba probado instrumentalmente ya oyéndose, por sí mismo, el Rdo. Obispo, ya escribiéndoles por medio de Dn. Fèlix Amat, su paje, hermano de Bartolomé Amat, uno de los diputados gremiales de Barcelona”.
En el recull d’accions e intervencions de Climent, considerades políticament incorrectes, Campomanes denuncia la connivència de Climent amb la postura contrària de la Diputació, de 18 de Juliol de 1773 a l’ordre del comandant general de que per la nit, els transeunts haguèssin d’anar amb un fanal encés a les mans, “cosa tan justa el uso de dichos faroles para que no se cometiesen delitos y hubiese orden y tranquilidad en las calles, que no se alcanzaba cómo había podido apoyar Climent semejante resistencia“.

Clericalisme de Climent

Era doctrina compartida per molts bisbes i eclesiàsitcs afins al regalisme oficial, que els bisbes, com abans insinuàvem, no debien utilizar mai la seva primacia pastoral en contra del gobern. Francesc Armanyà i Font, bisbe de Lugo i arquebisbe, després, de Tarragona ho solia dir amb freqüència, però caldria haver vist lo que hagués fet en les greus circunstàncies en que Climent es trobà a Barcelona. Així doncs, es comprén el dictàmen: “que los fiscales se admiraban de hallar instrumentalmente complicado al Rdo. obispo, en excesos que eran tan impropios de su caràcter, de la gratitud que debía conservar a V.M. por su elevación a la mitra y a las obligaciones de su cargo pastoral, siendo más propio de su celo exhortar a sus feligreses a la obediencia y respeto a las reales órdenes y de las que, en su real nombre, publicaban los magistrados para conservar en tranquilidad y justicia las gentes”
Si bé el parer fiscal no parla explicitament de la remoció de Climent, el plà apareix implícit en l’expresió “por ahora” quan es diu “previniéndole que, por ahora, no se hacía mayor demostración contra su persona, en la inteligencia de que se estaría a la mira para lo sucesivo”. Des d’aquest moment es demana que S.M. obligui a Climent a prescindir de Fèlix Amat “y que la Real Audiencia hiciera salir del Principado de Cataluña a dicho Dn. Fèlix con prohibición de volver a él en tiempo alguno bajo las penas más severas, pasándose aviso a la Cámara para que no se le consultase en oficio ni beneficio”. Està clar, però, que Manuel Sisternes a Barcelona i Manuel de la Roda a Madrid pararien aquest i d’altres cops encara que ningú podria evitar que l’evolció dels fets obligués a Climent a sortir, tristament, de Barcelona.

Bisbe de Màlaga

Si bé Climent havia estat informat per diferents conductes sobre els rumors dels plans de treure’l de Barcelona, com l’informació secreta que li donà, en aquest sentit, el Cardenal Conte, ex-nunci a Portugal, al seu pas per Barcelona camí de Roma, no perdé mai l’esperança de convèncer al Rei de que no se’l remogués. Ni davant de l’informació de que havia estat promogut al bisbat de Málaga, notícia donada oficialment pel marqués de Llanos en carta de set de Febrer de 1775, en la seva resposta, de l’11 del mateix mes, Climent exposa la doctrina, del tall episcopalista, en contra del su trasllat a Màlaga. Després de dir que el seu trasllat a Màlaga no reportaria cap benefici a la diòcesi, continua: “Por otra parte juzgo ser muy puesto en razón que para las traslaciones solamente se atienda a la utilidad de una Iglesia en el caso de que no se cause perjuicio a la otra. Y por lo que concibo, a más de que sería inútil en Málaga, soy ahora en Barcelona menos inútil de lo que fuí al principio”. Després de dir que els canvis de bisbes de Barcelona, diòcesi considerada de trànsit, a altres seus considerades de terme, han causat greus prejudicis en lo temporal i espiritual, passa a resumir la seva trajectòria barcelonina en tots els camps tot dirigit a que Carles III el defensi, suplicant si “S.M. tiene a bien que acabe mis días en este destino, que me dió la providencia, como se lo ruego con la mayor humildad y con la esperanza de alcanzarlo de su notoria real justificación y clemencia”. Cal notar que, ni en aquest moment, Climent s’havé a utilitzar expresions regalistes que li hagueren facilitat quedar-se: “el destino que me dió la divina Providencia”, en comptes d’alagar al Rei amb la menció de que havia estat Carles III qui li havia proposat.

Dimisió Màlaga i Barcelona

La sort estava ja tirada. En aquelles circunstàncies es considerava prioritari remoure de Barcelona el bisbe i tots els càrrecs polítics i militars que d’alguna manera resularen, per activa o per pasiva, implicats en els esdeveniments de l’Abalot de Quintes. Ja no hi havia posibilitat pràctica de que es dongués marxa enrere. Davant de la proposta de trasllat a Màlaga, Climent decideix, en carta del 15 de Febrer de 1775, dir que no volia anar a Màlafa, fosin quines fosin les conseqüències de la seva renúncia i esperant, però, encara, que al final se’l deixés a Barcelona. El Rei no acceptà la renúncia amb l’explícita conseqüència de que deuria també renunciar a la seu de Barcelona. Així ho comunicà el Consell en carta de 4 de Març de 1775.
Climent donà, finalment, el 15 de Març de 1775, resposta de que renunciava a les dues diòcesis en una agosarada representació a Carles III en la que encara sembla que voldria portar al Rei al reconsiderar l’afer. Ens allargaria molt llegir ara l`extens i profund escrit de Climent peró per fer justícia a tan gran bisbe si que cal esplicar algunes de les frases més importants i contundents. Després de referir se a la seva carta a Ventura Figueroa en defensa dels quatre diputats pressoners i de defensar la seva actitut propia de bon pastor, es lamenta de que la resolució del Rei “que se ha conformado con el dictamen de los que, se dice, juzgaron para la quietud de esta cuidad conviene removerme de ella, suponiendo que he fomentado o soy capaz de fomentar sediciones. Sírvase V.M. contemplar cuán acerbo será mi dolor, viéndome cruelmente herido en lo más delicado y precioso de mi honor, mientras que se me imputa ser un perturbador, debiendo ser, por mi oficio, el primer ministro o, como se explican los Santos Padres, el príncipe de la paz en los pueblos de mi obispado...”

La Remoció

“A más haré constar con igual evidencia, que bien lejos de haber fomentado la conmoción del día 4 de Mayo del 73, procuré, y por una especial asistencia de Dios, logré sosegarla con mis exhortaciones, ruegos y lágrimas, viéndose entonces los buenos efectos que produce el amor recíproco entre los obispos y sus feligreses ... Y no dudo que si hubiera llegado a los oídos de S.M. esta noticia se hubiera dignado manifestar su real agrado ... Justificada así mi inocencia, rogaré a V.M. se sirva de tomar aquella providencia que juzgue más oportuna para desvanecer la más atroz calumnia y vindicar mi honor. A la verdad no he oído que a algún obispo, contra su voluntad se le haya transferido de una Iglesia a otra y menos por los sensibles motivos que se dice haber tenido V.M. resolver mi traslado a Málaga, por cuya circunstancia no sólo, o no tanto se dirige a darme el destino de Málaga, como a separarme de Barcelona ... Así para cumplir la voluntad de Dios y de V.M. humildemente le suplico me permia renunciar este obispado”.
Llegint entre línees és evident que Climent tot i admetent que la cosa ja és feta i que no hi ha marxa enrere, envia la carta a Carles III mitjançant el seu amic Manuel de Roda per si quedés alguna possibilitat de que el Rei considerés el cas.
Efectivament els bons oficis de Roda permeten al Rei una providencia o circuit, que de fet portaria al mateix lloc. Així, Carles III confià la seva decisió última al seu confesor Eleta. Cal tenir en compte que Roda, concluit del tot el negoci antijesuític veié debilitada la seva influencia en el si del Govern. Així, Eleta, seguint el parer del dictamen fiscal i del govern, informà al Rei que el seu parer era que es permetés la renúncia de Climent de Málaga i Barcelona.

Remoció

La notícia final de que Climent havia d´abandonar Barcelona, sense cap recurs més, li dona el mateix Roda en carta del 5 d´Abril del 1775, que arriba a Barcelona el dimarts sant dia 11. La sort final conmogué profundament a Climent qui el dimecres sant dia 12 encara escrigué a Roda exposant idees i dubtes, que bullien en el seu pensament, com de quina manera informar a Barcelona i a França. Fins el divendres sant el bisbe no va confiar als seus inmediats colaboradors la resolució final, que ells ja havien adivinat pel seu semblant. Dissabte sant informa al Cabildo. La dimisió definitiva del bisbe de Barcelona fou coneguda ràpidament per tot Barcelona i diòcesis.

Barcelona davant la remoció

A Barcelona, abans de que tot acabés, hi havia diferents opinions. Mentres que uns creien que Climent se’n sortiria, els més entessos previeren aquest final. Conegut el fet, el diumenge de Pasqua de Resurrecció, dia 16 d’Abril, la catedral no pogué contenir la multitud de fidels que hi acudiren. Quan Climent es disposà a impartir la benedicció solemne, les llàgrimes i tristesa dels fidels el conmogueren tant que quasi no pogué concluir el rite. Al retornar a palau no hi havia forma d’avançar, tothom volia arribar a besar-li la mà, plorós. De seguida es volgué convèncer que, per la seva salut, seria millor, al menys, no sortir de palau. Tot era en va, al carrer no deixaven d’agrupar-se gent, sobre tot els qui eren objecte de la seva beneficència.
Els pares de més de trescents infants als qui Climent pagava la llet, els ancians i vídues a les que cada mes donava alguna llimosna, les pobres noies a les que havia promés dot per contraure matrimoni o vestit decent per entrar a servir, els malalts pobres... ploraven la desgràcia de Barcelona que anava a perdre un bisbe així.
L’encara proper Abalot de Quintes i llurs conseqüències i la reacció de la ciutat, sobre tot a nivell popular, tot incidí a que s’observés amb lupa lo que passaba o podia arribar a passar a Barcelona en relació al seu estimat bisbe.

Reacció de Barcelona

Com sol esdevenir en fets semblants, Climent va tenir que portar quasi ell sol la seva defensa, servint-se dels contats amics com Manuel de Roda o Manuel Sisternes. Sembla que la vida de la diócesis seguia el seu curs ordinari i que, pràcticament, cap estament del clero secular i regular intervení directament ni a favor ni en contra de Climent fins quan tot estigué ha decidit. Per aixó el mateix bisbe reconegué que s’havia reaccionat tard. La personalitat i pensament de Climent en aquella societat de Barcelona amb l’influència encara latent dels jesuites i les divisions politiquees i religioses, explícites o implícites, no sembla fossin un bon context per una defensa del prelat.
Quan ja tot estava decidit i la diòcesis resultà informada conençaren a sortir de Barcelona correus dirigits al Consell i al Rei en defensa del bisbe, encara que en termes políticament primmirats. La representació més elogiosa fou la del Cabildo Catedral. Seguiren els rectors, religiosos... Els Col·legis i Gremis ho hagueren fet, I de quina manera en favor de Climent, però estaven fora de posible combat i tingueren que callar. Els pobres sols tingueren veu per emocionar el bisbe.

Últims actes i providències

Climent abans d’abandonar definitivament Barcelona en el temsps que li havia donat el lent procés burocràtic, o formulació documental de la renuncia i acceptació del Vaticà, continuà desevolupant una activitat quasi frenética volguent concluir projectes de temps preparats, com la benedicció del Cementiri de la Mar Bella, l’edicte de la Constitució de les Quaranta Hores, consagració d’aras, conferir ordres sagrades....
L’activitat febril que Climent va desenvolupar el mes de Maig i primers dies de Juny, junt a les constants emocions que experimentava davant les manifestacions d’afecte del poble, varen anar agreujant la seva salut.
Si en motiou de les emocions del dia 16 d’Abril del 1775, dia de pasqua, els metges ja li recomanen que sortís de Barcelona i es retirés a la casa de Sant Gervasi, cosa que va fer uns dies, finalment al concluir la processó del Corpus el 15 de Juny, es va sentir indisposat sofrint el dia seguient un atac de feridura o d’hemiplègia que en un principi semblà que acabaria amb la seva vida. Sortosament, la medicació forta a que fou sotmés tingué efecte i Climent va recuperar els moviments i la facultat de parlar.

Retirada a Castelló

Si bé Climent en un principi pensava retirar-se al convent carmelita del Desert de les Palmes, proper a Castelló i, amb l’aprovació dels religiosos, tot s’anava preparant perquè fos el seu retiro, la feridura modificà aquest plà.
Optà Climent llavors per retirar-se a la seva casa paterna a Castelló disposant ràpidament les millores que es consideraren oportunes.
Des de Caldes de Montbuí escrigué al seu amic Carles Marqués perquè, d’acord amb l’Ajuntament, procurés les ampliacions convenients i l’entrada d’aigua de l’acèquia major. Marqués presentà a l’Ajuntament de Castelló el memorial de peticions de Climent el 12 d’Agost de 1775 relatiu l’a adquisició de terreny nou, construcció de casa, aigua...
Climent conservant, encara, el títol de bisbe de Barcelona, el dilluns 16 d’Octubre partí de Sant Just d’Esvern camí de Castelló de la Plana, on arribà el dimecres dia 25 d’Octubre després d’haver fet escala a Tarragona en quina catedral feia nou anys que havia sigut consagrat bisbe de Barcelona. Fins el dimarts 7 de Novembre Climent no deixà de ser, canònicament, bisbe de Barcelona.
Cal dir, finalment, que l’any 1775, en el que Climent mostrà la seva talla excepcional, el temps llunar coincidí amb el d’aquest any 2006, en què també com en l’any 1775, Pasqua ha caigut el 16 d'Abril.

Francesc Tort Mitjans

 

TESTAMENT DE JOSEP CLIMENT AVINENT

23-01-2009
Introducció

L`il•lustre professor e historiador Dr. Marc Adell em demanà, per la revista “Saó” un article sobre el bisbe Josep Climent de qui, un servidor, n`escrigué una biografia. M`ha semblat be fer-lo sobre el Testament del gran bisbe il•lustrat de Castelló de la Plana.

Josep Climent i Avinent, bisbe titular de Barcelona del 21 de juliol de 1766 al 7 de novembre de 1775, feu Testament a Castelló de la Plana el 14 de desembre de 1776. Un any fou suficient per reprendre l‘alè de la nova vida. Climent no moriria fins el 25 de novembre de 1781, als setanta cinc anys de vida, cinc després del Testament i sis del seu retiro a la sua casa paterna de Castelló de la Plana que deixaria per erigir-hi la Casa d‘Orfes (1).

 

Cap. I (Francesc Tort Mitjans)

I-Resum biogràfic previ

a)Dades biogràfiques que Climent ressalta.

-Va estudiar en la Universitat de Valencia
-Va exercir dues vegades de Catedràtic de Filosofia a la Universitat de Valencia.
-Mestre de Patges del arquebisbe de Valencia Mayoral.
-Rector de la parròquia de Sant Bartomeu durant set anys.
-Canonge Magistral de la Catedral de Valencia durant divuit anys.
-Va ser electe bisbe de Barcelona, hi va renunciar, i, finalment, va acceptar.
-Fou consagrat bisbe de Barcelona el 23 de novembre de 1766 a la catedral de Tarragona.
-A partir del 25 d`octubre de 1775 comensa el seu retiro a Castelló de la Plana.
-El set de novembre de 1775 deixa canònicament de ser bisbe titular de Barcelona.
-El 28 de novembre de 1781 mora a Castelló de la Plana.

b) El Testament de Climent no parla dels affers de la seva trista, injusta, obligada dimissió al bisbat de Barcelona.

Cal notar que Climent deixa clar, en el Testament, com hem vist, que enterat de que havia sigut promogut a la seu de Barcelona, la primera reacció de Climent fou renunciar-hi. Per diverses circumstancies, finalment, va acceptar. No diu, però, res de les tristes circumstancies de la seva obligada, injusta, dimissió tant de la seu de Màlaga, a la que es pretengué traslladar-lo, com de la mateixa seu de Barcelona a la que el 1766 havia sigut promogut. (2)
El Testament evidencia que ja ha superat els records tristos que arribaren a afectar a la seva pròpia salut fins a sofrir, a Barcelona el 1775, una hemiplegia. Amb la salut delicada a partir del dit atac, empren la nova vida i dicta el seu Testament quines primeres paraules son : “En nombre del Padre, y del Hijo, y del Espíritu Santo. Sépase por esta pública Escritura que yo, Obispo que fui de Barcelona, y residente en esta Villa, estando con pleno conocimiento y con salud, aunque quebrantada por mi edad y mis accidentes”.

El Testament demostra que el màxim títol, que empra, es el d`haver sigut bisbe de Barcelona. Puntualitza, també, que ja es troba recuperat de l`atac de hemiplegia. Aquest fou el motiu que li feu canviar els seus plans de retirar-se al Desert de les Palmes a la sua casa de Castelló de la Plana.(3).

El Testament, fet precisament a conseqüència de la seva delicada salut, i de algun ensurt sofert a finals de 1776, demostra que Climent es troba, ja, totalment dedicat, a la seva nova vida i als seus nous plans pastorals sobre tot en el camp del ensenyament dels nens i nenes pobres de Castelló i Comarca.
Com hem dit, Climent no vol recordar les circumstancies gravíssimes que forjaren la seva injusta dimissió del bisbat de Barcelona al que hi estava entregat amb extraordinari zel i reconeixement popular. Sembla, també evident, que no ho vol tampoc recordar els fets passats per no condicionar negativament, d`alguna manera, el seu prestigi i la seva tasca i reconeixement socials i cívics a la vila de Castelló i tampoc per fer cap retret al Rei.
c) Climent fill únic com ho fou el seu pare, avi i besavi:

Crec que te importància ressaltar el següent paràgraf textual del Testament : “En atención que no tengo ni he tenido algún hermano, y que mi Padre, Abuelo y Bisabuelo tampoco los tuvieron, a lo menos que hayan dejado sucesión”.
El pare de Climent, Josep també com ell, va morir de paludisme al principi de l‘embaràs de Teresa la sua esposa (4) Seria interessant conèixer la causa de les mors del seu avi i besavi i de llurs edats. (Es podria investigar en els llibres de Defunció en l‘Arxiu de Maria de Castelló, en quines partides se solia deixar constància no sols de l‘edat, estat, sinó també de l‘enfermetat causa de la mort.)

Cap. II (Francesc Tort Mitjans)

II- Signes de la personalitat de Climent que es constaten en el seu Testament.

En el Testament hom hi pot trobar, a grans trets, no solament el resum biogràfic de Climent sinó també el seu pensament, la seva manera de ser, el seu natural, fora de tot condicionament polític o de circumstancia. Afloren sentiments de bondat, justícia, de respecte a les Institucions i els seus dirigents, visió de futur. Amor als familiars, al servei, a les ordres religioses i convents afins i, sobre tot, el seu agraïment a Castelló de la Plana.

a)-El testament es redactat segons pautes ordinaris amb les pinzellades personals que Climent vol ressaltar.

-Es confessa pecador i demana perdó a Déu:

“Y considerando que son innumerables los pecados, que he cometido y gravísimas las faltas, que he tenido en el cumplimiento de las obligaciones propias de los sagrados ministerios, a que se dignó elevarme su Majestad sin merecerlo, penetrado del mayor temor de la estrecha cuenta que debo dar a Dios y de la pena que por ellos merezco, me abrazo con la Cruz de Jesucristo, mi Divino Salvador y Redentor y puesta toda mi confianza en los méritos infinitos de su pasión y muerte, ruego humildemente a Dios en nombre de su Divino Hijo, que me haga la gracia de concederme una penitencia final y una muerte cristiana”

-Devocions personals de Climent :

“Y para conseguirlo recomiendo mi alma a la Santísima Virgen Maria Madre de mi Criador y Salvador Jesucristo, a mi Ángel de la Guarda, al Glorioso Patriarca San José, a Santo Tomás de Aquino y a Santa Teresa de Jesús... y les ruego que intercedan con Dios, para que por su infinita misericordia y bondad, se digne perdonar mis pecados y concederme la gloria eterna”

-Sobre la cerimònia del seu enterrament :

Climent diu “deseo y quiero” que el seu cos sigui enterrat a l`Església Parroquial de Castelló de la Plana en el lloc que decideixi el “Reverendo Clero”. Si bé diu que desitjaria que el seu enterrament es fes sense cap solemnitat n`obstant “Ya que la Divina Providencia me elevó sin merecerlo a la Dignidad de Obispo, convengo que se haga según dispone el Ceremonial de Obispos”


(b)- El Patronal Reial. Monarquia i Religió

-Patronat Reial

No s‘ens pot escapar, a partir de les expressions anteriors, que Climent agraeix al Rei, i en principi no al Papa, els seus nomenaments ministerials, agrupant-los tots. No tots evidentment li vingueren per mitjà del Rei, però la seva visió monàrquica li fa dir textualment : “ A que se dignó elevarme su Magestad sin merecerlo”. Climent en un medi monàrquic vol ressaltar el fet de que fou S. M. el qui el va nomenar tant bisbe de Barcelona com també canonge etc. No es descarta, tampoc, que Climent, al mostrar-se clarament monàrquic, més regalista que episcopalista i clericalista, com va ser moltes vegades titllat, sobre tot, durant el seu episcopat, vulgui assegurar els seus plans sobre la creació de l‘Escola d‘Orfes.
El profund coneixement de Climent de l‘evolució històrica d´Espanya en relació amb l‘Església i llurs propietats, aconsellaven, sens dubta, una plena adhesió reial en previsió de les dificultats que Climent va preveure clarament podrien venir, com veurem, en l`aprovació de la seva gran obra a Castelló de la Casa d`Orfes. La desamortització dels bens de l‘Església feia anys que s‘estava preparant, y ell ho sabia.

Reflexió sobre els inconvenients de l‘abolició unilateral del Patronat Reial.
Situats en la coordenades de Climent, l‘autoritat del Rei li ve de Déu. Això explica la seva acció de gracies al Rei per els nomenaments.
Aquesta autoritat, en relació amb l‘Església, es troba configurada en el Patronat Reial. El Patronal Reial, al meu entendre, fou beneficiós a l‘Església en el seu conjunt. No sols això, sinó que en el procés de la suposada llibertat o alliberació de l`Església de l`autoritat civil o del Rei, respecta a les relacions religioses amb els batejats, i amb els mateixos governants, eduint o afirmant la primacia de l‘autoritat eclesial del Papa i bisbes, es pot trobar, d‘alguna manera, la font de l‘anticlericalisme i la debilitació pública i aïllament de l‘Església.
La teologia eclesial podia haver evolucionat de manera diferent sense arribar al trencament canònic, unilateral, entre l‘Església i el Estat. No n‘hi ha pro en marcar les diferencies entre l‘Estat i l‘Església, o entre lo‘autoritat divina de l‘Església i la de l‘Estat. Dins de la teologia dogmàtica catòlica, es podia haver buscat i trobat un terme mig. Al marge de que en algun moment històric l‘Estat necessita l‘Església, en general i sempre l‘Església necessita la protecció o Patronat de l‘autoritat civil.
De moment sembla que n‘hi ha prou amb la figura del Papa com a líder religiós que es pot fer present física o a traves de les noves tecnologies arreu. Devegades, però, al meu entendre, em sembla, que l‘Església actual es pot comparar a un cos dèbil que li funciona encara be el cor però que, el resta, quasi no.
A mi em sembla que si be el Concili Vaticà II fou brillant, el nou Dret Canònic,(1983), redactat a partir del Concili sota el guiatge singular de Joan Pau II, prèvia la consulta personal, e interessada, de tots i cada un dels bisbes, em sembla que debilita l`acció evangelitzadora i real de l`Església.

No seré jo qui no albiri motius e intencions bones en la formació i proclamació del nou Dret Canònic en aspectes i canons a que em refereixo. Permetim-se, però, recordar el principi basic de la moral pràctica : “Licet cum fine honesto bonam aut indiferentem causam ponere, cuius duplex sit eyus efectus, alter bonus et alter malus, dummodo bonus non sequantur mediante malus et absit causa proportionata gravis”. Crec que, al menys l`ultima part, “que el fi bo no vingui com a conseqüència del dolent” seria molt discutible. El nou Dret Canònic en vigor a fi de deixar als bisbes sense cap trava, esporga del organigrama canònic històric les primacies dels cabildos catedrals, dels jutges diocesans que de ser, abans, elegits “ad nutum episcopi” de forma vitalícia, ara ho son, com a màxim, durant cuatre anys a gust del bisbe, que els pot reelegir, o no, sense altra alternativa per part dels “jutges diocesans”que acceptar lo que se li doni.

L`abolició pràctica i reglada dels Sínodes Diocesans, que organitzaven de forma concreta i reglada la pastoral ordinària de les parròquies etc, si per una banda es fa que no quedi ningú lligat a res, ni bisbes, ni rectors, per l`altra marca un fàcil desordre
.També s`ha d`atribuir al nou Dret Canònic l`abolició pràctica de les Juntes d`Obra, dels drets històrics de les confraries sobre altars, caixetes, celebracions etc. La figura dels laics en l`Església i dels drets dels eclesiàstics en l`organigrama general han sigut, quasi, abolits sota el pretexta, potser, d`una reforma o purificació que, en el fons, deixa als laics batejats, en la pràctica, sense institucions que els permeti ser “figura” dins de l`Església, cosa ben humana i, crec, ben encasaria .

En casos concrets, sota la vigència del nou Dret Canònic (1983), un “simulacre” de judici eclesiàstic, , sense garanties, (en el moment actual el mateix bisbe pot actuar, en la pràctica, directament com a fiscal) pot primar sobre sentencia contraria emesa per els Tribunals Civils, en general i normalment amb infinites més garanties que els tribunals eclesiàstics. El Patronat Reial, al que abans fèiem referència, i a qui es podia acudir en contra de sentencies i actuacions d` organismes eclesials, era també una garantia millor en defensa dels lacis i dels eclesiàstics.
No hem tocat el tema de l`elecció de nous bisbes. Si be es veritat que la diplomàcia vaticana i el “modus operandi” dels nuncis i nunciatures, que s`apoya en seculars experiències i bona gestió, sembla que maldin per bones eleccions, no tot es tampoc tant clar .Crec que el Nunci Mons. Lajos Kada i el seu successor Mons. Manuel Monteiro de Castro han aconseguit sol.lucionar, amb l`intervenció directa del Cardenal Re, els problemes de la millor manera. Mirant, però, ara, el tema sota el prisma humà, hi han hagut problemes sorgits de desordres a partir de l`influencia unilateral d`algun prelat, de poca categoria personal, que s`ha deixat engatossar amb afabilitats aparents. Les ganes excessives d`arribar a bisbe per parts d`alguns eclesiàstics, la porta falsa dels bisbes auxiliars presentats per els bisbes titulars que després s`els hi haurà de donar Seu, en alguns casos ben lluny per no destorbar..., poden considerar-se com a escletxes per on quasi qualsevol ha pogut arribar a ser bisbe.

Tornant al tema del Patronat Reial i les seves actuacions eclesials, soc conscient que en el moment present existeix, crec, consens universal sobre la conveniència de la separació de l`Església, i qualsevol religió, de l`Estat. Una cosa es, situats en els principis del s. XXI, parlar, en general, del tema que tracto, i l`altra es considerar-lo situats o mirant els principis i mitjans del s. XIX. Una cosa es collir la fruita madura, i l`altra quant encara està verda. Una cosa es parlar de l`evolució forçada, del tema, i l`altra des de una evolució i no des de una revolució. Em sembla que encara ara, a Espanya, no s`ha madurat del tot en el tema o que el passat no s`ha convertit en pòsit històric sense inèrcies ni passions.


Cap. III (Francesc Tort Mitjans)

III- Nivell Econòmic de Climent:

Josep Climent i Avinent gaudí, ja al néixer, de patrimoni bastant. El seu nivell econòmic s‘evidencia alt, també, a partir de les quantitats que deixa, unes puntuals, altres vitalícies, en el Testament
Climent va heretar tots els bens o tot patrimoni per via paterna als que s`hi sumaren els provinents de la sua mara Teresa Avinent. Va poguer, a més, incrementar el seu patrimoni a partir, sobre tot, de la s canongia magistral de Valencia i de la còngrua episcopal de Barcelona. També a partir de la seva capacitat empresarial o econòmica al comprar, o fer construir de planta, cases per llogar-les i aixì finançar les obres socials que no va parar mai de fer enlloc.

a)-Deixes al seu servei domèstic

Durant el seu retiro de Castelló de la Plana tingué al seu immediat servei, a mes de dos capellans els doctors Carlos Marqués i Cristoval Fabregat, al menys, a set persones qualificades, algunes ja el serviren a Barcelona: Secretari particular, dues criades, un cuiner, un patge, un lacai i un cotxer. Son els que entren el la distribució testamentaria.
En tindria, sens dubte, d‘altres com jardiner, cuidadors de l‘hort etc. etc. Climent per raó de les seves propietats i rentes pogué mantenir a Castelló el tren de vida que ja tenia quant canonge magistral de Valencia i sobre tot com a bisbe de Barcelona.: Tal com digueren en la conferencia pronunciada a Castelló, amb motiu del tercer centenari del naixement de Climent, el tren de vida dels alts càrrecs eclesiàstics, en el segle XVIII, no te res a veure amb l‘actual. Lo mateix val en comparació amb quasi tots els aspectes de la vida eclesial, litúrgica, canònica i pastoral de l‘Església.(5).

Deixa a la seva criada Agueda Esteve cent lliures anuals vitalícies.
Al seu patge Dn. Narcís Chicola, “si se mantuviere en mi servicio”, li deixa cinquanta lliures per una vegada.
Al seu cuiner Fy. Jaume Torner, religiós Dominic, vint lliures una sola vegada.
A l‘altra “criada” “que me esté sirviendo al tiempo de mi muerte”li deixa deu lliures.
Al seu lacai Josep Bermudez cent lliures per una vegada amb “las libreas de invierno y verano”.
Al cotxer “que tenga al tiempo de mi muerte” “diez libras de una vez y las libreas de invierno y de verano”.
A mes del set mentats Climent te al seu servei esporàdic, això es que tenen també altres activitats, dos capellans els doctors Carlos Marqués, beneficiat de la parròquia de Santa Maria de Castellò, i Cristobal Fabregat.


b)-Llegats testementaris a favor de religiosos i convents de Castelló. Valencia i Barcelona.
-Convents de Castelló de la Plana :

Dominics, 30 misses, 30 pesetes
Sant Agustí, “ “
Franciscans “ “
Capuchins “ “
Carmelites “ “ Desert de les Palmes.
Total 150 pesetes
Religioses de Santa Clara 5 lliures
“ Capuchines “
Total 10 lliurs una sola vegada.
En el dia del enterrament : “Es mi voluntad que se de una peseta de limosna a cada uno de los pobres y de los estudiantes a quienes acostumbro a dar limosna todas las semanas”
-Valencia :
Catedral de Valencia : un diari de misses a una peseta cada missa : “Se celebre por todos sus residentes un diario de misas con la misma limosna de peseta”
Per els sacerdots de la parròquia de San Bartolomé de Valencia “de que tuve la honra de ser rector, otro diario de misas por sus residentes, dándoles igual limosna”
-Barcelona:
Ratifica la donació de 2000 lliures catalanes “para socorro de las pobres Beatas de Sto. Domingo” de Barcelona
Ratifica la donació de les cases, que va fer fabricar a Barcelona, al Convent de Religioses Franciscanes de Sta. Isabel

c)- Llegats en relació a familiars, col.laboradors i amics

-Mara Teresa Avinent.
Sigui per la causa que sigui, lo cert es que en el Testament no hi ha cap deixa a favor de la branca paterna i sols de la materna. El Testament en les disposicions finals al deixar-ho tot a la Casa d`Orfes deixa constància de que no tenia cap familiar pròxim per la part del seu pare.
Climent va estimar molt a la sua mara Teresa Avinent. Des de la seva mort s‘havien celebrat misses d‘aniversari tant a Castelló de la Plana com a la parròquia de Sant Bartomeu de Valencia. Climent decideix que es continuï “que en la Iglesia Parroquial de esta Villa, todos los años, el dia de mi muerte o en la de mi Madre, se celebre un aniversario general por mi alma y la de mis Padres y Parientes”. Lo mateix deixa legat per Valencia.
-Cosins
Dn. Pedro Avinent,capità, li deixa : “doce cubiertos de plata y la salvilla mediana que tengo, para que lo haya a su voluntad”
Josep Avinent “veintecinco libras anuas y después de su muerte a su mujer Teresa Amposta mientras viva”
Dn. Joaquim Tosquella li deixa “la Salvilla más grande, que tengo de plata, y media docena de cubiertos”

- Col•laboradors:
Climent fou un home cordial, familiar, interessat, proper a tots els seus servidors. Al marge de les deixes econòmiques, de que en parlem després, cal subratllar els sentiments de proximitat, de coneixement de les circumstancies familiars etc.
Domènec Roig Climent puntualitza que la renta vitalícia que li deixa, se li ha de pagar “por medios años anticipados y de que pueda disponer al tiempo de su muerte de la renta de un año”.De aquesta manera Climent vol assegurar que a Roig no li faltin mai mitjans per viure sobre tot al final dels seus dies.
Agueda Esteve, la sua criada, li deixa la renta vitalicia “con las mismas circunstancias del legado antecedente”, això es, que al morir disposi de la renta de un any.

A partir de la biografia de Climent, en concret a Barcelona, coneixem com procurava tenir relació personal amb tots els seus col•laboradors, molts dels quals ja estaven amb ell a València com Domènec Roig, Joaquim Roig, Narcís Xicola etc. amb quina cura els elegia i s`hi relacionava. Àdhuc li agradava entrar a la cuina, parlar dels menús que es preparaven, sobre tot quant hi havia visites, com li agradava que la cuina prepares melmelades etc. (6)

Dn. Narciso Chicola : el seu patge. Era l`home més pròxim y de confiança de Climent desprès de Roig. Era persona erudita amb qui el bisbe hi podia parlar. Interessat en tota la producció de Climent i en les seves obres. Així, es mantingui o no al seu servei al morir Climent, li deixa a més de lo economic “Todos los sermones latinos del Venerable Fy. Luis de Granada, la Retórica Eclesiàstica del mismo, y todas las obras y papeles mios, o que se hayan impreso de mi orden”
Josef Bermudes, el seu lacai, al marge de que, si continua en el seu servei, li deixa “las libreas de invierno y de verano”. Al estar casat Climent coneix perfectament la sua esposa Catalina i fills i es preocupa perla seva educasió com un avi. Per això el testament aclara :”Y si muriese antes de mi fallecimiento, dejo las mismas cien libras a su mujer Catalina Bordó para que las emplee en la crianza de sus hijos”

-“Diferentes personas de mi cariño”:

“Dejo y lego a diferentes personas de mi cariño algunos bienes muebles y algunos de mis libros, que constaran por un papel que dejaré firmado, encargado a Dn. Domingo Roig, que haga la distribución según la nota que contenga dicho papel”.
Dn. Joaquim Roig, Dn. Antonio Soler, Dn. Felix Amat y Dn. Antonio Casadevall “Que fueron mis capellanes. Residentes en la ciudad de Barcelona, cuatro cajas de plata sobredoradas para que se distribuyan entre ellos”.
Dr. Carlos Marqués y Dr. Cristobal Fabregat : Els seus capellans una roba de chocolata, (7), als dos i al primer, a mes, el seu relotge de “faldriquera”.

Cap. IV (Francesc Tort Mitjans)

IV-L`educasió dels nens i nenes sobre tot pobres i la creació d`Escoles una constant de la pastoral de Josep Climent arreu :

Preocupació pastoral de Climent en relació als nens i nenes pobres i als estudiats sense mitjans es superlativa. L‘educació de les nenes i nens pobres constituí la prioritat social i pastoral de Josep Climent durant tota la seva vida.
La pastoral de Climent mira, principalment, a la infància i joventut pobres. A ells i als estudiatns malalts hi destinarà bona part de les seves accions apostóliques i de dels seus llegats testamentaris, seguint lo que ja havia practicat en vida a Valencia, Barcelona i Castelló (8) i (9)

Valencia, Barcelona, Castelló de la Plana .

a)-Valencia :
Donacions de cases per el manteniment de les escoles que fundà a Valencia :
“Ratifico la donación que hice ante el presente escribano, de las casas que poseía en la ciudad de Valencia, para la dotación de la escuela de Niños que mantenía tiempo ha en el colegio de San Pedro Nolasco y de ala otra establecida en la parroquia de San Bartolomé”

b)-Barcelona :

“Así mismo ratifico la donación que hice, y declaré ante el mismo escribano en 12 de noviembre próximo pasado, de las casas fabricadas a mis costas en la ciudad de Barcelona al Convento de Religiosas Franciscas de Santa Isabel, como también la donación que he hecho de dos mil libras catalanas para socorro de las pobres Beatas de Sto. Domingo de dicha ciudad de Barcelona, queriendo, que por ningún pretexto se impugnen...”

c)- Castelló de la Plana :

Col•legi de Primeres Lletres de pa Plaça Pescadors :

“Es m i voluntad que al maestro de primeras letras, que en el día hay y al que le sucediere, en la plazuela de Pescadores de ala presente Villa, (que se ha fabricado a mis costas) se le de de mis bienes cien libras anuales de asistencia o salario”

Mestre de Llatí :

“A mas quiero y es mi voluntad que el principal maestro de Latinidad, que tiene esta Villa, y al que le sucediere, se le continúen y den de mis rentas las cien libras anuas, que actualmente le doy, por considerar corto el salario que la Villa le da”.

Mestre de Rudiments o Repetidor :

“A mas quiero que durante ala vida de Miguel Torres, Maestro de Rudimentos o Repetidor, que ha sido en dichas aulas, se le continúen, y den al que le sustituye en dicho Magisterio, las cincuenta libras anuas que actualmente le doy...”


Cap. V (Francesc Tort Mitjans)

HEREU UNIVERSAL, EL NOU COLEGI D’ORFES DE CASTELLÓ I COMARCA. INSTITUCIO MIXTA, PER NENS I NENES ORFES POBRES.

a) Arguments que dona Climent per la fundaciço de la Casa d`Orfes. :
“Finalmente : En atención que no tengo, ni he tenido algún hermano, y que mi padre, abuelo y bisabuelo tampoco los tuvieron, a lo menos que hayan dejado sucesión y por consiguiente no tengo parientes en grado conocido de parte de mi padre y respeto de que he dado a mis más próximos parientes de parte de madre el importe de su dote y considerando que son muchas las niñas y niños de esta Villa, que, muriendo sus padres, se hallan desamparados y muy expuestos a perderse: Dejo y nombro en lo restante de mis bienes, derechos y acciones por Heredero Universal al Colegio o Casa, que, a imitación de la de San Vicente de Valencia, quiero que se funde en la casa propia en que habito y que se gobierne por las reglas y constituciones que yo diere”

b) Creació de la Junta Administrativa de la Casa d`Orfes.-
Climent ja en el mateix testament anomena la Junta que cuidarà en el futur de l‘erecció de la dita Escola que estarà composta de set persones de confiança :
Vicari Perpetu o Rector de Santa Maria de Castelló de la Plana.
Dn. Lluis Mas i Llorens, prevere i beneficiat de Sta. Maria.
Dr. Carlos Marqués, prevere i beneficiat de Santa Maria .
Un regidor de la Vila (Siendo mi voluntad que lo sea mientras viva mi primo Dn. Joaquin Tosquella.
A Dn. Francisco Giner i Feliu
A Juan Bautista Breva “Labrador”
Josep Gomez, “Maestro Saguero”.
Climent aclara que la seva voluntat es que “en faltando algunos de los cinco ultimamente expresados. Nombraran el Vicario Perpetuo, y los cuatro restantdes, un otro, que ocupes u lugar, y sea de la clase u oficio del que falleció, con la adevertencia de que en lugar de Caballero puedan nombrar algun ciudadano y en lugar de Soguero a cualquier otro menestral, observanco en el nombramiento de la persona la mejor armonia, sin que jamás se verifique pleito o questión alguna : Y para evitarle es mi voluntad que el Vicario Perpétuo, o el Ecónomo, tenga voto decisivo”
S‘evidencia clarament l‘experiència de govern i respecta de Climent als estaments de la societat de Castelló.

Cosins,el capità Pere Avinent i Dn. Joaquim Tosquella, nomenats marmessors.
Domènec Roig, que ja el servia a València, va amb ell a Barcelona de canceller-secretari i es mantent de secretari a Castelló fins la mort del prelat. En el testament li senyala “doscientas libras moneda de este reino de renta”, vitalicia, pagades “por medios años anticipados”. 200 lliures anuals era una congrua important. Es també nomenat marmessor. (10).
Dn. Joaquim Segarra, canonge de Valencia a qui Climent confià, abans i després, les seves fundacions y interessos de Valencia . Es nomenat, també, marmessor.(11)

c)Director del Col.egi d`Orfes instituït per nens i nenes.

Climent per assegurar el bon funcionament- de la seva nova fundació i creació de la Casa d`Orfes, mira com funciona el Col•legi de Sant Vicenç de Valencia, que ell coneix be: “Es mi voluntad que Dr. Carlos Marqués, y el eclesiástico, que le sucediere, viva en los cuartos bajos de mi casa para que pueda estar a-vista del cuidado de los niños y niñas, practicar lo que el clavario del Colegio de Sn. Vicente de Valencia, y según lo que se prevendrá en las constituciones. Y respecto de que dicho Dr. Marqués, como sus sucesores, han de poner el mayor trabajo en su empleo, quiero que se les de cincuenta libras anuas desde el día de mi muerte”


d) Confia i demana l`auxili del Patronat Reial sobre la nova fundació :

Climent es conscient de que crea una Casa d`Orfes en benefici de laics però per iniciativa i amb bens eclesiàstics. Coneix que les circumstancies de temps i d`espai de la nova fundació eclesiàstica, a mantenir-se amb bens civils o “de realengo”, etc. etc., en moment en que s`està lentament coent el control i limitació dels bens i estaments de l`Església poden condicionar el seu èxit per això espera aconseguir del Rei el suport que necessita la nova fundació. Climent es refereix principalment als furs del reina de Valencia, encara que en el context de lo dit anteriorment. Vegem com textualment el Bisbe ho argumenta en el Testament :

“Y Prevengo, que si dicha disposición y fundación de dicha Casa le obstaren (lo que no me persuado), los fueros que prohíben en este Reino, a los Lugares Pios, Eclesiásticos o Religiosos adquirir bienes de realengo, encargo a los dichos Administradores que, si yo no me hubiese informado, y en caso necesario acudido a la Real Piedad, exponiendo la utilidad de esta fundación a favor del estado, por ser una juventud desvalida, de la cual se pierden muchos por falta de semejantes establecimientos hechos a favor de Legos, y suplicando, se digne declarar, que a dicha fundación no le obstan los referidos fueros; si que la expresada Casa puede adquirir bienes, bien que sujetos a las cargas reales y vecinales; y de que en caso de no estimarse así, se digne conceder la condonación de los bienes, que dicha Casa haya menester para su subsistencia, acudan, en tal caso dichos Administradores a la Real Piedad con dicha súplica”

e) Què fer en el pitjor dels casos a favor dels nens i nenes pobres orfes: Subastar els seus bens per pagar els seus legats i el resta deixar-los, a semblança d`una fundació, a la Parròquia de Castelló per distribuir-los en fins similars als que pretén la Casa d`Orfes quin establiment quedaria revocat.

Climent en cas de que, sobre tot a causa de que algú volgués aplicar a la fundació de forma restrictiva els furs del Reina de Valencia, o una vegada en funcionament es declarés il•legal, decreta una sèrie de providències. Climent demostra absolutament que per sobre de tot ell pretén aconseguir en qualsevol hipótesi els mateixos fins : Donar als nens i nenes orfes pobres una bona educació i un bon ofici que els permeti una vida social i familiar digne. Les seves mateixes expressions testamentaries son tant clares i contundents que no podem pas deixar de transcriure-les literalment:

“Sin caso fuere, que alguno a título de la prohibición de los referidos fueros, quisiera impugnar mi disposición, es mi voluntad, que dichos administradores vendan mis bienes dentro del año en pública subasta, o como tuvieran por conveniente, con el cargo de pagar anualmente dichos legados y mandas perpetuas y lo restante de su precio se deposite en el Archivo de la Parroquial de esta Iglesia y se distribuya en colocar huérfanos y huérfanas de dicha calidad en casas industriosas, que les enseñen la doctrina cristiana y trabajar, dando a quien se encargue los alimentos hasta la edad, que les parezca, y así propio en dar a los educados y educadas en dicha forma, la cantidad que parezca, cuando se casen y en cualquier otro fin util para la educación de Niños y Niñas pobres huérfanos; destinando también al Hospital de Pobres enfermos de esta Villa la cantidad que les parezca, quedando revocado el establecimiento del Colegio o Casa”

f) Constitucions :
Climent pensa en tenir temps per escriure les Constitucions que regularen la fundació de la Casa d`Orfes. En cas de que ell morís sense haver-les pogut donar deixa als nomenats “mis testamentarios Directores” que les escriguin i les faixin observar.

g)Creació d`una Biblioteca Publica :

Una de les notes del prelat il•lustrat (12), fou crear a Barcelona per mitjà de Felix Amat la primera Biblioteca Pública al Seminari. També a Castelló de la Plana Climent decreta erigir en les habitacions baixes de la seva casa paterna junt a la fundació principal una Biblioteca Pública formada de llibres que siguin útils per la joventut de la Vila de la que cuidarà el director de la Casa d`Orfes. Ningú millor que el text del mateix Climent per fer-hi reflexió :

“Y siendo mi voluntad, que se establezca, o forme una librería pública en la habitación del mismo Clavario, que lo será el eclesiástico que resida en la casa, quiero que se escojan, si yo no los hubiera escogido, y se coloquen en dicha librería aquellos libros que, a juicio de mis testamentarios se reputasen útiles para la instrucción cristiana y racional de los vecinos de esta Villa, comprando, a más de los que tengo, del producto de los que habrán de venderse, aquellos que se discurran a propósito de dicho fin”

h) Què va passar després de la mort de Climent

En compliment de les previsions e indicacions puntuals del bisbe Climent sobre com la Junta de la Casa d`Orfes havia de anar vencent els obstacles previstos, arribà, finalment l`aprovació reial del projecte. Quant el i790 el Dr. Segarra va, finalment, sol•licitar a Carles IV l`aprovació oficial de les Constitucions i Col•legi, aquest acollia, ja, trenta tres nens i quinze nenes. Fins el tres d`abril de 1794 el Col•legi d`Orfes no va aconseguir el decret d`aprovació reial. La Desamortització de 1835 deixaria, però, a l`Institució a la misèria (13).

i)La Desamortització

El fet de com i de quina manera es procedí a realitzar la Desamortització dita de Mendizabal dona per moltes reflexions. Feia quasi un segle que el Consell de la Cambra de Madrit havia anat conformant un detallat expedient, estudi i compta de totes les propietats de l`Església Catòlica : Bisbats, cabildos catedrals, col•legiates, parròquies, ordres religioses, monestirs etc.etc .Potser si que era just i àdhuc convenient alguna mesura sobre els bens en mans mortes. S`evidencia que l`intel•ligència humana hi ha moments en que sembla que pot primfilar els temes, però son els més pocs. Segurament que molts dels que anys enrere havien anat preparant l`expedient sobre els bens de l`Església a pocs s`els hi hagués acudit realitzar la Desamortització de la forma que es va fer, de la forma més perversa en si mateixa que era ,quasi, possible. Els bens de l`Església, expropiats, per estar en les dites “mans mortes”, pesaren, quasi en bloc, als nobles i naixent burgesia etc. etc. Quedaren la majoria dels terrenys ermots, pobles sencers a la misèria etc. etc. Es varen destruir de soca i arrel multitud de monuments romànics, gòtics etc. del més alt valor, com es ara, centrant-nos a Barcelona, el Convent de Santa Caterina, la parròquia de Sant Jaume etc. etc.. Barcelona, sense aquella classe de Desamortització fàtua, seria ara la ciutat més monumental d`Espanya. Podien expropiar-se els dits i altres monuments, destinar-se a us públic, certament, però no enderrocar-los .Barcelona, a mitjans del segle XIX, podia perfectament expandir-se quasi per tot arreu.

VI Notes (Francesc Tort Mitjans)

(l)-Josep Climent signà el seu testament a Castelló de la Plana el 14 de desembre de 1776. Es trova fidelment ressenyat en el “Libro de Juntas que se celebran por los Administradores de la Casa Colegio de Niños y Niñas Huerfanos, establecida en esta Villa de Castellón de la Plana por el Ilmo. Señor Dn. Josep Climent, Obispo que fué de Barcelona”. Cf. Arxiu de la Parròquia de Santa Maria de Castelló, Libro de Juntas, ff. 1-58. Cf. etiam Tort Mitjans, Francesc, El Obispo de Barcelona Josep Climent i Avinent (1706-1781). Contribución a la Historia de la Teologia Pastoral Tarraconernse en el siglo XIII, Editorial Balmes, 1978, pp.387-90
(2)-Cf. Tort Mitjans, Francesc, El Obispo de Barcelona Josep Climent i Avinent (1706-1781), pp. 341-399.
(3)- Cf. Tort, El Obispo de Barcelona, 382
(4)-O.c. p. 4.
(5)- Cf. www.santamariadelmartort.es).
(6)- Cf. Tort, El Obispo de Barcelona Josep Climent, pp. 91-97
(7)- Sobre la relació de Climent amb la chocolata i la seva valoració Cf. O.c. pp. 291-294ss., 300 ss. 323.
(8) “Nota verdaderamente distintiva del carisma pastoral de Climent fue su honda preocupación por la cristiana y racional educación de los niños y niñas...”. Cf. Tort, El Obispo de Barcelona. p. 80.
(9)Tanto en su población natal como en Valencia y en Barcelona Climent fundó escuelas primarias gratuitas... “Ante el triste espectáculo que ofrecia a su llegada la ciudad Condal por el elevado número de niños y niñas pobres que crecían, vivían y morían en la más deplorable ignorancia ... así como de los conocimientos primarios y rudimentos del saber, fundó las ya conocidas diez escuelas gratuitas”. Cf. O.c., p. 261.
(10)- Cf. O.c. p. 432.
(11)-Cf. o.c. p. 433.
(12) No crec que en les pròpies coordenades de Josep Climent es pugui trobar un rector, un canonge o un bisbe, un eclesiàstic, al que més justament se li pugui atribuir l`adjectiu ben qualificatiu d`”il•lustrat. Es tingui en compte qualsevol aspecte de la sua vida i costums i relacions s`evidencien signes d`home clarament il•lustrat. Cf. O.c. pp. 93-94, 99-100, 129, 176, 194, 261 ss.
(13)- Cf. Tort, o.c., p. 399.

 

Comunicacions del Dr. Marc Antoni Adell a l'Aula Magna de la Universitat de València el 19 d'Octubre del 2006

PATRIOTISME DE CLIMENT (*)

“Quizá dirá V.I. que mi patriotismo es griego, romano o inglés, más yo entiendo que también es cristiano, pues Cristo Sr. Ntro. amó con la mayor ternura y con un amor de preferencia a su patria y Sto. Tomás enseña que debemos preferir su bien, al que podemos hacer en otra parte...” (Climent a R. Magi. TORT, 25).


Són nombroses les ocasions en què es desvetlla el sentiment de Climent envers els seus orígens i el seu “país”. I encara que no el podríem arribar a titllar de “nacionalista”, sí que hem detectat un grau de consciència més que notable de pertinència al seu poble i a la seua gent. El seu és un sentiment, però, que presenta, com a mínim, tres nivells:
1. El nivell local: òbviament a Castelló, lloc del seu naixement, se l’epigrafia sovint com la “seua pàtria”, però també a la ciutat de València. En predicar el sermó de la festivitat de Sant Vicent a València, diu: “...Dios le dejó y la Iglesia canonizándole, le propuso para que sirva de exemplo —Sant Vicent— y de patrocinio al mundo, y principalmente à su patria...” I ara s’implica ell mateix: “Descubro yo el grande amor que la tengo. No puedo ocultarlo; y concibo que nadie pueda culpar que yo ame à mi patria...” I encara argumenta: “Porque assi como dice el Santo Doctor, despues de Dios à nadie debemos tanto como a los padres, de quienes hemos nacido y à la patria en que nos hemos criado...” Aquesta expressió la reitera Climent, en carta a Pérez Bayer, arran del seu nomenament com a bisbe de Barcelona, quan li diu: “Los mismos que me desacreditaron para que S.M. no me nombrara Obispo, sienten que no haya aceptado el Obispado. Querían dos cosas: desairarme y vencerme, dominando a nuestra patria...” I a Roda: “... que V.I. conozca que no es el amor del descanso y la comodidad propia, ni el amor sensual, digámoslo así, de mi patria, el que me mueve a suplicar al Rey Ntro. Sr. que tenga a bien permitirme que no admita el obispado de Barcelona...” (Climent a Manuel de Roda. TORT: Ib., 24.) Més tard, des de Barcelona, gestiona el nomenament de mestre de Gramàtica per a les Aules, s’adreça a l’ajuntament de la Vila en els termes següents: “...Y assegurando de nuevo á V.S. que nada mas deseo, que el bien de mi Patria, me ofrezco á servir á V.S. en quanto sea de su agrado..”(Carta al Muy Il. Correg. Y Ayuntamiento de la Villa de Castellon de la Plana. A.M.C.: Papers de Climent).Ja dimitit de Barcelona i en negar-se a anar a Màlaga, llegim: “...admitidas las renuncias se retiró a su Patria con quatro mil escudos para alimentos anuales y entró en ella el día 25 de octubre con buelo de campanas”. Llibre verd, A.M.C., 203). I a l’edició del sermó que predicà Martín i Picó, podem llegir: “Oración en las aulas de Gramática que edificó a sus expensas el Ilmo. Sr. Obispo D. Joseph Climent, en la Villa de Castellón, su patria... (València, 1792. Imp. Monfort, 78. A.M.C.). Finalment a la llegenda que figurava a la façana de la Casa dels Òrfens es podia llegir: Finalment, a la façana de l’edifici de la Casa dels Òrfens, hi figurava la següent llegenda:
“O tú, seas vecino o extrangero
sabrás, al contemplar este edificio,
que es por gracia del rey Carlos Tercero,
de huérfana niñez, Real Hospicio.
Erigióle Climent, gloria del Clero,
de Vicente Ferrer baxo el auspicio,
añadiendo à su patria, con tal hecho,
después de grande honor igual provecho”.

2. El nivell territorial: quan escriu a Roda, justificant la seua renúncia al bisbat de Barcelona, argumenta: “...No conviene a esta Ciudad y Reino, porque siendo grande la carestía de hombres que tengan un justo amor a su Patria y celo del bien público, debo a Dios esta gracia...” (Climent a Roda, 22-III-1766. Citat per TORT, 15). Abans ja s’hi havia referit en el sermó de Sant Vicent, esmentat: “...Si tuviera la sabiduria que Flavio Josepho, gustoso la empleara en la defensa ò apologìa de mi patria...”, en referència a “esta Ciudad y Reyno”. I, en arribar a Barcelona, demana ser considerat català i sovint mostra respecte i afecte pel Principat en el seu conjunt, com ho feia, també, pel regne de València. Ara, en defensar la creació d’hospicis arreu del territori, afirma: “...los mismos pobres estarán mas gustosos en su patria ò cerca de ella y de sus parientes...” (Noticias..., 7)

3. El nivell federal: no és infreqüent la referència de Climent a l’antiga corona d’Aragó. Al mateix sermó de Sant Vicent en fa esment explícit de “la corona de Aragon”, amb ocasió de la intervenció de Sant Vicent Ferrer en Casp, arran de “...la muerte del rey Don Martín...” Ja a Barcelona, se sentia identificat amb el patriotisme dels catalans, com sabem i, al respecte, Llidó explica com Climent defensava que “...la Junta de Barcelona la dirijan políticos de la Corona de Aragón; concretamente pide a Roda que nombre al castellonense Sisternes y cese al castellano Rodríguez...” I és que, en paraules del propi Climent a Roda, el tal Rodríguez “...es enemigo no solo de los catalanes, sino de los Reynos de la Corona de Aragón...de suerte que, corriendo por su mano los expedientes de nuestra Patria, tendran mal éxito...” (LLIDÓ, 387). I encara se sincera més Climent amb Roda, quan s’exclama “...si no se huviera trocado la suerte...a los Reynos de la Corona de Aragón...” (Ib.) Aquesta expressió, òbviament, és una mostra del coratge de Climent que, tot i el respecte degut l’estatu quo de la monarquia espanyola, no pot amagar el seu austracisme de nissaga.
El mateix Llidó, citant Mestre, fa referència a la pertinença de Climent als cercles de Pérez Bayer i Roda “...cabezas del Partido Aragonés, rivales políticos del centralista Campomanes...” (Ib.) Climent considerava el fiscal “...enemigo del Sr. Roda y de todos sus amigos...” i Andrea Smidt, en la cita que fa de la carta de Climent a Clément, aporta que “...su prepotencia —la de Campomanes— no ha hallado en mí, aquella subordinación o condescendencia que en los demás obispos...” I afegeix aquella autora “Con las continuas tensiones entre Cataluña y Castilla, como naciones diferentes bajo un mismo —aunque castellano— monarca, la gran influencia de Climent en Barcelona y el apoyo a la causa de su rebaño —notorio en la petición al rey, después del amotinamiento— podían ser percibidos como una barrera y una amenaza potencial...para el gobierno...” (SMIDT, 2002, 107)
I si tot això no fora prou, l’acusació de “separatista” que fa Campomanes a Climent (Campomanes al Consejo. Madrid, 10-IX-1774. Archivo Histórico Nacional.) seria suficient per valorar si no el seu “nacionalisme”, sí el seu “patriotisme”, prou superior a la mitjana del seus contemporanis il·lustrats.


Resum:

En el context general de les personalitats il·lustrades del moment –proclius al cosmopolitisme i addictes acrítics a la monarquia borbònica- destaca la singularitat de Climent, antiregalista, vinclat a les seues arrels i europeista alhora. Les reiterades referències a la seua “pàtria” –Castelló, València- cobraven dimensió territorial –regne de València, Catalunya- i fins i tot política, en hipotetitzar que el destí d’aquests “regnes” –la Corona d’Aragó- podria haver estat un altre, si el decurs de la guerra de Successió haguera estat diferent. A més de mostrar-se clarament partidari –i manifestar-ho de forma compromesa i directa- que els càrrecs de responsabilitat i de govern d’aquells territoris nostres, no podien deixar-se en mans alienes, sinó que calia atorgar-los a funcionaris competents i del país: cas del castellà Rodríguez pel qui demanava el cessament i del castellonenc Sisternes, per al que demanava el nomenament per a la Junta de Barcelona.
En fi que si no “nacionalista”, sí que li escau a Climent, si més no, el qualificatiu de “patriota”.


.....................


(*) Dr. Marc Antoni Adell. Universitat de València (marc.adellauv.es)

CLIMENT, VISITADOR D’ESCOLES


“...ab vista de la incomoditat ab que estaven en lo estudi, tractà S.I. ab lo Ajuntament y principals feligresos, lo modo ab que podria comprondes; y havent judicat que la composició costaria 75 lliuras catalanas, las doná S.I. de limosna...”( A.D.B. Visit. past. Sant Celoni: 1771-74, fol. 65. Citat per TORT: El obispo de barcelona..., 262)


Amb seguretat, Climent, visitaria en alguna ocasió les escoles que havia fundat a València i a Castelló. A Barcelona, però, la presència de Climent a les “escoles de minyons” fou un fet habitual i formava part del programa de les seues visites pastorals. Visites que advertia -a l’edicte que les precedia-: “No us aparega, donchs...amats germans meus, que nostra visita ha de ser una ocupació de ceremonia y estèril...” (Edictos para la publicacion de la Visita de sus Iglesias Parroquiales. Barcelona, B. Pla. A.M.C.: Papers de Climent). I de les referències que ens han arribat, es dedueix que Climent era home observador, rigorós i pràctic, en la visita d’escoles: s’assegurava de la idoneïtat dels mestres -“Judicam, així mateix, ser molt convenient asegurarse de que’ls mestres de minyons, tenen los bons costums y la suficiencia que’s requereix...” (Edicte..., 3. A.M.C.: Papers de Climent). Es detenia en comprovar la metodologia utilitzada i, amb freqüència, els hi oferia consells i maneres de fer a la classe, com al mestre Pau Romà de Sant Cugat del Vallés: “Li donà algunes advertencias sobre los llibres quels deu fer passar als miñons y los que no deu permetre quels llegescan, lo modo de corregirlos y lo millor método de enseñarlos...” (A.D.B.: Visit. pastoral, fol. 257 bis. Anys 1771-74. Citat per TORT: Ib., 261). Examinava els escolars, comprovant el seu nivell: “En el Prat, el maestro llevó a los niños a la rectoría, para que Climent los viera, hablara con ellos y los examinara en la doctrina cristiana y aprovechamiento en las primeras letras...” (A.D.B. Visit. past., 1771-74, fol.7. Citat per TORT: Ib., 208). I els estimulava amb paraules amables i encoratjadores i petits obsequis, que solien consistir en llibres de lectura: “...los anà distribuint cartillas o llibrets de sentencias tretas de la Sagrada Escritura, segons adelantaments...” (A.D.B. Inst. y fundaciones, 1765-74, fol. 349-350. Citat per TORT: Ib., 262). I tot això per la seua preocupació pel sentit últim de l’educació: “...Perque si bé debem examinar estas cosas y altres de la mateixa naturalesa, lo fi principal...ha de ser la reforma de costums...” i que els infants “...sian racionals y virtuosos...”
No descurà Climent, però, els aspectes més materials de l’ensenyança i, en concret, l’estat dels edificis destinats a escoles. Climent solia acudir a “la peça” de l’estudi i, en diversos llocs, es féu endavant per millorar, substituir o edificar de nova planta, locals adients per a escoles, com a Sant Celoni. O a Sant Martí de Provençals: “...observà que la pessa del estudi...està molt incómoda per los minyons y sens molt cost podria millorar...” (A.D.B. Visit. past. 1771-74, fol. 209. Citat per TORT: Ib., 262). O a Olesa de Bonesvalls, on Climent féu donació d’un terreny del seu Senyoriu per a edificar una escola nova.
També la idoneïtat i dotació suficient de professorat, fou també objecte de la preocupació de Climent i es detenia en comprovar les condicions dels mestres que, per a ell, es resumien en l’habilitat pedagògica i la virtut: “...mestre de primeras lletras hábil y virtuós per a la deguda enseñansa y educació dels minyons” Altrament cada mestre posseeix una llibreta, on es van anotant els diversos exàmens i la confirmació de la llicència atorgada, amb apreciacions i matisacions d’interès. Per exemple i relatiu a Anton Albareda de Sitges es diu que “...està molt ben instruit en ella, més de lo necesari pel bon desempeño del seu ministeri...” i s’afegeix: “...es molt pràctic... y ab especial habilitat per enseñar als xics...” ( A.D.B.: Visit. pastoral, 1771-74, fol. 230. Es refereix a l’any 1772. Citat per TORT: Ib., 261).
Hi ha, també, la referència a les famílies, habitualment, però de forma solemne quan els anunciava l’obertura de les deu escoles gratuïtes de Barcelona: “Pares de familia, amats germans y feligresos nostres, posam en vostra notícia que lo día... vos pregam y exhortam a que hi envieu els vostres fills —a estudi—...perque...si saben llegir y escriurer podran acomodarse millor en qualsevol ofici... y seran el vostre consol...” (Edicte del Ilmo. Sr.Dr. Joseph Climent, per fer saber lo establiment de escolas públicas de primeres lletres, en deu convents de la present ciutat de Barcelona, 26 de juny de 1767. A.D.B., llib. 107, fol. 486. També en A.M.C.: papers de Climent).
Finalment, l’olfacte polític de Climent li feia no descurar el contacte amb els responsables públics de l’educació —batlles i regidors—Sol·lícitament acudia a ells per estudiar les mancances greus i urgents, com ara la millora dels locals, com en Sant Martí de Provençals: “...observà –Climent- que la pessa del estudi...està molt incómoda per los minyons y sens molt cost podria millorar...” (A.D.B. Visit. past. 1771-74, fol. 209. Citat per TORT: Ib., 262). O el nomenament de mestres -“...informats que, de un temps a esta part, falta en aquesta parròquia lo mencionat mestre, exortam y estretament encarregam al rector, batlle y regidor...” (Així s’expressava Climent a Gelida, amb ocasió de la seua visita de 1772. A.D.B. Visit. past. 1771-74, fol. 460. Citat per TORT: Ib., 262).
En qualsevol cas mai no va perdre de vista, Climent, que els subjectes de l’educació són els infants i joves, als que volia “racionals i virtuosos”, fita a la que arribarien mitjançant una bona instrucció. És una fixació del bisbe que reitera contínuament, com en la pastoral de creació de les deu escoles gratuïtes de Barcelona, on parla de què “los minyons sian racionals i virtuosos”. (Edicte del Ilmo. Sr. Dr. Joseph Climent...)
En resum Climent es mostrà, sense saber-ho, com un expert en la supervisió escolar i alguns que hem fet de la visita d’escoles la nostra professió, descobrim -amb la lectura de les actes dels seus secretaris- un estil exemplificant i una sensibilitat extraordinàries, en atansar-se al fet educatiu allà on institucionalment té lloc: els centres escolars.
------------

RESUM: Sorprèn, en un home tan ocupat com Climent, el temps i la minuciositat que dedicà a la visita d’escoles i que, segons les referències de què disposem, mai no les delegà en els seus col·laboradors, segurament perquè se sentia responsable directe del bon funcionament de les “escoles de minyons”. Més encara, però, sorprèn la metodologia emprada en les visites, que abastava des dels aspectes materials –edificis, llibres, dotacions econòmiques i de personal- fins a la dinàmica de la classe, on el mestre i els alumnes protagonitzaven l’acte didàctic i als que –mestre i alumnes- Climent dedicava una atenció i un afecte, especials. Això sense oblidar els altres integrants del fet educatiu: la família i les autoritats. Tot conformava, per a Climent, un conjunt indestriable –l’educació, l’ensenyança- de lectura no només individual –la “felicitat” de cada persona-, sinó social –la “pau” dels pobles-. Un exemple més de la manera de pensar i de fer d’aquell gran home.

..................

(*) Dr. Marc Antoni Adell. Universitat de València (marc.adellauv.es)

..................

A/a. del Dr. Tort Mitjans.

Valencia 26-03-2014
Barcelona.


Benvolgut Francesc:


Finalment i gràcies a la Providència, l'edició de l'antologia de textos del nostre admirat Josep Climent, que sabeu que fa temps venia treballant i vos mateix supervisàreu -per això hi figureu com a coautor-, és al carrer. Es tracta d'una edició molt cuidada del Consell Valencià de Cultura i què, lògicament, tant la institució com jo mateix, estem il·lusionats en presentar-la a Barcelona, la segona "pàtria" de Climent.

Al respecte jo ja havia suggerit anteriorment que, atès el protagonisme de la Universitat -la Facultat d'Història-, del propi IEC, o l'Acadèmia de Bones Lletres, en ocasió del III centenari de Climent, pot ser ara el lloc idoni seria la Facultat de Teologia -hereva intel·lectual i acadèmica del Col·legi Episcopal de Climent i marmessora de bona part del fons editorial d'aquella biblioteca pública fundada pel mateix Climent-, I pot ser i abans del seu comiat, al sr. Cardenal - que ja ens acompanyà en aquells actes- li faria il·lusió presidir la presentació de l’esdentada antologia.
La data és del tot decisió vostra i del sr. Cardenal, encara que jo pensava en el final o l’inicií de curs, per assegurar la presència de professors i alumnes de la pròpia Facultat, com un acte acadèmic vinculat a la institució.
Respecte al format de l'acte, la meua proposta és d'una taula que presidiria el sr. Arquebisbe i al què acompanyaríem vos i jo mateix i el degà, que ens introduiria. Vos, amb unes paraules de record del nostre benvolgut Climent i jo podria completar-ho amb un "power" sobre el contingut del llibre en qüestió. El Dr. Martínez Sistach clouria l'acte.

Pel que fa als convidats i a part d'altres destinataris que la Facultat i el Bisbat consideren adients, caldria pensar en els Drs. Bada i Corts, amb la Dra. Campabadal- que també participà en els actes del 2006-, amb el Dr. Moran, així com amb el professorat i alumnat de les facultats d'Història i Pedagogia, president de l'lEC, president de l'Acadèmia de Bones Lletres i no sé si alguna autoritat civil de cultura o educació de l'Ajuntament i la Generalitat.
Nosaltres comencem ja a València a divulgar el llibre, amb la presentació formal a la seu del Consell Valencià de Cultura el dia 3 d'abril.

Mentrestant rebeu una salutació de Valencia estant.

Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
Facultat de Psicologia, 4§ planta. Dep. de Ps. Social.
VALÈNCIA.

..................

Carta sin ni acuso de recibo


Barcelona 3-04-2014


Emms. i Rvdm. Mons. Dr. Lluís Martínez Sistachs
Cardenal Arquebisbe de Barcelona
Palau Arquebisbal
O8002 Barcelona.


Molt estimat Sr. Arquebisbe:

El Dr. Marc Antoni Adell Cueva, autor principal de Josep Climent i Avinent. Antologia de textos, publicat per el Consell Valencià de Cultura- Biblioteca de Rescat, 2014, insisteix en que sigui un servidor el que tramiti amb V.E. la presentació del llibre a Barcelona.

El Dr. Marc Adell em demana faci avinent el desig de que V.E presideixi l`acta de presentació, sol·licitant, a l`hora, sigui en la Facultat de Teologia, considerada hereua llunyana del Col·legi Episcopal de Climent.

Queda a la decisió de V.E. senyalar dia i hora per el projectat acte al Seminari de Barcelona-Facultat de Teologia, o a on V.E. cregués més oportú fer-ho.

Tant aviat V.E. atorgui la desitjada resposta positiva a la present petició i sol·licitud del Consell Valencià de Cultura a través del prestigiós professor, especialista en Pedagogia, i amant, dels que mes, de la figura de Climent el Dr. Mar Antoni Adell, i de jo mateix, procedirem a ultimar el projecte.

Francesc Tort Mitjans
Email: francesctort.s.m.delmar@hotmail.com

2014: Josep Climent i Avinent: Antologia de Textos. Estudi introductori de Marc Antoni Adell i Cueva i Francesc Tort Mitjans. Consell Valencià de Cultura. Pp. CLV i 566.


..................

Sobre el Dr. Marc Antoni Adell - Consulta el document:
FUNCIÓ DELS TEXTOS ESCOLARS A LA IL•LUSTRACIÓ: LA “GRAMÀTICA” DE SALVADOR PUIG .
Marc Antoni Adell i Cueva. Universitat de València



 

 

Article sobre Josep Climent i Avinent enviat per la segona edició del Diccionario de la Historia Eclesiástica de España el 5 d´ocubre de 2006

José Climent i Avinent nace y muere en Castellón de la Plana 11-03-1706-/ 28-11-1781. Hijo de José, ciudadano hacendado, fallecido de paludismo en julio de 1705, y de Teresa, de labradores. Huérfano de padre seria su madre y familia Avinent quienes cuidarian de su educación.Concluidos los estudios primarios en Castellón a los 13 años es trasladado a Valencia iniciando los estudios filosóficos en su Universidad graduándose de Maestro de Artes a los 16 años. En 1726 al cumplir veinte años empieza a disponer de los bienes procedentes de su padre.

Conseguido el doctorado en teología en 1727 y habiendo decidido seguir la carrera eclesiástica, conseguido un beneficio en la catedral de Valencia el año 1731 a sus 25 años es ordenado sacerdote.Inmerso en la fiebre de varias oposiciones en 1738 es nombrado por el arzobispo Mayoral , Maestro de Pajes. 1740-1748 párroco de Sant Bartomeu de Valencia destacando por su oratoria y la acción pastoral social hacia niños y niñas con la creación de una escuela, designio pastoral que le distinguirá en toda su trayectoria.Habiendo opositado a la canonjía Penitencial de Valencia en 1744 ,el 1748 consigue la Magistral que mantendrá hasta 1766 en que será nombrado obispo de Barcelona.

El cabildo catedral de Valencia le confió gestionar en Madrid (1756-1760) el pleito sobre diezmos. En la corte no pasa desapercibido, conoce y le conocen relevantes políticos y eclesiásticos del momento. Aprende bien el camino de Madrid al Escorial a Aranjuez , Toledo etc. Roda, Aranda, Campomanes, Moñino, Quintero, Fernández de Córdoba, Eleta, etc. advierten, fácilmente, la personalidad y el ideario político y religioso de Climent. Tanto por su pastoral en valencia como por el hecho de haber fundado en la Universidad de Valencia la cátedra de “Locis Theologicis” se le reconoce como antijesuita y filojansenista. Barcelona era bastión importante de la influencia de la Compañía de Jesús así, pues, los Aranda y Roda, al fallecer el obispo de Barcelona, Asensio Sales, no dudaron de que Climent haría, al respecto, buen papel en Barcelona.

Así aun en el supuesto de que hubiera quedado más o menos oculto su antirregalismo, clericalismo y episcopalismo en el marco de su ilustrado y diplomático porte, después de haber sido presentado, desde 1762, en diversas ternas episcopales, en 1766 es nombrado obispo de Barcelona.Siguiendo la pauta episcopalista ,y reales cedulas anteriores, decide ser consagrado obispo en la catedral de Tarragona el 23 de noviembre. Los días 4, 9 y l4 de diciembre de 1766 llega a Barcelona, toma posesión y predica su primer sermón en la catedral donde dijo : “Casi todos los valencianos son catalanes en el origen y, con corta diferencia, iguales son las costumbres y la lengua”.

Emitido , a petición de la Cámara, su dictamen radicalmente favorable a la la expulsión de los jesuitas el 31 de marzo de 1767 y efectuada esta a los pocos días, el 26 de junio del mismo año convoca Sínodo Diocesano con el plan de aprovechar la coyuntura de la expulsión para erradicar de la pastoral diocesana los postulados jesuíticos, sínodo , preparado, pero no celebrado al no admitir fuera supervisado por funcionarios reales.Climent, pese a su edad, entró en Barcelona con ansias reformadoras en todos los campos de la pastoral sacramental y social. Con fecha del mismo26 de junio emite su edicto de creación de diez escuelas gratuitas en sendos conventos de Barcelona, publicando al efecto : Sentencias de la Sagrada Escritura vertidas en Castellano para la enseñanza de los niños de las escuelas…”.1768 y 1769 tienen suma importancia en la vida de Climent en Barcelona. En 1768 inicia la visita pastoral de todo el obispado con el plan de erradicar todo supuesto abuso como los exvotos, romerías, procesiones etc. En 1768 inicia su fructífera relación epistolar con l´Abbé Clement a través del cual Climent entra en relación directa con los movimientos episcopalistas europeos y con el Sínodo de la Iglesia de Utrech siendo de destacar que el episcopalismo de ambos soslaya el regalismo y antirregalismo de uno y otro.

En el contexto del cambio pastoral operado en Barcelona tras la expulsión de los jesuitas y la presencia de un obispo que concibe la ilustración con una reforma radical , 1768 es también el año en que Climent entra en fuerte conflicto con el Ayuntamiento de Barcelona , solicitando el 26 de marzo el auxilio del brazo secular para desterrar de Barcelona las que califica como costumbres y prácticas profanas y “verdaderamente supersticiosas” introducidas en funciones litúrgicas, en romerias y procesiones especialmente en la procesión del Corpus de Barcelona.El pensamiento político religioso de Climent, que afloraba por doquier, aparece con nitidez en la publicación de su trascendente carta pastoral previa a la reimpresión decidida por el obispo de Las costumbres de los Israelitas y Cristianos del abad Claudio Fleury el 26 de marzo de 1769. Afloran en ella, por doquier, su episcopalismo, clericalismo y antirregalismo provocando serias reacciones tanto en el Vaticano como en Madrid. Clemente XIV pide que se le traduzca la carta al italiano y se queja a Carlos III de que el escrito era impropia de un obispo. A nivel vaticano dícese de que se habló de introducir la carta en el Indice. En España Manuel de Roda, amigo incondicional de Climent, de orden del Rey y de acuerdo con el Conde de Aranda, recopilados en Barcelona, por medio de Manuel Sisernes, fiscal de la Audiencia, valenciano amigo también del obispo, todos los escritos de Climent aparecidos hasta finales de 1769 para sujetarlos a juicio eclesiástico y político, cuidando del segundo los fiscales Campomanes y Moñino. Tanto obispos como fiscales emitieron dictamen.

Los obispos y prelados del Consejo Extraordinario se muestran favorables mientras que los fiscales del Consejo denuncian el cariz antirregalista de la Carta y son del parecer de que fueran censurados los escritos de Climent obligando nueva edición corregida, lo que no llegó a suceder.El obispo de Barcelona, que sobre todo a partir de la relación y amistad con l`Abbé Clement, era conocido y valorado en Europa, se mantenía informado, a través de Gacetas, Mercurios, Nouvelles Eclesiastiques y cuantos escritos se referían a las relaciones Iglesia y Estado, temas destacados en las tertulias diarias vespertinas en palacio.Dejando por entendido de que los postulados ideológicos de Climent sitúan su clericalismo y episcopalismo, extremistas, en que el obispo está por encima, casi, de todo: por encima del Trono en múltiples aspectos e incluso por encima del Papa, mirado como “primus inter pares” se comprende el hecho de que Climent tenga, sobre todo a partir de 1769, bien definidos sus apoyos y sus contrarios en España y en Europa donde se agradece el apoyo del obispo a la Iglesia y Sínodo de Utrech.La situación de Climent en Barcelona se hubiera, quizá, mantenido de forma aceptable tanto por la corte como por el Vaticano de no haberse dado primero la enemistad con el capitán general de Cataluña el Conde de Ricla, a propósito, sobre todo de sus relaciones con “La Niña” y el hecho de que ascendido a Secretario de la Guerra aplicara a Cataluña sin excepción la r. c. de 1770 sobre quintas.

El famoso Motín de Quintas acaecido en Barcelona el 4 de mayo de 1773, la preponderancia política que adquirió Climent logrando la quietud en Barcelona y Cataluña y la defensa en 1774 no solo de la recien creada Diputación de Colegios y Gremios, a la que ayudó política y económicamente, sino sobre todo la defensa a ultranza de los cuatro diputados que fueron apresados por orden del mismo presidente del Consejo Manuel Ventura Figueroa y los acontecimientos concomitantes y subsiguientes hicieron de que la Corte decidiera retirar a Climent de Barcelona y promoverle a otra diócesis donde no constituyera un peligro político. Efectivamente previo juicio político de sus últimas intervenciones se le promueve a principios de 1775 a la diócesis de Málaga. Agotando Climent todos los posibles recursos para que no se le removiera de Barcelona, vindicando constantemente sus acciones pastorales, sociales y políticas , la suerte estaba echada y, aunque no admitió ir a Málaga,nada ni nadie pudo detener la decisión de apartarle de Barcelona.

Climent resultó tremendamente afectado por la decisión de verse removido sufriendo un ataque de hemipilegia debido tato a su edad, disposición como sobre todo al afecto y clamor popular especialmente de los más pobres. Concluidos algunos planes previstos, como la bendición del primer cementerio de Barcelona dicho de la “Mar Bella” edificado a costas de la mitra y previos los protocolos de rigor Climent deja de ser obispo de Barcelona en el curso del viaje de retiro a la ciudad de Castellón de la Plana donde había nacido y donde, después de haber legado todos sus bienes a favor del Colegio de Huérfanos de Castellón, por él fundado el 28 de noviembre de 1781 fallecia habiendo mantenido, hasta su muerte, frecuente relación con sus amigos de Francia, Bélgica y de la misma ciudad de Barcelona en cuya diócesis pensó siempre .

Francesc Tort Mitjans (5-10-06)

 

Algunes altres obres del mateix autor
Francesc Tort Mitjans

Aspectos que limitan o anulan la responsabilidad de los actos humanos a la luz de la moral católica. Tesina de licenciatura dirigida por Gumersindo Bravo S.J.
Universidad Pontifica de Comillas. 22 de Enero de 1962, 137 folios, trabajo no editado.

Biografía Histórica de Francisco Armanyà Font, O.S.A. obispo de Lugo y arzobispo de Tarragona (1718-1803), Vilanova i la Geltrú, 1967, 568 pp. Tesis doctoral en la facultat de Teologia de l’Universitat de Comillas dirigida per Quintín Aldea S.J. Presentació de A.Ferrer Pi. Introducció de F.Tort pp. 11-24. Obra esgotada a la venda existent en moltes biblioteques).


Boj de Salvador Masana

Índices de los volúmenes I-XX (1948-1967) de “Hispania Sacra”. “Hispania Sacra”, vol. XXVI pp. 401 a 495.

El Obispo de Barcelona Josep Climent I Avinent 1706 a 1781. Contribución a la Historia de la Teología Pastoral Tarraconense en el siglo XVIII. Biblioteca Histórica de la Biblioteca Balmes. Serie II, vol. XXIX. Editorial Balmes. Barcelona, 1978. 452 pp. Presentació del Cardenal Arquebisbe de Barcelona Narcís Jubany i Arnau. Introducció de Joan Bonet i Baltà (editada també com a Col·lecció Fundació Moceen Jospep Sanabre, nº 2). A partir d’aquesta obra, com també de l’anterior, se n’han fet d’altres. Hi ha existències.

Una mostra de les respostes de Catalunya i América a la consulta oficial sobre el foment dels teixits nacionals en els hàbits religiosos. En Contribució a la Història de l’Esglèsia Catalana. Homentatge a Moceen Joan Bonet i baltà. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983, pp. 91-108.

La Universitat de Cervera: Una Institució Conflictiva. Miscel·lània Cerverina II. Centre Comarcal de Cultura. Cervera 1984, pp. 64-74.

Mn. Lluís Vendrell i la Congreació Mariana de Vilanova (1923-1981). Resenya Biogràfica. Novena Históric – Pastoral de 1984 per... rector de la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. Presentació de Ricard Soler i Garrigó. Vilanova i la Geltrú, 1984. pp. 67.

Ha col·laborat en El Diccionario de Historia Eclesiástica de España. Diccionari d’Història Eclesiástica de Catalunya. Diccionario de Historia de Venezuela.
Ha impartit clases en l’ Universitat Católica de Ponce, a Puerto Rico i a l’ Universitat Andrés Bello de Caracas, Venezuela.