La Diada de l'11 de setembre a Santa Maria del Mar


Missa en recordança dels Patriotes Catalans morts a partir de la Guerra de Successió, organitzada per La Lliga de la Mara de Déu de Montserrat i celebrada a Santa Maria del Mar a partir de 1985. En algunes ocasions la mateixa Lliga demanà l`homilia i la publicà a nivell intern com, per exemple, la del onze de setembre de 1986. Val a dir que aquesta missa es celebrà a Santa Maria del Mar a partir de 1985 en la vinguda del rector Dr. Tort (A partir de 1995 la missa i homilia solen ser oficiades i predicades per bisbes titulars. auxiliars o per el mateix Sr. Arquebisbe). A continuació les fotografies dels anys 1987 i 1988 en les que Mn. Josep Maria Xirinacs i Damians concelebrà, en lloc preferent, amb el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Tort, acompanyant les homil·lies.




A continuació la corresponent a 1987:




11 de setembre de 1987

Ens hem congregat, en la nostra condició de creients, per pregar i homenatjar a aquells que, en defensa de la Pàtria, moriren màrtirs l’onze de setembre de 1714, i en altres onzes de setembre d’abans i després, guerres civils, com la del 1936, morts com a conseqüència de llurs conviccions religioses o polítiques...

Si l’any passat ens havíem de lamentar de les flames que cremaven les muntanyes, avui ens hem de seguir lamentant del foc que crema la societat: Delinqüència juvenil, paro. Lent desarrelament dels principis fonamentals de tota societat ben regida.

¿Com es que cada un de nosaltres els sentim a parlar en la nostra pròpia llengua materna?: Preguntaren els que escoltaren a Pere en el primer Pentecostes cristià.

La prova de la presencia misteriosa i eficaç de l’Esperit Sant fou l ’unitat de la llengua. Tots sentiren la Paraula de Deu en la seva pròpia llengua materna.

Quant l’Església naixent, moguda per l’Esperit Sant, comensa a solcar els camins de l`Historia, en aquell primer sermó de Pere, tots es sentiren sorpresos, alegrats, alliberats amb el carisma de d’unitat de la llengua, de l`unitat de la fe.

La llengua tingué un paper important en Jesús, en els Apòstols, en els hagiògrafs. La llengua materna juga un paper cabdal en la transmissió de la fe. L’Església ha sigut sempre curosa respectar la llengua del poble: E els Sínodes Diocesans, Concilis Provincials, llibres parroquials, Catecismes etc.

D’única institució que va desobeir, tant com pogué, al decret de Nova Planta i en la mateixa línea, la “Pragmàtica Sanción” de Carles III, de que “todo se sustanciara en lengua castellana”, fou l’Església.

Visiteu els arxius parroquials, mireu els llibres de baptismes, matrimonis, defuncions i comprovareu com cap dels decrets unificadors que s`originaren arrel de la Guerra de Successió foren aplicats a Catalunya. Mireu els Catecismes de la Doctrina Cristiana i veureu que pesi a les fortes dificultats, traves, a llur publicació en català, com passa en el que escrigué l’arquebisbe de Tarragona, Armanya, que no fou possible publicar-lo en vida d`ell... l’Església no es feu enrere. Àdhuc suspengué els Concilis Provincials de Tarragona, a partir de 1757, a fi d`evitar les interferències originades, principalment, a partir de 1714.

Avui dia, després del Concili Vaticà II, els llibres litúrgics han sigut traduïts quasi a totes les llengües i dialectes, també en Català, i no diguem ja la Bíblia.

La llengua constitueix l’essència cultural d’un poble, nèctar on s’hi concentren i conserven les vivències seculars, els sentiments i reaccions de generacions i generacions. La religió, les arts, el comerç, la geografia autòctona, i dels llocs on arribà l influencia comercial de Catalunya, tot ha quedat imprès en llengua catalana. L`estudi etimològic de moltes paraules i dites albiren i manifesten l’ànima de Catalunya, de la seva gent, trets apodíctics de la seva Historia.

Abundant en el binomi “llengua-fe”, al marge dels aspectes pedagògics, podem dir que, per no morir com a nació, que es configurà catòlica, cal defensar, potser per sobre de tot, la llengua materna. També entre nosaltres es d’esperar que arribi un dia el pentecostès lingüístic en que tots: “Siguin Parts o Medes, vinguts de la Mesopotàmia, d’Egipte o de Roma” parlem la nostra pròpia, autòctona llengua nacional neollatina, enriquida, encens, per les altres llengües, castellà, francès etc., que, lluny de debilitar-la, l`enriquiren.

L’interrelació, del binomi “llengua i fe” es ben palès. Jo moltes vegades he pensat que la principal dificultat a la cohesió i solidesa de la fe cristiana entre nosaltres, radica en la coexistència, per altra banda lògica i enriquidora, de dos nacionalismes, el català i el castellà. Si be intel·lectual i històricament parlant deuríem coexistir, la manca de seny o desviació global de l`historia ens debilita com a poble, com a cristians...

Si la llengua esta en perill també ho esta la fe i eixís, glossant l’Evangeli que hem llegit, podem aplicar-nos aquell: “t’encerclaran i t’estranyaran per tots costats”. Aplicació en primer lloc al català, sense excloure el castellà, o les dues nacionalitats cridades a conviure i enriquir-se mútuament. Llengües que la Providència marcà com germanes, suma del llatí i de les llengües autòctones preexistents... Els mitjans de comunicació, per raons diferents, no defensen la fe tradicional sinó que, cega e irresponsablement, de moltes diferents maneres i motius, la menys tenen, els molesta. Confusió que res beneficia ni a la fe, ni al català, ni al castellà, ni al poble senzill, que sap i sol parlar les dues llengües i es capaç naturalment de admetre i comprendre les dues nacionalitats convivents. Desarrelant la religió, a partir de confusions mancades de seny, de raons i de proporcions, en certa manera es desarrelen, també, les llengües...

L’anunci evangèlic de l’amor a Deu i als homes va arribar ben aviat a Catalonia en l`Hispania. Aquesta basílica de Santa Maria del Mar, cinquè temple edificat en el mateix sol, arrela en els temps de l'Església Primitiva. Sepulcre no sols de Santa Eulàlia sinó dels primers màrtirs cristians. Criteris de Credibilitat als que si sumen l`Historia, la filosòfica, la sociologia...


Sense parlar dels hospitals, les escoles, les universitats, les parròquies rurals, les Botigues del Blat, els Fons de Pietat, la defensa de la llengua i cultura catalanes en tot temps, son uns de tants altres arguments a favor de l`èxit social i cultural de la nostra Religió que, fundada en el coneixement lliure de llur doctrina, ha originat una societat capaç de ser lliure i democràtica...

¿Quin moviment alliberador i revolucionari en tota l'Historia de l`Humanitat pot apuntar-se haver desterrat l’esclavitud grega i romana. Creat una corrent de pensament alliberador que en hora propicia originaria la Revolució Francesa, l`Independència d'América o la democràcia occidental?. Pesi a llurs defectes, Catalunya ha nascut i crescut en el terreny del humus cristià local, espanyol i europeu.

En el context d`aquesta religió culta es van formar les nostres llengües. D’elles s`en deriven expressions, dites, paraules, vivències, conviccions plasmades en el vocabulari català, i espanyol, ni que, amb el temps, s`hagi perdut consciencia de les fonts don varen florir i com es varen mesclar e interrelacionar. Cristianisme que defensa la llibertat de consciencia y predica el manament del Senyor`: “Estimeu-vos els uns als altres”.


Els membres de la Lliga Espiritual de la Mara de Déu de Montserrat organitzeu, aquesta missa, a Santa Maria del Mar, a partir del any 1985 en el que un servidor devingué el rector d`ella.
Aquesta celebració s’escau enguany dins de l'Any Marià que el Sant Pare ha convocat. Que la Verge Maria intercedeixi per nosaltres i ens ajudi a formar aquella "Nova Catalunya", respectuosa, pròspera, solidaria, aimant del consens obligat per l`Historia, de que parla la Visita Espiritual a la Mara de Déu del bisbe Casaldaliga amb la que, fa uns anys, acaba aquesta congregació anual de la Diada...

Homilia predicada per el Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar, en l`Eucaristia concelebrada presidida per ell en la Diada de 1987.



La de 1988:

Entre les celebracions de la Diada de Catalunya, que presidí el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort, hi ha la que s`escaigué en el Diumenge 23, del cicle B, el 11-09-1988. Concelebrà, amb el rector, Mn. Xirinacs i, al ser diumenge, hi participà l`Escolania. Cf. La Web. que esteu consultant en l`apartat Índex Onomàstic on surt la fotografia.

L`Homilia es transcrita, integrament, tal i com fou pronunciada per Mn. Francesc Tort, sense cap variació


Diada de l`11 de Setembre.

L`Escriptura d`aquesta Dominica sembla com si hagués sigut buscada per la diada del onze de setembre, per aquesta congregació de pregaria i reflexió cristianes, tot recordant els que, de tantes maneres, àdhuc amb la donació dramàtica de la vida, han sofert, en tots els temps, per la Pàtria.¿Qui no veu en el fragment del profeta Isaïes un cant i elogi a llur actitud?: “He parat l`esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m`arrencaven la barba, no he amagat la cara davant d`ofenses i escopinades... Tinc al meu costat el jutja que em declara innocent...”.

Déu declara innocents als que, complint les obres de la fe, segons la carta de Sant Jaume, han donat pa als qui tenen fam, aigua als qui tenen set. També la defensa dels drets primaris, com el de la Pàtria, es obra que exigeix l`amor, que exigeix la fe. Tampoc en aquest camp, que va lligat moltes vegades al pa i a tota necessitat, hom no pot caure en el sarcasme de dir, per por o per oportunisme: “Ves-te’n en pau, abrigat i alimentat”.

El problema s`agreuja en el fet contradictori, mantingut quasi des de els orígens, que mentes nosaltres contemplem, justa i objectivament, la nostra Pàtria, en la singularitat de la seva llengua, del seu territori, de la seva Historia, d`altres la miren, subjectivament, des de un concepte forçat d`unitat.

“¿Qui diuen la gent que soc jo?. Les respostes a la pregunta de Jesús no foren contradictòries, però si diferents i distants de la realitat. Era necessari veure-hi clar per respondre: “Vos sou el Fill de Déu viu”. Glossant, i abaixant l`alta significació de la pregunta de Jesús, al tema que ens ocupa des de la fe, cal llum per confessar: Tu ets un dret, tu ets una Pàtria, tu ets uns llengua, tu configures als homes en el tarannà de treball i responsabilitat.

“Menjaràs el pa amb la suor del front” sonà en el Paradís desprès del pecat. L`esforç es sempre previ a l`encontre amb la veritat i a tota conquesta. Val a dir que era com possible la confusió popular sobre l`identitat de Jesús. També es difícil comprendre el procés de tot contradictori camí històric. Es difícil definir una pàtria i es encara més difícil donar la vida per ella o exposar-se “als assots i a les escopinades”. Jaume Balmes raonà en el Criteri “que no es poden demanar al comú de la gent actes heroics”.

Jo no se, caríssims germans, si hi ha pobla de la terra que tingui mes de que gloriar-se i mes de que entristir-se com la Nació Catalana. Catalunya pot gloriar-se de la seva situació geogràfica, de les seves muntanyes i rius, de les diverses races i civilitzacions que l`han enriquida i configurada, del fort impacte religiós i cultural del cristianisme, resultant, de tot, un poble i Nació amb fronteres delimitades, amb llengua pròpia, amb homes que de les pedres en fan pans i dels pans en fan comerç, progrés i ben estar.

En l`Historia, com en l`agricultura, neixen les fulles després d`un procés, quasi ocult, de germinació. Llarc seria relatar les fites i pics cabdals de l`historia pàtria en aquets últims mil anys, e, incorrecta, simplificar els fets. ¿Fou el monjo de Cuixa, Suñer el 950, o el bisbe de Vic, Ató el 970, o Berenguer Guifré el 1009? Lo cert es que la configuració natural de Catalunya entravessa per una sèrie viva de processos d`afirmació nacional e independència, de la ma de l`organització eclesiàsticda i feudal, que cristal·litza amb la ferma voluntat política de deslligar-se de Narbona i configurar-se al voltant del arquebisbat de Tarragona.

Mil anys d`Historia. L`abat Oliva, sant Oleguer, Bernat Llull, i enfilant ja el nostre temps, un Jacint Verdaguer, un Jaume Balmes, Torres i Baiges, un abat Escarré, un mossèn Antoni Batlle forjador d`homes cristians i catalans.

Podem gloriar-nos dels patriotes del 1714, dels Concilis de Tarragona que decretaren que es devia predicar amb la llengua del Poble. Tenim de que gloriar-nos d`aquesta basílica de Santa Maria del Mar que arrela, en els altres quatre temples anteriors, en el temps apostòlics. No acabarien la llista dels fets de que gloriar-nos en les ciències, en les arts, en les lletres. Pesi a tantes restriccions catalanes a Amèrica, podem assegurar que les missions dels Caputxins catalans foren de les millors en tolts els conceptes.

Catalunya es però, també, una de les nacions de la terra que te més de que entristir-se. Mentres un poble cregué que debía dominar-nos, nosaltres, ocupats amb el comerç i l`industria, ens deixarem subjugar, i quant, abans i ara, hem volgut refusar tants i tants signes d`ocupació, hem sigut víctimes de tots els insults.

Insults en virtut de certs casaments, de pactes, de guerres, de decrets unificadors. Insults en la divisió maquiavèl·lica del poble, amb l`arma del anticlericalisme provocat, traient partit de la lluita de classes i de les idees extremistes com a llenya preparada aper l`incendi; d`insults amb una imposada administració dels afers públics inferior, en tots els camps, a la que ens haguéssim pogut donar autònomament, abans i ara, i últimament, una immigració lograda amb complicitats locals, ha decidit, quasi del tot, la partida.

Hem dit, però, que les coses mai han sigut fàcils en la nostra Historia. Glossant de nou l`Evangeli, veiem com uns deien que Jesús era Joan Baptista, o Elies, o algun dels profetes. ¡Era el Messies! Però també estava perfectament relacionat amb el Precursor, amb Elies i, a mes, també era Profeta. La confusió, dons, fou possible, sense una llum superior.

La nostra identitat ha sigut sempre mirada, objectiva i subjectivament, amb ulls diferents. Una visió providencialisme de l`historia, entra però, com un element nou en aquest mar, mogut i contradictori, del passat i del present.

La visió equilibrada dels fets defuig e tota estèril demagògia. Es millor viure resignats, acceptar els fets, encara que no agradin, que no pas restar contens en l`utopia, forçant imaginacions ja irrealitzables. “Del mal o de lo perdut trau-ne el que en puguis” sempre d`ha dit, i no converteix el mal en pitjor. També Déu parla a través de les coses i, en el misteri del be i del mal, escriu recta amb renglons s tors.

¿La nostra experiència històrica es única? ¿Europa no es un teixit de nacions similars, dominades per uns o altres estats? ¿Aixó, al marge de tot interès o egoisme personal, es bo? ¿Es dolent? ¿Es dolent que el tercer mon sigui més petit, que un poble ajudi a l`altra, sobre tot quant la geografia, i varis fets històrics comuns, els han fet germans? Veiem com el dret i la justícia d`uns es troba, moltes vegades, interrelacionats amb el dret i la justícia dels altres i com alló que potser avui perjudica a una minoria demà pot haver ajudat a tots ¿Es pensable, es possible, avui, un mon tancat?.

¿Com compaginar la doctrina catòlica sobres els drets humans, les orientacions dels últims Papes, amb drets contraposats?. Segurament convindrem que, en aquest moment, ser cristià, en el camp que ens ocupa, es defensar la nostra Pàtria, i, sobre tot, la seva llengua nacional, però dins de l`unitat o convivència pacífica i enriquidora amb tots els altres pobles i nacions que configuren Espanya dins d`Europa. Es utòpica altra idea quant, persones de tot l`estat, de fet, fan vida en una nació que estimem, simultàniament, amb les seves regions i arrels distintes.

Cal convencé més que imposar, defugir de tot racisme i obrir-se a l`evolució que forcen els fets, seguit el camí de millorar l`entorn, les institucions i el mateix Estat, per millorar-nos també nosaltres. Des de la nostra fe, que es Catòlica, devem obrir-nos a una enriquidora integració. Déu faixi que la llengua resti salvada i que tots arribin tenir-la com a pròpia en l`inevitable i àdhuc avantatjós bilingüisme.


Dr. Francesc Tort Mitjans. Rector de Santa Maria del Mar


A continuació la de 1989:

ONZE DE SEPTEMBRE DE 1989

Celebrem el sacrifici de la Creu per una intensió que si per una banda limita l’abast de la nostra mirada als que han mort i sofert per Catalunya durant la Guerra de Successió, l’estenem a tots els temps.
Encara que aquesta Eucaristia sigui celebrada commemoren una data concreta, l’Onze de Setembre de 1714. Aquest dia, en el context de Guerra Europea i Civil a Catalunya i Espanya, devingué banyat amb la sang de molts catalans, uns partidaris de l`Arxiduc Carles i altres, simultàniament, de Felip V.

Som també conscients que el riu de sang basat per Catalunya, les discriminacions i els sofriments, ni comencen ni acabem l'Onze de Setembre de 1714, ni en la Guerra del Francès, ni en 1936.
Celebrem la missa per un nombre, imprecís, de patriotes tot i ser molts i de diferents bàndols. ¿Quants exposaren la seva vida de forma reflexiva?. Segura ment foren molts mes els que moriren per llurs idees, en contexts d`influencies partidistes diferents, sense haver-se plantejat mai que en la lluita i les reivindicacions, obcecades o no, hi deixarien la vida... Per tots ells preguem.

La majoria de les guerres civils catalanes i espanyoles, d`abans i desprès del 1714, han tingut una important component, principi o fi, en Catalunya.

Catalunya, objecte de desig tant per el nord com per el sud. Conquerir-la fou objectiu prioritari, emprant, sovint, mecanismes socials de manipulació i divisió. Jo personalment vareg tenir a les mans un pamflet originat a França revolucionaria que deia “Que Catalunya sigui republicana n’hi ha prou”...
Mirant aquesta diada en sentit ample, tots els que moriren en l’any 36 també entren, de dret, dins de la nostra intenció i Congregació avui. No sols, i principalment, aquells que foren executats, en cunetes, d`un bàndol o d`un altra, en una de les mes vergonyoses brutalitats d’aquest segla, sinó també els que moriren com a soldats, majoritàriament obligats.

Oferim aquesta missa tant per els que sabien per aquí morien, com per els que veieren perdre la vida sense entendre quasi res; per els que tenien les coses clares o els que la divisió els hi feu perdre la visió justa de les coses.

Desitjant, tots, lo bo i millor per Catalunya, allarguem la mirada a les fonts de benestar o de conflicte. Partits polítics assenyats o els que forcen l`evolució de l’Historia, perpetuant divisions...
Davant de tantes exigències i responsabilitats globals, ens val la pregaria inicial d`aquesta Congregació de la Diada de 1989: "Feu que amb la prudència dels governants, es mantingui ferma la concòrdia i la justícia, i que tinguem un progrés constant en la pau".

Si la nostra oració no anés dirigida al Deu de d’univers, en qui vivim , ens movem i som, al Senyor Provident, que amb saviesa i amor governa la creació, la nostra oració podria semblar una utopia.

"Els meus plans no son els vostres" ens diu Jhabé en l'Escriptura; àdhuc podem dir que els plans de Deu poden, sovint, ser diferents i oposats als nostres. El Parenostre resumeix el sentit de tota pregaria verdadera : Tot s’espera, tot s’implora, tot es vol, però en el context fonamental del "faigs la vostra voluntat"...

Si la primera lectura, d`avui, fa l`elogi dels que han ajuntat la seva sang testimonial amb la del Anyell; si la segona, l`Esperit dona sentit i justificació a tots els pobles i nacions; o Jesús, en l'Evangeli, cerca, el recer del seu poble, hem sembla que, el lligam, que busco, el trobo en que, baixant a la practica de la vida diària i real, i a les coses que milloren o empitjoren a la societat, de lo que es tracte, segons aquella expressió de Crist "he vingut a portar foc a la terra", albira no la violència que engendra el pecat, sinó la violència que engendra l’amor.

L’home participa o en la violència que engendra el pecat, o en la violència que engendra l’amor. El pecat del silenci, de l’adulteració de la veritat, de perpetuà l'ignorància, de la democràcia venuda a les ideologies de partits, engendra la violència pecat.

La denuncia de tota d’injustícia, feta sense passió però amb responsabilitat, te algun aspecte de violència, perquè ningú accepta, ni tolera fàcilment la critica, ni que sigui constructiva. Denuncià l`injustícia, en el camp que sigui, genera sí violència, convertint-nos en col·laboradors de l’Obra de Deu encara que sigui a través del nostre sacrifici.

La diferencia entre la violència que engendra el pecat i la violència que engendra l’amor, es que la violència que engendra el pecat la sofreix la societat en general. La violència que engendra l’amor la sofreix el mateix que denuncia, el mateix que lluita. En la violència que engendra el pecat els responsables es queden a la reraguarda, envien, a la primera línea, els soldats a lluitar i a morir en el front amb armes o doctrines...
La violència que engendra l’amor es la que el nostre Senyor Jesús va practicar i predicar amb fets i paraules. Temps enrere quant un pobre trucava a la porta demanant una almoina devegades algú li deia sarcàsticament : "que Deu t’empari", no volia sofrir ell la violència, el sacrifici del donar, el deure de comunicar els bens, de complir les obres de misericòrdia.

"Deu vos empari" quant es per ma nostre i per ministeri nostre que Deu vol que el pobre sigui ajudat, que la societat sigui ben regida, que la justícia sigui predicada i practicada. Deu vol que sofrim la violència de l’amor.
Tots tenim por de sofrir la violència que engendra l`amor. Es un axioma que les ciències estan en constant evolució. Però sembla que la ciència política s’aparti d’aquest axioma universal; sembla com si només la ciència política pugui sortir-se d`aquest caminar endavant i endarrere per anar fent síntesis que donarà peu a noves, renovades, tesis.

Avui dia sembla que hi hagi una ciència que ha arribat ja al sostre de les seves possibilitats, que ja no es pot perfeccionar: La democràcia de partits no pot ser superada per cap altre sistema.
De lo que es tractaria, en canvi, es que, democràticament, arribin als llocs de responsabilitat, política, religiosa, social, els millors possibles... La defensa del Tuciorisme en aquest camp, tant importa per el be i la felicitat del home, s`ha oblidat i amagat, quant hauria d’esser l’objectiu primordial: Cercar al millor en la Societat i en l`Església... Millors Parlaments, millors lleis i Drets...

La democràcia necessita que el cor, l`enteniment i la voluntat dels ciutadans siguin assenyats, ben instruïts, car el cor dels assenyats connecta amb els assenyats. Segons aquest principi pràctic, la qualitat dels elegits esta amb relació directa amb els electors i per lo tant la societat pot anar millorant o empitjorant a partir de si mateixa. En aquesta línea se sol dir que cada poble te els dirigents que es mereix...

Oferim la missa per els nostres patriotes en sentit ample, perquè ells, per les nostres oracions i sufragis, gaudeixin del Paradís. Nosaltres, però, restem encara en la terra. El cristià, el fill de Deu, el ciutadà i el català responsables es el que prega i actua, que busca el bon camí i el segueix amb la força que li dona l’Esperit.
Es veritat que, com, s’ha dit, la societat es irreformable en el seu conjunt i quant es posa un pedaç la roba es treca per un altre costat. Això, però, no ens ha d’inhibir de cercar la millor estratègia del be.
Fa ja anys que es parla de la massa, gent desarrelada moltes vegades de tot : Gent sense idees, sense tradicions, sense veritat, gent en blanc, pressa desitjada i fàcil dels partits.

Mai, com en el nostre temps, hom s’ha donat compta que a través dels mitjans de comunicació, lo bo es pot predicar dolent i lo dolent bo, que no importa tant donar pa com paraules, justícia com paraules, bona administració com paraules, veritat com paraules, llibertat com paraules. Hom s’ha donat compta que la massa es tant influenciable que n’hi ha prou amb els assessors d’imatge i amb la propaganda subliminal. També en la democràcia s’ha caigut amb aquella dita catalana :"feta la llei feta la trampa".

Les lleis son, en general, assenyades, els eslògans de Les administracions també : "La Ciutat Vella amb tota seguretat", "Barcelona posat guapa", "El Barri reviu", "Ni un nen sense col·legit", "Escolaritat obligatòria fins ais 16 anys", "Igualtat d’oportunitats", "Escola lliure, ètica i moral", eslògans assenyats que si no van acompanyats de la seva compromesa realització, passa, precisament en els llocs on quasi tot depèn de les administracions publiques, que escriuen els eslògans, ni que aquets siguin, moltes vegades, en el fons, insults, fortes agressions a la consciencia.

Si al principi hem dit que l’oració col·lecta d`aquesta missa tenia el consens del nostre cor, ara, davant de l`impotència en que es debat cadaun de nosaltres per reformar o millorar la societat, veiem que, per una banda no hem de deixar de fer mai lo que puguem: ¡Oïda surtin profetes! ¡Oïda . sortissin apòstols! Per l`altra, des de la nostra dimensió creients, hem de pregar avui i cada dia per la prudència i fermesa dels governats perquè els que ens regeixin amb l`autoritat, que ve de Deu, siguin, a ser possible, els millors.

Homilia predicada per el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort Mitjans, l`onze de setembre de 1989, en la missa concelebrada, per tots els sacerdots que, lliurement, es presentaren, presidida per ell mateix.

L'homil·lia de 1990:


Diada del 11 de setembre de 1990

La veritat es una e indivisible, té diversos angles d’observació que s’han de mirar junts per poguer gaudir de la visió total, objectiva, plenament identificada amb la realitat complexa.

Quant la veritat exterior impressiona els nostres ulls i passa a ser coneguda, quant passa per el prisma del subjecta, ha escollit, de fet, un dels molts camins que s’identifiquen, més o menys, amb la realitat.

No està renyit lo objectiu, la veritat, i lo subjectiu, poden perfectament acoblar-se. No hi ha dubta, però, que la manca d’intel·ligència, la deficient educació rebuda, l’edat, la cultura i personalitat, pròpies, poden incidir en deformar la realitat. S’ha de ser patriota des de l’objectivitat de les coses.

L'immensa majoria de nosaltres som persones de certa edat. Gaudim del bagatge de moltes experiències personals e històriques. La passió ofusca l’enteniment, d’ignorància es sempre foscor, limitació. Tenim més mecanismes mentals d’autocrítica. L`edat ens permet aproximar-nos, més que els altres, a la realitat i ser patriotes des de la fe cristiana, des de la raó, el seny, des de l'Historia que coneixem, des de la realitat.
Dintre de poc als voltants d’aquestes naus, a fora, sonaran veus d´ idolatria, passió, d`ofuscació, d’ignorància...

Estem ja en edat de constatà que hem pogut fer molt poc per modifica el curs de les coses. Ens han passat les oportunitats i ni que les hàgim intentat aprofitar al màxim en prou feines hem pogut suavitzar algun que altre revolt perillós en les rutes de la societat i de la pàtria.

L’iterés econòmic entre programat i casual, el dret i la necessitat de buscar-se el pa i moure’s per un mon que Déu crea sense fronteres...

Quant hom reflexiona seriosament sobre els fets histories que s’imposen per si mateixos sense que hi puguem fer quasi res, troba consol i esperança amb la pregaria que hem fet en l’oració col.lecta :"Ho Déu que amb saviesa i amor governeu tota la creació...”. La reflexió del creient ho sublima pensant : "Déu escriu recta amb renglons tors...".

Segurament no m’hauria d’atrevir a donar un pas mes. Però, humilment, permeteu que m`hi expongi. S’han debilitat si els elements distintius de pàtria, per les visions diferents del mateix territori i de la mateixa Historia.
Han vingut a nosaltres (1990) cultures que no sofriren, com nosaltres, les pressions seculars d’irreligió, d`anticlericalisme...

Ens ha convocat la Lliga Espiritual de la Mara de Déu de Montserrat per celebrar l’Eucaristia tot pregant per tots aquells que moriren, o be sofriren, per la Pàtria.

El Sr. Ricard Julià, home entregat a valuoses tasques apostòliques, ha seleccionat per aquesta missa unes lectures bíbliques que permeten entrar en els conceptes i realitats de pàtria, poble, fidelitats.

Cada pàgina de l’Escriptura te un tex i un context, un temps i un espai. El sentit literal es, en general, el mes important, però d’inspiració divina, que mogué d’intel·lecte dels hagiògrafs bíblics, no deixà de preveure l’aplicació d’aquelles doctrines en temps i espais diferents a través del seu sentit místic i acomodatici.


Glossant el fragment del llibre de l’Apocalipsi, que hem llegit en la primera lectura, la caiguda del Drac, i posat que el verset 12 identifica el Drac amb el Diable, jo crec que l’atac més fort que es pugui fer contra un poble, una cultura es contra la seva Religió. La que florí a l'Europa hereuea de les més importants civilitzacions.

Quant es parla de les Missions i la Colonització de l`Amèrica hispana es diu, sense ser veritat, llevat d`algunes, crec, poques excepcions, que no es respectaren la cultura i tradicions religioses dels indis...

Els mateixos que extrapolen els fets, i, en conseqüència, els falsifiquen, en la seva tasca dissolvent, solen aixecar llur veu, prediquen a Europa, incidint, amb altres discursos, amb l`intenció de debilitar la religió pròpia i actual de l`Europa Cristiana...

El salm 137, interaccional, fa referència literal a les circumstancies vitals del poble jueu respecta de la ciutat santa de Jerusalem i de les seves tradicions. Al defensar el Salm el dret d’un poble als seus orígens i tradicions
fa també costat a tots els pobles. Fidelitats a les llengües, cultures i religions lliures.

En els Fets dels Apòstols hem vist com en el dia de la Pentecosta les paraules de Pere foren compreses en la llengua pròpia dels oients, que, colpits per el seu paper en la tràgica passió de Crist, exclamaren “¿I nosaltres què hem de fer?”.

Aquesta traducció espiritual simultània de les expressions de Pere en la llengua dels diferents oients, provenint de distintes nacionalitats, en el context de llurs responsabilitats, si be per una banda ens permet argüir a favor de la pròpia llengua materna, obra de Déu, per l’altra, potser davant d`algunes infidelitats a ella, elevar el punt de mira i preguntar-nos també: ¿I nosaltres que hem fet, que hi podem fer en defensa de la nostra llengua materna, el Català, en el context global d`Espanya i d`Europa?.

Per sobre de les llengües dels Imperis, que s’han imposat per conductes tant diferents, hi ha la llengua espiritual. Sigui quina sigui la llengua nadiua, l`Esperit Sant ens inspira la primacia del l’amor. Bàlsam d’unitat en la diversitat, camí i penyora de pau i convivència. Déu ens parla amb el llenguatge de l’amor perquè nosaltres impregnem el nostre tarannà , diagnòstic, interrogants d’amor.

L’home a partir del pecat Original es negà a entendre el llenguatge de l’amor i caigué en la torre de babel de les divisions.

Hi ha problemes generals, internacionals, que podrien entrar en vies de sol.lusió a través de l’Educació lliure i responsable. Es més fàcil quedar-se en els mars, els rius, les muntanyes etc., que passar a les nacionalitats, les llengües i cultures diferencials. Es més fàcil ensenyar la geografia territorial i política que la verdadera geografia humana...

El territori de cada un es el lloc on hom hi pot reposar, allí on hi ha la família, les arrels, la llengua, les tradicions, on les petites coses omplen el cor...

Unitat en la diversitat, heus ací lo que els cristians podem trobar palès en l'Escritura d’avui i en tot el Nou Testament...

Els països que s’han format en la religió cristiana son els que, pesi a tantes deficiències, més valorem la dignitat del home. La doctrina catòlica, que s’inspira en el manament del amor, ha predicat sempre, a nivell de cada lloc i època, l`amor, la justícia, la llibertat, la recta consciencia... No hi ha Religió sense llibertat.

En els nostres temps a partir del Concili Vaticà II, la "Pacem in Terris" de Joan XXIII, la "Populorum Progresio" de Pau VI, la "Sol-licitudo Rei Socialis" de Joan Pau II, entre d’altres, s`ha donat increment a la Doctrina Social de l`Església.

S` ha predicat la justícia i el respecta mutu entre cultures i llengües majoritàries i minoritàries.

Finalitzem amb l’oració en que compensàvem: "Oh Déu que amb saviesa i amor governeu tota la creació, escolteu aquestes pregaries per la nostra Pàtria": Que ningú hagi de viure desarrelat, que superada aquesta època de forta transició, feta la digestió de tantes cultures i llengües, la nostra Pàtria en resti enriquida i refermada en les essències de l`amor, la sol.lidaritat i la pau.

Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona. Homilia predicada per ell en el context de l`Eucaristia concelebrada, presidida per ell mateix, responent a l`encàrrec de la Lliga Espiritual de la Mara Déu de Montserrat. Barcelona 11 de setembre de 1990.

La corresponent a 1994: