La Diada de l'11 de setembre a Santa Maria del Mar
Missa en recordança dels Patriotes Catalans morts a partir de la Guerra de Successió, organitzada per La Lliga de la Mara de Déu de Montserrat i celebrada a Santa Maria del Mar a partir de 1985. En algunes ocasions la mateixa Lliga demanà l`homilia i la publicà a nivell intern com, per exemple, la del onze de setembre de 1986. Val a dir que aquesta missa es celebrà a Santa Maria del Mar a partir de 1985 en la vinguda del rector Dr. Tort (A partir de 1995 la missa i homilia solen ser oficiades i predicades per bisbes titulars. auxiliars o per el mateix Sr. Arquebisbe). A continuació les fotografies dels anys 1987 i 1988 en les que Mn. Josep Maria Xirinacs i Damians concelebrà, en lloc preferent, amb el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Tort, acompanyant les homil·lies.
Si l’any passat ens havíem de lamentar de les flames que cremaven les muntanyes, avui ens hem de seguir lamentant del foc que crema la societat: Delinqüència juvenil, paro. Lent desarrelament dels principis fonamentals de tota societat ben regida. ¿Com es que cada un de nosaltres els sentim a parlar en la nostra pròpia llengua materna?: Preguntaren els que escoltaren a Pere en el primer Pentecostes cristià. La prova de la presencia misteriosa i eficaç de l’Esperit Sant fou l ’unitat de la llengua. Tots sentiren la Paraula de Deu en la seva pròpia llengua materna. Quant l’Església naixent, moguda per l’Esperit Sant, comensa a solcar els camins de l`Historia, en aquell primer sermó de Pere, tots es sentiren sorpresos, alegrats, alliberats amb el carisma de d’unitat de la llengua, de l`unitat de la fe. La llengua tingué un paper important en Jesús,
en els Apòstols, en els hagiògrafs. La llengua
materna juga un paper cabdal en la transmissió de
la fe. L’Església ha sigut sempre curosa respectar
la llengua del poble: E els Sínodes Diocesans, Concilis
Provincials, llibres parroquials, Catecismes etc. Visiteu els arxius parroquials, mireu els llibres de baptismes, matrimonis, defuncions i comprovareu com cap dels decrets unificadors que s`originaren arrel de la Guerra de Successió foren aplicats a Catalunya. Mireu els Catecismes de la Doctrina Cristiana i veureu que pesi a les fortes dificultats, traves, a llur publicació en català, com passa en el que escrigué l’arquebisbe de Tarragona, Armanya, que no fou possible publicar-lo en vida d`ell... l’Església no es feu enrere. Àdhuc suspengué els Concilis Provincials de Tarragona, a partir de 1757, a fi d`evitar les interferències originades, principalment, a partir de 1714. Avui dia, després del Concili Vaticà II, els llibres litúrgics han sigut traduïts quasi a totes les llengües i dialectes, també en Català, i no diguem ja la Bíblia. La llengua constitueix l’essència cultural d’un poble, nèctar on s’hi concentren i conserven les vivències seculars, els sentiments i reaccions de generacions i generacions. La religió, les arts, el comerç, la geografia autòctona, i dels llocs on arribà l influencia comercial de Catalunya, tot ha quedat imprès en llengua catalana. L`estudi etimològic de moltes paraules i dites albiren i manifesten l’ànima de Catalunya, de la seva gent, trets apodíctics de la seva Historia. Abundant en el binomi “llengua-fe”, al marge dels aspectes pedagògics, podem dir que, per no morir com a nació, que es configurà catòlica, cal defensar, potser per sobre de tot, la llengua materna. També entre nosaltres es d’esperar que arribi un dia el pentecostès lingüístic en que tots: “Siguin Parts o Medes, vinguts de la Mesopotàmia, d’Egipte o de Roma” parlem la nostra pròpia, autòctona llengua nacional neollatina, enriquida, encens, per les altres llengües, castellà, francès etc., que, lluny de debilitar-la, l`enriquiren. L’interrelació, del binomi “llengua i fe” es ben palès. Jo moltes vegades he pensat que la principal dificultat a la cohesió i solidesa de la fe cristiana entre nosaltres, radica en la coexistència, per altra banda lògica i enriquidora, de dos nacionalismes, el català i el castellà. Si be intel·lectual i històricament parlant deuríem coexistir, la manca de seny o desviació global de l`historia ens debilita com a poble, com a cristians... Si la llengua esta en perill també ho esta la fe i eixís, glossant l’Evangeli que hem llegit, podem aplicar-nos aquell: “t’encerclaran i t’estranyaran per tots costats”. Aplicació en primer lloc al català, sense excloure el castellà, o les dues nacionalitats cridades a conviure i enriquir-se mútuament. Llengües que la Providència marcà com germanes, suma del llatí i de les llengües autòctones preexistents... Els mitjans de comunicació, per raons diferents, no defensen la fe tradicional sinó que, cega e irresponsablement, de moltes diferents maneres i motius, la menys tenen, els molesta. Confusió que res beneficia ni a la fe, ni al català, ni al castellà, ni al poble senzill, que sap i sol parlar les dues llengües i es capaç naturalment de admetre i comprendre les dues nacionalitats convivents. Desarrelant la religió, a partir de confusions mancades de seny, de raons i de proporcions, en certa manera es desarrelen, també, les llengües... L’anunci evangèlic de l’amor a Deu i als homes va arribar ben aviat a Catalonia en l`Hispania. Aquesta basílica de Santa Maria del Mar, cinquè temple edificat en el mateix sol, arrela en els temps de l'Església Primitiva. Sepulcre no sols de Santa Eulàlia sinó dels primers màrtirs cristians. Criteris de Credibilitat als que si sumen l`Historia, la filosòfica, la sociologia...
¿Quin moviment alliberador i revolucionari en tota l'Historia de l`Humanitat pot apuntar-se haver desterrat l’esclavitud grega i romana. Creat una corrent de pensament alliberador que en hora propicia originaria la Revolució Francesa, l`Independència d'América o la democràcia occidental?. Pesi a llurs defectes, Catalunya ha nascut i crescut en el terreny del humus cristià local, espanyol i europeu. En el context d`aquesta religió culta es van formar les nostres llengües. D’elles s`en deriven expressions, dites, paraules, vivències, conviccions plasmades en el vocabulari català, i espanyol, ni que, amb el temps, s`hagi perdut consciencia de les fonts don varen florir i com es varen mesclar e interrelacionar. Cristianisme que defensa la llibertat de consciencia y predica el manament del Senyor`: “Estimeu-vos els uns als altres”.
Homilia predicada per el Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar, en l`Eucaristia concelebrada presidida per ell en la Diada de 1987.
Entre les celebracions de la Diada de Catalunya, que presidí el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort, hi ha la que s`escaigué en el Diumenge 23, del cicle B, el 11-09-1988. Concelebrà, amb el rector, Mn. Xirinacs i, al ser diumenge, hi participà l`Escolania. Cf. La Web. que esteu consultant en l`apartat Índex Onomàstic on surt la fotografia. L`Homilia es transcrita, integrament, tal i com fou pronunciada per Mn. Francesc Tort, sense cap variació
L`Escriptura d`aquesta Dominica sembla com si hagués sigut buscada per la diada del onze de setembre, per aquesta congregació de pregaria i reflexió cristianes, tot recordant els que, de tantes maneres, àdhuc amb la donació dramàtica de la vida, han sofert, en tots els temps, per la Pàtria.¿Qui no veu en el fragment del profeta Isaïes un cant i elogi a llur actitud?: “He parat l`esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m`arrencaven la barba, no he amagat la cara davant d`ofenses i escopinades... Tinc al meu costat el jutja que em declara innocent...”. Déu declara innocents als que, complint les obres de la fe, segons la carta de Sant Jaume, han donat pa als qui tenen fam, aigua als qui tenen set. També la defensa dels drets primaris, com el de la Pàtria, es obra que exigeix l`amor, que exigeix la fe. Tampoc en aquest camp, que va lligat moltes vegades al pa i a tota necessitat, hom no pot caure en el sarcasme de dir, per por o per oportunisme: “Ves-te’n en pau, abrigat i alimentat”. El problema s`agreuja en el fet contradictori, mantingut
quasi des de els orígens, que mentes nosaltres contemplem,
justa i objectivament, la nostra Pàtria, en la singularitat
de la seva llengua, del seu territori, de la seva Historia,
d`altres la miren, subjectivament, des de un concepte forçat
d`unitat. “Menjaràs el pa amb la suor del front” sonà en el Paradís desprès del pecat. L`esforç es sempre previ a l`encontre amb la veritat i a tota conquesta. Val a dir que era com possible la confusió popular sobre l`identitat de Jesús. També es difícil comprendre el procés de tot contradictori camí històric. Es difícil definir una pàtria i es encara més difícil donar la vida per ella o exposar-se “als assots i a les escopinades”. Jaume Balmes raonà en el Criteri “que no es poden demanar al comú de la gent actes heroics”. Jo no se, caríssims germans, si hi ha pobla de la terra que tingui mes de que gloriar-se i mes de que entristir-se com la Nació Catalana. Catalunya pot gloriar-se de la seva situació geogràfica, de les seves muntanyes i rius, de les diverses races i civilitzacions que l`han enriquida i configurada, del fort impacte religiós i cultural del cristianisme, resultant, de tot, un poble i Nació amb fronteres delimitades, amb llengua pròpia, amb homes que de les pedres en fan pans i dels pans en fan comerç, progrés i ben estar. En l`Historia, com en l`agricultura, neixen les fulles després d`un procés, quasi ocult, de germinació. Llarc seria relatar les fites i pics cabdals de l`historia pàtria en aquets últims mil anys, e, incorrecta, simplificar els fets. ¿Fou el monjo de Cuixa, Suñer el 950, o el bisbe de Vic, Ató el 970, o Berenguer Guifré el 1009? Lo cert es que la configuració natural de Catalunya entravessa per una sèrie viva de processos d`afirmació nacional e independència, de la ma de l`organització eclesiàsticda i feudal, que cristal·litza amb la ferma voluntat política de deslligar-se de Narbona i configurar-se al voltant del arquebisbat de Tarragona. Mil anys d`Historia. L`abat Oliva, sant Oleguer, Bernat Llull, i enfilant ja el nostre temps, un Jacint Verdaguer, un Jaume Balmes, Torres i Baiges, un abat Escarré, un mossèn Antoni Batlle forjador d`homes cristians i catalans. Podem gloriar-nos dels patriotes del 1714, dels Concilis de Tarragona que decretaren que es devia predicar amb la llengua del Poble. Tenim de que gloriar-nos d`aquesta basílica de Santa Maria del Mar que arrela, en els altres quatre temples anteriors, en el temps apostòlics. No acabarien la llista dels fets de que gloriar-nos en les ciències, en les arts, en les lletres. Pesi a tantes restriccions catalanes a Amèrica, podem assegurar que les missions dels Caputxins catalans foren de les millors en tolts els conceptes. Catalunya es però, també, una de les nacions de la terra que te més de que entristir-se. Mentres un poble cregué que debía dominar-nos, nosaltres, ocupats amb el comerç i l`industria, ens deixarem subjugar, i quant, abans i ara, hem volgut refusar tants i tants signes d`ocupació, hem sigut víctimes de tots els insults. Insults en virtut de certs casaments, de pactes, de guerres, de decrets unificadors. Insults en la divisió maquiavèl·lica del poble, amb l`arma del anticlericalisme provocat, traient partit de la lluita de classes i de les idees extremistes com a llenya preparada aper l`incendi; d`insults amb una imposada administració dels afers públics inferior, en tots els camps, a la que ens haguéssim pogut donar autònomament, abans i ara, i últimament, una immigració lograda amb complicitats locals, ha decidit, quasi del tot, la partida. Hem dit, però, que les coses mai han sigut fàcils en la nostra Historia. Glossant de nou l`Evangeli, veiem com uns deien que Jesús era Joan Baptista, o Elies, o algun dels profetes. ¡Era el Messies! Però també estava perfectament relacionat amb el Precursor, amb Elies i, a mes, també era Profeta. La confusió, dons, fou possible, sense una llum superior. La nostra identitat ha sigut sempre mirada, objectiva i subjectivament, amb ulls diferents. Una visió providencialisme de l`historia, entra però, com un element nou en aquest mar, mogut i contradictori, del passat i del present. La visió equilibrada dels fets defuig e tota estèril demagògia. Es millor viure resignats, acceptar els fets, encara que no agradin, que no pas restar contens en l`utopia, forçant imaginacions ja irrealitzables. “Del mal o de lo perdut trau-ne el que en puguis” sempre d`ha dit, i no converteix el mal en pitjor. També Déu parla a través de les coses i, en el misteri del be i del mal, escriu recta amb renglons s tors. ¿La nostra experiència històrica es única? ¿Europa no es un teixit de nacions similars, dominades per uns o altres estats? ¿Aixó, al marge de tot interès o egoisme personal, es bo? ¿Es dolent? ¿Es dolent que el tercer mon sigui més petit, que un poble ajudi a l`altra, sobre tot quant la geografia, i varis fets històrics comuns, els han fet germans? Veiem com el dret i la justícia d`uns es troba, moltes vegades, interrelacionats amb el dret i la justícia dels altres i com alló que potser avui perjudica a una minoria demà pot haver ajudat a tots ¿Es pensable, es possible, avui, un mon tancat?. ¿Com compaginar la doctrina catòlica sobres els drets humans, les orientacions dels últims Papes, amb drets contraposats?. Segurament convindrem que, en aquest moment, ser cristià, en el camp que ens ocupa, es defensar la nostra Pàtria, i, sobre tot, la seva llengua nacional, però dins de l`unitat o convivència pacífica i enriquidora amb tots els altres pobles i nacions que configuren Espanya dins d`Europa. Es utòpica altra idea quant, persones de tot l`estat, de fet, fan vida en una nació que estimem, simultàniament, amb les seves regions i arrels distintes. Cal convencé més que imposar, defugir de tot racisme i obrir-se a l`evolució que forcen els fets, seguit el camí de millorar l`entorn, les institucions i el mateix Estat, per millorar-nos també nosaltres. Des de la nostra fe, que es Catòlica, devem obrir-nos a una enriquidora integració. Déu faixi que la llengua resti salvada i que tots arribin tenir-la com a pròpia en l`inevitable i àdhuc avantatjós bilingüisme.
Catalunya, objecte de desig tant per el nord com per
el sud. Conquerir-la fou objectiu prioritari, emprant, sovint,
mecanismes socials de manipulació i divisió.
Jo personalment vareg tenir a les mans un pamflet originat
a França revolucionaria que deia “Que Catalunya
sigui republicana n’hi ha prou”... Mai, com en el nostre temps, hom s’ha donat
compta que a través dels mitjans de comunicació,
lo bo es pot predicar dolent i lo dolent bo, que no importa
tant donar pa com paraules, justícia com paraules,
bona administració com paraules, veritat com paraules,
llibertat com paraules. Hom s’ha donat compta que
la massa es tant influenciable que n’hi ha prou amb
els assessors d’imatge i amb la propaganda subliminal.
També en la democràcia s’ha caigut amb
aquella dita catalana :"feta la llei feta la trampa".
L'homil·lia
de 1990: Quant la veritat exterior impressiona els nostres ulls i passa a ser coneguda, quant passa per el prisma del subjecta, ha escollit, de fet, un dels molts camins que s’identifiquen, més o menys, amb la realitat. No està renyit lo objectiu, la veritat, i lo subjectiu, poden perfectament acoblar-se. No hi ha dubta, però, que la manca d’intel·ligència, la deficient educació rebuda, l’edat, la cultura i personalitat, pròpies, poden incidir en deformar la realitat. S’ha de ser patriota des de l’objectivitat de les coses. L'immensa majoria de nosaltres som persones de certa edat.
Gaudim del bagatge de moltes experiències personals
e històriques. La passió ofusca l’enteniment,
d’ignorància es sempre foscor, limitació.
Tenim més mecanismes mentals d’autocrítica.
L`edat ens permet aproximar-nos, més que els altres,
a la realitat i ser patriotes des de la fe cristiana, des
de la raó, el seny, des de l'Historia que coneixem,
des de la realitat. L’iterés econòmic entre programat i casual, el dret i la necessitat de buscar-se el pa i moure’s per un mon que Déu crea sense fronteres... Quant hom reflexiona seriosament sobre els fets histories que s’imposen per si mateixos sense que hi puguem fer quasi res, troba consol i esperança amb la pregaria que hem fet en l’oració col.lecta :"Ho Déu que amb saviesa i amor governeu tota la creació...”. La reflexió del creient ho sublima pensant : "Déu escriu recta amb renglons tors...". Segurament no m’hauria d’atrevir a donar un
pas mes. Però, humilment, permeteu que m`hi expongi.
S’han debilitat si els elements distintius de pàtria,
per les visions diferents del mateix territori i de la mateixa
Historia. Ens ha convocat la Lliga Espiritual de la Mara de Déu de Montserrat per celebrar l’Eucaristia tot pregant per tots aquells que moriren, o be sofriren, per la Pàtria. El Sr. Ricard Julià, home entregat a valuoses tasques apostòliques, ha seleccionat per aquesta missa unes lectures bíbliques que permeten entrar en els conceptes i realitats de pàtria, poble, fidelitats. Cada pàgina de l’Escriptura te un tex i un context, un temps i un espai. El sentit literal es, en general, el mes important, però d’inspiració divina, que mogué d’intel·lecte dels hagiògrafs bíblics, no deixà de preveure l’aplicació d’aquelles doctrines en temps i espais diferents a través del seu sentit místic i acomodatici.
Quant es parla de les Missions i la Colonització de l`Amèrica hispana es diu, sense ser veritat, llevat d`algunes, crec, poques excepcions, que no es respectaren la cultura i tradicions religioses dels indis... Els mateixos que extrapolen els fets, i, en conseqüència, els falsifiquen, en la seva tasca dissolvent, solen aixecar llur veu, prediquen a Europa, incidint, amb altres discursos, amb l`intenció de debilitar la religió pròpia i actual de l`Europa Cristiana... El salm 137, interaccional, fa referència literal
a les circumstancies vitals del poble jueu respecta de la
ciutat santa de Jerusalem i de les seves tradicions. Al
defensar el Salm el dret d’un poble als seus orígens
i tradicions En els Fets dels Apòstols hem vist com en el dia de la Pentecosta les paraules de Pere foren compreses en la llengua pròpia dels oients, que, colpits per el seu paper en la tràgica passió de Crist, exclamaren “¿I nosaltres què hem de fer?”. Aquesta traducció espiritual simultània de les expressions de Pere en la llengua dels diferents oients, provenint de distintes nacionalitats, en el context de llurs responsabilitats, si be per una banda ens permet argüir a favor de la pròpia llengua materna, obra de Déu, per l’altra, potser davant d`algunes infidelitats a ella, elevar el punt de mira i preguntar-nos també: ¿I nosaltres que hem fet, que hi podem fer en defensa de la nostra llengua materna, el Català, en el context global d`Espanya i d`Europa?. Per sobre de les llengües dels Imperis, que s’han imposat per conductes tant diferents, hi ha la llengua espiritual. Sigui quina sigui la llengua nadiua, l`Esperit Sant ens inspira la primacia del l’amor. Bàlsam d’unitat en la diversitat, camí i penyora de pau i convivència. Déu ens parla amb el llenguatge de l’amor perquè nosaltres impregnem el nostre tarannà , diagnòstic, interrogants d’amor. L’home a partir del pecat Original es negà
a entendre el llenguatge de l’amor i caigué
en la torre de babel de les divisions. El territori de cada un es el lloc on hom hi pot reposar, allí on hi ha la família, les arrels, la llengua, les tradicions, on les petites coses omplen el cor... Unitat en la diversitat, heus ací lo que els cristians podem trobar palès en l'Escritura d’avui i en tot el Nou Testament... Els països que s’han format en la religió cristiana son els que, pesi a tantes deficiències, més valorem la dignitat del home. La doctrina catòlica, que s’inspira en el manament del amor, ha predicat sempre, a nivell de cada lloc i època, l`amor, la justícia, la llibertat, la recta consciencia... No hi ha Religió sense llibertat. En els nostres temps a partir del Concili Vaticà II, la "Pacem in Terris" de Joan XXIII, la "Populorum Progresio" de Pau VI, la "Sol-licitudo Rei Socialis" de Joan Pau II, entre d’altres, s`ha donat increment a la Doctrina Social de l`Església. S` ha predicat la justícia i el respecta mutu entre cultures i llengües majoritàries i minoritàries. Finalitzem amb l’oració en que compensàvem: "Oh Déu que amb saviesa i amor governeu tota la creació, escolteu aquestes pregaries per la nostra Pàtria": Que ningú hagi de viure desarrelat, que superada aquesta època de forta transició, feta la digestió de tantes cultures i llengües, la nostra Pàtria en resti enriquida i refermada en les essències de l`amor, la sol.lidaritat i la pau. Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona. Homilia predicada per ell en el context de l`Eucaristia concelebrada, presidida per ell mateix, responent a l`encàrrec de la Lliga Espiritual de la Mara Déu de Montserrat. Barcelona 11 de setembre de 1990. La corresponent a 1994:
|