La Tesis de Ricard Navarro Àvila
UNIVERSITAT DE BARCELONA
Treball de Fi de Grau Ricard Navarro Àvila Barcelona, 14 de Juny de 2015
Santa Maria del Mar, símbol de la ciutat de Barcelona,
emblema del barri de la Ribera i orgull de tots els barcelonins;
puresa, bellesa, senzillesa, harmonia... Costa molt adjectivar
una construcció com és aquest temple gòtic
i és que la seva estructura és, sense miraments,
la seva pròpia arquitectura; els seus arcs, les voltes
i vidrieres, les seves columnes, els contraforts i murs.
Tot això és Santa Maria del Mar, equilibri,
perfecció arquitectònica, silenci i pau. La primera vegada que vaig entrar a Santa Maria, recordo que vaig quedar-me sense alè, sense paraules; va ser una sensació molt gratificant, ja que el contrast d’estar fora de la basílica a l’entrar és molt potent. El seu interior és senzillament increïble. A partir d’aquest moment el meu interès per
la basílica anà en augment i quan, fa ja uns
mesos, vaig començar a pensar en un tema pel Treball
de Fi de Grau ho vaig tenir molt clar; Santa Maria del Mar
havia de ser el centre d’aquest treball. He decidit realitzar una estructura que tractés els temes principals que rodegen Santa Maria del Mar: El barri de la Ribera, el motor perquè es produís una obra de tan excel·lent traça, on he volgut donar força importància, no tan sols a la urbanització, sinó a la gent, la població en si, que són els grans protagonistes de la construcció de Santa Maria del Mar; arrelat a la població, creia convenient incorporar un apartat, el del “Plat dels pobres vergonyants”, ja que, d’alguna forma i deixant de banda la faceta religiosa de l’edifici, volia representar aquesta unió de l’església amb la població de la època i, especialment, la relació directa del temple amb els habitants del barri; les seves fases de construcció on, a més de seguir una línia cronològica, exposo els fets més destacats vinculats amb la basílica; l’arquitectura era un tema indispensable, també, així que vaig pensar en explicar els orígens de l’arquitectura gòtica catalana, la qual es relaciona directament amb el nostre edifici. Breu apropament a la basílica de Santa Maria del Mar Ubicada en el barri de la Ribera, com a nucli central d’aquest, Santa Maria del Mar està rodejada per diversos carrers, com són els de l’Espaseria, el de Sombrerers, el Passeig del Born, el de les Caputxes o el dels Abaixadors. La basílica va ser construïda entre l’any 1329 i el 1383 i dirigiren l’obra l’arquitecte Berenguer de Montagut i el seu ajudant Ramon Despuig; l’edifici és d’estil gòtic, tot i que, historiogràficament, es tendeix a pensar que, més que gòtic, l’estil de Santa Maria és el gòtic català, o meridional. Val a dir que el temple és catalogat com un dels màxims, si no el màxim, exponents d’aquesta arquitectura gòtica catalana. L’obra va ser realitzada per la voluntat de la burgesia, dels membres de l’església, dels mercaders... i en si per tot el propi barri; volien i necessitaven construir una edificació religiosa que estigués a l’alçada de les circumstàncies, i és que el barri estava creixent –era el punt més important del comerç de la ciutat-, però, a més, el fet de que s’estava construint la Catedral va incrementar més aquestes ganes de que s’iniciessin les obres d’aquest nou temple gòtic, en substitució de l’anterior temple romànic –si més no, la demografia, en augment, també afectà a prendre aquesta decisió-.
El barri de la Ribera La ciutat de Barcelona, al voltant del segle X, estava
rodejada pels murs romans i limitada per dos torrents, o
rieres; una que baixava per l’actual Torrent de l’Olla
(aquesta riera era anomenada Riera de Sant Joan). L’altra
era la que baixava per l’actual Rambla. Proper a aquest barri de pescadors es trobava un altre nucli que havia sorgit al voltant dels murs de la ciutat, era el de Sant Cucufate (es localitzava un temple dedicat a aquest sant, tot i que al 1936 va ser destruït); els dos barris estaven força vinculats, inclús connectaven a la ciutat pel mateix carrer, ja esmentat. Però, s’ha de constatar que l’element d’unió clau va ser el carrer Montcada. L’any 1153, Guillem Ramon de Montcada –juntament amb la seva dona- obtingué, del comte sobirà, els drets sobre uns terrenys, arenals, que rodejaven Santa Maria. Decidí parcel·lar i vendre aquestes terres i mica en mica va anar formant-se i creant-se el carrer Montcada. La via estava formada per famílies de nobles militars i territorials que, fins aleshores, no havien abandonat el nucli fortificat. I és que la segona muralla (segle XIII), la qual servia com a element de protecció dels nuclis urbans que cresqueren just al costat de Santa Maria del Pi i Santa Maria del Mar, on el seu conjunt venia a construir la Barcelona d’aleshores. A causa de les característiques socials del seu
fundador, el carrer Montcada va veure’s envoltat d’un
veïnat de categoria. Durant aquest segle van construir-se
importants cases o albergs, ocupades primerament per famílies
de la noblesa militar, però amb predomini, posteriorment
els rics mercaders, que a vegades foren, a la vegada, ennoblits.
El poblament, no tan sols del carrer Montcada, sinó
de tot aquest territori, va contribuir a que es forgés,
mica en mica, el conegut barri de la Ribera. L’any 1209, la propietat de la platja més pròxima passà a mans de Guillem Durfort (anteriorment pertanyia a la Canònica i a la Catedral). A partir d’aquest moment la planificació arquitectònica entre l’actual carrer del Marqués de l’Argentera i el mar s’iniciaven. El barri de la Ribera, ja al segle XIII, estava dotat d’una
important demografia, a més de ser ric, no només
econòmicament, també socialment. Per això,
el mateix poble decidí la construcció del
temple gòtic de Santa Maria del Mar; es buscava una
rivalitat amb la mateixa Catedral. En l’àmbit comercial, estava caracteritzat
per ser el nucli principal del sector. La descentralització
d’aquest, marcat, sobretot, pel noms dels carrers,
com el d’Especiers, el del Mill, la volta de la Llet...
a més del de places com la de les Cols, de l’Oli,
fan veure com el Mercadal quedava insuficient per a l’abastiment
comercial de tota la ciutat –afegir que el camí
de la platja passava per Santa Maria i per la via s’establia
tot el tràfic marítim, per això se’n
deia Mercadal-. Els gremis eren els grans protagonistes
del barri. Durant el segle XIV el barri de la Ribera creix notablement,
al mateix temps que els gremis i tot el seu sector comercial;
argenters, pescadors, sabaters, sastres, mariners, forners...
I és que, Barcelona, estava envoltada de grans conjunts
arquitectònics d’ús religiós
–molts d’ells tenien, adossades o a la vora,
altres edificacions de caire educacional, caritatius o culturals-,
“a més d’edificis destinats a activitats
artesanals, comercials i governamentals”. Molts menestrals presenten, al mateix carrer, els seus
objectes confeccionats, per a la venta del públic,
fet que ocasiona que els carrers del barri es vegin força
aglutinats; les persones, els carros i cavalls fan que les
autoritats tractin de posar ordre; limiten per un costat
les zones per les quals poden passar bèsties de bast
i per una altra part es mira de controlar la instal·lació
de taulells fora del portal de les cases d’artesans
i botiguers, si bé sovint no s’aconsegueix.
Al Mercadal s’hi venien molts productes, de molta diversitat, però l’any 1300 se li canvia el nom, la qual seria coneguda com a Plaça del Blat. L’any 1351 es crea un projecte –que comença l’any 1355-, on s’enderroquen les cases per ampliar la Plaça del Blat a l’antic Mercadal, ja que l’espai quedava insuficient per a realitzar les activitats comercials de la ciutat a causa de que els punts de distribució dels productes de primera necessitat s’incrementen –tret del blat-; posteriorment s’hi construeix un porxo, per a tenir cobert els blats den temps de pluja. A partir d’aquest moment, la plaça es converteix en el punt neuràlgic de la ciutat. Tot i que realment, la ciutat, en si, és un mercat, ple de vida; el peix, sobretot, serà venut a la Ribera, a un mercat cobert i estable, on les dones dels pescadors el venien. Però al llarg del segle XIV, quasi bé tots productes es venien en llocs específics: les fruites i verdures es venien a les placetes de les Cols i les Cireres, situades entre la Seu i la plaça del Rei –posteriorment aquests productes es venen al Born i a la plaça Nova; l’oli, el formatge i l’aviram es venen a la plaça de l’Oli; el carbó, a la placeta del Pou de l’Estany; l’estam i les llanes filades, a la plaça de la Llana; les parades de les sederes es posen entre el Palau Reial Major i la cort del veguer cada dissabte. I és que als mercats s’escoltaven, diàriament,
les paraules dels pregoners, que tractaven de posar ordre
als aldarulls que s’hi formaven; “que cap revenedor
d’oli, ni revenedora, ni mesurer, ni traginer, no
gosi posar algun ordre d’oli sobre les taules on els
forners venen el pa a la plaça de l’Oli”,
“que cap home ni cap dona no gosi seure ni pujar sobre
les dites taules on es ven el pa tret dels forners”...
Ja s’ha esmentat que al barri de la Ribera els gremis,
la burgesia, els mercaders... foren els grans protagonistes,
amb papers altament destacats, incrementant l’activitat
mercantil del barri, construint grans palaus... Durant el segle XIV Barcelona tenia una demografia –tal
i com s’ha citat- d’uns 40.000-50.000 habitants,
fet que proposa a pensar que un rellevant nombre d’aquesta
població, segurament, vivia en condicions força
desfavorables. Degut a aquest fet, a la ciutat existien
vuit institucions parroquials de caràcter benèfic
conegudes, com ja s’ha esmentat, com a Bací,
Col·lecta o Plat dels pobres vergonyants; se li ha
de sumar la Pia Almoina de la Catedral. El que els ciutadans honrats atorgaven no eren tan sols terres i altres béns immobles, sinó béns econòmics, com ja s’ha vist – a finals del segle XIII i principis del XIV es tenia la costum de donar 12 diners a cadascun dels hospitals de pobres de la ciutat; Bernat Oliver, parroquià de la ciutat, és un exemple. La llista dels beneficiaris és la següent: Presbiteris; Hospitals; Llegats Pius; Monestirs, convents; Esglésies; Persones necessitades; El mateix Plat; Parròquies. Al voltant de l’any 1344 es considerava que cada any s’escollissin, a cadascuna de les parròquies de la ciutat, a certs prohoms que tenien la obligació de demanar almoina per als pobres vergonyants i, quan la recaptaven, la distribuïen en secret –es podrien considerar com a administradors d’aquestes institucions-. A Santa Maria del Mar eren dos, tot i que algunes vegades podien ser quatre. “En el testament d’algun burgés adinerat,
com el del mercader Bernat de Preixana, del 29 de Juny del
1347, es troba la cessió al Plat de Pobres Vergonyants
de Santa Maria del Mar de la suma de conc maravedís
d’or de cens anual a perpetuïtat, suma respectable”.
Pot observar-se com, paulatinament, aquestes institucions guanyaven pes en la societat; tant és així que el dia 11 de novembre de 1379, el rei Pere IV d’Aragó, atorga un privilegi que oferia “protecció reial del Plat” i reconeixia la seva eficàcia social; va dispensar de les activitats militars als administradors del Plat de Santa Maria del Mar –només en el cas de que el propi rei, o el seu primogènit dirigissin una expedició militar, haurien d’incorporar-se-. A partir de l’últim terç del segle XIV, i al convertir-se el Plat en una institució important per a la ciutat, es va considerar oportuna la realització d’uns quaderns, on s’anotaven les quantitats econòmiques atribuïdes a aquestes institucions, per seguir les contes...
Fases de construcció Santa Maria del Mar, la basílica que avui coneixem, ha tingut diverses fases fins arribar al gran temple que avui dia podem veure. L’enclavatge al barri mariner de la Ribera va ser clau per al seu desenvolupament, tant arquitectònic, com d’importància a Barcelona, ja que s’ha de tenir en compte que el primer, suposat, temple que oferia culte a Santa Maria era força simple, una petita capella; a partir d’aquest moment, i com es podrà observar al llarg d’aquest punt, la transformació de l’edifici serà absoluta. Els primers vestigis del temple apareixen en el moment
de l’arribada –presumpta- de Sant Jaume i de
Sant Pau a Barcelona fins a l’edicte de Milà
(any 313); temps en el qual la Colonia Favencia Julia Augusta
veié arribar la fe cristiana –també
a causa de la Pau de ‘Església, és clar-.
A partir d’aquest moment es creà una petita
comunitat, a l’exterior de les muralles; aquesta comunitat
va construir algunes capelles, vora el mar. La segona època de construcció transcorre
des de l’edicte de Milà i fins a la declaració
de Santa Maria de les Arenes, o del Mar, ja com a parròquia,
l’any 693. En aquesta fase s’amplià el
primer temple i s’adapta al culte del cristianisme,
seguida d’una comunitat monacal segons la regla de
Sant Agustí. Una tercera fase aniria des del nomenament com a parròquia
(any 693) i fins al començament de la construcció
del temple d’estil gòtic (segle XIV). Actualment es pot observar, al sepulcre –situat al fons de l’absis de la cripta de la Catedral- i concretament, a la part frontal, la escenificació de la cerimònia; a la part posterior del sepulcre hi ha representada l’anima de Santa Eulàlia, que ascendeix al cel, juntament amb diversos àngels. Durant aquest període, el temple ja contava amb
38 títols beneficials, amb els seus respectius altars,
la qual cosa verifica la importància i categoria
que anava adquirint la basílica. La quarta època s’inicià quan va començar-se
a edificar el temple gòtic i acabà durant
la sentència “Patriarcal” (segles XIV-XV).
El procés de construcció del temple gòtic
de Santa Maria del Mar s’inicià l’any
1329 i finalitzà al 1383. Sobta pensar que una construcció
d’aquestes dimensions es forgés en un període,
tan sols, de dues generacions, però el fet de que
sempre va seguir un model únic –i que va ser
respectat-, fa que sembli més normal que la periodització
de la realització del nou temple fos tan breu. Hi ha controvèrsies alhora d’assegurar si Santa Maria del Mar va ser construïda en el mateix emplaçament que el temple romànic o si, al contrari, el temple romànic i el gòtic no es van trobar en una mateixa localització geogràfica; la mida de l’antic temple romànic ha sigut, també, objecte de discussió; a més, la dificultat en quant a saber per on va iniciar-se l’obra també és un tema a debatre. Per a tractar aquestes qüestions he seguit el text de la Cristina Borau, Els Promotors de capelles i retaules a la Barcelona del segle XIV, on, a més d’exposar i argumentar amb diverses hipòtesis d’altres autors, afegeix una conclusió, la qual he trobat força adequada i eloqüent. L’emplaçament de l’església romànica
ha sigut motiu de debat per a força autors: Pi i
Arimon; Roca i Colí; Sanpere i Miquel; Carreras Candi;
Bassegoda i Amigó... Aquests foren els primers estudiosos
sobre el tema i la opinió que tenen és que
el temple romànic no es localitzava en el mateix
lloc que el gòtic. La segona qüestió és la de la mida de l’edificació religiosa d’estil romànic. Si bé és cert que el temple es trobava dins del barri de la Ribera i que aquest gaudia de gran popularitat, se suposa que la mida de l’edifici hauria d’haver sigut considerable, però, malgrat això, a les excavacions realitzades els anys 1960 i 1961 no van trobar-se restes arqueològiques que facin suposar –o saber- la mesura de la seva superfície –concretar que en aquestes excavacions només es va excavar des del presbiteri i fins el començament de la nau gòtica-, ja que les evidències allades es troben en el subsòl de l’església actual. L’autora esmenta que la teoria que té més sentit –al voltant de les excavacions- és la dels primers estudiosos sobre Santa Maria del Mar: “L’església primitiva no devia tenir unes dimensions catedralícies ja que si no s’havia disposat d’espai suficient per ampliar-la allà on suposem que era, a una banda del fossar de les Moreres. Tot i això, la seva capacitat havia de ser adequada al funcionalment del culte beneficial i al nombre de feligresos existents abans d’iniciar-se la reconstrucció. És a dir, suficient per a contenir els onze altars romànics que hi havà a l’església, segons la informació proporcionada pels Registra Dotaliarium i per l’Speculum de Campillo, i suficient per aconseguir la feligresia d’un barri que ja havia començat a ser massa populós per poder cabre en un espai massa reduït”. Aquests altars romànics van ser posicionats en la zona dels peus de la nova església. Per últim, per on va ser començada l’obra
del nou temple gòtic? La falta de documentació
i la manca de restes arqueològiques rellevants han
creat un buit d’informació sobre aquesta qüestió
–també afecta als altres dos temes esmentats-.
Bassegoda i Amigó afirma que la construcció
de l’església gòtica va ser iniciada
per l’absis. Aquesta teoria xoca, si més no,
amb el següent argument. L’itinerari que seguia
el visitador pastoral de 1363 –el recorregut s’inicia
a l’altar major i es segueix cap a la capella de Sant
Mateu i Santa Marta (la primera de la girola), seguidament
es procedeix cap a les de la nau (banda de l’epístola)
i, finalment, s’atura a la de Sant Jordi i Santa Helena
(la penúltima de la girola, banda de l’evangeli)-
indica que les capelles de l’absis de Santa Maria
encara no estaven construïdes –faltaven per construir-se
sis de les nou capelles de la girola-. Destacar, a més,
que la situació de l’altar major, al començament
de la nau, provocà que la resolució de l’absis
–suposadament tardana- no tingué cap repercussió
en el seu funcionament. Una altra hipòtesis és la que s’extreu del Registra Dotaliarum (la documentació notarial), la qual indica que l’obra fou començada des dels peus i en direcció a l’absis, si més no pel que fa a les capelles perimetrals. L’autora afegeix una cronologia sobre la construcció de les capelles, la qual pot donar informació al voltant de l’inici de la realització del temple gòtic. És la següent: “Les dels peus poden correspondre a la dècada del 1330-1340 ( fundació pel benefici a la capella de la Trinitat per Saurina Durfort, promotora de la capella, i possible llegat de Pere de Guardiola per a la construcció de la de Santa Anna), les de la banda de l’evangeli als anys c. 1337-1345 (llegat de Berenguera Llull per al benefici del Corpus i promoció de la capella de Sant Pau i Santa Praxedis per l’hereu de Bonanat Sapera), les de la banda de l’epístola als anys c. 1341-1348 (ordre testamentària de Jaume d’Olzet de fundació del benefici 2 de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, ubicat a la capella que porta el seu escut, i ordre de Jaume de Gualbes de fundació del benefici de Sant Mateu i Santa Marta en la capella que havia promogut amb els seus germans) i les de la girola als anys c. 1362-1364 (ordre testamentària de Jaume Cavaller de fundar el benefici de Sant Jordi i Santa Helena en la capella que havia promogut, la darrera visitada l’any 1363, i ordre de Jaume Solà, que consta com a difunt l’any 1364, de fundar el benefici de Sant Felip i Sant Jaume, ubicat en la capella que porta el seu escut)”. Les conclusions dels tres punts esmentats, segons l’autora, serien els següents: La construcció de la nova església s’hauria d’haver iniciat pels peus, i no per l’absis, com sostenen altres autors; l’absis s’hauria realitzat al final de l’obra –així ho demostra, possiblement, amb la seva cronologia de les capelles-; en les excavacions realitzades no s’han trobat restes de cap absis romànic, només l’arrancada d’un mur perpendicular a la nau, el qual no és un element que es pugui vincular amb els peus de l’antic temple –a causa de la inusual orientació que hauria tingut l’església-. Voldria afegir que la meva intenció ha sigut seguir les indicacions, sobretot, del text de la Cristina Borau, ja que, segons els meus coneixements sobre el tema, les seves teories són les més consistents entre totes les que he pogut tractar. Considero que el fet de l’exhaustiva recerca de documents que realitza l’autora i el seu argument dels fets, recolzant-se d’una magnífica cronologia de les capelles, a més d’utilitzar la informació arqueològica, són un factor clau per a que les seves teories es sostinguin amb una alta rigidesa; motiu pel qual he cregut convenient tractar un tema força convuls. L’any 1379 s’acabaren les tres voltes de la
nau superior, on, a les claus hi apareixen el Naixement
(apareixen totes les figures de la Sagrada Família,
el bou i la mula, al portal de Betlem), l’Anunciació
(es representa la Verge Maria, l’arcàngel sant
Gabriel; entre les dues figures, el gerro amb els lliris
de la puresa; a dalt del gerro i entre les dues figures,
el colom de l’Esperit Sant) i el Rei a cavall (apareix
el pare de Pere el Cerimoniós, Alfons el Benigne,
a cavall, amb un escut amb la senyera a la mà esquerra
i a la dreta una espasa). La nova edificació religiosa va construir-se a causa,
sobretot, de l’increment de la població i,
vinculat amb aquest aspecte, de la falta d’espai al
temple romànic; aquest fet està directament
lligat al fet de que el barri de la Ribera seguia el ritme
de procés comercial de Barcelona, i de Catalunya.
Un fet a destacar són les combinacions de càrrecs entre l’Ardiaca, la del Vicari Perpetu, els Vicaris Curats i la Comunitat de Preveres Beneficiats. Aquestes combinacions de càrrecs van originar alguns petits problemes, els quals, i per sort, van anar solucionant-se i regulant la vida de les institucions de la basílica mitjançant sentències i concòrdies, com la “Concòrdia Luliana” de 1341 o la “Sentència Patriarcal”, ja a l’any 1413. Al segle XV hi ocorregueren diversos fets que afectaren
directament a la basílica de Santa Maria del Mar;
el terratrèmol de l’any 1427 provocà
l’enderrocament de la rosassa central, causant diversos
morts. La ubicació de l’edifici també va comportar una forta vinculació amb aspectes polítics, esdeveniments socials, militars... Per tant, és important senyalar que l’obra de Santa Maria del Mar, ja com a temple gòtic, va ser objecte de visita de tots els reis, prínceps i altres personalitats quan es trobaven a Barcelona; Alfons el Magnànim l’any 1423, Joan II el 1458...
Protagonistes que feren possible l’aixecament del temple gòtic Quan es va decidir construir la Catedral de Barcelona, l’any 1298, els habitants del Barri de la Ribera consideraven adient no quedar-se enrere i construir un temple gòtic, que estigués a la moda, que garantís que el barri assolís la rellevància que li pertanyia. Així doncs, Ardiaques, Rectors i Obrers, a través del Consell de la Vinticinquena i de la Junta d’Obra decidiren fer causa comuna per a construir un gran i bell edifici religiós que estigués a l’alçada (i superés) la Catedral. “Volien pregar a Déu i a la seva Santíssima mare en un temple tan gran com la seva fe”. L’Ardiaca Bernat Llull (nomenat l’any 1327) va obtenir la independència de Santa Maria del Mar, la qual estava lligada, des de l’any 1006, a la Canonja Catedralícia. Seguidament, el 2 de març de 1329 es signà un contracte entre Santa Maria del Mar i Berenguer de Montagut i Ramon Despuig. El dia 25 de Març (coincidint amb la festa de l’Anunciació) ja va col·locar-se la primera pedra al cap de l’església, com a símbol d’inici de construcció del temple gòtic, amb presència de l’Ardiaca Bernat Llull i del Bisbe Pons. “Segons el Llibre de Cerimonial: “església construïda per la pietat i devoció dels seus parroquians i de bell nou edificada”. 1- La burgesia va ser un factor clau per a la construcció
del temple. Aquest sector de la societat passava a ser un
dels grans protagonistes de la història; la ciutat
els hi aportava sedentarisme i tota classe de luxes, a més
de la substitució dels valors d’ús als
valors de canvi, propis d’una societat de mercaders.
Durant la restauració d’una de les claus de
volta, la de l’Anunciació, s’observà
que en el tambor de la clau aparegué, en relleu i
quatre vegades repetit, un escut gentilici i policromat,
el qual pertanyia a la família Bertran (el seu escut
es pot identificar en un dels murs de la capella de la Vicaria
del claustre de la Catedral), rics mercaders; Berenguer
Bertran oferí al rei, Pere el Cerimoniós,
325.000 escuts per a la guerra contra Castella. I és
que aquelles famílies que atorgaven beneficis al
voltant de la construcció de la edificació,
volgueren deixar cisellats llurs escuts en els murs i voltes.
Alguns exemples més són els dels Durfort,
de Fàbrega, Monach, Cavaller, Coll, Serra, Pera o
Sapera, Ballaró, Boscà, Llull, Busquets, Cardona...
2- Es pot sumar un altre participant prou important a la construcció de l’església: els gremis. Degut a la restauració d’una de les claus de volta (la de l’escut de la ciutat de Barcelona) s’ha pogut observar com, en el tambor de la clau, hi ha representades unes bosses de ferres, un guant, unes balances... és a dir, que el món gremial va ser un factor clau per al desenvolupament de la edificació de Santa Maria del Mar. Dins d’aquests gremis trobem el dels Bastaixos, o
Masips de la Ribera (s’ocupaven de la descàrrega
dels vaixells al moll), els quals transportaven, sense esperar
res a canvi, les pedres des de les pedreres de Montjuïc;
a la porta principal de l’edifici es poden observar
dues plaques de bronze on hi són representats, transportant
pedres sobre les espatlles. Aquestes pedres, però,
van ser obsequi del Rei. L’aportació, en tots els sentits, d’aquest món gremial –no només dels Bastaixos, sinó els Estampers, Ferrers, Impressors, Guanters, Sabaters, Mercers, Revenedors...- és quelcom altament important per a l’avenç de la construcció del temple gòtic de Santa Maria del Mar –inclús posteriorment a la construcció total del temple, amb l’abillament de l’interior de Santa Maria, amb altars, ornaments, orgues o retaules-. La comunitat gremial girava al voltant de la edificació religiosa, i és que és important remarcar que la universitat dels parroquians, al comú dels feligresos –agrupats en gremis- foren un dels majors partícips de l’obra. 3- No s’ha de passar per alt la participació en la construcció del rei Pere el Cerimoniós, ja que “a desgrat de la misèria dels temps, el rei cerimoniós no es mostra gasiu i, per devoció en la Verge Maria, autoritza a trencar pedra de raig amb tascons de la seva pedrera de Montjuïc, en el lloc dit de La Roca, i dóna a l’Obra deu mil sous”.
Hi ha dos elements de l’Arquitectura gòtica que no té precedents: la utilització de la llum i la relació entre la estructura i l’aparença. En una església romànica la llum no pren quasi bé protagonisme. És clar que no totes les esglésies gòtiques són lluminoses per dins, però sí que hi ha una notable diferència entre les que són romàniques i les que són gòtiques. De fet, les vidrieres gòtiques són l’element que va substituir els colorejats murs de l’estil romànic; aquestes vidrieres seran murs translúcids, ja que tot i que deixen passar la llum, no són del tot eficaços. A més, al mateix temps que apareixen els vitralls, els finestrals van augmentant la seva mida. S’havia arribat a l’esplendor de l’arquitectura romànica, definida pel seu caràcter estructural i amb l’aparició de les creus de volta. Altament important va ser la voluntat de manifestació
de vinculació i devoció, de la població,
cap a la Divinitat mitjançant les grans construccions
realitzades al voltant dels segles del gòtic. A principis de la Edat Mitjana, quan un escriptor parla
d’una església, es basava, sobretot, en les
seves pintures; l’arquitectura no hi apareixia, gairebé,
en els seus escrits. En el cas del gòtic, la decoració
és tota la seva arquitectura, en conjunt: els arcs
de mitja volta, les voltes i de fet, tot el sistema estètic
que forma la unitat arquitectònica, és el
que es pot considerar l’art en si. I és que
ni els mosaics ni les pintures formaran part d’aquestes
noves estructures arquitectòniques; la llum, durant
aquest període, simbolitza la sublimació de
la divinitat i, de fet, la simbologia domina els artistes
d’aquest època. L’arquitectura gòtica catalana es consolidà
durant el segle XIII i XIV en un moment on el prestigi dels
estaments reials i religiosos es trobaven a l’alça
(degut a les conquestes entre els segles XII-XV: Mallorca,
València, Sicília, Cerdanya) i on el comerç
prenia, de mica en mica, protagonisme en la societat catalana
–i especialment a la barcelonina-, expandint-se cap
a totes les grans ciutats del Mediterrani. L’arquitectura
gòtica catalana va implementar-se tant en edificacions
civils, militars, com religioses. A mitjans del segle XII, i arrelat a les conquestes dels
nous territoris àrabs, es van construir, a la Catalunya
Nova, algunes edificacions que trencaven amb el cànon
de l’arquitectura romànica, estil amb que s’identificaven
les construccions de les comarques del Nord, a la Catalunya
Vella. A l’inici de la fase de plenitud, durant la primera meitat del segle XIV, l’arquitectura gòtica catalana presentava, ja, la seva tipologia més característica: l’ església de nau única amb la capçalera poligonal i capelles laterals entre els contraforts. També és rellevant el fet de que els campanars fossin, sobretot, de planta octogonal, sense graduació de volums i amb final pla. Presenten aquestes característiques l’església de Santa Maria del Pi i el monestir de Pedralbes. La simplificació geomètrica, la nitidesa de les arestes i la carència d’aquella mescla de ser i no ser que representen, el gòtic europeu, les creueries, les frondes, els pinacols... La presència de l’espai significa, a la vegada, la presència de mur. Per altra banda, el mur no està revestit, com en la tradició de l’arquitectura del Sud del Mediterrani, d’ornamentacions policromes que, com si es tractés de tapisseries, l’oculten. La distinció de l’arquitectura gòtica
catalana dins de l’àmbit europeu –territoris
del Sud de França i de la Corona d’Aragó-
va començar a estudiar-se amb comoditat, en quant
a la diferenciació estructural, a partir de la segona
i tercera dècada del segle XX. “El coneixement
de l’arquitectura gòtica septentrional es fomenta
en una llarga i rica tradició historiogràfica.
D’ençà del segle XVIII, o fins i tot
abans, ja va ser objecte d’estima i d’estudi”.
Pierre Lavedan estudià Santa Maria del Mar i el
seu component arquitectònic, disposant de les obres
de Rubió i Bassegoda. Però anà un pas
més enllà i uní, en un mateix capítol,
la Seu de Palma de Mallorca i Santa Maria del Mar, afirmant
que, tot i que en la planimetria i en la concepció
els dos temples no s’assemblen, ambdós són
el major exemple del gòtic català, on la màxima
finalitat és la mateixa: la conquesta de l’espai
interior.
L’arquitectura de Santa Maria del Mar Santa Maria del Mar és un cas altament rellevant
en l’arquitectura gòtica meridional, o catalana,
i un magnífic exemple d’església sala,
on l’alçada de les naus laterals s’iguala
pràcticament amb la de la nau central. “Per
a Cirici, Santa Maria del Mar és un exemple modèlic
de construcció de tres naus en la qual es materialitza
allò que ell anomena l’espai compacte: el que
iguala als eixos i les naus, apropant-se a la hallenkirche
germànica, però també el que tendeix
a disminuir i a distanciar els suports”. Aquestes característiques arquitectòniques han originat que la basílica hagi sigut, merescudament, lloada; i és què a l’interior de Santa Maria hi conviuen, en plena sintonia i amb la màxima puresa i harmonia, els elements que formen el màxim exponent de l’arquitectura gòtica catalana. Conta amb dues torres de prima octogonal (una d’elles,
la del cantó Sud, més estreta i copiada en
èpoques més modernes) , de proporcions molt
esveltes, apropant-se a alçades d’unes deu
vegades la amplada. Seguint amb la llum, és important tractar els vitralls
més emblemàtics de Santa Maria del Mar: La rosassa de Santa Maria del Mar (segle XV). La primera rosassa de la basílica va ser destruït durant el terratrèmol de 1428 –“2 de febrer 1438. Festa de la Purificació de Maria, a les 8 hores ans de migjorn feu molt gran l’espantós terratrèmol i de gran durada per lo qual en la yglesia de Ntra. Sra. Del Mar caigué certa part de la O, quants homens i infants i dones moriren XXI o XXII”- , fet que ha condicionat que l’actual (també del segle XV) tingui estil flamíger –és curiós el fet de que al contracte per a la realització del nou rosetó, encarregat al vitraller Antoni Llonye, no apareix especificat el tema iconogràfic, ni els vidres i tècnica a utilitzar, quan, i normalment, succeïa en aquest tipus de documents-. El tema central és el de la Coronació de
la Mare de Déu, escena situada en l’ull del
vitrall i rodejada per una gran quantitat d’àngels,
sants, santes, bisbes, apòstols i màrtirs.
La composició es basa en un òcul totalment
buit, només tancat pel vitrall policrom. La buidor
del centre prové de la nova moda de trencar les façanes
de les edificacions per a l’emplaçament de
les pedres angulars, vistes al segle XV com a símbols
de resistència. El següent és el vitrall dels Apòstols (finals del segle XV) i d’una mida de 7,75 x 2,76. Els quatre apòstols representats estan drets i cadascun d’ells guarda posició “en un rengle ocupant cadascun tres plafons de cada llanceta, i sobre sengles peanyes, les quals ocupen, també, tot el rengle inferior de plafons” . La primera llanceta representa un apòstol amb un llibre tancat a la mà dreta i una llança a l’esquerra. La segona llanceta escenifica un apòstol, dret i de costat, en actitud de llegir un llibre obert que té a la mà dreta; a l’esquerra portava un gros bastó, però degut a les restauracions s’ha substituït aquest objecte i part de la mà per tres peces de bordura de “claustres” . A la tercera llanceta s’observa un altre apòstol, també dret, amb un llibre tancat, i amb els folis daurats, sota el braç dret; a la mà esquerra duu una llarga i fina asta amb una creu. Finalment, a la quarta llanceta observem la figura d’un apòstol, dret i de costat, on a la mà dreta porta un gran coltell i a l’esquerra un llibre tancat, de cobertes blanques amb ornamentació. El vitrall amb la Mare de Déu i Sant Miquel (Mitjans del segle XV), de 7,16 x 1,30 metres; S’observen dues figures, a l’esquerre la de la Mare de Déu, dempeus, portant l’infant a coll i a la dreta, la de Sant Miquel Arcàngel amb llança i escut, matant el drac que té als peus. El vitrall del Juí (Judici Final), de l’any
1494, té un mida de 5,88-2,42 metres. Representa,
a l’estil clàssic, la escena del Judici Final.
Jesucrist centra l’escena on, a la part alta i al
seu entorn, succeeix l’escena; l’Arcàngel
Gabriel –vora Jesús-, amb una llança,
enfrontant-se a un dimoni; la Mare de Déu i Sant
Joan Baptista (són a la dreta de Jesús i agenollats,
rodejats per quatre àngels (dos a sobre i dos sota
la mare de Déu i Sant Joan Baptista). Cirici afirma, en el seu llibre Barcelona pam a pam, fent referència a la part exterior de la basílica: “Santa Maria del Mar és l’única gran església gòtica catalana perfectament acabada en el seu exterior. A les façanes hi ha els caràcters essencials del gòtic català, que la diferencien del gòtic continental o europeu: domini de les línies horitzontals; predomini dels espais plens sobre els buits; coberta amb terrats, sense teulades; preferència per les grans superfícies nues; contraforts massissos, sense arcs boterells, i torres octogonals, acabades amb terrats”. És important tenir en compte que la senzillesa dels portals segueix amb l’estructura global de l’edifici. Des del carrers de Sombrerers s’observa la porta més antiga, d’estil que s’apropa més al romànic –el qual es pot identificar amb la porta de la Catedral o la de Sant Iu-. Hi apareixen, ja esculpits al segle XV, la Verge Maria i Jesús, al timpà. Seguim amb el portal major de Santa Maria, provablement construït entre el 1340 i el 1365. A la construcció, en un pla paral·lel al de la façana, s’ha introduït un gablet, de perfil triangular, amb traceria en els vessants. El gablet té una funció purament decorativa. Al timpà hi trobem una imatge de Jesucrist, i a la vora d’aquest trobem Sant Joan i la Verge Maria, de genolls i en actitud d’oració. Als laterals dels brancals estan les figures de Sant Pau i Sant Pere. Es pot observar que també hi apareixen alguns dels representants dels gremis del barri, promotors de la obra als capitells de les arquivoltes i les figures de dos àngels a l’inici del gablet. Al carrer de Santa Maria, abans carrer del Born, es localitza la porta de la Passioneria, just al davant del Fossar de les Moreres; s’observen les dues làpides conmemoratives de la col·locació de la primera pedra –en llatí i en català-, als laterals de la porta. Aquesta porta es caracteritza per la ubicació de l’accés en un pla paral.lel al del mur de la façana, el qual sobresurt una mica, de tal forma que no trenca la tendència a la unitat de pla del conjunt –és una solució ja emprada en alguns edificis romànics, identificats amb la idea de l’arc triomfal-. La simplicitat segueix sent el model a seguir. La porta restant és la del Born, la qual és
la més tardana de totes –l’any 1546 se
li atorgà a l’arquitecte, Bernat Salvador,
la carta de pagament per a la realització del portal-
; té relació amb la porta de la Catedral,
ja que s’encarregà a l’arquitecte que
prengués el model de la porta de Santa Eulàlia.
Entrar, alçar el cap i deixar que les emocions envoltin
la teva ment. La sensació que hom percep és
que es troba en una altra dimensió, en una altra
vida; la llum penetra amb una sotilesa meravellosa pels
vitralls i inunda l’interior de la basílica;
el silenci regna en tot el seu esplendor. És Santa
Maria del Mar. Personalment m’és complicat extreure una conclusió d’aquest treball, ja que ni tan sols l’Arqueologia ens ha permès comprendre millor els secrets històrics –el que no sabem, o encara no sabem- que guarda Santa Maria del Mar entre els seus murs, o sota d’ells. És clar que hi ha una basta informació sobre el temple, inclús molta més de la que m’imaginava, ja que quan vaig iniciar la meva feina de recerca bibliogràfica pensava que em quedaria curt, que no seria suficient per a poder escriure aquest treball; no va ser així, ni molt menys, no. Per tant, més que conclusió, voldria fer una breu opinió personal, ja que ho considero adient en aquesta ocasió. Amb la finalització del treball, i tot i haver aprés
moltíssim sobre el tema, sincerament així
ha sigut, alguns fets, sobretot on hi he posat més
èmfasi, com el la ubicació de l’anterior
temple romànic –on el llibre utilitzat de la
Cristina Borau m’ha semblat una obra excel·lentíssima-,
em fan pensar que, segur, algun dia es farà una nova
excavació i s’hi trobaran proves i restes que
indiquin –si és que en queden, que també
existeix aquest possibilitat- lo localització exacta
de l’edifici anterior al temple gòtic –ja
sigui vora el Fossar de les Moreres o a l’interior
del nou temple. I és què, com en altres àmbits
de la Història, els buits fan aparèixer la
subjectivitat –tan necessitada pels historiadors-
en molts casos; és quelcom inevitable i s’ha
d’acceptar. Afegir, a més, que el punt on tracto l’arquitectura gòtica ha sigut força dificultós, ja que el tractament d’aquest tema al Grau d’Història és força escàs –òbviament, per això existeix el Grau d’Història de l’Art- i m’ha obligat a realitzar força citacions que corroboressin el que volia exposar, impedint-me a mi mateix assolir una major llibertat de redacció. El repte de realitzar aquest Treball de Fi de Grau em causava molt respecte, cautela i inclús, ho haig d’admetre- una mica de por pel fet de que mai havia estat davant una proba com aquesta, però una vegada acabat, la satisfacció d’haver sabut concloure tots els meus propòsits del guió és enorme, no tan sols per escollir referències bibliogràfiques d’una gran qualitat per a la redacció del text, sinó perquè he pogut comprovar com, els meus coneixements sobre Santa Maria del Mar eren encara més òptims del que jo creia; realment ha sigut una experiència extraordinària el haver pogut fet el treball sobre un tema tan bonic i de tanta estima com és, per a mi, la basílica de Santa Maria del Mar. Per a finalitzar; agrair especialment al Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar i, actualment, de Sant Pau del Camp, per a invitar-me a l’Arxiu de Santa Maria del Mar i per ajudar-me, aconsellar-me i guiar-me al llarg de l’evolució del treball.
Bassegoda i Amigó, B., Bassegoda i Musté, B., & Bassegoda i Nonell, J. (1976). Santa Maria de la Mar?: monografia històrico-artística del temple. Barcelona?: Universitat Politècnica de Barcelona. Bassegoda i Nonell, J. (1987). Guia de Santa Maria de la Mar. Barcelona?: Fundació Caixa de Barcelona. Bassegoda i Nonell, J (1983). L’Expansió de Catalunya en la Mediterrània?: en ocasió del sisé centenari de Santa Maria del Mar. Barcelona?: Fundació Jaume I. Beltrán de Heredia Bercero, J. (2011). Santa Maria del Mar: un enclave cultural de la antigüedad tardía en el suburbium de Barcino. Quaderns d’Arqueologia I Història de La Ciutat de Barcelona, 7. Bensch, S. P. (2000). Barcelona i els seus dirigents?: 1096-1291. [Barcelona]?: Proa. Balcells, A., & Pérez, A. (2004). Història de Catalunya. Barcelona?: L’Esfera dels llibres. Bofill, R. M. (1998). L’Arquitectura nacional de Catalunya?: la menystinguda personalitat de l'arquitectura catalana gòtica. Barcelona?: La Magrana. Bonet, J. M. M. (1975). Archivo Diocesano de Barcelona. Organigrama. Boletín de La ANABA, any XXV, 3 (año 1571). Borau Morell, C. (2003). Els Promotors de capelles i retaules a la Barcelona del segle XIV. Lleida?: Pagès. Bracons, J. Com va ser traçada la planta de Santa Maria del Mar, dins Pladevall i Font, A. (2002). L’Art gòtic a Catalunya, vol. II. Barcelona?: Enciclopèdia Catalana. Carbonell, C.-O. (2000). Una Historia europea de Europa?: mitos y fundamentos (de los orígenes al siglo XV). Barcelona?: Idea Books. Cirici, A. (1980). Barcelona pam a pam. Barcelona?: Teide. Cirici, A., Clotet, L., & Tusquets, O. (1973). Arquitectura Gótica Catalana. Barcelona?: Lumen. Domenge i Mesquida, J. (2005). Santa Maria del Mar i la historiografia del gòtic meridional. Barcelona Quaderns d’Historia, 8, 179, 2002–2003. Español, F., & Manent, R. (2002). El Gótico catalán. Manresa?: Angle. Florensa i Ferrer, A. (1959). La Calle de Montcada. Barcelona?: Ayuntamiento de Barcelona. Florensa i Ferrer, A. (1959). El Barrio de Ribera y su ordenación. Barcelona?: Ayuntamiento. Fortuny, J., Pi, M., López, P., & Pérez, M. (2004). El Born, un vincle amb el passat. [Sant Joan Despí]?: Televisió de Catalunya. Freigang, C., & Stiglmayr, C. (1999). Gotische Architektur in Spanien?: Akten des Kolloquiums der Carl Justi-Vereinigung und des Kunstgeschichtlichen Seminars der Universität Göttingen, Göttingen, 4.-6. Februar 1994. Madrid?: Iberoamericana. Garcia i Espuche, A. (2009). La Ciutat del Born?: economia i vida quotidiana a Barcelona (segles XIV a XVIII). Barcelona?: Museu d’Història de Barcelona. Garí, B. (2010). La política de lo sagrado en la Barcelona medieval. De la Inventio santae Eulalie a las leyendas mercedarias. Imago Temporis: Medium Aevum, (4), 475–490. Günzberg i Moll, J. (2002). Vida quotidiana a la ciutat de Barcelona durant la pesta negra (1348). Barcelona?: Rafael Dalmau. Lozoya, J. de C. y L. de A., & Peñalosa, L. F. de. (1945). El Arte gótico en España?: arquitectura?: escultura?: pintura. Barcelona: Labor. Mira, E., Zaragozá Catalán, A., & València, M. de B. A. de. (2003). Una Arquitectura gótica mediterránea. València?: Generalitat Valenciana, Subsecretaria de Promoció Cultural. Nicolau i Martí, A. (1999). La Barcelona gòtica. Barcelona?: Institut de Cultura. Museu d’Història de la ciutat. Pi y Arimón, A. A. (1854). Barcelona antigua y moderna ó, Descripcion é historia de esta ciudad desde su fundacion hasta nuestros dias. Barcelona?: impr. y libr. politécnica de Tomás Gorchs. Pifarré Torres, D. (1984). Rics i pobres a Santa
Maria del Mar?: un barri barceloní i una institució
benèfica parroquial a mig segle XV. Riu i Riu, M. (2005). El barri barceloní de Santa Maria del Mar l'any 1363. Acta historica et archaeologica mediaevalia, 26, 563. Riu, M. (1973). La Ayuda a los pobres en la Barcelona medieval?: el “plat dels pobres vergonyants” de la parroquia de Santa María del Mar (pp. 783 – 811). Lisboa?: [s.n.]. Sanpere i Miquel, S. (1890). Topografía antigua de Barcelona?: rodalía de Corbera. Barcelona?: Imprenta de Henrich y Comp. en Comandita. Taulé Viñas, A. (1998). Santa Maria del Mar?: pasado y presente. Barcelona?: La Hormiga de Oro. Tort i Mitjans, F. (1990). Santa María del Mar catedral de la Ribera. Barcelona?: Fundación Uriach. Vila-Grau, J., Ainaud de Lasarte, J., & Escudero i Ribot, M. A. (1985). Els Vitralls medievals de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Barcelona?: Institut d’Estudis Catalans. Vinyoles, T.-M. (1985). La Vida quotidiana a Barcelona vers 1400. Barcelona?: Rafael Dalmau. Vives i Miret, J. (1933). Historial del Gremi de Bastaixos de Capçana i Macips de Ribera de la Duana de Barcelona?: segle XIII-XX. Barcelona. |