Nadal del '94: M. Thatcher a Santa Maria















 

Una assistent especial a Santa Maria del Mar

Uns dies abans de Nadal Scotland Yard demanà parlar amb el rector de Santa Maria del Mar sobre la projectada assistència de la Sra. Margaret Thatcher a la missa del Gall de 1994. S`ens digué que els organitzadors de la visita a Barcelona de la ex-primera ministra, havent cercat informacions diverses sobre el temple de Barcelona en el que la Missa del Gall era més reeixida, amb el resultat de que aquest era Santa Maria del Mar, es preparà l`assistència de la Sra. Margareth Thacher, amb el seu marit i sequi’t, a la dita Missa. S`em demanà quin lloc se li assignaria en mires també a la seva seguretat.

Vingueren a suggerir que el millor lloc seria el presbiteri i s`accedí a la proposta posat que el presbiteri real era el 1994 el lloc del cant, de la Capella de Música, de l`Escolania i Escola Cantiorum i, per lo tant, no es veié dificultat en accedir a la proposta. La parròquia informà a Scoldan Yart que nomenaria una senyora perquè l`anés informant del curs de la celebració, aquesta fou la Sra. Urchi Bequer Vda. Torelló. La Sra. Margaret Thatcher disposà de traducció directa a l`hora de l`homilia i d`altres. Després de la fotografia en la que el rector de Santa Maria del Mar, Francesc Tort Mitjans, predica l`homilia, transcrivim aquesta literalment. El nombre d`assistents a la missa, tal com fou des de 1986, pot calcular-me amb uns dos mil. La noticia de la projectada visita de la Sra. Margaret Thatcher no fou coneguda per endavant ni a nivell de la ciutat ni a nivell de la parròquia dons així es va quedar amb la policia. Val a dir, que, com es veu en l`ultima fotografia de la veneració de l`Infant Jesús, moltes mirades, sobre tot al acabar la missa, anaven dirigides a la ex primera ministra de l`Anglaterra que es mostrà, en tot moment, especialment atenta i afectuosa, amb paraules d`agraïment a tots els que, al finalitzar la Missa anaren a saludar-la. La Sra. Margareh Thatcher signà, finalment, amb el seu marit, en el llibre de visitants il•lustres.


Una asistente especial en Santa María del Mar

Unos días antes de Navidad, Scotland Yard pidió hablar con el rector de Santa María del Mar sobre la proyectada asistencia de la Sra. Margareth Thatcher a la misa del Gallo de 1994. Se nos dijo que los organizadores de la visita a Barcelona de la ex primera ministra, habiendo buscado informaciones diversas sobre el templo de Barcelona en el que la Misa del Gallo era más lucida con el resultado de que este era Santa María del Mar, prepararon la visita de la señora Thatcher, con su marido y séquito, a la dicha misa. Se me preguntó que sitio se le asignaría con miras a su seguridad.

Sugirieron que el mejor lugar sería el prestiberio y se accedió a la propuesta. El presbiterio real era en 1994 el lugar del canto de la Capilla de Música, de la Escolanía y de la escola Cantorum, por lo que no se vio dificultad para acceder a la propuesta. La parroquia informó a Scotland Yard de que nombraría una señora para que la fuese informando del curso de la celebración y esta fue la Sra. Urchi Bequer Vda. Torelló.

La Sra. Thatcher dispuso de la traducción directa en el momento de la homilía y otros. Después de la fotografía en la que el rector de Santa María del Mar, Francesc Tort Mitjans, predica la homilía traducimos esta literalmente.
El número de asistentes a la misa, tal como lo fue desde 1986, puede calcularse en unos dos mil.

La noticia de la proyectada visita de la Sra. Thatcher no fue conocida por adelantado ni a nivel de la ciudad ni a nivel de la parroquia, pues así fue acordado con la policía. Hay que decir que, como se ve en la última fotografía de la veneración del Niño Jesús, muchas miradas, sobre todo al acabar la misa, iban dirigidas a la ex primera ministra de Inglaterra, que se mostró en todo momento especialmente atenta y afectuosa, con palabras de agradecimiento a todos los que al finalizar la misa fueron a saludarla.
La Sra. Thatcher firmó finalmente con su marido en el libro de visitantes ilustres.


A special guest in Santa María del Mar

A few days before Christmas, Scotland Yard asked us to speak with the priest of Santa Maria del Mar about the attendance of Mrs. Margareth Thatcher to the temple, 24th of December, 1994. We were told that the people who organized the visit to Barcelona asked for the temple in which the Midnight Mass was preetier and they were told that this one was Santa Maria del Mar. Then they prepared the visit for Mrs. Thatcher, her husband and their entourage. I was asked which site would be assigned because they wanted to prepare their security.

They suggested that the best place would be the presbytery and the proposal was acceded. Then the presbytery was the place where the Chapel of Music, the Escolania and the Escola Cantorum acted, and so it was not difficult to accede to the proposal. The priest informed Scotland Yard that he would appoint a lady who could inform and translate the celebration to Mrs. Thatcher, and this lady was Ms. Urchi Bequer.

Ms. Thatcher enjoyed the translation at the time of the homily and the whole mass. After the picture in which the rector of Santa Maria del Mar, Francesc Tort Mitjans, preaches the homily we translate it.
The number of people attending Mass, as it has been since 1986, was arround two thousand.

The news of Mrs. Thatcher's planned visit was not known in advance either at the city level or at the parish level, as it was agreed with the police. It must be said that, as seen in the last picture with Jesus Child, many glances, especially at the end of the Mass, were addressed to the former Prime Minister of England, who was at especially attentive and affectionate and spoke kind words to all the people who went to greet her.
Mrs. Thatcher finally signed with her husband in the book of illustrious visitors.



Homilia predicada la nit de Nadal de 1994

“El qui es la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”. ¿De quin tabernacle es tracta?. ¿Un tabernacle de poder, de riquesa?. ¿Un tabernacle que s`imposa per la força?. ¿Quins foren els signes que donaren els àngels als pastors?: "Trobareu al nen en una menjadora”. Ells “hi anaren tot seguit i trobaren Maria i Josep amb el nen a la menjadora”

“Existia la llum veritable...Era present al mon...que li deu l`existència, però el mon no l`ha reconegut...”, diu Sant Joan.

“El mon no l`ha reconegut”. El Déu veritable, el Creador, no va ser descobert plenament per els homes a través de la naturalesa, aquest signe tant fort de la seva presencia i de la seva veritat. En la nova vinguda Déu vol ser reconegut, descobert a través del signe de la pobresa : Un estable, una menjadora, uns pastors... Quant el Déu fet home “plantà entre nosaltres el seu tabernacle”, les línees mestres de la seva manifestació foren la veritat de la naturalesa que sens dona en un estable.

Tots hem sentit a dir alguna vegada :”Nadal es un dia trist perquè sempre hi falta algú”. ¿Perquè es noten les absències especialment en el dia de Nadal?. Vivint en la dispersió, hi ha moments en els que ni volem, ni potser podem, evadir-nos de la realitat. L`home, que es un ser religiós, te ànsies d`amor, de pau, d`unitat, de companyia, de transcendència i Nadal es com un far que ens vol il•luminar aquest port en la nit del transit.

La cultura es com el pòsit, com el tartrà que fa el vi de l`Historia. El vi ranci d`Europa es el cristianisme, i, en ell, hi destaca el Pessebre. El Pessebre es punt obligat de referència per divisar i fruir d`aquelles seguretats que sempre sembla que s`ens escapen. Es desconcertant romandre massa temps dins del túnel sense divisar, al menys, la llum de sortida. Nadal es, per molts, aquesta llum misteriosa.

Davant d`un misteri d`amor, de pau, com es el Pessebre amb el Déu fet nen, ¿es pot dir , en veritat, que Nadal es un dia trist perquè sempre hi manca algú?. Hi hauran famílies o persones que no els faltarà, avui, ningú dels sers estimats. Serant, però, molts més els que notaran les absències de sers estimats i de situacions perdudes, devegades, molt punyents : fracassos , matrimonis separats, fills sense el caliu dels pares junts, emigrants per mil raons; avis que veieren com les orenetes, del seu niu, prenien el vol... malats, ancians... El Nadal, el Pessebre, que es presència de Déu, que es pobresa, es, també, prova de que l`home pot viure amb molt poc si te fe, amor, companyia, naturalesa. Nadal pot donar-nos pistes per a on anar, a on mirar, a qui acudir per superar tantes mancances. Nadal es sinònim de Déu amb nosaltres, Déu present i pròxim.

Els que en aquest dia de Nadal gaudiu de la presencia de tots els sers estimats, Nadal podrà ser, a més, un dia d`acció de gracies per gaudir d`un do escas, insegur .

L`esperit del Pessebre ens ha d`ajudar a tots a viure les essències humanes i cristianes de les coses, de la vida. Crist continuà, de petit i de gran, manifestant-se amb els signes de la pobresa, de l`indefensió. No serà coronat amb el lleuré, dels èxits, de la victòria, sinó amb les espines del sacrifici.

Pesi a les adherències dels temps, presents en les estructures eclesials, l`ànima del cristianisme, l`Evangeli real, continuen essent Pessebre, justícia, amor, servei, igualtat, llibertat, fraternitat, comunió, corresponsabilitat o ajuda mútua.

Som homes del nostra temps. Un temps enriquidor per la pluralitat, però difícil, per distingir i comprendre allò que es “Llum veritable”, allò que es veritat natural i sobrenatural. Algú dirà que es difícil reconèixer “la llum veritable, que en venir al mon il•lumina a tots els homes”, perquè aquesta Llum no es predicada des de el Pessebre.

Allò que no s’adapta als orígens del cristianisme, a les essències del Regne de Déu, no modifica, realment, el Cos Místic de Crist que continua vestit de Pessebre i fet de Pessebre. Per poc que s`escarpí en l`Església d`avui, sobre tot a nivell de cristians anònims, per poc que ens moguem amb l`esperit de les Benaurances, ens donem compta que els signes de la senzillesa, de la comunió constitueixen l`essència d`un Evangeli que es amor. Amor que es manifesta i realitza, moltes vegades, a través de la valoració, el respecta a l`obra mestre de Déu, l`Home, sigui blanc o negre, il•lustrat o ignorant, amb unes idees o amb unes altres, manipulat o lliure. Examinem-nos cada un de nosaltres a veure si el nostra tarannà natural es cristià o s`apunta a la multitud dels que, en la pràctica, confirmen aquella afirmació tant real de “homo, homíni lupus”, tant contraria a aquell “Gloria a Déu a les altures i pau a la terra als homes de bona voluntat”, tan contraria al missatge de tot Nadal, de tot Baptisme, de tota comunió.

Quant vulguem reconèixer el cristianisme real, retornem als orígens, al Pessebre, al riu Jordà, al Evangeli, als Fets dels Apòstols, distingint, en el context dels generes literaris, allò que es Revelació en majúscula, allò que es Pessebre i allò que son conceptes i cultures superades o superables.

Ben mirat, cada Nadal de la nostra vida ens pot trobar més prop o més lluny del misteri que celebrem. Segurament que, potser, per alguns de nosaltres, la fe de l`infantessa, al menys en relació als sentiments que l`envolten, que també conten, fou més forta que la de l`edat adulta. No sempre, a mida que creixem en edat, ho fem en gràcia, en fe, en justícia. No sempre, o poques vegades, reconvertim el cristianisme a la pràctica de cada dia. Certes condicions, internes i externes, dificulten o àdhuc paren el procés de maduració. De petits amb afirmacions catequètiques senzilles i amb sentiments en tenim prou, de grans, els sentiments hi son menys, i, en canvi, les exigències intel•lectuals son més fortes, especialment en els nostres temps. De petits no demanem coherència entre lo que es diu, es predica, s`escriu, i lo que es practica i es fa. De grans podem ser llops amb guants blancs o sofrir el llop de l`altra.

Sempre que els germans s`uneixent constituïm família, comunitat. !Es tant reconfortant trobar-se amb els germans coneguts cada diumenge i conèixer germans nous, com avui som tants, de tot Barcelona, que ens hem reunit a recer d`aquesta Basílica de Santa Maria del Mar. ¡Ells també son pastors¡ que estaven, com jo, com tu, cuidant el remat, dedicats als seus afers, al ras de la nit, vora, potser, un foc escàs. !Foc escàs¡ ¿Qui te fe de sobres?.¿Qui te caritat de sobres?. La fe, l`amor, la justícia son un foc difícil, sempre escàs, un foc que es precís fer-lo més grant quant més fred fa. A proporció de la fredor que ens envolta, tots tenim més necessitat d`apropar-nos, d`unir les mans en el cercle comunitari al voltant del foc.

El foc avui, la cova avui, el Pessebre, que s`ens anuncia, es quest temple on celebrarem l`Eucaristia, on aquell Déu, que es va encarnar a Betlem, es farà present . Els pastors som tots i cada un de nosaltres. Els nens i les nenes junt als pares, els que formen l`Escolania i els adults. Per tots ha sonat, i ressona encara, el solemne Gloria de Nadal, els cants de la Capella de Música, de l`Escolania, com, al concluir la celebració, el cant de les Nadales.

Visquem, estimats germans, aquest Nadal de 1994, acostem-nos al Pessebre amb la preparació i maduresa dels adults, però amb els sentiments i senzillesa dels nens.

Mn. Francesc Tort Mitjans
Rector de Santa Maria del Mar.



Homilía predicada la noche de Navidad de 1994

“Quien es la Palabra que se hizo hombre y plantó entre nosotros su tabernáculo” ¿De qué tabernáculo se trata? ¿De uno de poder, de riqueza? ¿De uno que se impone por la fuerza? ¿Cuáles fueron los signos que dieron los ángeles a los pastores? “Encontraréis al niño en un pesebre” Ellos “fueron y pronto encontraron a María y José con el niño en el pesebre”.

“Existía la luz verdadera... Estaba presente en el mundo... que le debe la existencia, pero el mundo no lo ha reconocido...” dice San Juan.

“El mundo no lo ha reconocido”. El Dios verdadero, el Creador, no fue descubierto plenamente por los hombres a través de la naturaleza, este signo tan fuerte de su presencia y de su verdad. En la nueva venida Dios quiere ser reconocido, descubierto a través del signo de la pobreza: un establo, un pesebre, unos pastores... Cuando Dios hecho hombre “plantó entre nosotros su tabernáculo” las líneas maestras de su manifestación fueron la verdad de la naturaleza que se nos da en un establo.

Todos hemos oído decir alguna vez: “Navidad es un día triste porque siempre falta alguien”. ¿Por qué se notan especialmente las ausencias el día de Navidad? Viviendo en la dispersión hay momentos en los que no queremos ni podemos evadirnos de la realidad. El hombre, que es un ser religioso, tiene ansias de amor, de paz, de unidad, de compañía, de trascendencia y Navidad es como un faro que nos quiere iluminar este puerto en la noche del tránsito.

La cultura es como el poso que hace el vino de la Historia. El vino rancia de Europa es el cristianismo y en él destaca el Pesebre. El Pesebre es punto obligado de referencia para divisar aquellas seguridades qeu siempre parece que se nos escapan. Es desconcertante permanecer demasiado tiempo dentro del tunel sin divisar por lo menos la luz de la salida. Navidad es, para muchos, esa luz misteriosa.

Ante un misterio de amor, de paz, como es el Pesebre con Dios hecho niño, ¿se puede decir de verdad que Navidad es un día triste porque siempre falta alguien? Hay familias o poersonas que notarán las ausencias de los seres queridos i de situaciones perdidas o dolientes: fracasos, matrimonios separados, hijos sin el calor de los padres juntos, emigrantes por mil razones, abuelos que vieron como las golondrinas volaban desde su nido... enfermos, ancianos... Navidad, el Pesebre, que es la presencia de Dios, que es pobreza, es también la prueba de que el hombre puede vivir con poco si tiene fe, amor, compañía, naturaleza. Navidad puede darnos pistas de hacia dónde ir, a dónde mirar, a quien acudir para superar tantas faltas. Navidad es sinónimo de Dios con nosotros, Dios presente y próximo.

Los que en este día de Navidad disfrutéis de la presencia de todos los seres queridos, Navidad podrá ser, además, un día de acción de gracias para disfrutar de un don escaso e inseguro.

El espíritu del Pesebre nos tiene que ayudar a todos a vivir las esencias humanas y cristianas de las cosas, de la vida. Cristo continuó, de pequeño y de grande, manifestándose con los signos de la pobreza, de la indefensión. No será coronado con el yacer de los éxitos sino con las espinas del sacrificio.

Pese a las adherencias de los tiempos, presentes en las estructuras eclesiales, el alma del cristianismo, el Evangelio real, siguen siendo Pesebre, justicia, amor, servicio, igualdad, libertad, fraternidad, comunión, corresponsabilidad o ayuda mutua.

Somos hombres de nuestro tiempo. Un tiempo enriquecedor para la pluralidad, pero difícil, para distinguir y comprender lo que es "Luz verdadera", lo que es verdad natural y sobrenatural. Alguien dirá que es difícil reconocer "la luz verdadera, que al venir al mundo ilumina a todos los hombres", porque esta Luz no es predicada desde el Pesebre.

Lo que no se adapta a los orígenes del cristianismo, a las esencias del Reino de Dios, no modifica, realmente, el Cuerpo Místico de Cristo que continúa vestido de Belén y hecho de Belén. A poco que se rasque en la Iglesia de hoy, sobre todo a nivel de cristianos anónimos, por poco que nos movamos con el espíritu de las Bienaventuranzas, nos damos cuenta de que los signos de la sencillez, de la comunión constituyen la esencia de un Evangelio que es amor. Amor que se manifiesta y realiza muchas veces a través de la valoración, el respeto a la obra maestra de Dios, el Hombre, sea blanco o negro, ilustrado o ignorante, con unas ideas o con otras, manipulado o libre. Examinémonos cada uno de nosotros a ver si nuestro talante natural es cristiano o se apunta a la multitud de los que, en la práctica, confirman esa afirmación tan real de "homo, hominis lupus", tan contraria a aquel "Gloria a Dios en las alturas y paz en la tierra a los hombres de buena voluntad ", tan contraria al mensaje de toda Navidad, de todo Bautismo, de toda comunión.

En cuanto queramos reconocer el cristianismo real, volvemos a los orígenes, al Pesebre, en el río Jordán, en el Evangelio, los Hechos de los Apóstoles, distinguiendo, en el contexto de los géneros literarios, lo que es Revelación en mayúsculas, lo que es Pesebre y lo que son conceptos y culturas superadas o superables.

Bien mirado, cada Navidad de nuestra vida nos puede encontrar más cerca o más lejos del misterio que celebramos. Seguramente, quizás, para algunos de nosotros la fe de la infancia, al menos en relación a los sentimientos que nos rodean, que también cuentan, fue más fuerte que la de la edad adulta. No siempre, a medida que crecemos en edad, lo hacemos en gracia, en fe, en justicia. No siempre, o pocas veces, reconvertimos el cristianismo en la práctica de cada día. Ciertas condiciones, internas y externas, dificultan o incluso paran el proceso de maduración. De pequeños con afirmaciones catequésicas sencillas y con sentimientos nos basta, de grandes, los sentimientos están menos, y, en cambio, las exigencias intelectuales son más fuertes, especialmente en nuestros tiempos. De pequeños no pedimos coherencia entre lo que se dice, se predica, se escribe, y el que se practica y se hace. De grandes podemos ser lobos con guantes blancos o sufrir el lobo del otro.

Siempre que los hermanos se unen constituimos familia, comunidad. Tan reconfortante es encontrarse con los hermanos conocidos cada domingo y conocer hermanos nuevos, como hoy somos tantos, de toda Barcelona, que nos hemos reunido al abrigo de esta Basílica de Santa María del Mar. ¡Ellos también son pastores que estaban, como yo, como tú, cuidando el rebaño, dedicados a sus asuntos, al ras de la noche, cerca, tal vez, un fuego escaso!¿Quién tiene fe de sobra? ¿Quién tiene caridad de sobra? La fe, el amor, la justicia son un fuego difícil, siempre escaso, un fuego que es preciso hacerlo más grande cuanto más frío hace. A proporción de la frialdad que nos rodea, todos tenemos más necesidad de acercarnos, de unir las manos en el círculo comunitario alrededor del fuego.

El fuego de hoy, la cueva de hoy, el Pesebre, que se nos anuncia, es este templo donde celebraremos la Eucaristía, donde aquel Dios que se encarnó en Belén se hará presente. Los pastores somos todos y cada uno de nosotros. Los niños y niñas junto a los padres, los que forman la Escolanía y los adultos. Para todos ha sonado, y resuena aún, el solemne Gloria de Navidad, los cantos de la Capilla de Música, de la Escolanía, como al concluir la celebración el canto de las Villancicos.

Vivamos, queridos hermanos, esta Navidad de 1994, acerquémonos al Pesebre con la preparación y madurez de los adultos, pero con los sentimientos y sencillez de los niños.

Mn. Francesc Tort Mitjans
Rector de Santa María del Mar.

Homily Preached on Christmas Eve 1994

"Who is the Word that became a man and planted his tabernacle among us?" What tabernacle is it? One of power, of wealth? One that is imposed by force? What were the signs that the angels gave to the shepherds? "You will find the child in a manger" They "went and soon found Mary and Joseph with the child in the manger."

"There was the true light ... He was present in the world, a world that owes Him existence, but the world has not recognized it ..." says St. John.

"The world has not recognized it". The true God, the Creator, was not fully discovered by men through nature, this strong sign of His presence and truth. In the new coming God wants to be recognized and discovered through the sign of poverty: a stable, a manger, some shepherds ... When God made man "planted among us his tabernacle" the main lines of his manifestation were the truth of the nature that is given to us in a stable.

We've all heard that "Christmas is a sad day because someone is always missing." Why are the absences especially noticeable on Christmas? Even living in the dispersion there are times when we can not evade reality. Men, religious beings, have longings for love, peace, unity, company, transcendence... and Christmas is like a lighthouse that wants to illuminate this port in the night of transit.

Culture is like the land that makes the wine of History. The rancid wine of Europe is Christianity and in it stands the Crib. The Crib is a point of reference to see those securities that always seem to escape us. It is disconcerting to stay too long inside the tunnel without at least seeing the exit light. Christmas is, for many people, that mysterious light.

Before the mystery of love, of peace, as is the Manger with God made child, can you really say that Christmas is a sad day because someone is missing? There are families who will notice the absences of loved ones and the situations of loss or suffering: failures, separated marriages, children without the heat of parents together, emigrants for a thousand reasons, grandparents who watched as the swallows flew from their nest .. the sick, the elders ... Christmas, the Crib, which is the presence of God, which is poverty, is also the proof that man can live with little if he has faith, love, company, nature. Christmas can give us clues as to where to go, where to look, who to go to overcome so many faults. Christmas means that God is with us, God is present and close.

For those who enjoy the presence of all the loved ones on Christmas day, Christmas can also be a day of thanksgiving to enjoy that scarce and insecure gift.

The spirit of the Manger must help us all to live the human and Christian essences of things, of life. Christ continued, small and great, manifesting himself with the signs of poverty, of defenselessness. He will not be crowned with the success but with the thorns of sacrifice.

Despite the adhesions of the times, present in the ecclesial structures, the soul of Christianity, the real Gospel, remains Crib, justice, love, service, equality, freedom, fraternity, communion, co-responsibility and mutual aid.

We are men of our time. An enriching time for plurality, but difficult to distinguish and understand what is "true Light", what is natural and supernatural truth. Someone will say that it is difficult to recognize "the true light, that one that when it comes to the world it enlightens all men", because this Light is not preached from the Manger.

What does not conform to the origins of Christianity, to the essences of the Kingdom of God, does not really modify the Mystical Body of Christ, that continues to be clothed in Bethlehem and made of Bethlehem. As soon as we find ourselves in the Church today, especially at the level of anonymous Christians, little as we move in the spirit of the Beatitudes, we realize that the signs of simplicity, of communion constitute the essence of a Gospel that is love. Love that manifests itself and performs many times through valuation, respect for the masterpiece of God, Man, whether white or black, enlightened or ignorant, with some ideas or with other ideas, manipulated or free. Let us examine each of us to see if our natural mood is Christian or points to the multitude of those who, in practice, confirm this very real affirmation of "homo, hominis lupus", so contrary to that "Glory to God in the Heights and peace on earth to men of good will", so contrary to the message of every Christmas, of all Baptism, of all communion.

As soon as we want to recognize real Christianity, we return to the origins, the Manger, the Jordan River, the Gospel, the Acts of the Apostles, distinguishing, in the context of literary genres, what is Revelation in capital letters, what is Crib and what are concepts and cultures surpassed or surmountable.

Well watched, every Christmas of our life can find us closer to or, further away, from the mystery we celebrate. Surely, perhaps, for some of us the faith of childhood, at least in relation to the feelings that surround us, which also count, was stronger than that of adulthood. Not always, as we grow in age, we do it in grace, in faith, in righteousness. We do not always, or rarely, convert Christianity into everyday practice. Certain conditions, internal and external, make it difficult or even stop the maturation process. Children with simple catechetical affirmations and with enough sentiment, the adult with stronger intellectual demands in our times. As children, we do not ask for consistency between what is said, preached, written, and what is practiced and done. As adults we can be wolves with white gloves or suffer the wolf of the other.

Whenever the brothers come together there is family, community. It is so comforting to meet our brothers every Sunday and to meet new ones, as we are today, who have gathered in the shelter of this Basilica of Santa Maria del Mar. They are also pastors who were, like me, like you, caring for the flock, dedicated to their affairs, flush with the night, near, perhaps, a scarce fire! Who has faith to spare? Who has charity to spare? Faith, love, justice is a difficult fire, always scarce, a fire that must be made larger, the colder it is. In proportion to the coldness that surrounds us, we all have more need to get closer, to join hands in the community circle around the fire.

The fire of today, the cave of today, the Crib, which is announced to us, is this temple where we will celebrate the Eucharist, where that God who was incarnated in Bethlehem will be present. We pastors are each and every one of us. Children together with the parents, those who form the Escolania and the adults. For all, the solemn Christmas Glory, the songs of the Chapel of Music, of the Escolania, have sounded and still resonate, as at the conclusion of the celebration the song of the Carols.

Let us live, dear brothers, this Christmas of 1994, let us approach the Manger with the preparation and maturity of adults, but with the feelings and simplicity of the children.

Mn. Francesc Tort Mitjans
Priest of Santa Maria del Mar.