Sant Pau del Camp - Homilies i altres actes

 

Índex (per tornar a l'índex general de Sant Pau del Camp, faci clic aquí)

Homilies i altres actes de Mn. Tort:
Homilia del funeral de Jaume Brichfeus, pintor autor de l'actual segell de Sant Pau del Camp, entre d'altres obres
Homilia de Diumenge de Rams
Homilia de Tots Sants 2017
Homilia del 12-11-2017
Homilia del 19-11-2017
Missa en l`Aniversari del Sr. Manuel Bellsolell
Mn. Tort celebra missa a Lourdes
Germanor



Homil·lia de l'artista Jaume Brichfeus, que responent a la petició de Mn. Tort va pintar l'actual segell de Sant Pau del Camp i un dibuix a llapis de Sant Pau del Camp.

Funeral de Jaume Brichfeus Suau.
Santa Maria de la Geltrú. 1-08-2017

"Ja està, Cesc"., fou l`últim WhatsApp que m`envià el Jaume, fill, vers a les 15,32 del diumenge dia 30 de juliol. "Ja està". El dissabte en Jaume m`havia comentat un text: "Pots plorar perquè se n`ha anat, o pots somriure perquè ha viscut"... El "ja està", l`entenem en el context de plorar i de somriure. Plorar amb l`esposa Montserrat, els fills Núria i Jaume, la germana Maria del Carme, també, però, "Somriure perquè ha viscut". Aquest "ha viscut" ara es també sinònim de viu.

Si l`estimat Jaume Bichfreus Suau viu. Viu de moltes maneres en el record de tants esdeveniments familiars en els quals molts de nosaltres hi participarem: Les noces de plata, el bateig i primera comunió de la Núria, les noses d`or, tants moments viscuts junts. L`estada durant anys a Viladellops on llur presencia i companyia influí em el pintor Josep Mestre Rovira, natural de Viladellops que hom pot considerar deixeble seu...

Viu al recordar les qualitats humanes de senzillesa, fidelitat, treball y també, naturalment, en la seva obra pictòrica. Si be el primer estadi, en relació directe amb nosaltres, ara i avui, metafòricament està també subjecte al "ja està", la seva portentosa obra ens superarà a tots en el temps. Ell, per lo tant viu i seguirà vivint. Viu ara en el record de tants moments familiars i socials com contemplar-lo pintant en algun de tants paratges, masies, edificis de Vilanova, de Sant Pere de Ribes, Canyelles, Olèrdola etc. viu i perviurà. ¿Quantes exposicions de les seves obres s`en anant fent des de fa anys com l`Antològica que prepara pròximament l`Ajuntament de Vilanova...?

Un personatge com el nostre estimat i enyorat Jaume Brichfeus Suau es projecta, com hem dit, més enllà de la família, o de l`historia y de tots nosaltres en el context i superant, encens, el "ja està"... Per uns pot considerar-se valuós i suficient el record històric, natural. Per altres, ell mateix, en llurs accions de gracies, com la seva esposa Montserrat i germana Maria del Carme, i fills, desitgem avançar en la traducció espiritual del "seguirà vivent"...

Es tracta del dogma de la Comunió dels Sants que assegura que entre els sants que encara "estem" i el que "ha estat" roman una fecunda Comunió. Com en la majoria de les creences, un consentiment quasi universal, apunta vers la certesa religiosa de que el Jaume no ha deixat esposa,fills, germana etc. No ens ha deixat. En virtut de la dita Comunió podreu, podrem tots, en una dinàmica nova, seguir la comunicació espiritual amb ell...

Mn. Francesc Tort Mitjans






Algunes homil·lies i altres paraules de Mn. Tort

Diumenge de Rams

En el primer diumenge de Rams després de l`elecció del nou papa Francesc, a l`hora de la Benedicció dels Rams en l`atri de Sant Pau del Camp, (acompanyat de la Capella de Música de Sant Pau del Camp (provinent de Santa Maria del Mar de Barcelona) a l`hora de connectar amb la quasi multitud de fidels amb els nens i nenes amb els rams i palmes, em va semblar millor parla’ls en castellà així:

Domingo de Ramos: Benedicció dels Rams. Dr. Francesc Tort, rector de Sant Pau del Camp.:
"Ya sabéis que acaba de ser elegido democráticamente un nuevo Papa. A los obispos de Roma después de ser elegidos se les pregunta: ¿Cómo quieres ser llamado? Jorge Mario, que hasta entonces había sido obispo de Buenos Aires, en Argentina, respondió: A partir de ahora me llamaré Francisco. El que ha aceptado asumir la máxima representación de Jesús en la tierra ha escogido llamarse Francisco. Nos ha hablado ya algunas veces y sobresale por su sencillez y defensa de los más pobres y necesitados. El papa Francisco dirigiéndose también a vosotros, nos ha invitado, os ha recomendado que améis con Ternura. Esta es la palabra y el motivo que más veces ha predicado, la Ternura.

El papa Francisco nos dice, os dice, sobre todo a vosotros padres, abuelos, familiares, que estáis al cuidado de niñas y niños, y que ahora los lleváis con alegría, con gozo, a la bendición de las palmas: Amaros con Ternura. Después de estas palabras vamos a proceder a la bendición solemne de los ramos, laurel, olivo, palmas que todos llevamos en la mano, grandes y pequeños. Es tradición que estos ramos se guarden en lugar visible. Guardarlos también este año, pero darles el título de la Ternura de Dios. Que a padres, abuelos, familiares y también vosotros pequeños, a todos, estos ramos nos recuerden que seremos mejores seres humanos, mejores cristianos, si unos a otros nos amamos con Ternura. ¿Y, Ternura, qué es? Ternura quiere destacar el amor total que Dios, que Jesús, nos tiene. Ser tiernos los unos con los otros es sinónimo de amarse de verdad, de demostrarse afecto, cariño, amabilidad, de abrazarse de corazón. Seamos todos seres humanos, cristianos, que deseemos construir nuestra vida, la sociedad, y sobre todo los lazos familiares, con los vínculos de la Ternura que nos ayude a ser buenos, justos y felices" Mn. Tort, rector 24-03-2013.

"¿Cuántos de vosotros estuvisteis el año pasado aquí sobre este suelo de la Barcelona más antigua? ¿Lo recordáis? Yo si recuerdo vuestra alegría y la de abuelos, padres, acompañantes. ¡Cómo alzabais, alegres, los ramos para que la oración, el incienso y el agua bendita os llegara, tocara! Parecía también, y algo hay de esto, que junto a la bendición de Dios, nos bendecíamos unos a otros…" Mn. Tort, rector 13-04-2014



Tots Sants 2017

La Solemnitat de Tots els Sant, i la Commemoració dels Fidels Difunts, ens uneixen en el Dogma de la Comunió dels Sants que confessem en el Credo...

L`Església triomfant, purgant i militant s`abracen en tant alta i sagrada Comunió. Uns, aquí, anem seguint el curs de la vida, amb les dificultats que li son pròpies, i els que, havent traspassat el llinda de la mort, gaudeixen de Déu en el Paradís.

Els sants de la terra i els del Paradís formem el Cos Místic. A uns i altres tot ens ve i perdura a partir de la gracia, baptismal, de la filiació divina.

Si la filiació divina, la santedat, s`apuntalessin en fets purament naturals, podríem dir que no hi hauria sants.

Nosaltres mateixos som sants, no tant a partir de les nostres pròpies forces i obres, la majoria d`elles motivades per interessos naturals, sinó gracies al suprem do de la filiació divina.

La teologia profunda d`aquesta Solemnitat mira als nostres difunts. Els recordem, tot invocant-los, com a sers que gaudeixen de Déu i amb Déu de tots els bens.

En virtut de la doctrina del dogma de la Comunió dels Sants, aquells que ja han fet el Cim, i els que, a la terra, continuem gaudint la gracia de la filiació divina, s`ens assegura una relació íntima, personal, però espiritual, amb els difunts, els sants.

No veiem a Déu amb els sentits humans per més que tot ens ve d`Ell i que en Ell vivim, ens movem i som. Déu també ha volgut, que units a Ell, seguim units amb els difunts.
La tradició cristiana situà els cementiris junt als temples parroquials... En el context de la Comunió dels Sants oferim misses, sufragis, flors i llànties en record dels sers estimats, teològicament, sants.

Avui, dons, es dia de retrobament espiritual amb tots els sers estimats que ja no estan, físicament, entre nosaltres, però que continuen tant propers i estimats. Dia de pregaria e invocació als sants i difunts.


Todos los Santos 2017

Creo en la Comunión de los Santos, profesamos cada vez que confesamos nuestra fe. ¿Quién puede ser santo? ¿Quien puede adaptar, el cien por cien, su vida a los postulados del amor y de la justicia?

Si la santidad se identificara a una manera de ser, a un natural perfecto, no habría santos. No obstante, hay santos. Más todavía, nosotros, en general, somos santos, no en virtud de nuestras fuerzas naturales, sino de la gracia de la filiación divina que opera en nosotros desde el Bautismo.

Cristo en la Cruz, nos salvó, nos santificó. Dentro del misterio de la predestinación y la gracia, alguna cosa tendremos, en verdad, que hacer nosotros, pero poco. No hay nada humano, en si mismo, que nos pueda proporcionar la gracia de la salvación, la santidad.

Es el mismo Señor, que nos llama a una vida acorde con el amor y la justicia, quien nos da la posibilidad y la gracia de ser santos...

Unos somos santos con santidad ordinaria, oculta en una vida normal e incluso contradictoria, sin espectacularidad alguna. Santidad comparable a la actitud del publicano, sin poder proclamar, con la vanagloria del fariseo, que todo lo hacemos bien.

No faltan, empero, entre los hijos de Dios, santos con santidad extraordinaria. ¿Qué podemos decir de ellos? Fueron escogidos por el Señor como abanderados del amor ante los demás hijos de Dios.

Estos santos, practicaron, en general a partir de un momento de sus vidas, los consejos evangélicos de amar sin límites...

Algunas veces el mismo Señor, que nos los ofrece como ejemplo de vida, se manifiesta, a trabes de ellos, con el don de hacer milagros para consuelo, ayuda y edificación nuestra.

En la Solemnidad de Todos los Santos, y también en el día de los Fieles Difuntos, celebramos y festejamos, espiritualmente, a todos los santos, conocidos o desconocidos, que gozan del Paraíso prometido.

Los santos que peregrinamos por la tierra, los del purgatorio y los del Cielo, permanecemos unidos con los lazos del dogma de la Comunión de los Santos.

Esta Comunión consiste en los vasos comunicantes, solidariedad entre la Iglesia aquí existente, que esperamos conseguir el Cielo, con seguridad prometido, y los que ya llegaron al Paraíso, sean padres, esposos, hijos, hermanos: ¡Nuestros difuntos!...
Ellos ya gozan de la visión de Dios y con Dios de todos los bienes, también de la relación e intercesión a favor nuestro.

Homilia resum d`altres predicades a Santa Maria del Mar de Barcelona per el seu rector Dr. Francesc Tort Mitjans i també a Sant Pau del Camp el 2008, 2012, 2015, 2016, 2017.



Diumenge 32 (A) Català. 12-11-2017

El seny, la saviesa, l`oli de la veritat... “ens surt al pas”, ens ve a dir la primera lectura. El Salm canta: “Tot jo tinc sec de Vos, Senyor, Déu meu”. Sant Pau anima als cristians de Tessalònica a viure de tal manera que, a la fi, gaudeixin de la possessió definitiva de Déu.
Jesús en la paràbola de l`Evangeli argumenta que ens cal mantenir sempre la llum, la llàntia encesa, de l`oli de la fe, de l`oli de la veritat...

La ciència, el científic, amb les capacitats exigides en cada cas, no cerca l`error sinó la veritat. No sempre, però, gaudeix, en els passos intermitjos, en llur difícil aproximació, de l`oli de la veritat, i pujant el to, a l`oli de la Fe, cristiana o d`altres confessions.

Dèiem no fa gaires diumenges, argumentant, definint els limits o les bases de la Llibertat Religiosa, que tota religió pot considerar-se "verdadera", patint no ja de llurs fundadors, de l`historia, dels dogmes, sinó de la pràctica o confessió personal de qualsevol que amb recta consciencia la practica, la confessa...

Parlant nosaltres, ara, de la veritat o del oli de la Fe cristianes, podem comentar que no sempre, en tota ciència i religió, la metodologia científica, emprada, es bon oli, es llàntia que dona llum, no sempre ens condueix a les veritats naturals i menys a la veritat cristiana... final de pista, meta...

La ciència ve a ser, quasi sempre, un experiment curt, incomplert, subjecta a mil variacions, transformacions i mudances. Podem afirmar que la ciència s`edifica no sobre roca ferma, per nosaltres sobre la llàntia divina del oli de la fe cristiana... sinó sobre la sorra relliscosa de la raó...

Un científic, pot arribar a ser savi, a posseir la veritat, quant, en llur estudi, i caminar, es troba, en el seu interior espiritual, amb l`ajut necessari del oli de la causa de tot, Déu.


A primera vista sembla que la lectura dels Evangelis, dels Fets dels Apòstols, l`estudi de l`Historia de l`Església, la biografia dels Sants, el Catecisme de la Doctrina Cristiana, ens haurien de portar, per si mateixos a la veritat, a la fe, a Déu.

També aquelles noies, de la paràbola evangèlica, d`avui, sortiren a l`encontra de l`Espòs, a l`encontra de la veritat, de Déu, però es descuidaren de tenir l`oli de la fe i les llànties enceses. Es una paràbola, certament, però ens pot també donar oli per encendre, a temps, les llànties, la nostra fe, evitant viure distrets.

Es tracta, glossant a Sant Pau, poguer viure amb pau i amb la certesa de que la nostra benaurada fe, l`oli de la perseverança, es llàntia i llum en el transit i ajuda a que visquem, i morim, amb esperança, amb la certesa de veure i gaudí de Déu.<

 

Domingo 32 (A) Castellano. 12-11-2017.

La sabiduría “se anticipa a darse a conocer a los que la desean” nos dice hoy la primera lectura, mientras que el Salmo canta: “Oh Dios. Tu eres mi Dios, por ti madrugo, mi alma está sedienta de ti”.

San Pablo anima a los cristianos de Tesalónica a vivir de tal manera que, a la postre, gocemos de la posesión definitiva de Dios.

Jesús en la parábola del Evangelio argumenta que nos es preciso mantener siempre la luz, la lámpara encendida, el aceite de la fe.

Dios es la sabiduría, Dios es la lámpara, Dios es el aceite, Dios es la verdad.

La ciencia, el científico, con las capacidades exigidas en cada caso, no va tras el error sino tras la verdad. No siempre, empero, goza, en los pasos intermedios y menos en los finales, del aceite de la fe necesario. No siempre la metodología científica, empleada, es buen aceite, es lámpara que da luz, no siempre nos conduce a las verdades naturales y menos a Dios.

La ciencia viene a ser como camino, aceite, lámpara hacia la verdad. Dios es su consecución. La sabiduría, adaptada a la realidad de las cosas creadas, no es tanto, como una senda, sino como un final de pista, la meta.

La ciencia viene a ser, casi siempre, como un experimento corto, incompleto, sujeto a mil variaciones, transformaciones y mudanzas. Podemos afirmar que, en orden a lo esencial, ver a Dios en todo, la ciencia se edifica no sobre roca firme, sobre la luz divina, sino sobre la arena resbaladiza de la razón.

Un científico puede llegar a ser sabio, a poseer la verdad, cuando en su estudio y caminar, se encuentra en su interior espiritual, con la ayuda necesaria del aceite de la fe, con la causa de todo: Dios.

Es preciso que se den la mano la naturaleza, esto es la ciencia, la búsqueda, y la gracia, esto es, el aceite de la fe, la lámpara encendida.

Es preciso el hermanameniento de lo natural y lo sobrenatural, del esfuerzo y la meta. Conjugando, pues, la razón y la fe, sí podemos llegar a la difícil verdad, tanto en sus muchos pasos intermedios, como en el final: Dios.

Por esto hemos dicho que si bien el camino y el esfuerzo, para llegar a conocer la verdad, son de cariz natural, la gracia, el aceite de la fe, la luz de la lámpara, son de cariz sobrenatural.

A donde no llega la razón sola, en el primer estadio, el natural, llega la gracia edificando sobre la naturaleza. La fe suple aquello que le falta a la razón natural. El segundo estadio suma aquello que le falta al primero, a la razón.

A primera vista parece que la lectura del Evangelio, de los Hechos de los Apóstoles, el estudio de la Historia de la Iglesia, la biografía de los santos, el Catecismo de la Doctrina Cristiana, nos deberían o podrían llevar, por si mismos, a la fe, a Dios.

También aquellas doncellas, de la parábola evangélica, salieron al encuentro del Esposo, al encuentro de la verdad, de Dios, pero se olvidaron de tener el aceite de la fe, las lámparas encendidas. Se trata de una parábola, ciertamente, pro ella puede, también ayudarnos, a nosotros, a habernos preocupado de tener, a tiempo, el aceite necesario para recibir al Esposo, para llegar a Dios.

Se trata, para nosotros ahora, glosando a san Pablo, de vivir en paz, con la certeza de que nuestra fe, el aceite de la perseverancia, es lámpara y luz en el tránsito y ayuda eficaz para vivir y morir con la esperanza y la certeza de ver y gozar de Dios.

Homilia semblant a la que el rector de Sant Pau del Camp, Dr. Francesc Tort Mitjans, hi va predicar el 6-11-2011 puntualitzant ara amb més visió la "veritat" de tota religió... en català. Sant Pau del Camp 12-11-2017.



Diumenge 33 (A) Català 19-11-2017

L`Evangeli d`avui ens parla de la recta administració dels dons i gracies que hem rebut de Déu.

Jesús ens parla dels talents, no com a simple mesura monetària, sinó com a resum de quant s`ens ha confiat: Intel·ligència, salut, instrucció, família, amor, bens materials etc. La naturalesa i la gràcia entren en joc en la vida de cada fill de Déu.

Déu, com recull el Gènesis, deixà a les nostres mans el correcte domini i administració dels bens de la terra: “Creixeu i multipliqueu-vos y domineu la terra”.

Es per ma nostre i per ministeri nostre que Déu vol que la societat i la vida s`organitzin en justícia i veritat. Els còdexs i lleis poden ajudar a la bona, o dolenta, regència de la societat en casos concrets i generals.

Els talents, o dons confiats a cada un, i dels que s`ens demanarà comptes, poden sonsiderar-se, o valorar-se, en el detall concret de cada una de les accions y administracions, o en visió de conjunt, en tota la vida.

La raó fonamental del deure de fer rendir els nostres talents, la trobem en l`essència del Amor i la Justícia, que deuen moure i motivar la nostra activitat humana i cristiana.

Quant hem arribat a la conclusió, certa i necessària, de que l`amor i la justícia son capaços d`ordenar be, i distribuir millor, de donar a cada un lo que es just, serà, llavora’ns, quant ens haurem donat compta que no s`hi val dormir, enterrar els talents, sinó fer-los rendir. Anar construint, pas a pas, amb esforç, un mon millor dintre i fora de nosaltres...

Quant hem dit te llur aplicació màxima en els assumptes, talents i decisions essencials i transcendentals de la vida. ¿No es l`amor, no es el matrimoni, no son els fills, no es la família, l`amistat, la política, talents que podem i devem fer fructificar?

Moltes ruptures, moltes separacions, ¿no vindran, potser, d`haver negat l`amor i la justícia al primer nivell dels nostres deures, dels nostre talents, en el context de desviar-se del camí del sacrifici, de la generositat, del perdo sens fi?

La missió de l`Església, la seva a doctrina i pràctica, abunden en la defensa del Matrimoni, de la Família, dels Fills com també de la recta i justa administració dels bens de la terra.

Domingo 33 (A) Castellano 19-11-2017

El Evangelio de hoy nos habla de la recta administración de los dones y gracias que hemos recibido de Dios.

Jesús nos habla de los talentos, no como simple medida monetarias, sino como símbolo de cuento hemos recibido: inteligencia, salud, formación, familia, amor, bienes terrenales etc. La naturaleza y la gracia entran en juego en la vida de cada hijo de Dios.

Dios, como recoge el Génesis, dejo a nuestras manos el correcto dominio y administración de los bienes de la tierra: “Creced y multiplicaros y dominad la tierra”.

Es por mano nuestra, por ministerio nuestro que Dios quiere que la sociedad y la vida se organicen en justicia y verdad. Los códigos y leyes pueden ayudar a la buena o mala regencia de la sociedad en casos concretos y generales.

Los talentos o dones confiados a cada uno, y de los que se nos pedirá cuentas, pueden considerarse o valorarse en el detalle concreto de cada una de nuestras acciones y administraciones, o en visión de conjunto, en toda la vida.

La razón fundamental del porqué estamos obligados a hacer rendir nuestros talentos, la encontramos en la esencia del amor y la justicia que deben mover toda nuestra actividad humana y cristiana.

Cuando hemos llegado a la conclusión, cierta y necesaria, de que sólo el amor y la justicia son capaces de ordenar bien, distribuir mejor, dar a cada uno lo que es justo, será entonces cuando veremos que no es válido, dormir, enterrar los bienes, sino hacerlos fructificar. Ir construyendo, paso a paso, con esfuerzo, un mundo mejor dentro de nosotros y fuera.

Uno de los temas, actualmente objeto de estadísticas y comentarios, son las rupturas matrimoniales. Cuanto hemos dicho tiene su aplicación máxima en los asuntos, talentos y decisiones esenciales y trascendentales de la vida, como el amor, el matrimonio, los hijos, la amistad, la política etc. etc.

¿No es el amor, no es el matrimonio, no son los hijos, no es la familia, talentos que podemos y debemos hacer fructificar? No es justo, por lo tanto, enterrarlos.

Ya sabemos que todo es complejo y que hay casos y casos. Dios sobre todo. Pero muchas rupturas, muchas separaciones, ¿no habrán, quizás, venido como consecuencia de haber negado el amor y la justicia en el primer nivel de nuestros deberes, de nuestros talentos, aceptar al otro en su singularidad, en el necesario contexto de saberse perdonar sin fin ?

Puede decirse que la felicidad de la sociedad es la suma de las felicidades de sus miembros. Las familias, los matrimonios bien constituidos, y mantenidos con el necesario sacrificio, que impone un amor que es justicia, no redundarían en la felicidad y prosperidad de toda la sociedad.

La misión de la Iglesia Católica, su Doctrina y su predicción etc. abundan en la defensa del Matrimonio, de la Familia, de los Hijos como también y siempre de la recta y justa administración de los bienes de la tierra.


El rector de Sant Pau del Camp, Mn. Francesc Tort Mitjans, va predicar aquesta dominica 33 durant l`any del cercle (A) els anys: 16-11-2008; 13-11-2011; 16-11-2014 y en aquest anys 2017, 19 de novembre.


Missa en l`Aniversari del Sr. Manuel Bellsolell Coma al Santuari de la Mercè de Barcelona.
Missa i homilia del Dr. Francesc Tort Mitjans. Divendres dia 8-02-2019, 19h.
(1-Homilia. 2-Oració dels Fidels. 3-Nets batejats per Mn. Tort a Sant Pau del Camp).

1-HOMILIA:
"Germans no podeu desconèixer què serà dels difunts: no voldríem pas que us entristissis com ho fan els altres, que no tenen esperança" digué Sant Pau en llur carta als Tessalonisencs que hem llegit.

El nostre estimat germà, Manel Bellsolell Coma que us alliçonà amb el seu etjemple de creient, d`espòs, para i avi durant tota la seva vida, el 25 de gener del any passat, 1918, va ser cridat d`aquest mon al Pare. Ni en els mesos en que estigué malalt deixar de viure amb esperança humana i cristiana...

A partir dels meus vincles vilanovins amb Blanca Rosich, la seva esposa, tingué, sient rector de Sant Pau del Camp de Barcelona des de 2008, el privilegi de participar en esdeveniments feliços en els que Manuel Bellsolell Coma hi estigué joiosaament present: Els batetjos de Patrick el 20 de juny de 2009; de Bruno el 16 d`octubre de 2010; del Àlex el 15 de juliol de 2012.

El nostre estimat Manel pogué també conèixer personalment a la seva última neta l`Alba quin bateig es va retresar precisament a causa de la malaltia i mort del Manel, fins el 21 de juliol de 1918 administrat també per mi a Sant Pau del Camp.

El mateix apòstol Sant Pau en una altra carta, als cristians de Roma, ens digué: “M’entres vivim en el cos, vivim com emigrats, lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa que creure sense veure`l.”.

Aquest fet real, de viure com a forasters, lluny del Senyor, ens fa enyorar la Pàtria... Una enyorança que radica en manca de coneixements... emigrants... En el transit, sient tots immigrants, sols podem viure de la Fe.

El fet de viure com lluny de casa, com emigrants, explica el dubte, i en conseqüència, la recerca, i, oh hi da la troballa que l lliga amb l`evangeli pasqual en el que Sant Lluc.(Diumenge tercer de Pascua Luc. 24, 13-35) ens relata com els dos deixebles de Jesús, desconfiant de la Resurrecció del Senyor, havien deixat el Cenacle i retornaven al seu poble a Emaus... Esperaven... Alguns diuen que s`els ha aparegut..., però a ell, no l`han vist

En el Camí Jesús mateix es feu trobadís, els obrí els ulls, els il·luminar...:Els deixebles preguen al Senyor que els ha acompanyat... “Queda’t amb nosaltres, que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”...

"Quedat amb nosaltres"...Viure de la fe costa. El dia neix i declina... La nostra mateixa intel·ligència lliure ens permet dubtar de la Resurrecció, dubtar de la vida eterna i creure, o no, a consciencia...

L`intel·ligent dubte a partir de la seva intel·ligència; l`ignorant dubte a partir de la seva ignorància. El nostre cor, però, no gaudeix, ni reposa en el dubte...

Així com els peixos, en general, sols poden viure dins l`aigua, nosaltres, els humans, sols podem moure’ns, amb certa facilitat, en el context de lo material, de lo corporal... Però, tot hi ser eixís, la nostra mateixa raó pot processar preguntes... i respostes... i, amb l`ajut de la gràcia, que no ens falta, portar-nos a descobrir, com ho feren els d`Emaus, a Jesús, al Senyor, el Ressuscitat, la nostra esperança, la nostra alegria...


"Quedat amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar" estigué implícita en els sentiments i expressions del nostre estimats Manuel i així orientà a vosaltres, la seva estimada família, tant unida gracies a ell i a la seva esposa Alba Rosich...

"Quant s`ens desfà aquesta casa terrenal en trobem una altra eterna al Cel": El Dogma de la Comunió dels Sants.

L`estimat Manel, pare avi, familiar, amic, a traves del encoratjador Dogma de la Comunió dels Sants continuarà la nova relació, espiritual, però real, amb vosaltres...

Seguirà present en vostres vides, una presencia operativa, intercessora, eficaç... Comunió font de gracies, augment de Fe, d`ajut en les tasques de la vostra vida familiar i professional, també, en seguit el seu exemple excel·lint, com ell i la Blanca, en l`art de les arts: Educar...


2-ORACIO DELS FIDELS:
EN LA COMMEMORACIÓ DEL TRASPÀS DEN MANUEL BELLSOLELL COMA, ESPÒS DE LA SRA. BLANCA ROSICH, I DELS ALTRES DIFUNTS DE LA NISSAGA
Sacerdot: A Jesús Ressuscitat, vida i esperança de la humanitat sencera, preguem-li i diguem-li: Escolteu-nos Pare.
Preguem avui perquè el Senyor i Creador de totes les coses, hagi acollit en el seu Regne el nostre germà Manuel Bellsolell Coma, traspassat el 25-01-2018, i els altres difunts de la seva nissaga, en especial d’en Joan Rosich, cunyat d’en Manuel (germà de la Blanca). Preguem el Senyor. Escolteu-nos Pare.
Perquè l’Àrbitre de la vida i de la mort es compadeixi de les febleses del nostre germà Manuel i l’aculli en el regne de la llum i de la pau, com també als altres difunts. Preguem el Senyor. Escolteu-nos Pare.
Perquè el nostre germà Manuel, que mentre visqué entre nosaltres, va confiar en la misericòrdia del Senyor, gaudeixi d’Aquell en qui sempre va esperar. Preguem el Senyor. Escolteu-nos Pare.
Perquè el Senyor doni el consol necessari a l’esposa del nostre germà Manuel, la Blanca, com també als seus fills, néts i altres familiars i amics, esperant el dia en què tots ens retrobarem a la glòria del cel. Preguem el Senyor. Escolteu-nos Pare.
Sacerdot: Que la nostra oració suplicant, Senyor Jesucrist, sigui profitosa al vostre fill Manuel i als altres difunts d’aquesta nissaga, perquè participin, ja ara, de la vostra Redempció, Vós, que viviu i regneu pels segles dels segles. Amen.

3-NÉTS DE LA FAMÍLIA BELLSOLELL-ROSICH; PONCELAS. PLEGUEZUELOS.BATEJATS A SANT PAU DEL CAMP PER EL RECTOR DR. FRANCESC TORT
BELLSOLELL PONCELAS, Patrick Manuel de Todos los Santos. Batejat el 20/06/2009.Celebrant: Mn. Francesc Tort Mitjans, Rector. Sant Pau del Camp, Llibre de Baptismes, XII, fol. 44, núm. 4.
-BELLSOLELL PLEGUEZUELOS, Bruno. Batejat el 16/05/2010. Celebrant: Mn. Francesc Tort Mitjans, Rector. Sant Pau del Camp, Llibre de Baptismes, XII, fol. 52, núm. 5.
-BELLSOLELL PONCELAS, Àlex Òscar de Todos los Santos. Batejat el 15/07/2012.Celebrant: Mn. Francesc Tort Mitjans, Rector. Sant Pau del Camp, Llibre de Baptismes, XII, fol. 66, núm. 3.
-BELLSOLELL PONCELAS, Alba Èrica de Todos los Santos.Batejada el 21/07/2018. Celebrant: Mn. Francesc Tort Mitjans, Rector. Sant Pau del Camp, Llibre de Baptismes, XII, fol. 98, núm. 2.


En relació a aquests baptismes, en aquest enllaç es pot veure més del bateig d'Alba Bellsolell a Sant Pau del Camp:
https://www.facebook.com/bellsolell/videos/10216029501196525/

I en relació a les misses del Dr. Tort, a continuació es poden veure imatges de la celebrada especialment a Lourdes.

El rector de Sant Pau del Camp, Mn. Francesc Tort, celebra Missa a Lourdes on prega pels seus feligresos malalts.







 

Germanor.
Dom. 32 durant l`any, 8-11-2020- 2011,2014,2017,2020.

Homilies predicades per Mn. Tort des de que fou anomenat rector de Sant Pau del Camp de Barcelona, el 2008, desprès d`haver sigut rector de Santa Maria del Canyelles,
Sant Miquel Olèrdola, Santa Maria del Mar de Barcelona, Sant Martí del Clot.

Sant Pau del Camp des de 2008, misses vespertina i diumenge a les 12h. oficiades sempre... per el mateix Mn. Tort, amb cants especials a la missa vespertina de la Soprano del Liceu  Maria Antonia Regueiro durant la celebració. Al finalitzar  molts fidels molts dels assistents es quedaren a escoltar els seus vells cants.

Al diumenge sempre ple el temple amb gent dreta per no poguer-se assentar per els molts fidels i turistes que solien... assistir a missa del gust de tots... (El que aspirava venir a destruir-ho tot en benefici seu, encara no havia pogut manipular i fer promeses a cap dels que, d’acord amb ell,  prepararien l’infami aterratge!)

En les Solemnitats, des de 2008, hi començà a actuar la Capella de Musica que, fundada per Mn. Tort des de el principi del seu rectorat a Santa Maria del Mar, prengué a Sant Pau del Camp carta de naturalesa, continuant fins avui dia sense excepció.

Gracies a Sant Pau i Sant Galdaric, copatrons de la Confraria creada de nou a Sant Pau del Camp recordant llur historia.