Funerals i aniversaris a Santa Maria
| Per
els que el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort
Mitjans, escrigué homilies, de fons biogràfic,
a partir dels textos bíblics emprats i de les dades
biogràfics, d`alguns dels feligresos i ciutadans de
Barcelona que sol•licitaren la celebració de
funerals o aniversaris a Santa Maria del Mar. Homilies llegides
per el mateix rector celebrant que es conserven, fidelment,
en el seu arxiu particular.
"Concediu, Senyor, ais vostres fidels
l'alegria santa de la Pasqua", perqi Jesucrist realment
ha resusitat. ¡Oh si la presensia de Jesús glorificat
en aquesta congregació deis fidels aconseguis situar-nos
en les vies de La mort d'un ser estimat s’ha d’asimilar,
en quant a nosaltres a un atac lograt del llop, quant deixats
endur per el major absurd, arrastrats per les idees contra
natura, que alguns frissen per extendre, no veiem enla mort
el traspas a la vida eterna. L'atac restercom un simple intent
quant la mort no fa trontollar les nostres conviccions, quant
la mort ens uneix encara més a Déu, ¿Ven
contrarreaccións'origina en l'ánima la pau i
l'acceptació a la voluntat de Déu i quant la
mort es mirada com el traspás al Paradis conforme a
la Pasqua cristiana comentada? Els més sólids
criteris de credibilitat fídel consentiment universal
de tots les tribus i pobles. L'home cerca alló que ha perdut
en tant més afany quant més era estimat. Devant
de la mortal'inmortalitat de l'ánima per una vanda
i del dogme de la Comunió deis Sants, per un altre,
s'ens presenten, i ens hi agafem com una barca de salvació
en el neufragi.
"El nostre cos, que és la
casa i el tabernacle de Déu a la térra sera
destruït; pero sabem que tenim al cel un altre edifici,
un temple que és obra de Déu, etern". Ens
ha dit sant Pau en la lectura llegida per el Sr. Franquesa.
Heus aci, estimats germans, com l'Escritura de vell entuvi
ens sitúa en l'órbita i seguretat de que, com
cantarem en el prefaci, "la mort no destru- eix la vida
deis que creuen el Vos, tans sois la transforma": d'una
vida mortal a una vida inmortal, d'un edifici que s'envelleix,
es deteriora i cau, a un "temple obra de Déu etern".
______________________________________________________________________________________________________________ Missa anual en sufragi del Sr. Sebastià Alvarez, fundador de l`Acadèmia Alvarez, amb l`assistència lliure dels alumnes de l`Acadèmia, d`uns vuit-cents matriculats. La celebració es tingué als volta’ns del 20 de setembre de cada any. ______________________________________________________________________________________________________________ Missa
en recordança dels Patriotes Catalans morts a partir
de la Guerra de Successió, organitzada per La Lliga
de la Mara de Déu de Montserrat i celebrada a Santa
Maria del Mar a partir de 1985. En algunes ocasions la mateixa
Lliga demanà l`homilia i la publicà a nivell
intern com, per exemple, la del onze de setembre de 1986.
Val a dir que aquesta missa es celebrà a Santa Maria
del Mar a partir de 1985 en la vinguda del rector Dr. Tort
(A partir de 1995 la missa i homilia solen ser oficiades i
predicades per bisbes titulars. auxiliars o per el mateix
Sr. Arquebisbe). 1985: Sra. Anna Massuet i Tomàs, esposa del Sr. Mateu Serra, de la Junta d`Obra de Santa Maria del Mar, 9-10. Missa en sufragi de la Sra. Dnya.
Anna Massuet i Tomàs esposa del Honorable Sr. Mateu
Serra membre distingit de la Molt Il·lustre Junta d'Obra
de Santa Maria del Mar. Dnya Anna devingué, des del Baptisme, filla adoptiva de Déu: Suprem do, suprema dignitat, suprema esperança. Esperança que en la mort ha devingut plenitud, assolint, ja, l`herència dels fills de Déu: La vida eterna. Meditem, dons, davant d 'aquest Alta
i d`aquesta tomba la primera i 1'última paraula del
L’Eclesiàstic. Aquella que pondera la nostra
grandesa i aquella que ens parla, també, del seu nores,
de que la nostra vida es per si mateixa incapaç d`elevació
si no s`edifica lliurament sobre la certesa de la Fe com es
donà en la vida de la nostra estimada Anna. Sota aquesta visió viviu i recordeu-la.
Parleu amb ella. Deixeu que llur presencia espiritual us acompanyi
en el context creient del dogma de la Comunió dels
Sants. Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de
Santa Maria del Mar
1986:
1987:
Si el dia 15 d`agost, solemnitat de Nostra Senyora Assumpta al Cel, a quin dogma està dedicada aquesta Església Parroquial, celebràvem la festa major canònica amb presencia de molts de vosaltres. Avui, passades unes setmanes i segons costum últimament establerta, celebrem la Festa Major civil i popular del Barri de la Ribera del que vosaltres en sou excel•lents promotors. Voleu alegrar-vos i fer festa en companyia dels veïns, dels responsables de botigues, restaurants i demés entitats aquí radicades. Voleu eixís unir més i millor els llaços de fraternitat humana que, per sobre de tota diferencia, deuen imperar entre els homes. Es verdaderament d`agrair la vostra dedicació generosa en vers tot tipus de millores del Barri i que també, conscients de que Santa Maria del Mar us pertany abans que a ningú a vosaltres per ser la vostra parròquia, vulgueu que la Festa Major Popular tingui també un record per els difunts amics, companys i veïns nostres que ens han deixat en el decurs de Festa Major a Festa Major. S`ens ha llegit la llista, amb voluntat de ser complerta, dels veïns que ens han deixat últimament. ¡Oh! ¡Com m’agradaria poguer donar ara les dades biogràfiques de cada un d`ells! En els sers humans lo positiu, lo bo sopera sempre els defectes. Jo, personalment, no tindria cap inconvenient, més al contrari, m’agradaria molt, que els familiars i els amics dels que ens han deixat, i avui recordem, pugeixin aquí i ens expliquessin , com estimàvem, com se sacrificaren, con ajudaven, el vuit immens que han deixat en els seus cors, com no deixen de recordar-los dia a dia, i també com gaudeixen de la seva presencia espiritual. Parlant a veïns batejats i recordant a difunts que en el baptisme reveren el suprem do, la suprema dignitat i la suprema esperança de la filiació divina, quant ens referim als difunts i a llur record som conscients de que al morir reveren l`abraçada del Pare i gaudeixen ara en el Paradís, de Déu i en Déu de tot be, també del be de la intercomunicatiu amb nosaltres a traves del dogma de la Comunió dels Sants, de la Comunió de tots els fills de Déu els que ja han fet el cim i nosaltres en transit. Si be us hi fixeu, els difunts que avui recordem i per els quals ara preguem i oferim l`Eucaristia, tingueren una historia diferent, unes circumstancies que els marcaren. Uns moriren joves, d`altres a mitja edat i, els més, en edat avançada. La vida de l`home se sembla a la dels rius, uns tenen un llarc recorregut, passen per pobles, ciutats, devegades recorren nacions senceres i àdhuc continents. Hi ha però rius que tenen un curt recorregut, desiguida arriben al mar; siguin llacs o curs, tinguin o no anomenada, la seva aigua resta, a la fi, mesclada en l`oceà allí on ja no conten els quilòmetres recorreguts, la quantitat d`aigua que han portat a la mar. Des de un punt de vista religiós, lo important es arribar a la meta que es Déu, el gran i únic oceà en qui vivim, ens movem i som. En la preparació del nou curs no vull deixar de recordar que tots necessitem de l`instrucció cristiana, adaptada a l`intel•ligència i situació de cada un, per poguer mantenir l`equilibri necessari entre la vida i la mort, entre la cursa i la meta. Tots necessitem refrescar l`instrucció cristiana que partint de la llar, dels pares, aquets poden, si els hi sembla be, reforçar-la fe enviant a llurs fills a la Catequesis. Ja sabeu que cada parròquia, també, naturalment, Santa Maria del Mar, te una Catequesis,de fet prou reeixida, que invita a tots els nens i nenes del Barri a fi de preparar-se també per la Primera Comunió i per la Confirmació. A partir d`aquest any s`invita també, oficialment, a totes les nenes i nens del Barri a formar part de l`Escolania de Santa Maria del Mar que, si be existí en diferents èpoques fins al punt de que fou durant anys el cor de veus blanques del Liceu de Barcelona, feia anys que no existia. Hem fet uns cartells que us invitem a que siguin posats en els establiments botigues, bars etc. del Barri. Parlant d`instrucció cristiana, parlant de fe, voldria dir-vos que, des de molts punts de vista, la fe es el tresor més gran que hom pot tenir. “Maleït el que em tragué la fe dels meus pares”, exclamava un home que moria desesperat. Be deia una inscripció sota d`un rellotge de sol : “Jo sense sol i tu sense fe no som res”. Sense fe ens debati’m en l`impotència, no sabem d`on venim ni a on anem, no sabem per qui vivim ni per qui morim. Sense fe no podem recordar com a vius els morts i nosaltres, encens, passem els anys sense sentit. La fe es com el sol que escalfa, que dona vida, que alegra, sempre, especialment quant, glossant el salmista, passem per barrancs tenebrosos, res temem perquè sentim la presencia de Déu que ens conforta i asserena. Ja hem coneixeu i, sabeu prou be, que quant jo parlo de fe i religió, no em refereixo a cap succedani, ni organització de poder i domini, això es, no em refereixo a aquella fe o religió que, en certs moments de l`Historia, algú, en coordenades concretes, denuncià i acusà de ser “l`opi del poble”. Parlo d`una fe compromesa amb els germans, una fe que, quant diem que es, fonamentalment, amor, hem d’entendre-ho en sentit radical : amor i justícia son lo mateix. L`amor cristià, ben entès, encaixa de ple amb el concepte de democràcia que no es altra que la vivència pràctica o defensa de la llibertat, la justícia, el respecta, la tolerància, la capacitat de convivència, de sapiguer quins son els meus drets i obligacions i quins son els drets o obligacions dels altres. Democràcia i sentit crític s`identifiquen també. L`amor, sense justícia, es filantropia, es engany, es moneda falça, inoperant, fullaraca, paraules, bla.bla.bla. Aquest tipus de religió falsa , ni que es pugui sostenir en canons, que son com goma que s`estira i s`arronsà a gust, en costums, en simple paraulejar, s’identifica, en la pràctica real, amb aquella altra realitat, més freqüent entre els poderosos que entre els dèbils, que va encunyar el filòsof : “Homo homini, lupus”. Sant Agustí diu que sinó estimem als homes a qui veiem ¿com podem estimar a Déu a qui no veiem?. Una fe sense amor-justicia seria, sí,” l`opi del poble” i en aquest cas estaria justificat allunyar-se de la religió simple estructura i organització, al temps que procurar reformar-la des de dins a fi de que tot col•labori al be, en donar culta a Déu i a la seva obra en la justícia i la veritat. El primer dogma que cal preservar per sobre de tots es el de que Déu es amor i que amor i justícia son una mateixa cosa. Nostre Senyor Jesucrist, en lluita per un mon on hi regnés la veritat i la justícia, la santedat i la gràcia morí a la Creu. El projecta de vida de tots i cada un de nosaltres, des de l`humilitat i la confessió dels nostres pecats, deu procurar millorar-nos, no elevar a categoria de veritat, d`amor i de justícia lo que ens convé, els nostres interessos, sinó examinar-nos constantment i maldà per reformar la vida, la societat, el Barri, tot i tots.
1988: La mort de Natàlia, filla del
gran músic català Enric Granados i Amparo Gal,
remou records d’importants esdeveniments de l'historia.
Al 1916, quan ella tenia 16 anys, morien els seus pares de
retorn de New York on, en el Metropolitan, Enric Granados
havia estrenat la seva última òpera "Goyescas".
Aquest infaust esdeveniment, marcà profundament l'
esperit,delicat i sensible, de Natàlia. Hem qualificat la fe en el mes enllà,
amb la paraula "cristiana", perquè la vida
futura, en Jesucrist sens revela encontra amb el Para. Entra
de ple en la sinfonía de Deu. Natàlia Granados i Gal morí
"En la Pau del Senyor" el dia 14 d'abril de 1988.
Funeral oficiat per el rector de Santa Maria del Mar Dr. Francesc
Tort Mitjans el dimecres dia 4 de maig de 1988 a les 19,30h.
amb participació de l`Escolania de Santa Maria del
Mar. Després de l`Homilia pronunciada per el rector
Mn. Tort la soprano Carme Bustamante interpreta "Cançó
d`Amor" i, després de la Comunió "Elegia
Eterna", amb dos composicions de Granados. Organista
Manuel Garcia Morante en l'epileg del acte (orgue sol).
Nos congrega la fe, el amor, la amistad,
el reconocimiento, recuerdo y tristeza ante la súbita
muerte de los queridos Don Carlos San Basilio Martínez,
presidente del grupo Transmediterránea y de su esposa
Dña. Carmina Pardo de San Basilio; Doña Carmen
Vidal Enseñat, jefe de relaciones externas; Dn. Javier
Domingo Varona, director de pasaje y Dn. Guillermo García
Velasco, representante jefe zona Levante-Baleares, fallecidos
en accidente de aviación el 29 de septiembre último
en la isla de Cuba a donde volaban en alta misión empresarial. Don. Carlos, hombre clarividente y emprendedor, plenamente integrado al mundo de la mar y Dña. Carmina su esposa que compartía los trabajos diarios de su alta responsabilidad. Dn. Javier, castellano de pro y gran profesional; Dña. Maria del carmen mujer entregada a las tareas empresariales al más alto nivel. Y finalmente Dn. Guillermo, más
cercano a nosotros por residir en Barcelona, su profesionalidad
le llevó a tener varios cargos de gran calado en la
empresa. Humano por encima de todo, vivió entregado
a su familia y al mar, sus dos grandes amores. Al dar el más
sentido pésame a su esposa Dña. Mercedes, a
sus cuatro hijos Guillermo, Mercedes, Blanca y Gema, a su
yerno José Luís y a sus tres nietos, y demás
familia aquí presentes, queremos también que,
por su medio, y sobre todo de Dn. Alberto Llauradó,
lleguen a los familiares todos de los demás finados
el pésame, el dolor de cuantos nos hemos congregado
en... para ofrecer esta Eucaristía, en sufragio de
sus almas. Todos tenemos un mismo origen y todos nos encaminamos al mismo fin. Pero tanto nuestro origen como nuestro fin son grandes, es Dios. Si miramos aquello que en nosotros hay de material, intrascendente, si nos miramos con ojos de incredulidad, podemos rebajarnos tanto que lleguemos a caminar hacia la nada: Una vida, fruto del azar, gobernada por la casualidad, esto es, a una vida que de la nada llega a la nada. ¿Pero carísimos hermanos
nuestra existencia es tan poca cosa? ¿Podemos creernos
fruto del azar, de la casualidad las palabras más vacías
del diccionario? ¿El hombre este ser cuya salvación
movió a Dios a encarnarse en Cristo, es nada, es polvo?
NO, carísimos hermano, si bien las cenizas, el cadáver
nos recuerda nuestra nada, este altar nos asegura también
nuestra dignidad, nuestra inmortalidad. Su vida tuvo grandeza. Pequeño motivo, no obstante, de consolación seria el recuerdo histórico que cada uno deja tras su paso por la vida. Recuerdo que pasó… Recuerdo que a partir de nuestra propia fe, y convicción, se nos evidencia superado en Cristo. Nos hemos referido al recuerdo histórico que han dejado los queridos dirigentes de Trasmediterránea, que nos han congregado en el Señor. Pero el recuerdo, acicate inmediato o futuro para nosotros los que quedamos todavía en esta tierra, es que cuanto pertenece al campo de la muerte, tarde o temprano será olvidado. Todo lo humano en nosotros se dirige hacia la muerte como las aguas se pierden y no vuelven. Pero no se perdió. No está
sujeto a la muerte cuanto ellos tuvieron de hijos adoptivos
de Dios y herederos del cielo. Como creyentes, vemos la muerte, inaplazable e inapelable, en el marco del misterio de la predestinación y la gracia. La suprema esperanza de hijos de Dios, si, por un lado, nos vale para vivir en serenidad y paz la vida presente, aún en medio de la cruz, eleva nuestra mirada hacia el consuelo y la gloria eterna. La vida eterna de nuestros hermanos les
viene no tanto a partir del Consentimiento unánime
de todos los pueblos en la vida futura, sino, y sobre todo,
de su filiación divina de su Bautismo. Los difuntos por los cuales estamos ofreciendo
esta misa funeral después de que ya se celebró
otra en Madrid y en diversos lugares, han recibido ya el abrazo
supremo del Padre y, desde el seno de Abraham y a través
del consolador dogma de la Comunión de los Santos,
los familiares, y hablo ahora más en concreto a los
de Dn. Guillermo aquí presentes.
(Per concretes raons, que mai poden escapar-se d’esser providencials, motius que be coneix l’historia, en les concretes coordenades de temps i d’espai en que vivim s’eviten les expansions religioses públiques,per vives que continuïn seient en el cor de l’home. A vista d’historiador es prepara, sense saber- ho, un altre cop de pèndol social que porti a que, lo sempre vell i antic, que es troba arreu on hi ha homes, resulti ser nou i atraient a les futures generacions desprès del descans oficial dels camps o de la vida de la societat. Vosaltres caríssims germans, sense deixar d’esser homes del nostre temps, que compreneu els signes nous que es deuen mesclar amb els vells,no vos heu deixat intimidar per raons fictícies que vos haguessin portar a amagar els sentiments, que son comuns a la majoria dels humans, sentiments d’agraïment a Déu, de petició de gracies i protecció per la nova etapa, aquells sentiments que sapigueren conjugar; amb el treball rigorós, els primers Uriach evitant que es rovalles la vida i l’empresa per la contaminació d’idees dissolvents aquelles que, en la creació de l`empresa, i mes d`una vegada ha sigut eixís, es temia entressin a través de l'Universitat sobre tot quant aquesta ha sigut buscada i emprada com a plataforma de difusió d’idees no estrictament científiques). Tota empresa, d'aprop o de lluny, mira
de servir a l’home…(que va ser creat a imatge
i semblança de Déu). L'Escritura diu que Déu
és amor. Per lo tant els homes ens semblem més
i més a Déu quant millor estimem. Les obres
de misericòrdia corporals son obres d’amor, son
obres que ens aproximen a d’imatge de Déu que
som. Una empresa de medicaments te com a destinatari immediat
l’home. El medicament ha sigut buscat en el fons per
amor, per ajudar a l’home. ¡Quantes obres de misericòrdia
han realitzat simultàniament o en el mateix donar un
remei ais malalts! (Tot lo que sigui treballar per l’home
es una obra grata a Déu. L’amor pur, però,
al qual tots hem de procurar aproximar-nos, es estimar (En hora bona Dr. Uriach, demés família, dirigents i treballadors de l'Empresa “Uriach i Cia”, continuïn tots treballant amb la cooperació divina,com fins ara, per l’home). Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de
Santa Maria del Mar. Homilia pronunciada per
1989: 1990: Misa solicitada al párroco de Santa Maria del Mar, Dr. Tort, por Skol Club de Barcelona. Celebrada por el mismo párroco el domingo 17 de junio de 1990, a las 10 de la mañana, con participación de la Escolaría de Santa Maria del Mar. El hombre o es religioso o es supersticioso,
o posee el don supremo de la fe en la verdadera religión,
o llena el vacío religioso con innumerables fábulas,
supersticiones y sectas. El objetivo básico de Vuestra
asociación internacional Skol Club, nacida en el año
1933 en Escandinavia, que en el año siguiente contaba
ya con 200 miembros y que cuando Dn. Antonio Gallardo Carrera
fundó en 1950 el Skol Ckub de Barcelona la Asociación
Internacional de Skol Club contaba ya con 70 centros, "No cabe duda que la mística
de vuestra asociación, que nace en un mundo de cultura
católica, es la mística cristiana del amor,
de la hermandad, de la solidaridad. Estos lazos de amistad que busca justamente
la Asociación de Skol Club, pueden fortalecerse y aun
sublimarse, cuando descubrimos que por encima de la amistad
que buscamos, nos une, ya en principio, la dimensión
de hermanos. El hombre es religioso o supersticioso, decíamos al principio. La amistad o es también religiosa o puede ser falsa, egoísta, oportunista, fruto de las conveniencias. Si la amistad se entabla entre hijos de Dios, qué se reconocen como tales y que están dispuestos a amar por amor a Dios, el amor humano se encuentra, entonces, potenciado y seguro. Este solaz que buscáis lo encontrareis
mejor profundizando en el amor cristiano. Pidiendo al Señor
que os haga realmente amigos, que os facilite disfrutar juntos
de los bienes de la tierra con un amor que no se debilita
porque tiene sus raíces en Dios, en el dar-se, en el
amor cristiano. Siempre las colectas dominicales miran en cierta proporción al ejercicio de la caridad, pero hay dos ocasiones muy concretas en el curso del año litúrgico que nuestra Iglesia Diocesana, y en general toda la Iglesia, celebra colectas extraordinarias de caridad, pide la colaboración de los fieles proporcionada a sus disponibilidades, a sus posibilidades. La solemnidad del Corpus Cristi es, con el día de Jueves Santo, las dos ocasiones específicas en que la Iglesia nos solicita nuestra libre colaboración a la caridad de la parroquia y de la diócesis. Dr. Francesc Tort Mitjans 10h.
del 17-06-1990
Era membre de la Comissió Internacional
de Difusió de la Cultura Catalana del Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya, y al 1988 havia sigut
condecorada per S.M. la Reina d'Anglaterra com a membre honorari
del Imperi Britànic. Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa
Maria del Mar. Funeral celebrat per ell a Santa Maria del
Mar el dimecres dia 3 d`octubre a les 18,30 hores. (Fou senyalada
aquesta hora ja que a les 20h. havíem de celebrar l`Inauguració
del Centenari del Col·legit Mara de Déu de la
Consolació del Poble Sec, prèvia petició
de la Gma. Blandina Niubó, franciscana)
En el campo de los más sanos y elementales principios no hay don humano superior al don de la vida. El mayor signo de civilización es el respeto a la vida. La vida es el don más preciado, en su defensa fundamental se crean todas las instituciones de la sociedad y el estado mismo. Pero he ahí que aquellos que velan por nuestra vida y nuestra seguridad, aquellos que cuya única razón de ser y su único ejercicio es trabajar por nuestra seguridad, nuestros apoyo y ayuda seguros en toda circunstancia, aquellos que salen cuando todos se esconden, aquellos que dan la cara cuando todos la ocultan aquellos que al ser llamados acuden veloces. Aquellos, que obedecen a la legítima autoridad en defensa de la paz y del bien común, personas de nuestra propia condición, y de nuestra propia clase social, con sueldos modestos, estos nuestros hermanos, los policías, son el injustificable blando de la muerte terrorista. El fin no justifica a los medios nunca, y usar el medio del asesinato desautoriza y niega legitimidad a cualquier fin. Un fin que pudiera conseguirse con la muerte y el asesinato no valdría la pena de ser, después, disfrutado por nadie. La oración, las virtudes teologales
y cardinales, el diálogo, los foros nacionales e internacionales
son los medios legítimos en una sociedad ordenada,
civilizada. A partir del día 8 de diciembre 13 niños ya no pueden pronunciar el dulce y entrañable nombre de padre y ser escuchados en la tierra. A partir del día 8, seis esposas no pueden abrazar y amar a sus esposos. Seis familias quedaron sumidas en el drama más horrendo. Pero no son 6, ni 10, ni 20, ni 100, ni 500 los hermanos policías nacionales que han dado la vida por nosotros. El drama supera todas las palabras y se hace indecible cuando nosotros los ciudadanos nos hemos casi acostumbrado a estas noticias tan horribles. La policía defensa y garantía del bueno, del recto, del honrado. Cumple su misión, mandada y delegada a partir del poder político. En último término, de la misma sociedad que de no tenerla, la tendría que crear inmediatamente. Este cuerpo altruista y necesario puede ser considerado, por ciertos colectivos, en la irracionalidad y egoísmo de sus pensamientos instintivos, como personas no gratas. Pero no sólo resultan ser gratos y necesarios por la inmensa mayoría de los ciudadanos, sino que son amados. • ', cuando por toda la so en general no solo amados y necesarios, nuestros mejores amigos. Vosotros queridos policías estáis justamente sumidos, en el más profundo dolor, no sólo porque veis cómo vuestros propios compañeros, de cualquier edad y rango, son asesinados, sino porque notáis que la sociedad parece como si ya se haya acostumbrado, y no vea a la persona que cae, con su vida, ilusiones, familia etc. sino un número... ¿Qué pasaría si otros colectivos, que ellos, que vosotros, precisamente protegen y guardan, fueran objeto, como cuerpo, de tan atroz tratamiento?... Si fueran los médicos, o los abogados, o los periodistas etc. etc. Pero en este momento, congregados en el Señor para celebrar la Eucaristía en sufragio de sus almas, de todas las víctimas del terrorismo y en especial de las 6 últimas sucedidas el día 8 en Sabadell, víctimas a las que hay que sumar ya otras acaecidas, después, fuera de aquí. En este momento que nos congrega la fe en el Señor Jesús, nuestros pensamientos deben dar un cierto giro. "No os entristezcáis como aquellos que no tienen esperanza" dice san Pablo. Yo ya se que el consuelo espiritual de la fe llega y conforta vuestros ánimos, esposas, hijos y familiares, y amigos y compañeros, de los policías asesinados, pero debemos seguir y profundizar, ahora, en este camino del consuelo cristiano, en este camino de la fe. "No tenemos aquí una habitación permanente , vamos tras la eterna", nuestro destino es el Paraíso, la única verdad es el Paraíso Vivamos mucho o poco nos parecemos a los ríos qué igual los de gran nombre que los innominados, los que recorren un largo territorio que los de corto trayecto, todos, al fin, se confunden en el océano del mar donde no se aprecian distinciones. "Cuando se nos deshace esta casa terrenal adquirimos otra eterna en el cielo", el Paraíso. Gracias al Hijo de Dios somos Hijos de
Dios: supremo don, suprema dignidad y suprema esperanza. Nuestra
filiación divina es suprema esperanza porque nos vale
en nuestro tránsito y porque nos asegura el abrazo
con el Padre y la consecución del Paraíso.
Pero nuestra fe, también en este dogma de la venida de Cristo Salvador, puede confortarnos, confortaros espiritualmente aunque sea difícil... Celebrad esta navidad en la oración, en la fe íntima, sabed que la sociedad os quiere. Pidamos a Dios que al canto de los ángeles
"gloria a Dios en las alturas y paz en la tierra a los
hombres de buena voluntad", os haga descubrir y hallar
a vuestros queridos esposos, padres, hermanos, compañeros,
amigos entre los ángeles del cielo que anuncian y desean
la paz.
1991: La mort no deixa mai de suscitar els més diferents sentiments en el nostre cor. Sorpresa, incomprensió, impotència, dubte, fermesa, desencís, fracàs, esperança. Segons les nostres categories mentals, espirituals o religioses avancem, més o menys, en la comprensió d’aquest fenomen. Avui ens congreguem, dominants per aquest conjunt de sentiments tan diversos, per celebrar aquesta missa funeral en sufragi de l’estimat David Fernández Miró, nét del famós pintor Joan Miró, quines despulles, en la mort del Sr. Joan Miró, varen ser entrades en aquest temple de Santa Maria del Mar en multitudinària manifestació de dol. Estem en aquesta basílica de Santa Maria del Mar, vinculada a l’home en el seu caminar, recordant o pregant per la persona que fou o per l’ànima del nostre estimat David acompanyant a la seva mare, la senyora Maria Dolors Miró, a la senyora Pilar Juncosa, viuda de Joan Miró, la seva àvia. Fem també costat als germans Emili, Joan i Teïto, a la neboda Lolita i també al senyor Teodor Punyet qui, a la mort en accident del primer espòs de Donya Maria Dolor Miró ha compartit la vida del David durant 25 anys. David Fernández Miró pot definir-se com a persona “inquieta i romàntica”. Fill donat a la seva mare i amb un afecte especial, com sol ésser, a la seva àvia Donya Pilar Juncosa, que sentí sempre una innegable inclinació vers el David, el seu net predilecte, que tant estimava i vetllava per l’obra del seu espòs Joan Miró i el seu record històric, sobre el que havia escrit diversos textos per ser publicats en catàlegs, llibres, diaris i revistes. Inquiet i romàntic, la seva inquietud el feu restar situat, com el seu avi, a l’avantguarda de tot allò que a nivell plàstic i literari destacava en aquest segle XX. Estimat va ser estimat durant tota la seva vida. En els moments àlgids de la seva malaltia no sols ha tingut l’afectuosa companya de Chelo, sinó també de Jose, la que fou la seva muller i que l’ha acompanyat en la seva malaltia amb amor i amb ajuda que, com a metge, també podia donar-li. Inquiet, romàntic i generós, donat als familiars i sobre tot amb una atenció especial cap el seu germà petit Teïto. Hi ha actituds que sols poden sortir des d’un cor que estima sense esperar res a canvi, fora de la satisfacció de donar. Sóc conscient, estimats familiars i amic de David Fernández Miró, que bé us està aquest record històric, a grans trets, de lo que fou la intensa vida familiar, artística i literària d’en David, però que la seva mort ha provocat, una altra vegada, la tempesta en el cor. Perquè un dels fets més importants en la vida de l’home que les nostres facultats mentals poden processar, analitzar o comprendre és el fenomen de la mort. Es diria que les religions han nascut davant de la incògnita de la mort i per donar-li una explicació. En la nostra cultura racionalista, que jutjada almenys per nosaltres mateixos pot ser considerada de la més avançada de la història de l’home sobre la terra, el dubte es connatural. Solament des de la llibertat podem dubtar: el qui no és lliure no dubta, té amarrades les veles del seu vaixell mental o solament pot anar a l’impuls del vent sense possibilitat de servir-se’n d’ell, de les seves forces per la llibertat. La nostra cultura racionalista, sortosament, ens presenta molts dubtes respecte de la mort i la supervivència o immortalitat de l’anima. Els més es funden sobre definicions falses de l’ànima, identificant-la amb quelcom tant material com és el cervell i les seves facultats orgàniques. Freqüentment els nostres dubtes es deuen a les limitacions pròpies de la raó, el creure que tot a de ser processat per ella, que lo que no pot ser processat per ella, que lo que ella no pot analitzar, s’ha de treure del camp de les coses certes o probables o que es puguin investigar de la forma que sigui. Hi ha molts sofismes en certes actituds aparentment racionals del nostre temps. Però hi són i, en general, no donen pas goig, alegria o confort espiritual a ningú sinó tot el contrari. Qui no voldria tenir una fe a resguard de tot dubte racional o imaginari davant del misteri de la mort? En el fons tots optaríem per la seguretat i esperança, sobre tot sabent que Déu és bo i misericordiós. “Avui estaràs amb mi en el Paradís”. Aquesta va ser la resposta que Crist, estant a la creu, va dirigir a Dimés. “Senyor, recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne. Avui mateix estaràs amb mi en el Paradís”. Oblidem-nos del cos material i de les seves funcions creades solament per aquest fugaç trànsit i, ajudant-nos si cal de la imaginació, descobrim el món de lo espiritual, en el que tota comparació amb lo material es queda curta. La raó no pot negar la possibilitat sobrenatural, de lo espiritual, no material. Els criteris de credibilitat de la nostra sagrada religió ens ajuden a començar a valorar les coses sota el prisma de lo espiritual. I partint del dubte racional i lliure, amb la recerca i l’ajuda de l’acció espiritual, també en el camp d’allò transcendent, sobrenatural, que ens assegura que en David Fernández Miró ha aconseguit el Paradís hi hagués cregut més o menys, o no hi hagués cregut, confonent la raó i lo material amb el misteri i lo sobrenatural. Perquè, mai recordem prou, per el baptisme que en David rebé, som constituïts fills del Déu i hereus del cel. El baptisme ens infon fe, esperança i caritat, virtuts existents que no sempre esdevindran reflexes o intel·lectualment assolides. Tot lo dit, caríssims germans, familiars
i amic de David Fernández Miró, vol animar el
vostre cor, en aquell punt on es trobem nosaltres mateixos
i del que no em de donar compres a ningú, aquells contactes
espirituals que no necessiten, en la singularitat de cada
cas, fer-se perceptibles a l’exterior i modificar, al
menys de cop, les confessions.
Relacions familiars: Afeccions:
Funeral del Hble. Sr. Toshikatsu Hatta,Consul
General del Japón desde 1988, oficiado en la Basílica
de Santa María del Mar por su párroco Dr. Francesc
Tort Mitjans, quien predicó la homilía preparada.
Este instinto por notar y valorar la
"diferencia",desde sus propias raíces orientales,
le hicieron también amar tanto la lengua como la cultura
e instituciones catalanas, siguiendo, por ejemplo, intensamente,
como el qué más, los preparativos de los Juegos
Olímpicos ilusionado por ver convertida Barcelona en
la capital del Mundo en 1992. La teología católica sabe
que se llega a disfrutar de la redención universal
de Cristo, "vel in re, vel in voto", con la recepción
del rito del bautismo de la fe, o en el deseo de recibirlo.
Deseo, bien implícito en la propia fe de cualquier
nacionalidad y religión que sea, bien en el deseo ya
explícito y reflejo como fue, seguramente, el caso
del Sr. Toshikatsu Hatta quien recibió el bautismo
"in articulo mortis", habiéndosele impuesto
el nombre patronal de Jordi, Jorge, signo del amor de toda
la familia hacia esta tierra.
Acte sol·licitat pel famós
arquitecte internacional Dr. Ricard Bofill. Missa presidida
per el rector de Santa Maria del Mar Mn. F. Tort Cristina
Llongueres Poveda, filla del perruquer Sr. Lluis Llongueres,8-8. Cristina Llongueres 8-VIII – 91 Ens congrega avui en aquest temple insigne un fet ben trist. Qui havia de dir a la nostra estimada Cristina Llongueres i Poveda quan el seu marit Damà Miralles fa uns mesos sofria un greu accident de circulació que ella, que quan ja estava aconseguint prendre valenta el timó de la família i el seu mateix marit, davant la seva fortalesa i la seva personalitat encoratjadora, lluitava també per superar-se, que ella havia d’ésser objecte d’un fet semblant que segaria de cop la seva vida? Oh inescrutable designi de la Providència! Qui havia de pensar que l’estimada Cristina, vital i entusiasta, de profunda sensibilitat que lluïa en el seu entorn i el motivava, sensible i bona, que estimava, era estimada... i és estimada!, que havia de tenir un tal acabament? Jo ja sé que en aquest moment
les paraules de condol, consol i esperança són
fàcils de pronunciar i difícils de viure i practicar.
Però nosaltres, congregats ara en el Senyor, no solament
declarem i confessem que la nostra estimada Cristina viu la
vida dels sants en el Paradís, sinó que amb
la nostra presència volem confortar al marit Damià,
als seus entranyables pares Lluís Llongueres i Lolita
Poveda, a la seva germana Ester i el seu germà Adan,
al cunyat Jordi Bru, a les àvies Maria i Lola i a tants
amics íntims de la família que ploren aquesta
ràpida partença de la Cristina. Sabem que les
paraules en aquests moments s’obren difícil pas,
però volem que sapigueu que la fe, la certesa de la
nova vida de la Cristina, pot fer realitat allò que
penseu: “l’estimàvem molt, l’estimem
molt”, a un ser humà només pot seguir
estimant, crec, si viu d’alguna manera, i ella viu en
el Paradís i, a través del dogma de la Comunió
dels sants, no sol podeu continuar estimant-la, sinó,
lo que és més, continuar el vostre intercanvi
espiritual amb ella, intercanvi de marit, de pare i mare,
germà i germana, d’àvies i d’amics.
Aniversari de Cristina Llongueres i Poveda 16-IX-92 20h Succeïa el l5 d’agost de l’any passat 1991, la nostra estimada Cristina Llongueres i Poveda moria d’accident en la seva joventut. La notícia fou com una espasa que traspassà el cor dels seus pares Lluís Llongueres i Lolita Poveda, així com el del seu marit Damià Miralles, germans Ester i Adam. La notícia consternà també a casi incomptables amics que ploraren i ploren encara la seva sobtada mort. El vuit d’agost celebràvem aquí el funeral en sufragi de la seva ànima amb una presència multitudinària que es repartí després en l’altra missa funeral que més tard li vàrem oferir. L’amor de pares, d’espòs i de germans, la pena profunda davant de la mort de l’estimada Cristina no ha minvat, sens dubte, en el curt espai i temps d’un any. Però si que el pas del temps ens ajuda a acceptar millor els designis, inescrutables, de la providència divina. L’objecte de la nostra congregació d’avui en l’aniversari de la mort de la nostra estimada Cristina Llongueres i Poveda és, per una banda, mantenir viu el seu record més enllà de la intimitat dels pares, espòs, germans i demés persones que han notat més a prop el seu vuit, això és mantenir el record històric del seu pas per la vida a tants i tants que també la estimaven i no han deixat de recordar-la i de trobar-la a faltar. Però un aniversari cristià
és quelcom més que un simple record humà
per noble e important que ell sigui. Un aniversari cristià
és una pregària i una confessió. La vida eterna, el Paradís, és
infinitament superior al a vida de la terra, perquè
totes les coses d’aquí, per més que ens
esforcem en fer-les semblar grans, són per si mateixes
incapaces d’elevació. És veritat que durant
els anys de la vida és quan hem de complir la voluntat
del Senyor, cadascú en el seu treball, en el seu art,
en el seu servei a la societat. És veritat que no hem
de desentendre’ns ni poc ni molt de les coses de la
vida i representat cada un de nosaltres lo millor possible
el paper que ens ha sigut confiat en el teatre del món.
És veritat que tot allò que ajuda i perfecciona
a l’home i a la dona en qualsevol aspecte de la seva
vida és valuós i llur exercici meritori, però
sigui con sigui res ens pot enlluernar tant, distreure’ns
tant, equivocar-nos tant, que donar al a vida humana un sentit
absolut, definitiu, i oblidar-nos que aquí hi estem
de pas i que a una edat o una altra serem cridats per Déu
a gaudir de la plenitud d’ell mateix. Si des del baptisme
els cristians participem més plenament, si més
no per l’adopció, de la naturalesa divina, en
el Paradís aquesta participació arriba al màxim
que pot aconseguir la naturalesa creada. No importa, germans estimats, que alguna
vegada amb més o menys insistència la raó
a vegades poc formada, sense tenir a la ma els arguments que
ens ajuden a creure, o més ben dit la imaginació
que faci néixer en nosaltres el dubte en la vida eterna.
No ho podem pas evitar, la llibertat no sols ens és
donada com a do, sinó que ens és imposada. Nosaltres
no podem dominar la nostra mateixa raó, raó
que moltes vegades no és altra cosa, en la pràctica,
que imaginació, “la loca de la casa” con
deia santa Teresa d’Àvila. Ens trobem congregats en el Senyor davant d`aquest alta i del cos sense vida del nostre estimat Sr. Joaquim Rosell. Home bo, que estimà profundament als seus, sacrificat, intuïtiu, actiu, dotat de fina y amistosa ironia. Nasqué a Tarragona i ha mort a Barcelona. Espòs de la Sra. Maria Teresa Querol, para de Joaquim-Antoni, Joan, Jordi i Mercedes. Avi de vuit nets. Gran advocat i ànima de la M.I. Confraria de Sant Magí de la que, des de 1982, n`ha sigut actiu i eficaç President, amb quin hàbit de confrare ha sigut amortallat respectant llur propi desig. Els centres vitals característics de la seva personalitat han sigut la família, la seva carrera d`advocat, la ciutat de Tarragona, la Confraria de Sant Magí i la fidelitat als amics. Cada una d`aquestes columnes, que aguantaren el sòlid edifici de la seva vida, serà tema constant en el record de la Família i els amics. El capítol de la Família ho omple tot e inclou, en si, el tema que fou, també, fonamental en la seva vida creient, la Religió viscuda amb profunda fe i respecte a les tradicions. Quant ell nasqué, quart dels germans, el seu pare havia mort i fou la profunda pietat de la seva mara tarragonina el que el formà en la més pura i fidel religiositat que l`acompanyà tota la vida. Aquesta fe i la Providència Divina feu que en el tràngol terrible de la guerra civil, condemnat a mort, se salvés quasi miraculosament. Cal recordar de quina forma el Senyor l`oculta a la vista dels comitès d`execució en l`Església de Omells de Magall amagat sota els bancs del cor. “Matrimoni i mortalla del cel davalla”. El Senyor programà tota la creació perquè en Joaquim i la Maria Teresa es trobessin, s`estimessin, consagressin el seu amor humà i cristià, i, després, el visquessin en la màxima identitat i fidelitat fruitant en quatre fills i vuit nets, fins ara. Jo se que hi ha moltes famílies que es queixen de no haver sapigut transmetre les seves conviccions a llurs fills. En general, perquè no han coincidit amb tals conviccions o perquè ha mancat aquella fina intel·ligència e intuïció que senyala el moment oportú d`actuar, de la llissó, del exemple. Les antigues tradicions familiars, religioses i populars, vitalitzaren la Família, el matrimoni dels nostres estimats Joaquim i Maria Teresa: El Nadal... Setmana Santa sobre tot del Divendres Sant quant, a l`horta en que la litúrgia commemorava la mort del Senyor la Família sencera, pares i fills, brasos en creu resaven el credo... Les professions del Divendres Sant a Tarragona sobre tot, després, com a prohom principal de la Confraria de Sant Magí. La Família fou el nus vital del Sr. Joaquim. Procurà sempre que tots els fills tinguessin un lloc prop d`ell tant en els pisos de la seva videnda, com en les cases que es preparà per passar les vacances en les que procurà sempre que hi hagués un llit per tothom perquè es pogués veure rodejat de tots els fills, nores i nets. Desitjà tenir la Família unida i ho aconseguí lo que li va donar molts moments de satisfacció. La seva Carrera d`Advocat fou una altra de les columnes de la seva vida. Home intel·ligent e intuïtiu, començant de zero, sapigue obrir-se camí fins a formar un dels bufets d`advocant mes importants de Barcelona arribant també a obrir-ne un altre a Madrid per les causes que seguien en el Suprem. El Sr. Joaquim triomfà com a pare de Família i com Advocat i com home de forta religiositat. La Confraria de Sant Magí i el seu amor a Tarragona van units. La Confraria li permetés reunir-se amb els tarragonins, unir Tarragona amb Barcelona i Barcelona amb Tarragona, els seus dos amors territorials i ciutadans. El recordaré sempre quant com a President de la Confraria presidí els dos o tres actes anuals de la Confraria de Sant Magí a Santa Maria del Mar: El Via Crucis del Diumenge de Passió; la solemne celebració de la festa anual de Sant Magí, que el dilluns 21 d`aquest mes, festivitat de Sant Magí, oferirem per la seva ànima a Santa Maria del Mar, i la missa en sufragi dels confrares que hem celebrat aquets dos última anys. El tema de la Confraria esta lligat també al de l`amistat. Confrare es igual a germà, germà es ser amic. Jo també vareg poguer rebre l`afecta generós de la seva amistat en diverses ocasions i circumstancies, elegit, com vareg ser, per la Junta presidida per ell, director espiritual o consiliari de la mateixa. El recordaré sempre com un amic fidel i crec que jo també li he mostrat en meu afecte de sincera amistat. Ja he dit, al principi, que el curt espai d`una homilia, ni llargues estones i converses, abarquerien tot allò que el cor i la memòria voldrien expressar i rememorar del nostre estimat Joaquim Rosell Sardà. He dit, també, al principi que ens trobem reunits en el Senyor davant d`aquest altar i aquesta tomba. L`alta ens recorda i afirma la nostra grandassa i el fèretre allò que en nosaltres cau sota el domini de la mort. Part important de la vida del nostre estimat Joaquim, ha tingut valor en tant i en quant s`ha identificat en l`amor a Déu i als homes. En el primer pròxim, la Família, la Confraria, els amics, les persones als que, des de el seu ofici, ha servit. Els passos humans no paren fins la mort, la direcció i el camí, però resten valuosos, eterns, no subjectes a la mort. La seva vida, com la nostra, es un itinerari vers el Paradís. Ja hi ha arribat a Déu vist i posseït. Tots coneixem el dogma de la Comunió dels Sants. Ell ens assegura que hi ha un intercanvi sagrat entre els cristians de la terra, els del Purgatori i els del Paradís. Comunió dels Sants, Dogma que ens consola en la certa ciència de que la mort no porta pas en una separació sinó en un canvi de comunicació. Mentres vivim ens podem comunicar per via oració, desprès, via basos comunicants de la Comunió dels Sants que es lo mateix que dir via del Pare del Cel. Dogma, abraç filial. La nostra intercomunicatiu es deriva d`haver sigut constituïts Fills Adoptius de Déu per la gracia infusa del Baptisme. Aquest Dogma assegura un major contacte i relació espirituals. Esposa, fills, nores, i nets, podeu, podem continuar l`intercanvi familiar amb ell: Espòs, pare, avi i amic. Si humanament no deixarem de recordar-lo mai, espiritualment podrén continuar intimant amb ell com a ser que viu la vida definitiva, la més plena, l`única que mereix de veritat aquest nom, perquè ja no està subjecta a la mort, es la vida del Paradís i de l`unió afectiva i definitiva amb el Pare. Dr. Francesc Tort Mitjans. Rector de Santa Maria del Mar. Homilia pronunciada per el mateix en el curs del funeral "corpore insepulto" concelebrat en la seva pròpia parròquia el dia 14 d`agost de 1991. Si el Sr. Joaquim Rosell moria el 14
d`agost de 1991, el 8 de març del mateix any el propi
Sr. Joaquim Rosell Sardà, com a President de la Il·ltre.
Confraria de Sant Magí de Barcelona, dirigia aquesta
carta al Sr. Arquebisbe en defensa del rector de Santa Maria
del Mar, de quina carta un servidor en el curs de l`anterior
homilia em semblà millor no fer-ne cap referència
directa.
Missa
d'aniversari de la mort de “Gato Pérez”
oficiada pel rector de Santa Maria del Mar de Barcelona, Mn.
Francesc Tort Mitjans a les 21 hores del 18 d`octubre de 1991,
pronunciant ell mateix l`homilia, ple de gom a gom l`amplia
basílica. Els seus pares, Elena, Silvia Palau, les filles i els amics recorden ara el seu pas per aquesta terra, contradictòria de vegades però sempre prometedora, de Xavier Patricio Pérez Alvarez, "Gato Pérez", hi ho fem tots en el marc d'aquest temple de Santa Maria a de1 Mar que junt amb els altres punts i racons d'aquesta ciutat i de tot Catalunya ell tant conegué i estimà. "Els que per la nostra missió
som rectors i per els nostres estimats sabem que Deu ens creà
a la seva imatge i semblança, a la imatge de l'amor
ens crea. Sabem també que tot batejat, Xavier-Patricio,
fou a Buenos Aires, es constituí en fill adoptiu de
Déu i hereu del cel suprem, de suprema dignitat i suprema
esperança. Distinguida y amada Doña Victoria Sama i Coll, hijos, nietos, familiares, amigos, ornados muchos de vosotros con los más altos títulos de la nobleza catalana y española. Nos ha congregado hoy aquí el fallecimiento de un gran señor, Don José de Fontcuberta y de Casanova, grande de España, Marqués de Villalonga, presidente de la M.I. Junta de Obra de Santa Maria del Mar, Basílica que tanto amó y por la que tanto trabajó en pro de su restauración para ir superando el zarpazo demoledor de la Guerra Civil. Exmo. Sr. Duque de Maqueda que presidís en representación de S.M. el Rey Don Juan Carlos I y de la Diputación de la Grandeza de España. Vamos a iniciar esta ceremonia en la que valorando las grandezas humanas en su justo medio, meditaremos sobre la nada i la grandeza del hombre, aquello que nos da la naturaleza y lo que nos da la gracia. El Sr. Marqués, como en el barrio se le conocía, cuantas veces presidió desde este mismo presbiterio las más solemnes ceremonias del año litúrgico, cuantas veces al frente de la respetada y querida Junta de Obra contribuyó a la solemnidad y a la buena organización, restauración y mantenimiento de este insigne templo que hunde sus raíces en los tiempos de la Iglesia primitiva. El mismo presidió la Junta de Obra en el día de mi toma de posesión canónica, el 5 de agosto de 1985, como párroco de esta Basílica, de honda tradición. El Sr Marqués, hombre religioso, caritativo en gran manera como lo demuestra, entre otros hechos, el que durante más de cincuenta años acompañó a la Hospitalidad de Nuestra Señora de Lourdes de Barcelona, entusiasta organizador de las peregrinaciones y celoso y entregado brancadier, también su atención al Cotolengo y otras muchas atenciones sociales como en relación a la Casa del Niño de la misma calle Moncada donde el Sr. Marqués vivió y falleció. El Sr. Marqués destacó por su amor a Cataluña, a la tierra, al campo, a la caza. Sin duda alguna la naturaleza y la gracia fueron generosas con nuestro hermano José y con su esposa Dña Victoria Samá i Coll. Como buen cristiano, como creyente meditó muchas veces en su vida “que no tenemos en esta tierra una habitación permanente sino que vamos tras la eterna”, que vamos tras el Paraíso, la gran verdad…, la única verdad. Si bien debemos vivir como si nunca tuviéramos que morir y al mismo tiempo como si cada día tuviéramos que morir, esto es, que no debemos desentendemos ni minusvalorar las cosas de la tierra, la lucha diaria, los ideales, los derechos hereditarios y adquiridos, con todo debe prevalecer la visión real de la caducidad de las cosas humanas. Por más que nos esforcemos en ser grandes a fuerza de cosas humanas sólo conseguimos serlo, en verdad, a partir y gracias a nuestra filiación divina. Gracias al Hijo de Dios somos hijos de Dios, este es el Supremo Don, la Suprema Dignidad, la Suprema Esperanza. He ahí como glosando la primara lectura de la carta da san Juan, la principal grandeza de nuestro querido Don José, fue el que desde el día de su Bautismo, quedó constituido en hijo adoptivo de Dios y Heredero del cielo. El bien supo que esto es lo más importante, porque él conoció la verdad, conoció la esencia del cristianismo que es amar y la verdad del Paraíso. Amados hermanos, el Paraíso es la verdad, se deduce precisamente del Evangelio que leíamos el domingo pasado día de Cristo Rey. A la pregunta de Pilatos: ¿Por lo tanto quieres decir que eres rey?”. “Si soy rey, mi misión es la de ser testimonio de la verdad”. He ahí como Jesús con esta sobria respuesta, pronunciada horas antes su pasión y muerte, identifica su reino y su misión con la verdad. Si Cristo es rey, si afirma que su reino es la verdad y a la petición, después, del buen ladrón : “Señor acuérdate de mi cuando estés en tu reino”, responde: “Hoy mismo estarás conmigo en el Paraíso”, esto demuestra que la verdad de la que Jesús vino a darnos testimonio es el Paraíso, que su reino de verdad y de vida, de santidad y de gracia, de justicia, de amor y de paz, es el Cielo. Hacia este final gozoso nos encaminamos en la penumbra durante nuestro tránsito, hasta que salimos del túnel para encontrarnos con el abrazo del Padre, la visión de Dios en el que consisten todos los goces, toda verdad, el Paraíso. Hablando de mí, hablando de ti,
todos hemos dejado en alguna ocasión de amar a Dios
y a los hermanos, hemos negado el amor. También los
santos canonizados tuvieron sus defectos, bien se dice, en
concepto análogo, que “no hay gran señor
para su ayuda de cámara”. Pero Dios nos mira
y ama como Padre, nos perdona, pasa por encima de nuestras
pequeñeces, que, en general, se encuadran, en general
en el carácter y en las propias coordenadas de nuestra
vida siempre operantes y singulares… Nuestro querido Sr. Marqués ha hacho ya la experiencia de salir del túnel y encontrarse con el Padre, Dios amante y misericordioso, que lo creó a su imagen y semejanza, lo redimió y ahora lo ha acogido en su seno. Estamos congregados aquí, en este templo que, como dijimos al principio, él tanto amó y por el que tanto trabajó , para rogar por su alma, al mismo tiempo que ponderar y dar gracias a Dios por las grandes cualidades de las que fue dotado, por los dones de la naturaleza y de la gracia, su filiación divina, la herencia del cielo, el Paraíso, la verdad, que, al fin, posee en plenitud en Dios y con El todo bien. Nuestro reino no es de aquí, aquí, en la tierra, ciertamente se inicia como camino que guía. La vida humana, toda la creación son dones y bondades de Dios, pero nos es preciso valorar todo el proceso de nuestra vida en la segura, cierta y consoladora visión del Paraíso, donde el Reino de Cristo llega a su exuberante y suprema plenitud. Homilía predicada por el párroco
de Santa Maria del Mar de Barcelona Dr. Francesc Tort Mitjans,
en el curso del funeral en sufragio del Exmo. Sr. José
de Fontcuberta y de Casanova Presidente de la Junta de Obra
de Santa María del Mar durante muchos años,
el 26 de noviembre de 1991. Homilía guardada en el
archivo de Santa Maria del Mar de Barcelona propiedad y relacionado
con el mismo dicho párroco. En tiempo oportuno me he
dado cuenta de que no había publicado todavía
la homilía que con toda justicia se debe al que fuera
Presidente de la M.I. Junta de Obra de Santa María
del Mar.
1992:
Estimats Srs. : La proximitat, l`amistat fan molt més sensibles les absències. L`imaginació i el record es resisteixen a admetre que l`amic ja no està entre nosaltres com abans. Tots els que coneixíem d`aprop al Sr. Gustau Gili ho sabíem, la premsa, però, s`en ha fet just ressò. Era tota una personalitat quina biografia seria llarga i útil. Home sensible, vital, senzill; sincer i amic; treballador, empresari; culta, artista, bibliòfil, políglota. Barceloní, català, espanyol, universal. Home familiar, adorà a la seva esposa Anna Maria Torra, i tingué sempre en el seu cor el seu fill i nets continuadors de la nissaga. Feligrès de Santa Maria del Mar des de més de seixanta anys, era membre de la Vint-i-cinquena i, últimament, del Patronat de Santa Maria del Mar També fou membre fundador dels Amics de l`Escolania de Santa Maria del Mar. Com a tal oferí a l`Escolania la seva casa de Santillana del Mar a on l`Escolania s`hi traslladà en colònies d`estiu baix el seu patrocini. El
Sr. Gustau Gili, que estigué present, entre la gent,
en la meva pressa de possessió com a rector d`aquesta
parròquia, assistí cada diumenge a la missa
major de les 13 hores i participava de l`Eucaristia. Al acabar
la missa, tots dos, acompanyats dels escolans, anàvem
parlant, freqüentment del contingut de l`homilia, portant
quasi sempre ell la conversa. Quant arribàvem al meu
domicili, devegades, jo tirava enrere i l`acompanyava a ell
en el seu domicili també del C. Princesa. S´honorava de la vinculació familiar, i pròpia, amb l`Església Catòlica, de que el seu avi, Joan Gili, fos Editor Pontifici, i, ell, fundador de “La Editorial Litúrgica Espanyola, Successora de J.Gili”, també que l`Editorial Gili, sota la seva regència, hagués publicat La Historia de los Papas de Pastor amb més de 40 volums. El primer de desembre de 1991 va ser l`últim diumenge que el nostre estimat Sr. Gustau Gili assistís a la missa major: Acabada la missa, a peu dret, com solia fer-ho, es va confessar i, seguidament, junts, ell va tirar al correu uns donatius que solia fer cada any a dugues organitzacions socials del tercer mon. Sensible a l`injustícia, a les diferencies socials, a la pobresa, amb freqüència s`interpel•lava a ell mateix comparant la seva situació privilegiada amb altres. Sols a la vista dels coneixements, que s`esdevingueren a partir de la primera setmana de desembre, hi podria veure o pensar algun enigma en el nostre últim encontre a Santa Maria del Mar, quant, ja en un altre ambient, el visités tres vegades a la clínica abans i després de l`operació d`un coàgul provinent d`un cop al cap en accident de cotxe. Tots, ell també, teníem l`il•lusió de que es recuperaria. Havíem parlat, i ell acceptat, joiós, de que en els Jocs Olímpics pases temps dins de la Basílica a fi d’atendre i acollir a grups de visitants anglesos, alemanys. Però, “l`Home proposa i Déu disposa” i el 24 de gener de 1992 el nostre estimat Gustau fou cridat al Paradís, a aquesta suprema esperança que l`acompanyà, vivament, els últims anys de la seva vida, content de gaudir, i son paraules textuals seves, de “la tant i tant preuada Fe”. Des de un punt de vista objectiu resulten existir prou diferencies entre unes persones i d`altres, com hi es entre els rius de la terra. Uns rius, de gran anomenada, recorren i fertilitzen ciutats i viles que naixeren al seu pas, però, a la fi, les seves aigües resten confoses en el mar amb les rieres més desconegudes. La naturalesa i la gracia ens fan diferents, però per tots arriba el moment en el que, en paraules de Sant Pau en la primera lectura que hem llegit : “La casa i el tabernacle de Déu a la terra”, es destruït, i ens trobem, de sobte habitants d`un altre edifici “etern”, el Paradís. “Mentres vivim en el cos, ha continuat Sant Pau, vivim com emigrats, lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa que creure sense veure`l.”. Aquest fet real, de viure com a forasters, lluny de les nostres misterioses arrels, això es, lluny del Senyor, ens fa enyorar la Pàtria, El Paradís, la vida en Déu. Una enyorança que consisteix, fonamentalment, en una manca de coneixements. Apartats de la visió de Déu, no ens queda altre remei o possibilitat que viure de la fe. Aquest fet existencial, que explica i justifica el dubte i la mateixa incrença, la recerca i la troballa, lliga també amb l`Evangeli que suara hem proclamat, sobre tot amb aquella exclamació dels dos deixebles d`Emaus al Senyor : “Queda’t amb nosaltres, que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”. Viure
de la fe costa. El dia comesa sovint a declinar. La nostra
mateixa intel•ligència lliure ens permet dubtar
del Paradís, dubtar de la Resurrecció, dubtar
de la vida eterna. Sí, en Gustau, ja no viu, ara, “com emigrat del Senyor”. En el curs de la seva vida, quant el dia comensà a declinar, quant estigué ben disposat a valoracions sinceres, va dir : “Senyor, quedat amb mi”, i, naturalment, perquè aquest impuls, com diu el tractat de Gracia, sempre que el te el cor, ja ve del mateix Senyor, Ell s`hi va quedar. Jo penso que el nostre estimat Gustau, si més no al final, va tenir la seguretat de que anava al Paradís, aquell Paradís anunciat quant era petit, potser quelcom oblidat en alguna etapa, però finalment gaudit. Allí viu ara, i, a través del dogma de la Comunió dels Sants, podrem continuar l`intercomunicasió amb ell.
Dr. Francesc Tort Mitjans rector Podria dir moltes coses sobre el Sr. Gustau Gili, entre d`altres, que gracies a l`amistat de seva esposa Anna Maria Torra amb la Família Picaso, i al mateix Sr. Gili i les seves coneixences dins l`Ajuntament, concretament era íntim del Sr. Maragall, es procedí a la creació del Museu Picaso del carrer Montcada, ben prop del seu domicili particular. Publico, de pasada, la carta que en defensa meva, o del rector de Santa Maria del Mar, va escriure en el context de la segona conspiració contra mi que li produí una gran tristesa i desconcert fins a l`extrem àdhuc d`emmalaltir. Va fer, junt amb molts d`altres, tot lo que va poguer per defensar-me. Encara que, aparentment, tot venia de la Generalitat, en realitat eren..., i d`altres, dins el Bisbat, i a nivell de cert clero, els que hi estaven, realment, al darrera envejant el meu càrrec de rector de Santa Maria del Mar. Vegeu en l`Index: Conspiració, l, 2, 3. en concret es important llegir la carta del advocat de la Curia Romana Carlo Gullo a on queda palés la gravísima injusticia , cercar : conspiració tercera, 3.
Este es un encuentro motivado por la
fe, recuerdo i homenaje a Dña. Victoria. Vos encontramos
unidos aquí por los lazos de la familia i la amistad,
los cinco hijos de los Señores marqueses, los ocho
nietos i tantos y tantos familiares y amigos de la más
alta condiciona destacando el representante de S.M. el Rey
Juan Carlos I, el Excmo. Sr. Duque de Maqueda y la infanta
Dña Pilar de Borbon, que, a titulo personal honra,
con su presencia el recuerdo de la Marquesa de Marianau, a
toda su familia y amigos. Su enfermedad iba agravándose día a día me uní al profundo pesar de la familia, nobleza de Barcelona y amigos,cuando, su querido hijo, Dn. Alfonso de Fontcuberta, conde de Solterra, me comunicaba la triste noticia de su muerte. El martes pasado dia 20 en el propio palacio de la calle Moncada donde ella había vivido, junto con su marido e hijos, la mayor parte de su vida, celebré una sentida misa de "corpore insepulto". Al día siguiente 21 de octubre fue su cuerpo fué inhumado en el panteón familiar en Sant Julia de Vilatorta. Doña Victoria fue adornada desde su nacimiento con los dones de la naturaleza y la gracia. Por el batuismo recibió el supremo don de la filiación divina; fe, esperanza y caridad fueron infusas en su alma. Nos salva la fe infusa, el don inmanente
de la filiación divina, pero Dña. Victoria a
través del ejemplo de sus nobles padres, de la educación
e instrucción que fue recibiendo, a medida que iba
creciendo y madurando, llegó al conocimiento intelectual
de que era hija adoptiva de Dios y heredera del cielo: Supremo
don, suprema dignidad, suprema esperanza. Por un lado iba
siendo conciente de cuanto recibía por tradición
familiar, pero por otra que nada puede superar a la dignidad
y esperanza de la filiación divina. Dña. Victoria, como todos los mortales... Nadie puede salvarse por sus propios méritos sino por los de Cristo. En nosotros todo es don y todo es gracia. Esta misa funeral en sufragio de su alma contempla desde la fe el objetivo de borrar los inevitables estigmas del desamor en el difícil paso por el escenario de esta vida humana. Pero amados hermanos, distinguidos hijas e hijos, familia, nietos y amigos de Dña. Victoria, su vida fue una existencia en la que prevaleció, por encima de todo, el amor a Dios y a los hombres, esta capacidad de amar, y amor en si mismo que señala nuestra procedencia divina. Creados a imagen y semejanza de Dios, sólo amando vivimos conforme a nuestras raíces y, como cristianos, a nuestra naturaleza divina. Su vida fue una existencia de amor, una
existencia de fe, esperanza Amó a Dios con una vida ejemplar de creyente, con su fuerte religiosidad siempre viva y presente en su vida ¡Cuantas veces tuve yo mismo el gozo de verla en esta Basílica que tanto amaron ella y su Esposo, para celebrar la Eucaristía dominical en la misa mayor de las 13 horas gozando de la Congregación, de amigos, del canto de la Escolaría!. Amó a Dios, también, en el prójimo : "Tibi derelictus est pauper", dice la Escritura. Dios quiere que por mano nuestra y por ministerio nuestro el pobre reciba su ayuda. Ella amó al prójimo en la acción social y las caridades que realizó en mil ocasiones. Dña. Victoria amó también la tradición familiar, tanto la propia de su particular familia, como la de su noble esposo. Fue consciente de pertenecer a la nobleza española y catalana y llevó muy alto la dignidad de sus títulos nobiliarios. Amó también a este Barrio de la Ribera, a Santa Maria del Mar. Los Marqueses de Villalonga hubieran podido dejar este barrio al compás de su deterioro y trasladar su residencia en otro lugar de Barcelona, pero ellos continuaron viviendo en su palacio de la calle Moncada, como signo de amor a la tradición familiar y de amor también a este Barrio y a sus habitantes. Dña. Victoria Sama i Coll es ahora una hija de Dios que ha recibido ya la herencia suprema del Paraíso, ha recibido ya el abrazo personal del Padre. Sólo a través del cerebro pudo ella, como nosotros, registrar las experiencias de su larga vida, pero el cerebro, amados hermanos, es una víscera humana que envejece con el cuerpo y, aun mucho antes de morir, puede llegar a olvidarlo todo. Pero puesto que en Dios todos vivimos, nos movemos y somos, toda nuestra vida, todo nuestro devenir humano y religioso, los impulsos del corazón, quedan registrados indeleblemente en Dios nuestro origen y nuestro fin. Mientras vivió Dña. Victoria en su periplo terrenal, prisionera su alma del cuerpo, al ser el alma, de naturaleza espiritual, no pudo darse un intercambio entre el cuerpo y el alma. Así pues, según parece, no pudieron quedar en el alma impregnadas, como hemos dicho, las experiencias humanas. Pero como estas fueron si registradas en Dios, en el Ser Supremo, cuando el cuerpo a vuelto a la tierra del que salió en espera de su resurrección espiritual y el alma se ha unido al Creador, al mismo tiempo de recibe el abrazo divino han quedado impresas en ella, el alma, cuanto desde su infancia hasta su muerte fue realizando en la limitación del cuerpo. Ahora, como ser espiritual recuerda toda
su vida y nos ve a nosotros como nos ve Dios y a través
de los vasos comunicantes del Dogma de la Comunión
de los Santos, podemos, a partir de su muerte, relacionar-nos
con ella con mayor amplitud y profundidad que antes. Consolémonos mutuamente con estas palabras de fe, que han querido ser como un resumen y explicación del misterio de la vida y de la muerte al compás de la existencia y el traspaso de nuestra querida Dña. Victoria Sama y Col. Misterio de la tierra y el cielo, del cuerpo y el alma, de la naturaleza sujeta a la muerte, y del cuerpo que resucitará en el último día. Dr. Francesc Tort Mitjans, rector
de Santa Maria del Mar de Barcelona. Funeral celebrat per
el mateix el dijous dia 27 de octubre de 1992 a les 20h. amb
participacio de l`Escolania.
1993 :
Aniversaris del Excm. Sr. Joaquim Monzó Lasala, espòs de la Excma. Sra. Mª Dolors Verge, pare del Sr. Joaquim Monzó Verge del Patronat de Santa Maria del Mar.
Homilia predicada per el rector de Santa Maria del Mar Dr. Francesc Tort, el 22-9-1993, en el desè aniversari de la mort del Excm. Sr. Joaquim Monzó Lasala, en presencia de la seva esposa l`Excma. Sra. Maria Dolers Verge Vda. Monzó, consol d`Hondures, fills Joaquim, Joan i Jordi, nores, nets i demés família.
El Sr. Monzó estimava molt aquest barri de la Ribera, reflexa, de tantes maneres, del batec i de l`historia de la ciutat de Barcelona. Visitava amb freqüència aquesta iglesia insigne de Santa Maria del Mar, gaudia deixant-se impressionar per la seva esvelta i magnífica arquitectura i omplir-se de la pau interior que tants, ell especialment, trobem dintre d`aquests temple. Sí, des de 1983 tant la seva esposa Maria Dolors, com els seus fills, especialment el primogènit Joaquim , membre fundador del Patronat de Santa Maria del Mar, han volgut reunir-se cada any en els primers dies del mes de juliol, per celebrar una eucaristia per l`anima del Sr. Monzó. Deia un autor francès de principis d`aquest segle, que “l`home, o es religiós o es supersticiós”. La diferencia entre uns i altres, des de el nostre punt de vista, radica en l`objecta i la veritat de la fe. Mentres que el supersticiós, portat per els seus temors e ignoràncies diposita la seva “fe”, en objectes, dies, temps, signes varis etc., el religiós, al nostre esguard, posa la seva fe en veritats revelades i formulades a traves de la filosofia escolàstica i de la teologia secular i fonamental. Mirat eixís, es l`amor a la veritat el que ens porta a descobrir la verdadera religió i a creure no en fantasies sinó en una doctrina revelada i científicament sistematitzada. La raó ajuda més, que no pas dificulta, a la fe. Al mateix temps ens capacita per analitzar el context, l`abast i l`importància de les supersticions. La superstició, ella mateixa, es pista de quelcom sublim. Si no coneixem Déu en el context de la llei natural, o a traves de la Revelació, si no tenim clars l`abast de les veritats naturals i dels dogmes catòlics, no per això deixem de necessitar, de mirar o esperar d`on sigui alguna llum o alguna força que ens ajudi e il•lumini. La certesa de la Religió Catòlica ens assegura que no tenim aquí una habitació permanent, que caminem vers la meta eterna. Ens assegura que a traves del Baptisme som constituïts fills adoptius de Déu , suprem do, suprema dignitat, suprema esperança. La fe cristiana, que ens diu que no devem pas mai desestimar la ciència i les experiències humanes per trobar el millor camí a tots els nivells, que podem i devem elevar el nostre esperit suplicant a Déu a través de l`oració, també ens diu que no podem pas posar la suprema esperança en les coses de la terra. La suprema esperança s`apoya i neix de la filiació divina. Aquesta esperança vàlida per la vida, vàlida per la mort. Quant tot ens falla, quant en el naufragi final cap salvavides ens val, la filiació divina ens obre les portes del Paradís. “Fecisti nos Domine ad te, et inquietum es cor nostrum donec requiescat in te...” diu sant Agustí en el llibre De les Confessions. Hem sigut creats per Déu i el nostre destí es Déu. Pregar per els difunts, a més de retre també un record públic als sers estimats i enyorats, mira també a la consecució de la gloria i al mateix temps que ens fa conscients de que lo més important, per un creient, es aconseguir l`abrasada del Pare en el Paradís al temps que, en el transit, produïm obre d`amor, aquestes obres d`amor que el nostre estimat Sr. Joaquim Monzó va produir generosament en vida quin etjemple es seguit també tant per la seva esposa com per els seus fills. Dr.
Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar. Les demés homilies predicades en els diversos aniversaris del Sr. Joaquim Monzó Lasala es conserven també en l`arxiu del rector de Santa Maria del Mar, Dr. Tort.
Al poc temps de la mort del mestre Simon Johnson, el Sr. Lluís Montenegro s’interessà per celebrar aquest funeral en sufragi i memòria de la gran figura del Sr. Simon Johnson, home profundament religiós, espiritual, sensible, admirador constant de la vida i dels homes en totes les seves facetes, fi psicòleg i pedagog. Va destacar de seguida per les seves autèntiques qualitats i dedicació musical arribant a ser no sols un excel·lent intèrpret de trompa i pianista, sinó un extraordinari director i fundador de cors, tenint l’honor l’Orfeó Català, aquesta institució de tant de nom i tanta historia, d’haver pogut comptar en la llista dels seus insignes director la figura del mestre Simon Johnson durant els cinc anys que van des de 1983 al 1988, deixant l’inesborrable record que aquesta assemblea i celebració demostren. Si quan tenia cinc anys, a la pregunta “Què vols ser quan siguis gran?” va respondre “Vull ser bo”, pocs dies abans de ser cridat al Paradís, en un exercici literari per perfeccionar el seu angles de caire comunicatiu, útil per l’obra que estava escrivint titulada “La capacitat de meravellar-se”, que ha quedat inacabada en el citat exercici literari que va resultar el se un profètic epitafi després de relatar part de les seves vivències, acaba dient textualment parlant d’ell en tercera persona: “La música fou la seva professió, però fou més la música la forma con ell comunicava no solament la presència, la fidelitat i l’alegria de viure en l’Esperit, sinó aquell profund i terrible misteri que traspassa tot coneixement”. Entre músics i músics hi ha un abisme, uns són globus inconsistents inflats pels mitjans de comunicació i per sofisticats interessos comercials i econòmics i d’altres són autèntics artistes i professionals. Tot allò important es troba com amagat als ulls de la gent poc preparada. Simon Johnson fou un músic i una personalitat viva e inquieta. Les mateixes paraules del epitafi ho diuen tot, ell no fou músic com a simple professió sinó com a vida i així tant la seva fe en l’Esperit, com en aquell que “traspassa tot coneixement”, estava lligat a la música. Només es pot triomfar mirant el triomf no com a folleraca i propaganda, sinó com una pròpia satisfacció i utilitat pública, quan hi ha una adequació entre la vocació, les aptituds íntimes i la professió o activitat, aquest fou el cas del nostre estimat i admirat Sr. Simon Johnson. Sí, però la seva esposa Judith Espejo Moran i els seus fills, els seus amics i familiars tot i ser conscients de quant hem dit, troben a faltar la seva presència entre seriosa i jovial, la seva mirada penetrant, la seva experiència musical, el seu amor d’espòs i de pare. No m’allargaré pas. Ell ja s’ha trobat amb aquell “que traspassa tot coneixement”. Aquesta definició del ser suprem denota una fina intel·ligència. Les dificultats que tenim els humans per trobar i comprendre a Déu a les categories analògiques, de tal manera el desfigurem, que es con negar-lo objectivament ni que creiem en Ell. Déu és sempre aquell que “traspassa tot coneixement”, és veritat que Crist l’ha revelat com a Pare, Fill i Epserit Sant, com el Déu del amor, però tot i això, és el que depara tot coneixement”. Ara podríem meditar sobre quina és la vida que Simon gaudeix en el Paradís, però havent après la seva lliçó del que Déu i tot lo espiritual “traspassa tot coneixement” no ho farem pas periteneu, però si més no per consolar als qui plorem la seva absència, que recordi, per acabar, qu een el Paradís gaudim de déu i amb Déu de tot bé. En vida Simon gaudí de molts bens,
ara de tots els bens i la comunicació és un
d’ells. 1994
:
Funeral del M.I. Sr. Pere Gubianas i Ubach celebrat a la basílica de Santa Maria del Mar el 13-1-1994, presidí l`Eucaristia i predicà la següent homilia el seu rector Dr. Francesc Tort Mitjans. (El Sr. Gubianas va morir d`accident fortuït en la seva pròpia casa, l`homilia respon a aquest fet)
Nosaltres coneixem, per revelació del Crist, el Fill de Déu, dues afirmacions, dues premisses que, des de un punt de vista purament reacional-humà, això es, d`acord a la nostra capacitat d`esbrinar les essències, son, quasi, contradictòries. Per una banda diem que estem predestinats per el Senyor des de tota l`eternitat i per l`altra afirmem que som lliures, que Déu ha posat a les postres mans la possibilitat de dominar la terra, o com diu aquella dita : “A Dios rogando y con el mazo dando”, que suposa una intervenció directa de l`home en la seva pròpia vida. Partint de l`experiència de la nostra limitada capacitat racional, en relació amb el Creador, ens hem de quedar amb les dues afirmacions, estem predestinats i som lliures, però sense poguer-les compaginar, admetent que Déu si pot. Per una banda estem predestinats i, per l`altra, nosaltres podem dominar la nostra vida, podem dominar la terra. En el fons es tracta d`un misteri pròpiament dit. Lo pitjor que ens podria passar, crec, seria creure que sabíem com compaginar la llibertat i la gràcia, la predestinació i el dominar la terra, seria com caure en una niciesa imponderable. Si en prou feines coneixem el nostre propi cos, ¿com podrem penetrar allò que de sobrenatural hi ha en nosaltres? El nostre estimat Sr. Pere Gubianas i Ubach va ser cridat per Déu el dia 5 de desembre de 1993, d`una forma singular, va morir d`accident, el seu organisme hagués pogut, en si mateix considerat, viure molts anys, estava be, s`el veia encara fort. Però els designis de Déu son inescrutables, una sèrie de circumstancies varen confluir, de forma excepcional, i el nostre estimat Sr. Gubianes es va trobar de sobte a la presencia de Déu, del seu Pare en qui sempre cregué i esperà i va rebre l`abraçada dels fills de Déu. El Sr. Gubianas, que havia nascut a Gaià, el 31 de maig de 1914, va contraure matrimoni a Solivella amb la Sra. Ramona Cabestany. Déu no els donà fills però sí nebots, destacant el Sr. Jaume Cabestany i Marimon, que s`estimaren com a pare i fill, i com a tal, superat el gravíssim trasbals, ha volgut que el seu il•lustre oncle, membre del molt prestigiós Consell de la Vint-i-cinquena de Santa Maria del Mar, tingues, en aquest templa, que ell tant estimà i a recer del que va començar el seu negoci, aquesta missa funeral en sufragi de la seva ànima. També eixís confortà l`ànim de l`esposa i, germana seva, Sra. Ramona Cabestany, que Déu va salvar del mateix accident en el que el seu estimat marit moria. Les notes característiques de la personalitat del Sr. Gubianas, que, del no-res, arribà a crear el quasi imperi del formatge a Barcelona, son les d`un fill d`aquesta terra, educat, des de petit, en la fe cristiana i en la responsabilitat laboral i comercial. Home amant i afectuós amb la seva esposa, amb els seus nebots i amb tots els seus col•laboradors, en la línea de l`exigència, sense la qual res es menten, res perdura, res es rentable. Ell, originari del ambient comercial del Born va sapiguer anar transformant la seva empresa fins a fer-la capdavantera a Barcelona. Entre altres coses el Barri de la Ribera li ha d`agrir que, en el, diguem-ne programat naufragi del Born, ell permaneixés en el Barri com els seus amics el Sr. Pere Acarín, el Sr. Enric Gispert, el Sr. Bonavia, les Germanes Casals, les importants empreses Joval, Mauri, Malich, Pueyo etc. El Sr. Gubianes tenia una edat proa avançada, 79 anys. El poguer viure molt, el ponderar els anys que Déu ens dona en aquesta vida de trànsit vers el Paradís, devegades es pot confondre amb una certa vanagloria, en un cert orgull, en un volguer ser més que els altres. Déu ens crida quant Ell vol i es precisament el dia de la mort que els cristians celebrem com a definitiu, com el dia de gloria. Quant naixem s`ens dona el toc de sortida en la competició de la vida en la que hem d`anar creixent en edat i en gràcia. En les competicions humanes se celebra sí la sortida, però més l`arribada a la meta. La mort, per els cristians, es la meta, perquè es la llum, la vida definitiva. Es ven humà que tos vulguem viure molts anys, que els nostres envellessin, però més aviat hem de dir sempre “In manu Deo sumus”, “estem e les mans de Déu”, que es faigi la seva voluntat … Avui celebrem el moment en el que el Sr.Gubianas, va fer el cim, va arribar a la meta. Ell, a partir d`aquell moment, gaudeix de Déu i “amb Déu de tot be”, també del be de la comunicació amb la seva esposa Ramona, amb el seu nebot Jaume i amb les seves nebodes, demés familiars i amics. Nosaltres, avui, preguem per ell des de la convicció cristiana de que ell pot intercedir per nosaltres davant del Pare, Déu, en el Paradís on ell viu per sempre. Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar
Des de 1985 vareg presidir l`Eucaristia de Sant Marc patró de la Cambra de Comerç, Industria i Navegació. Al cap vespre anava a la Cambra i Llotja i en un acte solemne rebia el jurament dels nous consols dels Consolat del Mar. Els primers anys, com aquest del 24 de març de 1987 presidit per el Sr. Josep Mª Figueras, president de la Cambra, jo, com a rector de Santa Maria del Mar, rebia el jurament sense intervenció del conseller de Justícia de la Generalitat. Més tard el dit jurament es feu davant dels dos, La Consellera, en aquell cas, i un servidor. La figura del Sr. Figueras i el seu record em porta a publicar, seguidament, l`homilia que vareg predicar a Santa Maria del Mar en motiu de la seva mort el 30 de març de 1994. Previ a l`acta tingué una entrevista amb llurs fills.
HOMILIA EN LES
EXÈQUIES DEL EXCM. SR. L`Excm. Sr. Dr. Josep Mª Figueras i Bassols va néixer a la ciutat de Barcelona el 18 de desembre de 1929 on va morir el 30 de març de 1994. Major de cuatre germans, estudià en l`Escola Virtelia, cursà seguidament la carrera de Dret i Ciències Polítiques a l`Universitat de Barcelona, passant després a George-Town, USA. En el 1954 va contraure matrimoni amb la Sra. Virginia Costa, els seus fills Bruno, Virginia, Carlos, Romàn i Verta. El Sr. Josep Figueres entrà en l`historia com un dels personatges més destacats e influents de la vida social, econòmica i política de Catalunya, Espanya i Europa. El seu tarannà obert, penetrant i respectuós el portà albirar lo bo i millor de cada persona i poar-hi llurs virtualitats. Aquest talen de líder el rodejà d`òptims col•laboradors. Les dificultats inherents a les seves altes responsabilitats lluny d`inhibir-lo l`esperonaren sempre. L`interessaren totes les maneres i filosofies de viure, pensar i organitzar-se. El captivà l`Historia, la literatura, la música, les arts plàstiques etc., també la naturalesa i l`esport. No es estrany, dons, que persona de tant eminents qualitats assolis, en les peculiars coordenades del temps i espai, càrrecs de la màxima rellevància, com, entre d`altres, el de President de la Cambra de Comerç, Industria i Navegació de Barcelona, entitat vinculada a Santa Maria del Mar lo que el portà a mantenir la millor relació amb aquesta Basílica i amb mi mateix. Durant els dotze anys del seu mandat estel•lar la Cambra assolí metes tant importants com, entre d`altres, que els arbitratges del Consolat del Mar recuperessin el reconeixement legal que anys enrere havien perdut. El Sr. Figueres destacà, també, de portes endins, en el si de la seva família, en les relacions amb la seva esposa Virginia i els seus fills. Fou un espòs i un pare “fascinant”, com afirmen els seus fills, que va sapiguem donar-se a si mateix excel•lint en el difícil arts d`arts, educar. La seva principal influencia educativa en el si de la família fou predicar amb l`etjemple de treball, respecte, prudència, d`insinuacions oportunes etc. aconseguint, en tot moment, una família ben unida. “El Senyor es bo amb els qui hi confien, amb tots quells que el cerquen. Es bo d`esperar silenciosament la salvació del Senyor”, hem llegit en la primera lectura. Aquesta cita resumeix l`esperit de recerca, el delit de llum, de veritat, de certesa, de racionalitat, del esperit selecte del nostre germà Josep Mª. Si be un dels consentiments més universals, vius en tots els temps, llocs, cultures i religions es la vida futura, més enllà de la mort, aquesta seguretat i certesa absolutes es veu emboirada per diverses raons. Mancats de les respostes adequades, als diversos nivells d`intel•ligència e imaginació, sobre el nostre origen i fi, son molts els que confien en el Déu que no veuen i en la vida futura que no comprenen. El dubte es una expressió, una forma de fe, de vida intel•lectual profunda, i, àdhuc, de lògica quant tots, de fet, ens movem, naveguem per el mar de la religió i del pensament, amb vaixells inconsistents, insegurs. Es veritat que cal pendres seriosament la vida, però, potser, donem massa importància al cos com a tal, a la vida humana, a la societat. En el fons, almenys durant uns anys de la vida, i alguns sempre, ens creyem quasi creadors i no ens donem conte de que el nostre cos es pot considerar com a simple rèplica de l`esperit. Vivint en el cos, arribem a afirmar tant el nostre esser material que no podem, quasi, comprendre com es pot veure sense ulls, sentir sense orelles, pensar i recordar sense cervell. Lo normal i millor seria poder gaudir, sense l`instrument material del cos, de tot allò que es realment existent fora d`ell, que continua també fora de nosaltres quant s`entelen els nostres ulls humans a causa de l`enfermetat, vellesa o, be, de la mort. Des de aquest punt de vista, que no se sustenta en la metodologia científica, les necessitats del cos serien simples imperfeccions i la seva consecució suplències de l` esperit. Si hom no Elvira, o no admet, l`existència de camins més lligats a l`imaginació que a la raó, quant s`ens desfà aquesta casa terrenal, quant les nostres facultats minven, situats en un medi que no podem comprendre del tot, ens pot invadir una certa angoixa. Havíem donat tanta importància al cos, ens havíem sentit tant decisius, havíem intervingut, desvagades amb tanta força, en el devenir de les coses, que no ens hauríem donat comte que, si tot acabés en la mort, la vida seria com un joc que governa l`atzar, com un somni sinó advertíssim o no admetéssim de que, tota vida, lluny de respondre a una casualitat, es una providència, que venim de Déu i a Ell retornem. Tot el nostre passat, ni que encara l`anéssim guardant en la memòria, o s`ens fes ressò l`anàl.lisis històric, hauria mort si no hagués quedat imprès, asegurat, cert, en Déu. Els pensaments, els designis d`alt abast, les accions, els impulsos del cor del nostre estimat Sr. Josep Mª Figuera, la recerca de la veritat, l`esperar silenciós, tot hagués ja finit, mort, acabat, si Déu no en fos el garant etern. Ell, ara, està en el Déu, Ser Sobrem, que va cercar en la penombra, en la foscor, el dubta, i amb Déu gaudeix de tots els bens, els del seu passat i el be de la comunicació. Des de aquesta fe, quasi universal, vosaltres, esposa, fills, familiars i amics podrem continuar gaudint del do espiritual de la seva presencia i comunicació. El credo cristià formula aquesta be amb el dogma de la Comunió dels Sants. ..../....
En nostre estimat Jaume Francesch, eminent
violinista i pedagog, espòs i pare excel·lent,
ha mort als 52 anys. La seva mort ha sigut sentida en gran
manera pels companys, els deixebles, tot aquest món
de la música que a Barcelona és tan viu i extens.
La mort és més impactant si esdevé a
dins de casa, entre els sers més estimats. En Jaume era una persona que tingué dues grans passions: la música i la família. Quan retornava a casa del seu treball musical i pedagògic volia posar-se al corrent de tot el devenir familiar, de tots els fets, dels sentiments, que s’havien originat durant les seves absències. S’interessava pels problemes i les il·lusions de cadascú perquè sobre tot sabia escoltar. Va ser en certa manera una mica pare de tots els seus nebots i dels amics dels seus fills. Li agradava estar envoltat de joventut. Tenia molt bons amics. En Jaume Francesch era un home comunicatiu. S’estimava la vida, n’era un apassionat. Li agradava llegir, el cinema, la natura, l’art... i volia compartir amb tothom, que estimava, allò que ell sentia i vivia, allò que estimulava els seus sentiments i el feia viure. Si en el camp específic del difícil art de violinista arribà a les cotes més altes del prestigi i del mestratge, en la seva privada fou un gran espòs, pare i amic. “Estimats, nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida; ho sabem perquè estimem als germans. Qui no estima continua mort” ens ha dit Sant Joan en la primera lectura. Heus aquí com estimar dona la vida, l’amor no sols ens permet viure la vida en el trànsit per la terra, sinó que és la força per no morir mai. Estimar a Déu i als homes és la vertadera vida. És vida i virtut mentre vivim aquí, és glòria, felicitat, visió de Déu i amb Déu de tot bé, en el Paradís. Déu ens va crear perquè l’estimem en la vida i gaudim d’ell per sempre en el Paradís. Jo sé, estimats germans, que la nostra raó i la nostra imaginació ens poden portar a dubtar de tot adhuc del Paradís. Des d’un punt de vista argumental podríem trobar raons per creure i negar la vida futura, per considerar que tot acaba amb la mort i per argumentar, no des de la fe sinó des de la raó, la veritat del Paradís, la vida després de la mort. Els arguments, les afirmacions, les estadístiques,
d’ara i sempre, dels que no creuen o dubten sobre l’existència
de l’anima immortal dels que hi assenteixen plenament
i hi creuen, tenen un abast molt diferent. Si la nostra ment ens eleva a Déu, a esperar en Ell en el Cel, i si aquests sentiments, quasi innats en nosaltres, no fossin, de fet, satisfets, seriem un sers burlats, enganyats, sense correspondència amb lo que sentim i som. Però si la raó ens ajuda a posar-nos en la pista del Paradís, més encara ho fa la Religió. Sobre tot quan, com els catòlics, gaudim de sòlids criteris de credibilitat, sinó sobre certes estructures eclesials, si sobre l’essència i la veritat de la vinguda de Jesucrist, la seva Redempció, la predicació de la veritat que és, en últim terme, el Paradís. Aquí a la terra no hi pot haver ni hi ha una veritat absoluta en tres, lo que en un segle fa l’altre ho enterra. L’Evangeli que hem llegit, comparat amb el relat final de la vida de Jesús abans de la resurrecció quan diu al bon lladre “Avui mateix estaràs amb mi en el Paradís”. Tots els testimonis de la presència de Jesús, dels seus miracles, de la seva mort i resurrecció són tants altres arguments en favor del Paradís. Els estudis teològics profunds cada vegada són més escassos, cada vegades més vivim faltats d’arguments sòlids que ens ajudin a creure sòlidament en la vida futura i això és lamentable no perquè amb ells ens puguem desentendre de la lluita diària, del amor pràctic, de la germanor universal durant el trànsit per la terra, sinó perquè el present no ens faci perdre de vista el futur del Paradís. L’amor, la religió i la música volen ser idiomes universals. Ells, igual que les diverses llengües, tenen arrels, sons, sintaxis i ortografia diferents, però ells tres són éssers per la comunicació. Quan l’amor, la religió i la música esdevenen lliures són valors universals. No és tant difícil entendre aquests llenguatges con altres molts, tot ens porta a estimar, tot ens porta a les pistes del Creador i tot ens porta a la naturalesa que és música en el vent, la pluja, el mar, els rius, les cascades, els ocells i demés animals, es música en els sentiments interiors dels homes. Els tres principis, Déu, amor i música es complementen i un porta a l’altre. La música, per lo tant, per la seva part, ho abraça tot. El nostre estimat Jaume Francesch va copsar allò universal en els tres principis fonaments: al cercar la veritat, adhuc dubtant, es dirigia al Creador, estimà a la família, als amics, als deixebles, a la professió, i no sols escoltà la música de la natura i dels homes sinó que ell, personalment, es va dedicar a la difícil tasca d’interpretar-la amb el violí, que és l’instrument que, potser més que cap altre, demana la confluència de la llibertat, la disciplina, la ciència musical connectats amb els sentiments més íntims. Cap dels tres elements ha mort en Jaume,
posseeix a Déu en el Paradís, des d’allà
pot continuar el bé d’estimar i relacionar-se
espiritualment amb la seva esposa, fills i amics, aquesta
insuperable simfonia que uneix el cel i la terra.
1995:
Jordi Solsona Claramunt, jove del Barri que sofrí una dissortada crisis, 28-09-1996. En el desè aniversari de la mort del Professor Llic. Enric Gispert i Fabré, Mestre de Capella de Santa Maria del Mar, eminent musicòleg, principal promotor de grups de Música Antiga a Barcelona ,27-12-2000. Francesca Ribé Aguado, mara d`en Joan, cap del Esplai Itaca de Santa Maria del Mar, que havien viscut tota la seva vida al C/ del Rec fins feia pocs mesos que. Mara i fill, es traslladaran a Girona, 20-06-2001. Maria Victòria Franco Clavel, l`apòstol seglar més destacada i coneguda de quasi tot el segle XX a Santa Maria del Mar : Catequesis, Escola Parroquial, Càrites, malalts, Residencia d`Ancians. Propagandista de diversos moviments d`Acció Catòlica de Barcelona i Catalunya, de verb fàcil .Cremant Santa Maria del Mar hi entrà amb la seva cosina Anuncia i recolliren les Especies de Pa Eucarístic espargits, sense ser incomodada. En el seu pis del Passeig del Born durant els anys 1936-39 acollí i ajudà a diversos sacerdots de Barcelona, a on, també, se celebrava missa. En aquets anys treballà d`infermera a l`Hospital Militar procurant-hi, amb silenci, auxilis materials i espirituals. Coneixia i era coneguda de tot el Barri. Gaudia d`un criteri exacta, independent i lliure en tots els temes. Amiga de la Sra. Rosita Nonell fou, principalment ella, la que informà al rector, Dr. Tort, que la tal Sra. Nonell en diverses ocasions havia dit a ella, i a d`altres, que cedia per erigir-hi una Residencia d`Ancians de feligresos del Barri de Santa Maria del Mar, la seva casa de 200 metres quadrats i els baixos d`altres 200 dels carrers Canvis Vells,1, amb cantonada C/ Aniseta, i el local del C/ Canvis Nous. A pesar de que l`Escriptura aclara que cap dels edificis poden ser ni venuts, ni llogats, aquest últim local, es troba, ara ( onze d`octubre de 2007) llogat. Amb el referit document escrit de la Sra. Franco, i d`altres, el rector, Dr. Tort, procedí a recordar-ho als hereus i, finalment, a l`any 1988, es donaren els dits edifici i local amb escriptura pública. Dissortadament aquets locals, donats per fi tant necessari, Residencia d`Ancians, es començaren a utilitzar com a Rectoria i Despatx Parroquial a partir de 1997, tot hi existí la rectoria i el despatx en l` edifici, propietat de Santa Maria del Mar, del C/ Sombrerers 6. Moltes publicacions senzilles d`Església es feren ressò de la figura de la Sra. Franco en motiu de la seva mort, als 92 anys, esdevinguda el 4 de juny de 2002. La meva homilia recordà, entre d`altres, els trets biogràfics d`ella que han quedats, suara, relatats. Paquita García Quero, germana de la Pilarín i de la Anuncia. Molt coneguda i estimada a Santa Maria del Mar a traves, sobre tot, de la tenda de la Pilarín al C/ Sombrerers , 17-09-2004. Maria Refael Balaguer, 12-03-2005. Ramon Servet Colom, músic, de gran humanitat i tracte deferent, 2006. 2007: Funeral de Lluís Perdigó Sardà: 17-10
|
