Funerals i aniversaris a Santa Maria


Per els que el rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort Mitjans, escrigué homilies, de fons biogràfic, a partir dels textos bíblics emprats i de les dades biogràfics, d`alguns dels feligresos i ciutadans de Barcelona que sol•licitaren la celebració de funerals o aniversaris a Santa Maria del Mar. Homilies llegides per el mateix rector celebrant que es conserven, fidelment, en el seu arxiu particular.

A continuació algunes de les celebracions annuals. Després un índex cronol·lògic dels funerals amb la seva data i homil·lia.


Celebracions annuals

1985-95



Homil·lies de l'Agrupació Mutua del Comerç i de l`Industria de 7-5-1990; 10-06-1991; 30-03-1992; 29-03-1993:


Homil·lia missa difunts Agrupado Mútua del Comerç i l'Industria 7-V-1990

Tot just aquesta solemne celebració, l 'Esperit Sant ha volgut dirigir la nostra oració a demanar l'alegria santa, que, adhuc en el contex de tot sofriment i mancança, pot invadir l'anim del creyent perque es un do que ve de dalt. No demanem una alegria qualsevol, l'alegria que simulen tan- tes vegades les ri al les, sino la joia especifica de la Pasqua; la joia que experimentaren els Apostols al trobar-se;de sobta amb el Senyor resusitat i que feu exclamar a Tomas "Senyor meu i Déu meu".

Si aquesta es la nostra pregaria avui, aquest es el do sempre, peró més que mai quant necesitem la victoria de la resurrecció, les convic cions profundes i probades de la fe, per sobrepassar la barrera o l'escandol ve la mort, jo esperaba fets tals o quals plans. Podriem dir glosant als dos d'Emaus, la mort va trencar les nostres previsions...

"Concediu, Senyor, ais vostres fidels l'alegria santa de la Pasqua", perqi Jesucrist realment ha resusitat. ¡Oh si la presensia de Jesús glorificat en aquesta congregació deis fidels aconseguis situar-nos en les vies de
l'alegria de la fe pasqual.

Sino disfrutessim de l'argument de la Pasqua potser si que alguns de vosaltres podrieu amb l’angoixa i empendre el vol de l'alegria de la pasqu. ¿Com puc estar alegre si presisament m'he congregat i encara no s'han estroncat les llágrimes de la trista seperació del meu fill, filla, marit, espossa, pares etc.?. Podeu estar alegres si, cóm direm després, el llop o el maligne d'aquest moment baixa guardia. No us ha pogut atacar.

Els qui ens han precedit amb el senyal de la fe i ara dormen el somni de la pau son en nosaltres membres d'una mateixa Esglesia, son vius, no sois per el record, sino perque tenen vida eterna. El dogme de la Comunió deis Sants permet sol-licitar per nosaltres i per els que ens han deixat l'alegría santa. Ells en el Paradis gaudeixen de Déu i en Déu de tots els bens. Foren fills adoptius de Déu per el baptisme i si fills hereus. El Paradis es la suprema esperanga deis que estem en l'Esglesia militant, i es la victoria per els que ja han fet el cim. La mort no trenca la comunió i Tintercanvi deis que creuen en Crist.

L'evangeli propi d'aquest dilluns de la setmana quarta de Pasqua, ve a donar arguments i a enfortir el cami que porta a la pau, la parábola del bon pastor. La figura poética del bon pastor aplicada a Déu, es evocadora d'un ca
rminar sere, per bones pastures. El bon pastor ha previst l'atac del llop, del Maligne camuflat entre la bardissa de tantes coses. La separació, la mort d'un ser estimat, sempre o quasi sempre es pot considedar, en quant ens afecta a nosaltres els que quedem, com un enemic de l'home.

La mort d'un ser estimat s’ha d’asimilar, en quant a nosaltres a un atac lograt del llop, quant deixats endur per el major absurd, arrastrats per les idees contra natura, que alguns frissen per extendre, no veiem enla mort el traspas a la vida eterna. L'atac restercom un simple intent quant la mort no fa trontollar les nostres conviccions, quant la mort ens uneix encara més a Déu, ¿Ven contrarreaccións'origina en l'ánima la pau i l'acceptació a la voluntat de Déu i quant la mort es mirada com el traspás al Paradis conforme a la Pasqua cristiana comentada? Els més sólids criteris de credibilitat fídel consentiment universal de tots les tribus i pobles.

"Jo sóc el bon pastor". El nostre bon pastor es Jesús resussitat, glorifi cat. Es un pastor, guia segura, que ens acompanya sempre arreu del nostre pere grinatge huma, Eli es el cap del ramat, de l'Esglesia, de la comonitat, el cap vida de tota congregació de fidels. La diversitat de llocs, edats i cultures no dificulta pas l'acció amorosa del Bon Pastor que te capacitat infinita de sol·l icitut universal. Nosaltres constituim avui aquí una congregació de fidels singular amb certes notes de catolicitat. Responent a la convocatoria de l'Agrupació Mutua del Comerg i de 1'Industria, que nasqué en el contex de la solidaritat cristiana, us heu reunit fidels provinents de tots els bisbats i moltes parroquies de l'Esglesia del nostre pais. Fidels que ve- niu del mord i del sud, de l'est i del oest de casa nostra; tot un signe de catolicitat i de germanor d'arrel cristiana. Les primeres agrupacions d'ajuda mútua que existiren en el mon occidental despres de l'Imperi Roma totes s'originaren de l'acció organitzativa, caritativa i social de l'Esglesia. Ho podriem demostrar abastament.

Els primers "monts de pietat" els funda i regentar l'Esglesia, aixins com tots els hospitals, cases de beneficiencia, conva- lescencia etc. Concretament la parróquia de Santa Maria del Mar simultanemanet a moviments i organitzacions de caire mariá i religiós crea una de les primeres mutualitats del pais amb metges, cuotes i subsidis per els malats i en motiu de defunció. Aqüestes mutualitats asistencvials agruparen en el segle XIX a mils feligresos.
Per pregar per els vostres difunts ens hem reunit en aquesta basílica de Santa Maria del Mar que s'edifica sobre la forga de la fe i de la resurrecció. Temple un deis mes insignes de la ciutat de Barcelona i adhuc de tota la cristianitat, que arrela en els temps de l'Esglesia Primnitiva, sepulcre que fou, durant més de sis sents anys de la mártir santa Eulalia patrona de Barcelona inhumada en la necrópolis romano-cristiana aquí mateix existent. Temple aquest gotic, edificat sobre els fonaments d'altres quatre anteriors, considerat com un deis més armonics i destecats del mon. Temple aquest amb els dos inmediats anteriors dedicats a la Mara de Déu i mare nostra invitació perenne a la seva devoció.

Sens dubte que ella amb la seva sol·licitut maternal vos ha acompanyat a molts de vosaltres en els momes més dificils de la vostra vida ajudant-nos amb la seva maternal intercesió a sapiguer viure la vida present amb visió d'eternitat.

Al principi d'aquestes paraules,que han volgut ser pronunciades per confortar el vostre esperit, ponderaven les excel-lencies del dogme de la Comunió deis Sants. Aquest dogme, aquest intercanvi sagrat, el record que continua viu després de la mort per les dugues parts, queda reflexat en el cant espiritual negre "La valí del riu vermell" que cantarem al final d'aquesta solemne cele- bració pasqual. "El teu front du la llum de ralbada", l'albadala claror de Jesús resusitat. Desde el Paradis, desde el cel, desde Taita carena, desde el cim de la victoria sobre la mort, mira ais teus que has deixat i conforte el seu cor.


Agrupado Mútua del Comerç i l'lndustria 10-VI-1991


"Sabem, en efecte, que quan es desfaci aquesta casa nostra terrenal, on habitem com en una tenda, tenim al ce! una casa que és obra de Déu, no feta de ma d'homes, eterna".
"Mutualistes de l'Agrupació Mútua del Comerç i de la Industria, persones de tant diversos llocs de la nostra geografia, que us heu congregat en el Senyor,en aquest temple insigne, moguts per unes circonstancies i sentiments similars. iQuants records,que porteu a flor de llavis ens podrieu explicar! !Si poguessiu obrir el vostra cor ais altres germans aquí congregats us descobririeu vivéncies similars! Veniu acompanyats d'un entrenyable record, d'una presensia espiritual, tots heu fet l'experiencia dificil de la mort d'un ser estimat i l'Agrupació Mutua, remontant-se en els origens eclesials d'aquesta institució, us ofereig confortar el vostre cor possant en comben aquesta vostra silenciosa presensia,el vostre dol.

Tots, la majoria amb el soport de la fe, heu vist amb els vostres propis com la tenda del vostre marit, fill, germá, pare o mare, es debilitaba, s'envellia, trontollaba, amenazaba ruina, queia. Potser la ciencia deis nostre dies va lluitar per salvar llurs vides, potser no hi fou a temps. Tan en un cas com en l'altre, vareu quedar sumits en una indescriptible tristessa, alguns vareu comensar a fer l'experiencia de la soletat, seguint el pas feixuc d'una vida sense estimol. Quants sentiments enbergaren i potser encara omplen el vostre cor. ¿Que us va dir l'inmaginació, que frecuentment no podem dominar, en els moments de depressió primers?

Però els pensaments foscos, negatius, que excaven cap avall allunyant-nos simultaneament de la llum cada vegada més, s'haigin exte's més o menys en el temps, s'aniran esvaint, i sense olvidar mai al ser estimat, anireu entrando ja heu entrat; per les vies de l'acceptació de la voluntat de Déu , de la conformitat als seus deisgnis i es fará la pau en el vostre cor, i aquest cami;que aneu seguint,es fará lentament seré.

Segurament que molts de vosaltres en vida del vostre marit, del vostre fill, etc., us havieu cre moltes vegades, o cada diumenge,en la congregado dels fidels en la vostra parroquia, alguns potser tenieu junts,aquell lloc que la costum havia com fet propi en el templa i ara marca l'absénsia. D'altres per mil ^raons diferents, no ho fereu tant; pero uns com els altres cerqueu aquelles paraules i veritats que us conforten. En aquest moment,la veritat del Paradís, que quant s'ens desfá aquesta casa terrenal en trobem una d'eterna;ja no sobjecta a les contingencies humanes, tot quant us asegura que el vostre marit, fill, pare viu ho rebeu de bon grat; la soprema esperanga de filis de Déu, retornar al Pare, us serena i conforta; sobre tot si us donen les pistes certes de la comunicasió amb els difunts.

L'home cerca alló que ha perdut en tant més afany quant més era estimat. Devant de la mortal'inmortalitat de l'ánima per una vanda i del dogme de la Comunió deis Sants, per un altre, s'ens presenten, i ens hi agafem com una barca de salvació en el neufragi.

Carissims mutualistes, l'imaginació ens pot portar on ella vol, l'ignorancia ens pot trair de mil maneres, els interesos ens poden fer desitjar i adhuc sommiar coses irreals. Peró en el cas,que ens ocupa, la raó i la fe con- flueixent en la veritat soprema de que quant s'ens desfá aquesta tenda de la vida en trobem una altre d'eterna en el cel.

La revelació de Déu, la doctrina de la fe ens asegura que la nostra ánima, arribem o no h a compendre-la o a definir-la exactament, es trobi o no amb el visturi, es inmortal. Per altra vanda,no hi ha cap altre afirmació, doctrina o veritat que gaudeixi d'un consentiment universal més ampli que el de la supervivencia de l'ànima i la vida futura. Trobem ben arrelada aquesta onvicció tant entre els pobles sabis, com entre els ignorants, tant en aquelleí cultures evolucionades, en les que les aigues tot just semblen sortir de la font sense adherencies temporals.
No hi ha poblé sense altar, sense templa, sense sacerdots. Totes les regions adhuc aquelles que s'asimilen més a constitucions per la regencia deis pobles, creuen en Déu i en el Paradis donguin el nom que sigui. Tot altá mira a Déu i ais difunts.

Esteu en la veritat, viviu en lo cert, carissims germans mutualistes, quai el vostre cor, glosant la carta de sant Pau als cristians de Corint, afirma está "pie de confianga", perque la vida de la térra, que ens semblaba tant definitiva e importanteera viure "com emigrants" del cel en el cos en el que vivim no'de la visió sino de la fe. Esteu en lo cert,que aquell que estimaveu ha retornat a Déu,de qui va sortir, i;a través deis vasos comuncants del dogme de la Comunió deis Sants, podeu continuar amb ells una relació d'intimitat espiritual. La mort innagura, uprnou sistema de comunicasió entre els sants de la terra i els del cant real com el primer.

L'Agrupació Mútua del Comerç i de l'Industria, antigua i prestigiosa mutua- litat que arrela en aquelles varies que crea la solidaritat cristiana en el si de parróquies, confradies e institucions eclesials, us ha congregat, estimats germans, en aquest temple insigne de Santa Maria del Mar per recordar els vos- tres difunts, pregar per ells i meditar sobre el misteri de la vida i de la mort del que ells ja n'han fet l'experiencia completa i nosaltres hi anem en camí.

La lectura de la carta de sant Pau ais cristians de Corint, que hem llegit il·lumina el pas de l'home sobre la térra en quant fa referencia a viure la fe i trobar en els oracles fonamentals de la nostra sagrada religió els arguments, la forga per viure la suprema esperança de fills de Déu que som i aconseguim de ple;després de franquejar el llinda de la mort, quant rebem, filis prodigs d'alguna manera, l'amant abragada del Pare en el Paradis.

Carissims germans; el teu espós, la teva espossa, el teu fill, la teva filia, els vostres pares, visqueren la seva existencia en els diversos punts de la nostra geografia. En ells teixiren la seva historia, han deixat bon record, son plorats; comercians, botiguers, industriáls devegades insustituibles. En general els vostres estimats difunts visqueren , l'inmensa majoria en la certa ciencia i fe de que "quant s'ens desfa la cassa terrenal trobem una altra d'eterna al cel".

Encara que creyens, tots som pecadors; i glosant l'evangeli que suara hem llegit tots, d'alguna forma i metaforicament som lladres. Els vostre difunts presentaren presentem a nostre Senyor Jesús en el sacrifici de la creu del que l'Eucaristia n'es incruenta repetido, la petició confiada: "Senyor recordeu-vos de mi quant estigueu en el vostre Regne". Centrant-nos en els difunts que plorem per els qui preguen tantes vegades quantes elevaren ál Senyor aquella súplica mira’t la mort com un fet llunyá o en les portes del soprem traspas, sentiren que es repeteix sense fi : "Avui mateix estarás en mi en el Paradis".

Algü de vosaltres potser pensará, “no ho tenia ciar o visque en l'increenga. En primer lloc dec dir-vos, estimats en el Senyor, que desde la fe no ens es licit fer diferencies entre uns i altres a tal de pensar que uns s'han salvat i d'altres no. La condició indispensable per salvar-se es gaudir del do de la fe infosa en el baptisme real o de desig. Lo que ens salva no es la fe reflexa, o sia la fe infossa que ha passat a ser coneguda per l'enteniment i retinguda per la memoria sino la gracia de la salvació; la salvació no guarda relació directa amb els nost-res mérits altrament la mort de Crist en Creu no hagués sigut soficient per salvar-nos; per redimir-nos.

El dubte, i adhuc la mateixa increenga religiosa poden subsistir perfectament en un batejat que gaudex de la fe infossa pero que;per les raons que siguin, de molt diferent origen , o per ser intel·ligents o per ser ignorants dupten o no creuen. Quan es dona en una mateixa persona la coincidencia de ser inteligent o ignorant en materia religiosa, navegarà en un mar de dubtes.

Ben mirat sant Pau en la primnera lectura que hem llegit ens il·lustra del perque l'home te dificultat d'inmaginar-se^i argumentar cóm es la vida després de la mort. Sant Pau ens diu : "Sabem que mentres vivim en el eos, vi- vim com emigrats, lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa sino creure sense veure'l aquestes paraules expliquen;i adhuc,justifiquen en alguns el fenomen del dubta i de l'increença.

"Vivim com emigrats", aixo és, lluny de les nostre arrels, de la nostra patria, desconectats^per la via deis sentits, de visió, del nostre creador, i com a consequencia, ningú pot fer altra cosa que "creure, sense veure'l". No podem veure directament a Déu sino a través del mi rail del mon que ha creat dels homes que el l’estima.
Si be parafrasejant podrien dir "qui estigui net de dubta que tiri la primera pedra", i no hi ha un consentiment universal de tots els pobles més fort que la fe en la vida futura.

¿Qué ens uneix, carissims germans, a tots els que ens hem congreat en el Senyor per celebrar aquesta Eucaristia? Som distins i distants,peró tots porteu unser estimat en el cor. L'inmensa majoria sabeu que viu amb el Senyor en el
Paradis, d'altres, els menys, necesiteu el soport de la fe de la congregació per refermar-vos , en aquesta visió real de les coses. Sabeu que no tindria cap sentit la vida si tot acabes en la mort i us sereneu quant sentiu a alló que el vostre cor desitja, que el que ella viu. També els hi costa ais apostols creure que Crist havia resusitat, pero quant en varen resultar convensuts en gaudiren quasi infinitament. Res omplf de tanta pau i joia ais Apostols com comprobar que el Mestre no els havia defraudat, que era verdaderament el Fill de Déu.

Está ben clar, aquesta sagrada congregació a uns vol refermar en la certa ciencia i probada convicció de que ell, de que ella, que ens precedí en la senyal de la fe ara dorm el son de la pau i disfruta de Déu i en Déu de tot be. Als altres aquesta congregació vol ser soport i ajuda perque gaudiu de la llum que tant necesiteu,i amb la forga i carisme de la presensia de Jesús resusitat entre nosaltres/us asimileu ais dos deixebles d'Emaus i demaneu al Senyor desconegut : "quedeu-vos entre nosaltres".

Quan la nostra ment gaudeix de la fe reflexa, de la convicció intelectual respecta del nostre desti etern, llavorens podem día amb sant Pau: "preferim migrar del cos, per anar a viure amb el Senyor" Si som concients de que vivim emigrats "lluny del Senyor" l'estadi en que tinctam el desig emigrar del es per anar a viure amb el Senyor anar a la casa del Pare d'on,com a fills pródics, existencia que , respecta de la Huía com un altre túnel que hem de franquejar.

Quan el Senyor ens parla en el camí de la vida els nostres cors s'omplen de goig i d'esperanga. Ells viuen;ens asegura Jesús, viuen ara plenament sense eos, amb l'ánima inmortal. Ella, ell, ja no ocupa el seu lloc a taula, la seva oficina es troba vuida, el teulell desert, pero ells viuen i, encara que d'una forma diferent, poden continuar l'intercanvi amb nosaltres a través del dogma la Comunió dels Sants. A través d'aquets vasos comunicants no existeix aillament entre nosaltres i ells/ells i nosaltres sino que per mitjar d'aquest inmens e insuperable satélit que es Déu uns podem comunicarnos amb els altres, podem donar i rebre, oferir oracions i rebre el fruit de l'intercesió deis sants. Tots els que viuen amb Déu en el Paradis son sants nosaltres també, perque Crist en la creu ha carregat els pecats deis homes i ens ha dit: "Avui serás amb mi en el Paradis".


Santa Maria del Mar Funeral Agrupació Mutua del Comerç i de la Industria

"El nostre cos, que és la casa i el tabernacle de Déu a la térra sera destruït; pero sabem que tenim al cel un altre edifici, un temple que és obra de Déu, etern". Ens ha dit sant Pau en la lectura llegida per el Sr. Franquesa. Heus aci, estimats germans, com l'Escritura de vell entuvi ens sitúa en l'órbita i seguretat de que, com cantarem en el prefaci, "la mort no destru- eix la vida deis que creuen el Vos, tans sois la transforma": d'una vida mortal a una vida inmortal, d'un edifici que s'envelleix, es deteriora i cau, a un "temple obra de Déu etern".

Tots recordem el moment, l'hora, la data en que Déu ens va situar en el centre d'un dramatic huraca que arrancaria de soca i arrel, com esquei- xant-se de la nostra propia vida, al marit, l'esposa, fill filla, mare o pare. Moment , trist de la vida quant en la més gran de les impotencies, fallant tots els soports, humanes ser estimat que fins aquell moment havia sigut la nostra companyia, el nostre confort més segur, el cos que fins havia sigut l'instrument de la seva relacio amb nosaltres quedaba rigid, inmóvil L’ánima havia marxat; un cos sense vida, sense mirada, sense resposta, una soca arrencadá de la nostra deixant ferida que regalima sava del dolor, d'un record que ens acompanya i oida que ens haigi ajudat a compendre i descansar en la certa esperanga de la seva nova vida.

"Matrimoni i mortal la del cel devalla", "Quant es l'hora Déu ce- ga els enteniments", "la vida está lligada en la mort". Déu ens pot cridar a qualsevol edat de la vida "de vell no es passa", solem dir. La cultura del horoscop, de 1'adivinado, de la sort, ens aparta de la veritat. Res es fortuit, tot es un designi diví. Va ser en aquell dia i no en un altre, d'aquella forma i no d'una altra. Quant ens posem a fer cábeles, hipótesis de com haguera pogut succein divaguem, perdem el temps, ens passa com aquell tren que descarrila i s'estrella en la roca de lo irreal, de lo irracional. Ni escollim nosaltres el moment de venir al mon, ni el de ser cridats al Paradis.

"Sabem que mentres vivim en el eos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa que creure sense veure'l; pero ens sentim tant coratjosos que preferim emigrar del eos, per anar a viure amb el Senyor..." ens ha continuat dient sant Pau. Jo no trobo, estimats germans, res més natural i llogic que deixar d'entendra alió que sobrepassa,per definició la nostra limitada inteligencia feta per distinguir directament les coses de la térra i a partir d'elles, sois analogicament, elevar-nos amb l'ajuda de la gracia al coneixament de les veritats eternes, coratjosos de migrar del cos per anar a viure amb el Senyor".

No pot entrar en el camp dels coneixements cientifics com es conjuguen en un sol verb predestinació, gracia i llibertat de les que en coneixem la definició que en donen la filosfofia i la teologia pero no com es de forma que una no negui l'altra sino que mutuament. Sortossament estem en les mans de Déu, ell es nostre auxili i esperanza. En virtut de la nostra filiasió divina aquí a la térra, ni quant passem per barranes tenebrosos no tenim por de res perque tenim el Pare vora nostre, aquest Pare i Senyor que abracem ep el cel quant comensem eternament a gaduir d’ell i amb ell de tot be, felicitat que canten les benaurances a l'evangeli.

Davant la mort d'un ser estimat hom pot cercar arguments de confor- Srritat naturals, antropologics, filosofics, i certament hi son, pero sense elevar-nos a les esferes de les veritats de la fe que ens han sigut revelades, sense partir de la base de l'inmortalitat de l'ánima, coneguda en les seves qualitats especifiques, teológiques, cristianes, el consol filosófic, antro- pologic o historie es queda curt per aquells desafortunats salvaments en que hom es tira a l'aigua o qui s'ofega i,després d'una esperanga el mateix salvador i el que s'hi tira després. Sois el consol de la fe ens per met teñir la seguretat de que morir es tornar a Déu del que, com emigrants, n'estavem lluny.

En el cel; tal com deia el catecisme que varem estudiar de petits, "es disfruta de Déu, i amb Déu, de tot be". La relació entre els sers estimats es també un be desitjat. Amb frequencia quant una persona envelleix i te filis o nets term la mort més de seperar de que la mort en si.

La doctrina cristiana, bassa en quimeres e inmaginació, sino en principis teologics fonamentals, que despres de la mort, ja sigui a través deis basos comunicants de la Comunió deis Sants, o en tot aue els fa posibles, la comunicasió entre nosaltres que vivim com emigrats j els que ja han arribat a la patria, esta asegurada.

Quant volem parlar;en cristia d'un difunt diem que Déu l'ha cridat. Si la térra al cel en Déu vivim, ens movem i som la ment il-luminada per la gracia, una vegada l'ánima s'ha desfet deis lligams del cos, com ser pur, a Déu, es pot comunicar directa i facilment amb nosaltres si Déu esta a tot arreu també hi son els difunts si podem sentir també la dels sers estimats.

Es l'oració el millor per entrar amb contacte amb els sers estimats sentint la presensia de Déu, experiment també la seva. Es en el moment en que la nostra ánima, el nostre enteniment s'eleva a Déu que tot parlant amb el ser estimat. El temple, la llar impreganada de presensia de Déu i deis records de la vida passada al costant deisesersestimats poden servir per gadir del be de la comunicasió i presensia espiritual d'ells.

Que aquesta congregació de germans vinguts de tant diferents llocs del nostre pais, amb sentiments similars, units per la pena i agermenats també per la fe i la conformitat, possat que gaudim de la certa ciencia de que ells viuén preludi de la próxima Pasqua; que quant en les vostres esglesies i parroquies celebreu la Vetlla, en la flama encesa del ciri pasqual simbol de la fe en Crist resusitat. Els arguments de que quan se’ns desfà aquesta casa de la térra en trobem una altra eterna al cel.





Misses en sofragi dels difunt del barri de la Ribera en les seves respectives Festes Majors. A continuació el reportatge fotogràfic de la missa del 8-9-1991.




 

______________________________________________________________________________________________________________

Missa anual en sufragi del Sr. Sebastià Alvarez, fundador de l`Acadèmia Alvarez, amb l`assistència lliure dels alumnes de l`Acadèmia, d`uns vuit-cents matriculats. La celebració es tingué als volta’ns del 20 de setembre de cada any.

______________________________________________________________________________________________________________

Missa en recordança dels Patriotes Catalans morts a partir de la Guerra de Successió, organitzada per La Lliga de la Mara de Déu de Montserrat i celebrada a Santa Maria del Mar a partir de 1985. En algunes ocasions la mateixa Lliga demanà l`homilia i la publicà a nivell intern com, per exemple, la del onze de setembre de 1986. Val a dir que aquesta missa es celebrà a Santa Maria del Mar a partir de 1985 en la vinguda del rector Dr. Tort (A partir de 1995 la missa i homilia solen ser oficiades i predicades per bisbes titulars. auxiliars o per el mateix Sr. Arquebisbe).
Les imatges d'aquests esdeveniments i les homil·lies de la Diada de 1986, 1987, 1988, 1989, 1990 i 1994 es poden trobar en l'apartat dedicat a la Diada fent clic en aquest enllaç.




Índex cronol·lògic

1985:
Excm. Sr. Xavier Garzón, degà del Col•legi de Canvi i Borsa de Barcelona.

Sra. Anna Massuet i Tomàs, esposa del Sr. Mateu Serra, de la Junta d`Obra de Santa Maria del Mar, 9-10.

Missa en sufragi de la Sra. Dnya. Anna Massuet i Tomàs esposa del Honorable Sr. Mateu Serra membre distingit de la Molt Il·lustre Junta d'Obra de Santa Maria del Mar.

Ens hem congregat al voltant da l’Alta de Santa Maria del Mar per oferir l`Eucaristia en sufragi de Dnya. Anna Massuet i Tomàs esposa del honorable membre de l` Històrica Junta d'Obra de Santa Maria del Mar Sr. Mateu Serra i Brujas, especialment vinculat i estimat en el Barri de la Ribera per la seva vinculació amb Santa Maria del Mar i per el comerç del Carrer Argenteria ...
Sr. Mateu Serra suport, ajuda i conseller dels rectors de Santa Maria del Mar, de qui un servidor, des de el meu recent nomenament, em sento particularment agraït, havent passat amb Vos moltes hores preparant com donar increment a la vida pastoral i social de Santa Maria del Mar a la que us sentiu identificats des de ben jove...
Tant un servidor, rector actual de la Basílica, com els fidels de la parròquia volíem retre aquesta pregaria, aquest record espiritual a Dnya. Anna Massuet que va ser cridada a la Casa del Pare de forma inesperada, sobtada, a Calella de Palafrugell a finals del prop passat mes de juliol.
En el mateix Calella el dia 26 de juliol la parròquia, representada per Mn. Cucurull rector emèrit, i per un servidor, varem assistir commoguts al funeral de cos present i posterior enterrament en aquella població marinera tant vinculada a la família de Dnya. Anna Massuet. El temple parroquial i el seguici fúnebre fins el Cementiri constituí una extraordinària manifestació d`afecte en vers Dnya. Anna, la seva mara, el seu espòs Sr. Mateu Serra, fills, família...

No tenim aquí una estada permanent, ens espera 1'eterna. Però tot i que aquesta veritat es tant pregona, la mort sol venir com un lladre, a l’hora menys pensada. Davant de tant trist esdeveniment s’imposa la fe, la certesa de que acabada la cursa de 1'estada terrenal en trobem una altra d’eterna al cel, no fos cas que creient amb els impiadosos que la nostra vida es un joc que governa l`atzar no avancéssim o ens sortíssim de la ruta i seguici del Senyor i de l`acceptació de la seva voluntat...

Dnya Anna devingué, des del Baptisme, filla adoptiva de Déu: Suprem do, suprema dignitat, suprema esperança. Esperança que en la mort ha devingut plenitud, assolint, ja, l`herència dels fills de Déu: La vida eterna.

Meditem, dons, davant d 'aquest Alta i d`aquesta tomba la primera i 1'última paraula del L’Eclesiàstic. Aquella que pondera la nostra grandesa i aquella que ens parla, també, del seu nores, de que la nostra vida es per si mateixa incapaç d`elevació si no s`edifica lliurament sobre la certesa de la Fe com es donà en la vida de la nostra estimada Anna.
Del nores de les coses humanes sovint en tenim la demostració. Tot lo que s’edifica sobre el cos, sobre la matèria, es nores, es pols, esta subjecta a la mort. Aquest Alta ens parla de la grandassa de l’home, ens parla de la vida sens fi, de la nostra dignitat de fills i d`hereus...
Caríssims: mara, espòs i fills de Dnya. Anna Massuet, els dos mesos transcorreguts ja des de la crida de la vostra filla, esposa i mara tot i que ja hauran servit per acceptar amb els ulls de la fe, el fet tant trist de la seva partença, no han pogut eixugar encara les vostres llàgrimes...

Sé que viviu amb el tarannà dels creients i que heu seguit la recomanació de Sant Pau als cristians de Tessalónica que suara hem recordat. No entristir-se com ho fan aquells que no tenen esperança, sinó agafar-se a la fe que amoroseix les ferides, que fa acceptar la voluntat de Deu, de que la nostra estimada Anna viu ja aquella estança serena que no li serà mai més pressa.

Sota aquesta visió viviu i recordeu-la. Parleu amb ella. Deixeu que llur presencia espiritual us acompanyi en el context creient del dogma de la Comunió dels Sants.
Al Concloure aquestes paraules no puc menys, Sr. Mateu Serra, que tornar a confirmar com la Parròquia de Santa Maria del Mar, s’uneix a vos i a la vostra família en esperit de pregaria, per tant com heu fet per la vida i excel·lència de la Parròquia i Basílica.

Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar
9-10-1985


Aniversari de Marta Pérez Garayoa, filla del Julio Pérez Sánchez, del Consell de la Vint-i-cinquena ferrer de la Basílica, de les seves mans i taller sortiren quasi tots els forjats existents dins la Basílica així com també les portes de l`entrada principal i del Fossar, 10-10.

1986:
P. Francesc Castellón Borrull, fill de la parròquia, religiós del Verb Diví, mort d`accident a Méxic, 24-4.


Excm. Sr. José Pamies Miranda, de la Borsa de Barcelona, protector de la Basílica, una placa a l`altà de l`Esperança, del que en fou promotor, el recorda, primer aniversari, 16-6.

1987:
Fermín López Asión. Metge naturista, 16-2.


Sisco Valls, Alcalde del Barri de la Ribera, activista catòlic dels Cursets de Cristianitat. Molt estimat i popular, 13-4.


Alex Escudero García, mort d`accident de moto, fill de la Josefa, empleada a la parróquia,18-5.


Homilia predicada, el diumenge 4-9-1987, per el rector de Santa Maria del Mar Dr. Francesc Tort Mitjans, en el curs de la missa major de les tretze hores, en la que la Junta de la Festa Major del Barri de la Ribera, presidida per el Sr. Emili Cota Escribano, assistia, en lloc preferent en el Presbiteri, a la celebració de l`Eucaristia oferta per els difunts del Barri de l`any 1986. La missa major, ja de si plena cada diumenge, es veié augmentada per els familiars dels difunts. El Sr. Salaberria cuidà de aconseguir una llista lo més completa possible dels finats durant l`any i va llegir, un a un, els seus noms en el curs de la celebració. Com sempre, va cantar l`embrionària Escolania un dels fets que afavoriren que la missa major, molt abans de tot bon turístic, omplis tota l`Església.


Distingits i apreciats Sr. Emili Cota i demés membres de la Junta de Festa Major del Barri. Benvinguts al vostra temple de Santa Maria del Mar :

Si el dia 15 d`agost, solemnitat de Nostra Senyora Assumpta al Cel, a quin dogma està dedicada aquesta Església Parroquial, celebràvem la festa major canònica amb presencia de molts de vosaltres. Avui, passades unes setmanes i segons costum últimament establerta, celebrem la Festa Major civil i popular del Barri de la Ribera del que vosaltres en sou excel•lents promotors. Voleu alegrar-vos i fer festa en companyia dels veïns, dels responsables de botigues, restaurants i demés entitats aquí radicades. Voleu eixís unir més i millor els llaços de fraternitat humana que, per sobre de tota diferencia, deuen imperar entre els homes. Es verdaderament d`agrair la vostra dedicació generosa en vers tot tipus de millores del Barri i que també, conscients de que Santa Maria del Mar us pertany abans que a ningú a vosaltres per ser la vostra parròquia, vulgueu que la Festa Major Popular tingui també un record per els difunts amics, companys i veïns nostres que ens han deixat en el decurs de Festa Major a Festa Major.

S`ens ha llegit la llista, amb voluntat de ser complerta, dels veïns que ens han deixat últimament. ¡Oh! ¡Com m’agradaria poguer donar ara les dades biogràfiques de cada un d`ells! En els sers humans lo positiu, lo bo sopera sempre els defectes. Jo, personalment, no tindria cap inconvenient, més al contrari, m’agradaria molt, que els familiars i els amics dels que ens han deixat, i avui recordem, pugeixin aquí i ens expliquessin , com estimàvem, com se sacrificaren, con ajudaven, el vuit immens que han deixat en els seus cors, com no deixen de recordar-los dia a dia, i també com gaudeixen de la seva presencia espiritual.

Parlant a veïns batejats i recordant a difunts que en el baptisme reveren el suprem do, la suprema dignitat i la suprema esperança de la filiació divina, quant ens referim als difunts i a llur record som conscients de que al morir reveren l`abraçada del Pare i gaudeixen ara en el Paradís, de Déu i en Déu de tot be, també del be de la intercomunicatiu amb nosaltres a traves del dogma de la Comunió dels Sants, de la Comunió de tots els fills de Déu els que ja han fet el cim i nosaltres en transit.

Si be us hi fixeu, els difunts que avui recordem i per els quals ara preguem i oferim l`Eucaristia, tingueren una historia diferent, unes circumstancies que els marcaren. Uns moriren joves, d`altres a mitja edat i, els més, en edat avançada. La vida de l`home se sembla a la dels rius, uns tenen un llarc recorregut, passen per pobles, ciutats, devegades recorren nacions senceres i àdhuc continents. Hi ha però rius que tenen un curt recorregut, desiguida arriben al mar; siguin llacs o curs, tinguin o no anomenada, la seva aigua resta, a la fi, mesclada en l`oceà allí on ja no conten els quilòmetres recorreguts, la quantitat d`aigua que han portat a la mar. Des de un punt de vista religiós, lo important es arribar a la meta que es Déu, el gran i únic oceà en qui vivim, ens movem i som.

En la preparació del nou curs no vull deixar de recordar que tots necessitem de l`instrucció cristiana, adaptada a l`intel•ligència i situació de cada un, per poguer mantenir l`equilibri necessari entre la vida i la mort, entre la cursa i la meta. Tots necessitem refrescar l`instrucció cristiana que partint de la llar, dels pares, aquets poden, si els hi sembla be, reforçar-la fe enviant a llurs fills a la Catequesis. Ja sabeu que cada parròquia, també, naturalment, Santa Maria del Mar, te una Catequesis,de fet prou reeixida, que invita a tots els nens i nenes del Barri a fi de preparar-se també per la Primera Comunió i per la Confirmació. A partir d`aquest any s`invita també, oficialment, a totes les nenes i nens del Barri a formar part de l`Escolania de Santa Maria del Mar que, si be existí en diferents èpoques fins al punt de que fou durant anys el cor de veus blanques del Liceu de Barcelona, feia anys que no existia. Hem fet uns cartells que us invitem a que siguin posats en els establiments botigues, bars etc. del Barri.

Parlant d`instrucció cristiana, parlant de fe, voldria dir-vos que, des de molts punts de vista, la fe es el tresor més gran que hom pot tenir. “Maleït el que em tragué la fe dels meus pares”, exclamava un home que moria desesperat. Be deia una inscripció sota d`un rellotge de sol : “Jo sense sol i tu sense fe no som res”. Sense fe ens debati’m en l`impotència, no sabem d`on venim ni a on anem, no sabem per qui vivim ni per qui morim. Sense fe no podem recordar com a vius els morts i nosaltres, encens, passem els anys sense sentit. La fe es com el sol que escalfa, que dona vida, que alegra, sempre, especialment quant, glossant el salmista, passem per barrancs tenebrosos, res temem perquè sentim la presencia de Déu que ens conforta i asserena.

Ja hem coneixeu i, sabeu prou be, que quant jo parlo de fe i religió, no em refereixo a cap succedani, ni organització de poder i domini, això es, no em refereixo a aquella fe o religió que, en certs moments de l`Historia, algú, en coordenades concretes, denuncià i acusà de ser “l`opi del poble”. Parlo d`una fe compromesa amb els germans, una fe que, quant diem que es, fonamentalment, amor, hem d’entendre-ho en sentit radical : amor i justícia son lo mateix. L`amor cristià, ben entès, encaixa de ple amb el concepte de democràcia que no es altra que la vivència pràctica o defensa de la llibertat, la justícia, el respecta, la tolerància, la capacitat de convivència, de sapiguer quins son els meus drets i obligacions i quins son els drets o obligacions dels altres. Democràcia i sentit crític s`identifiquen també. L`amor, sense justícia, es filantropia, es engany, es moneda falça, inoperant, fullaraca, paraules, bla.bla.bla. Aquest tipus de religió falsa , ni que es pugui sostenir en canons, que son com goma que s`estira i s`arronsà a gust, en costums, en simple paraulejar, s’identifica, en la pràctica real, amb aquella altra realitat, més freqüent entre els poderosos que entre els dèbils, que va encunyar el filòsof : “Homo homini, lupus”. Sant Agustí diu que sinó estimem als homes a qui veiem ¿com podem estimar a Déu a qui no veiem?. Una fe sense amor-justicia seria, sí,” l`opi del poble” i en aquest cas estaria justificat allunyar-se de la religió simple estructura i organització, al temps que procurar reformar-la des de dins a fi de que tot col•labori al be, en donar culta a Déu i a la seva obra en la justícia i la veritat. El primer dogma que cal preservar per sobre de tots es el de que Déu es amor i que amor i justícia son una mateixa cosa. Nostre Senyor Jesucrist, en lluita per un mon on hi regnés la veritat i la justícia, la santedat i la gràcia morí a la Creu. El projecta de vida de tots i cada un de nosaltres, des de l`humilitat i la confessió dels nostres pecats, deu procurar millorar-nos, no elevar a categoria de veritat, d`amor i de justícia lo que ens convé, els nostres interessos, sinó examinar-nos constantment i maldà per reformar la vida, la societat, el Barri, tot i tots.


Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar

1988:
Anunciación Casquero Vda. Rodriguez, 19-2.
Luis Sánchez-Ulloa de la Cruz, 22-2.
Carme Parellada Novellas, del Restaurant “Les Set Portes”,5-4.

Natalia Granados Gal, filla del músic Enric Granados, 4-5:

Exèquies de Natàlia Granados Gal -filla d'Enric Granados- 4-05-1988. Moria cristianament als 87 anys, el 14 d’abril passat.

La mort de Natàlia, filla del gran músic català Enric Granados i Amparo Gal, remou records d’importants esdeveniments de l'historia. Al 1916, quan ella tenia 16 anys, morien els seus pares de retorn de New York on, en el Metropolitan, Enric Granados havia estrenat la seva última òpera "Goyescas". Aquest infaust esdeveniment, marcà profundament l' esperit,delicat i sensible, de Natàlia.

Casada amb el Dr. Antoni Carreras, entusiasta de Granados, ambdós portaren a terme la tasca de la difusió de l'obra musical del insigne compositor, sobre tot a través de l’associació "Amics de Granados", radicada en el Hotel Manil.la de la ciutat, que es convertí, durant molts anys,en centre de recordança constant del músic i foment de bona part de la vida musical de Barcelona.
No es pot resumir en poques paraules una llarga vida com la de Natàlia.

Jo crec que podríem esbocar el seu pas dient que — fou bona cristiana, bona mare i bona esposa i que, per la seva senzillesa i bondat naturalesa feu estimar de tots els que la coneixeren. Hi estarà d’acord, sens dubte, el seu espòs el Dr. Antoni Carreras, membre numerari de l'Academia de Medicina, qui en la seva avencada edat ens dona el testimoni de la seva fe i del seu amor.
Davant de la desfeta de la mort, que Natàlia visqué en la seva joventut primer en els seus pares i, després el seu germà Eduard, només la sinfonia de la fe cristiana conforta l’ànim. La fe en la vida futura es quasi el denominador comú de l'historia de l’home de forma que quan alguns pocs moderns volen induir-la a creure lo contrari deuen fer un gran esforç d’ignorància.

Hem qualificat la fe en el mes enllà, amb la paraula "cristiana", perquè la vida futura, en Jesucrist sens revela encontra amb el Para. Entra de ple en la sinfonía de Deu.
Gracies al Fill de Déu som fills de Déu, suprema esperança. Solament es pot qualificar de suprema una esperança quant, a més de servir en tot el devenir de la vida, ens val també a l’hora de la mort, quant totes les altres esperances fallen. Quant en la mort el cos humà es demostra cendra, e incapaç d’elevació, se situa en el primer pla la suprema esperança dels fills de Déu i reveieu el passat cristià de la vida.

Es a l’hora de la mort quant l’oració del Pare Nostre/en la seva invocació primera de Déu com a Para, i en la petició constant de que vingui a no saltres el seu Regne, adquireix el seu compliment més perfecta.
La mort cristiana es sinònim de trobada filial amb el Pare, es sinònim de resurrecció i de vida, es sinònim de entrada en el Regne de Déu escatològic, unint-nos a la sinfonía inefable de Déu , de la que la música de la creació, i la dels homes, ni la dels més grans compositors, com Granados, és simple figura i anunci.

Natàlia Granados i Gal morí "En la Pau del Senyor" el dia 14 d'abril de 1988. Funeral oficiat per el rector de Santa Maria del Mar Dr. Francesc Tort Mitjans el dimecres dia 4 de maig de 1988 a les 19,30h. amb participació de l`Escolania de Santa Maria del Mar. Després de l`Homilia pronunciada per el rector Mn. Tort la soprano Carme Bustamante interpreta "Cançó d`Amor" i, després de la Comunió "Elegia Eterna", amb dos composicions de Granados. Organista Manuel Garcia Morante en l'epileg del acte (orgue sol).

Pot escoltar "Elegia Eterna" de Granados, interpretada per Montserral Caballé, al següent vídeo:





Ignacio Laorden Torres, 29-6.





Funeral. Trasmediterrànea 6-10-1988. Santa Maria del Mar. Oficiat pel rector Dr. Tort.

Nos congrega la fe, el amor, la amistad, el reconocimiento, recuerdo y tristeza ante la súbita muerte de los queridos Don Carlos San Basilio Martínez, presidente del grupo Transmediterránea y de su esposa Dña. Carmina Pardo de San Basilio; Doña Carmen Vidal Enseñat, jefe de relaciones externas; Dn. Javier Domingo Varona, director de pasaje y Dn. Guillermo García Velasco, representante jefe zona Levante-Baleares, fallecidos en accidente de aviación el 29 de septiembre último en la isla de Cuba a donde volaban en alta misión empresarial.
Largo seria el elogio fúnebre que nos podría ser dado hacer de todos a cada uno de tan destacados personajes que de forma súbita, imprevista, repentina, fueron llamados no a empezar una nueva vida, sino a continuar la presente en su último, eterno, escatológico periodo. Pasaron del Reino de Dios aquí existente al Reino de Dios en su estadio definitivo.

Don. Carlos, hombre clarividente y emprendedor, plenamente integrado al mundo de la mar y Dña. Carmina su esposa que compartía los trabajos diarios de su alta responsabilidad. Dn. Javier, castellano de pro y gran profesional; Dña. Maria del carmen mujer entregada a las tareas empresariales al más alto nivel.

Y finalmente Dn. Guillermo, más cercano a nosotros por residir en Barcelona, su profesionalidad le llevó a tener varios cargos de gran calado en la empresa. Humano por encima de todo, vivió entregado a su familia y al mar, sus dos grandes amores. Al dar el más sentido pésame a su esposa Dña. Mercedes, a sus cuatro hijos Guillermo, Mercedes, Blanca y Gema, a su yerno José Luís y a sus tres nietos, y demás familia aquí presentes, queremos también que, por su medio, y sobre todo de Dn. Alberto Llauradó, lleguen a los familiares todos de los demás finados el pésame, el dolor de cuantos nos hemos congregado en... para ofrecer esta Eucaristía, en sufragio de sus almas.

Los hombres, canísimos hermanos, nos asemejamos a los ríos, y al mar. Nuestros años corren, se empujan uno al otro como las olas… Tras haber competido… Ríos que sin nombre y sin gloria en el Océano se mezclan con los riachuelos más desconocidos.

Todos tenemos un mismo origen y todos nos encaminamos al mismo fin. Pero tanto nuestro origen como nuestro fin son grandes, es Dios. Si miramos aquello que en nosotros hay de material, intrascendente, si nos miramos con ojos de incredulidad, podemos rebajarnos tanto que lleguemos a caminar hacia la nada: Una vida, fruto del azar, gobernada por la casualidad, esto es, a una vida que de la nada llega a la nada.

¿Pero carísimos hermanos nuestra existencia es tan poca cosa? ¿Podemos creernos fruto del azar, de la casualidad las palabras más vacías del diccionario? ¿El hombre este ser cuya salvación movió a Dios a encarnarse en Cristo, es nada, es polvo? NO, carísimos hermano, si bien las cenizas, el cadáver nos recuerda nuestra nada, este altar nos asegura también nuestra dignidad, nuestra inmortalidad.

La visión pesimista del hombre y de su muerte estaría justificada sino tuviéramos la certeza histórica y la confirmación espiritual de que el Hijo de Dios se hizo hombre, uno de nosotros, para salvarnos. Si la fe no nos asegurara que la muerte es gloria y liberación del alma. Seria también quizá nada si no se nos confirmara aquí una misión a cumplir, sino fuésemos llamados a realizar una tarea concreta como la tuvieron y ejercieron con plena convicción y dedicación nuestros queridos hermanos que ahora recordamos y por los que rogamos por sus almas inmortales.

Su vida tuvo grandeza. Pequeño motivo, no obstante, de consolación seria el recuerdo histórico que cada uno deja tras su paso por la vida. Recuerdo que pasó… Recuerdo que a partir de nuestra propia fe, y convicción, se nos evidencia superado en Cristo.

Nos hemos referido al recuerdo histórico que han dejado los queridos dirigentes de Trasmediterránea, que nos han congregado en el Señor. Pero el recuerdo, acicate inmediato o futuro para nosotros los que quedamos todavía en esta tierra, es que cuanto pertenece al campo de la muerte, tarde o temprano será olvidado. Todo lo humano en nosotros se dirige hacia la muerte como las aguas se pierden y no vuelven.

Pero no se perdió. No está sujeto a la muerte cuanto ellos tuvieron de hijos adoptivos de Dios y herederos del cielo.
Si en algo nos distinguimos los creyentes de los que no lo son, es, fundamentalmente, en que tenemos claro nuestro origen y nuestro fin. Vivimos en la certeza de que nuestra estancia aquí no es permanente, que caminamos hacia la eterna. Sabemos que “cuando se nos deshace esta casa terrenal encontramos otra de eterna en el cielo”.

Como creyentes, vemos la muerte, inaplazable e inapelable, en el marco del misterio de la predestinación y la gracia. La suprema esperanza de hijos de Dios, si, por un lado, nos vale para vivir en serenidad y paz la vida presente, aún en medio de la cruz, eleva nuestra mirada hacia el consuelo y la gloria eterna.

La vida eterna de nuestros hermanos les viene no tanto a partir del Consentimiento unánime de todos los pueblos en la vida futura, sino, y sobre todo, de su filiación divina de su Bautismo.

Todos, carísimos hermanos, bien mirado, somos hijos pródigos a quienes en Padre nos recibe con los brazos abiertos y nos invita al banquete, sin fin, de su visión. Nos creó por amor, nos redimió por amor y nos perdona, espera y abraza con amor.

Los difuntos por los cuales estamos ofreciendo esta misa funeral después de que ya se celebró otra en Madrid y en diversos lugares, han recibido ya el abrazo supremo del Padre y, desde el seno de Abraham y a través del consolador dogma de la Comunión de los Santos, los familiares, y hablo ahora más en concreto a los de Dn. Guillermo aquí presentes.
Si bien en lo material y visible parece que se ha roto la unión con Guillermo, en lo espiritual e invisible, a trabes de la suprema Comunión de los Santos, podéis estar, porque lo estamos todos, unidos, en esta maravillosa Comunión. El, ellos gozan ya de Dios y en Dios de todo bien. También del bien de la Comunión, de los vasos comunicantes, que os van a permitir continuar con el y con ellos una espiritual pero fecunda relación tú a tú…

Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar. Homilía preparada previ un diàleg amb els fills de Dn. Guillermo, el dijous dia 6 d'octubre de 1988 a les 18h. Tramità l’acte el Sr. José del Rio Jimenez, apoderat de Transmiditerranea el 2-10-88)




1838 - URIACH- 1988 150 aniversari URIACH I CIA

1838-1988, 150 aniversari de l'Empresa Uriach, modèlica, floreixen, nacional e internacional, que ha descansat i descansa en la successió generacional dels Uriach, que partint de Joan Uriach i Feliu, seguint amb Joaquim Uriach i Uriach i passant per Joan Uriach i Tey, arriba al Dr. Joan Uriach i Marsal que avui ocupa el lloc de la màxima responsabilitat en l`Empresa que resta assegurada en el relleu del seu fill el Dr. Joan Uriach i Torelló.
Poques persones conec tant humanes i clarividents com el Dr. Joan Uriach
i Marsal, no ha perdut la capacitat d’emocionar-se davant de l'emprenta,encara viva, de les seves arrels en el Barri de la Ribera, en la abans plaça i ara Passeig del Born nº 6, en el carrer de Montcada nº 20 i en aquesta mateixa basílica de Santa Maria del Mar testimoni viu del pas ferm, ordenat (i religiós) dels Uriach.

El Dr. Uriach Marsal bon coneixedor de l'historia de Barcelona, la nacional i l'internacional, ha volgut deixar constància bibliogràfica deis 150 anys, de forta vida de l'empresa, a través d’una important publicació acuradament estampada sota la direcció de la Fundació Uriach, llibre que per el text, i sobre tot per les fotografies que s’hi publiquen, farà època i constituirà un punt de referència important en d’historiografia de les empreses dedicades, des de la primitiva simplicitat a la gran tecnologia moderna, a la elaboració de medicaments de gran prestigi en la línea dels temps.
Però des de el sentiment i la penetració espiritual, el Dr. Uriach no es volia acontentar amb un record fred, amb una commemoració històrica sense entranya, i, eixís, ha volgut que aquesta celebració extraordinària dels 150 aniversari de l’empresa tingués un record íntim, agraït, humà, i religions encens als il·lustres avantpassat.
Al mateix temps es tracta de donar gracies a Déu dins d’aquest temple, un dels més insignes de la ciutat de Barcelona i de tot el mon catòlic, que arrela en els temps de l'Església Primitiva i que, en el seguici de tants segles ha vist entrar-hi, les seves naus majestuoses han donat aixopluc religions, a tants i tants barcelonins entre ells, tal com insinuàvem al principi, aquells primitius Uriach que estem recordant en el Senyor.

(Record espiritual des avantpassats dins del marc en que ells varen viure la seva fe, i celebració d’acció de gracies per aquets 150 anys de valuosa creació i fecundació , d’homes, d’idees i de realitats empresarials. Un "Te Deum Laudamus" per els 150 anys passats i per el present cara a afrontar els repten europeus e internacionals).

Record als passats, veneració a unes arrels tant fondes, acció de gracies amb petició encens al Senyor de cels i terra, en quines mans estan els segles, perquè l’esperit de treball i de sacrifici dels que varen plantar aquest arbre, que avui a tants aixopluga i de quins fruits tants se'n beneficien, continuí ferm com a garantia de futur.
Estem en les mans de Déu, el seu esguard seré contempla i dirigeix els nostres dies i els nostres actes. En va ens llavem quant encara es fosc, abans d’apuntar l’alba, el Senyor garanteix la prosperitat, els seus dons als seus elegits àdhuc quant dormen. En va vigilen els guardes la ciutat si el Senyor no hi col·labora, s’hi no coopera en l’esforç de cada dia…

Lo que un segle refè l’altre ho aterra i quant els segles veuen perdurar les obres sortides aparentment de les mans dels homes, es perquè s’identifiquen amb l`obra de Déu, sense quin auxili i protecció la nostra barca, sense timó ni vela, va a la deriva i no arriba a bon port.
Glosant l'Evangeli que hem llegit, no hi ha dubta que 1'empresa Uriach ha vist en els seus 150 anys de vida caure turmentes, pujar la riuada, ser envestida per els vents i les aigües torrencials, però no s’ha enderrocat perquè ha estat edificada sobre la roca. La roca de que es tracta no es compra ni es vent, no s’improvisa… (no respon tant als mèrits com als designis de la Providència. En tants moments hagués pogut,sens dubta,fer fallida... però el Senyor la va guardar).

(Per concretes raons, que mai poden escapar-se d’esser providencials, motius que be coneix l’historia, en les concretes coordenades de temps i d’espai en que vivim s’eviten les expansions religioses públiques,per vives que continuïn seient en el cor de l’home. A vista d’historiador es prepara, sense saber- ho, un altre cop de pèndol social que porti a que, lo sempre vell i antic, que es troba arreu on hi ha homes, resulti ser nou i atraient a les futures generacions desprès del descans oficial dels camps o de la vida de la societat. Vosaltres caríssims germans, sense deixar d’esser homes del nostre temps, que compreneu els signes nous que es deuen mesclar amb els vells,no vos heu deixat intimidar per raons fictícies que vos haguessin portar a amagar els sentiments, que son comuns a la majoria dels humans, sentiments d’agraïment a Déu, de petició de gracies i protecció per la nova etapa, aquells sentiments que sapigueren conjugar; amb el treball rigorós, els primers Uriach evitant que es rovalles la vida i l’empresa per la contaminació d’idees dissolvents aquelles que, en la creació de l`empresa, i mes d`una vegada ha sigut eixís, es temia entressin a través de l'Universitat sobre tot quant aquesta ha sigut buscada i emprada com a plataforma de difusió d’idees no estrictament científiques).

Tota empresa, d'aprop o de lluny, mira de servir a l’home…(que va ser creat a imatge i semblança de Déu). L'Escritura diu que Déu és amor. Per lo tant els homes ens semblem més i més a Déu quant millor estimem. Les obres de misericòrdia corporals son obres d’amor, son obres que ens aproximen a d’imatge de Déu que som. Una empresa de medicaments te com a destinatari immediat l’home. El medicament ha sigut buscat en el fons per amor, per ajudar a l’home. ¡Quantes obres de misericòrdia han realitzat simultàniament o en el mateix donar un remei ais malalts!

Encara que "estimant a Déu tot coopera al be" i per lo tant tot treball fet amb amor a Déu es bo, n’obsta’n quant a l’amor a Déu s’hi ajunta l`amor als homes en la tasca ben feta, en l`investigació ben acurada encaminada a la salut
corporal de l’home, aquest treball te, per raons de proximitat amb l’objecta del amor pràctic, e immediat, l’home, un valor sumat. Per altra banda la salut corporal ajuda sempre a anar a Déu segons allò que diu l’adagi: "mens sana in corpore sano" i segons aquell aforisme teològic de que “la gracia edifica sobre la naturalesa”.

(Tot lo que sigui treballar per l’home es una obra grata a Déu. L’amor pur, però, al qual tots hem de procurar aproximar-nos, es estimar
per amor a Déu. )

(En hora bona Dr. Uriach, demés família, dirigents i treballadors de l'Empresa “Uriach i Cia”, continuïn tots treballant amb la cooperació divina,com fins ara, per l’home).

Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar. Homilia pronunciada per
ell en la missa d`acció de gracies amb participació de la Capella de Música i de l`Escolania de Santa Maria del Mar. Les parts de l`homilia que estan entre parèntesis estaven en el text que el rector havia preparat, però poc abans de la missa, per raons que ben be no recorda, però que poden, potser, endevinar-se i qui sap si també per no allargar-se, jo mateix, que les havia escrit, “motu propi” les vaig excloure.


1989:
Carmen Fidalgo Miguel, 9-10.
Antoni Bonet, arquitecta, 8-11.
Antoni Carreras Verdaguer, espòs de la filla de Enric Granados Natalia Granados Gal, 20-12.

1990:
José Antonio Amaro, del grup de joves de la Parròquia,21-1.
Carme Alvarez Tejedor, 8-3.
Antoni de los Santos Vilas, Consol del Consolat del Mar des de 1956, 27-4


Misa solicitada al párroco de Santa Maria del Mar, Dr. Tort, por Skol Club de Barcelona. Celebrada por el mismo párroco el domingo 17 de junio de 1990, a las 10 de la mañana, con participación de la Escolaría de Santa Maria del Mar.

El hombre o es religioso o es supersticioso, o posee el don supremo de la fe en la verdadera religión, o llena el vacío religioso con innumerables fábulas, supersticiones y sectas. El objetivo básico de Vuestra asociación internacional Skol Club, nacida en el año 1933 en Escandinavia, que en el año siguiente contaba ya con 200 miembros y que cuando Dn. Antonio Gallardo Carrera fundó en 1950 el Skol Ckub de Barcelona la Asociación Internacional de Skol Club contaba ya con 70 centros,
El objetivo fundamental de vuestra asociación, que hoy celebra el 40 aniversario de su fundación, repito, es fomentar la amistad y la solidariedad entre los profesionales del Turismo. Y, he ahí que, como veremos después, no hay mejor manera de acercarse a este difícil objetivo que a trabes del amor cristiano.
Casualmente hoy la Iglesia celebra la solemnidad del Corpus Cristi. Un día para profundizar en el acto de amor de Cristo a los hombres al instituir i quedar-se en cuerpo, alma i divinidad en la Eucaristía.

Eucaristía que nos fue dada por el Señor en el contexto, anterior i posterior, de su diálogo, predicación y urgencia del "amaros los unos a los otros", lavaros los pies mutuamente, haceros servidores los unos de los otros, el que quiera ser mas, entre vosotros, que se convierta en el que sirve más, en el que se da mas, en el que se entrega más, en el que se sacrifica más.

"No cabe duda que la mística de vuestra asociación, que nace en un mundo de cultura católica, es la mística cristiana del amor, de la hermandad, de la solidaridad.
Hay muchas maneras de entender la amistad, pero admitiréis conmigo que no hay mejor amistad que la que, además, tiene el soporte de la "hermandad". Los hermanos pueden ser los mejores amigos si al amor de hermanos, a estos lazos de hijos del mismo Padre, unen el juego, la distracción, las aficiones, el sacrificio mutuo.
Gracias al Hijo de Dios, somos hijos de Dios. Este es el supremo don, la suprema dignidad y la suprema esperanza. Sí por el Bautismo somos hijos adoptivos de Dios, somos, por lo tanto, todos hermanos por Jesucristo y en Jesucristo.

Estos lazos de amistad que busca justamente la Asociación de Skol Club, pueden fortalecerse y aun sublimarse, cuando descubrimos que por encima de la amistad que buscamos, nos une, ya en principio, la dimensión de hermanos.

Partiendo de esta realidad religiosa inicial, la amistad humana, la ayuda mutua puede edificarse con mayor facilidad sobre todo si buscamos la amistad como un acto de amor divino y humano al mismo tiempo.

El hombre es religioso o supersticioso, decíamos al principio. La amistad o es también religiosa o puede ser falsa, egoísta, oportunista, fruto de las conveniencias. Si la amistad se entabla entre hijos de Dios, qué se reconocen como tales y que están dispuestos a amar por amor a Dios, el amor humano se encuentra, entonces, potenciado y seguro.

Este solaz que buscáis lo encontrareis mejor profundizando en el amor cristiano. Pidiendo al Señor que os haga realmente amigos, que os facilite disfrutar juntos de los bienes de la tierra con un amor que no se debilita porque tiene sus raíces en Dios, en el dar-se, en el amor cristiano.
Entre vuestros objetivos se encuentran también acciones sociales que sobrepasen la relación directa entre vosotros. Accionas buenas de por si que también pueden ser o simplemente filantrópicas o enriquecidas por móviles de fe cristiana,
Pero por encima de toda asociación y como faro y motor central de todo vuestro, de todo nuestro, devenir humano, sois hijos de Dios y miembros de le Iglesia.

Esta iglesia que desde las primeras celebraciones de la Eucaristía en los tiempos primitivos, hasta nuestros días, siempre, sin cesar, ha predicado y practicado de forma primordial la caridad, la ayuda mutua entre los cristiano /y también entre los que no lo son. El momento del ofertorio en la Congregación de los fieles siempre ha sido el momento de poner en común, de participar a los demás de los bienes que poseemos.

Siempre las colectas dominicales miran en cierta proporción al ejercicio de la caridad, pero hay dos ocasiones muy concretas en el curso del año litúrgico que nuestra Iglesia Diocesana, y en general toda la Iglesia, celebra colectas extraordinarias de caridad, pide la colaboración de los fieles proporcionada a sus disponibilidades, a sus posibilidades.

La solemnidad del Corpus Cristi es, con el día de Jueves Santo, las dos ocasiones específicas en que la Iglesia nos solicita nuestra libre colaboración a la caridad de la parroquia y de la diócesis.

Dr. Francesc Tort Mitjans 10h. del 17-06-1990
Santa Maria del Mar de Barcelona.





Sta. Mirien de Bustizaga Prats, del Institut Britànic de Barcelona, 3-10.

Funeral de la Sta. Miren de Bustinza i Prats
L'Institut Britanic de Barcelona s'ha sentit profundament dolgut per la soltada mort de la Sta. Miren de Bustinza i Prats incorporada a l'Institut des de 1950 en el que adquirí diverses i altes responsabilitats i serveis arribant al 1975 a ser nomenada Coordinadora d'Activitats Culturals a les ordres directes del director del Verídics Council organitzant, des de aquesta data i nomenament, les mes diverses activitats culturals del Institut Britànic amb estreta relació amb les institucions governamentals de la ciutat i diverses rellevants entitats culturals privades en els camps de les Belles Arts, Musica, Dansa, Teatre, Cinema i Humanitats de Catalunya, Aragó, Balears i Andorra.
Persona d’altes dots havia participat de jove als Grups d 'Espiritualitat organitzats i dirigits per Mn. Joan Alemany eclesiàstic de primer ordre en la nostra diòcesis de Barcelona. Dona creient i practicant, estigué oberta als valors mes alts que configuren la moderna societat occidental, havent begut des de jova els valors culturals universals de l'Anglaterra en la ciutat universitària, antiga i moderna, d'Oxford.


Parlant a mes del català i el castellà, l’anglès, el francès i l´italià, aquest coneixement lingüístic li facilita el que pogués viatja extensa i profundament,
per tot el mon. Fou precisament a l'Africa, a l`Alt Volta, on sofrí un accident i, de transit a Barcelona, fou cridada al Paradís el 14 d`agost passat, esevinguent-se llur mort, a París una de les mes importats fites del mon.

Era membre de la Comissió Internacional de Difusió de la Cultura Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, y al 1988 havia sigut condecorada per S.M. la Reina d'Anglaterra com a membre honorari del Imperi Britànic.
Vivia amb la seva mara Dya. Dolors Prats, y la seva germana Dolors de Bustinza casada amb el Sr. Albert Palleja, quins fills, nebots de la Sta. Miren, son Albert, Carles, Víctor i Anna. A tots ells, en primer lloc i sobre tot a la seva mara, el nostre mes sentit condol.
Si be es veritat que la mort ens iguala a tots, mesclats en l’oceà de l’eternitat igual els rius de gran anomenada amb les rieres mes inconegudes, no es borren les diferencies de l'Esperit: La mort es l’enderroc inevitable del cos, de la matèria, de tots els nos tres pensaments i accions que tingueren per objecta les coses que es debiliten i perden en el temps; resta, però l’ànima enriquida amb la filiació divina, suprem do, suprema dignitat i suprema esperança.

Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar. Funeral celebrat per ell a Santa Maria del Mar el dimecres dia 3 d`octubre a les 18,30 hores. (Fou senyalada aquesta hora ja que a les 20h. havíem de celebrar l`Inauguració del Centenari del Col·legit Mara de Déu de la Consolació del Poble Sec, prèvia petició de la Gma. Blandina Niubó, franciscana)




Aliocha Coll Mata, metge, 10-12.




Funeral por las víctimas del terrorismo 23-XII-1990. (4ª Dominica de Adviento)
Santa Maria del mar de Barcelona.

En el campo de los más sanos y elementales principios no hay don humano superior al don de la vida.

El mayor signo de civilización es el respeto a la vida. La vida es el don más preciado, en su defensa fundamental se crean todas las instituciones de la sociedad y el estado mismo.

Pero he ahí que aquellos que velan por nuestra vida y nuestra seguridad, aquellos que cuya única razón de ser y su único ejercicio es trabajar por nuestra seguridad, nuestros apoyo y ayuda seguros en toda circunstancia, aquellos que salen cuando todos se esconden, aquellos que dan la cara cuando todos la ocultan aquellos que al ser llamados acuden veloces.

Aquellos, que obedecen a la legítima autoridad en defensa de la paz y del bien común, personas de nuestra propia condición, y de nuestra propia clase social, con sueldos modestos, estos nuestros hermanos, los policías, son el injustificable blando de la muerte terrorista.

El fin no justifica a los medios nunca, y usar el medio del asesinato desautoriza y niega legitimidad a cualquier fin.

Un fin que pudiera conseguirse con la muerte y el asesinato no valdría la pena de ser, después, disfrutado por nadie.

La oración, las virtudes teologales y cardinales, el diálogo, los foros nacionales e internacionales son los medios legítimos en una sociedad ordenada, civilizada.
"Nos han asesinado hombres de nuestra tierra" pronunció con valentía nuestro Sr. -Arzobispo Mons. Narciso Jubany.

A partir del día 8 de diciembre 13 niños ya no pueden pronunciar el dulce y entrañable nombre de padre y ser escuchados en la tierra.

A partir del día 8, seis esposas no pueden abrazar y amar a sus esposos.

Seis familias quedaron sumidas en el drama más horrendo. Pero no son 6, ni 10, ni 20, ni 100, ni 500 los hermanos policías nacionales que han dado la vida por nosotros. El drama supera todas las palabras y se hace indecible cuando nosotros los ciudadanos nos hemos casi acostumbrado a estas noticias tan horribles.

La policía defensa y garantía del bueno, del recto, del honrado. Cumple su misión, mandada y delegada a partir del poder político. En último término, de la misma sociedad que de no tenerla, la tendría que crear inmediatamente.

Este cuerpo altruista y necesario puede ser considerado, por ciertos colectivos, en la irracionalidad y egoísmo de sus pensamientos instintivos, como personas no gratas.

Pero no sólo resultan ser gratos y necesarios por la inmensa mayoría de los ciudadanos, sino que son amados. • ', cuando por toda la so en general no solo amados y necesarios, nuestros mejores amigos.

Vosotros queridos policías estáis justamente sumidos, en el más profundo dolor, no sólo porque veis cómo vuestros propios compañeros, de cualquier edad y rango, son asesinados, sino porque notáis que la sociedad parece como si ya se haya acostumbrado, y no vea a la persona que cae, con su vida, ilusiones, familia etc. sino un número...

¿Qué pasaría si otros colectivos, que ellos, que vosotros, precisamente protegen y guardan, fueran objeto, como cuerpo, de tan atroz tratamiento?... Si fueran los médicos, o los abogados, o los periodistas etc. etc.

Pero en este momento, congregados en el Señor para celebrar la Eucaristía en sufragio de sus almas, de todas las víctimas del terrorismo y en especial de las 6 últimas sucedidas el día 8 en Sabadell, víctimas a las que hay que sumar ya otras acaecidas, después, fuera de aquí.

En este momento que nos congrega la fe en el Señor Jesús, nuestros pensamientos deben dar un cierto giro. "No os entristezcáis como aquellos que no tienen esperanza" dice san Pablo.

Yo ya se que el consuelo espiritual de la fe llega y conforta vuestros ánimos, esposas, hijos y familiares, y amigos y compañeros, de los policías asesinados, pero debemos seguir y profundizar, ahora, en este camino del consuelo cristiano, en este camino de la fe.

"No tenemos aquí una habitación permanente , vamos tras la eterna", nuestro destino es el Paraíso, la única verdad es el Paraíso

Vivamos mucho o poco nos parecemos a los ríos qué igual los de gran nombre que los innominados, los que recorren un largo territorio que los de corto trayecto, todos, al fin, se confunden en el océano del mar donde no se aprecian distinciones.

"Cuando se nos deshace esta casa terrenal adquirimos otra eterna en el cielo", el Paraíso.

Gracias al Hijo de Dios somos Hijos de Dios: supremo don, suprema dignidad y suprema esperanza. Nuestra filiación divina es suprema esperanza porque nos vale en nuestro tránsito y porque nos asegura el abrazo con el Padre y la consecución del Paraíso.
Hay, además también, un consolador dogma de la teología cristiana, se llama La Comunión de los Santos.
Sí la Comunión de los Santos, estos vasos comunicantes existentes entre los cristianos de la tierra, los del Purgatorio y los del cielo.
Estos vasos comunicantes nos aseguran una real interrelación entre nosotros, los que, seguimos peregrinando en la tierra, y nuestros hermanos del cielo.


A través del dogma de la Comunión de los Santos podemos relacionarnos con aquellos seres queridos que nos dejaron y aunque en nuestro caso se trata de asesinatos, en el fondo de la cuestión ello no modifica ni el Dogma de nuestro destino eterno, ni la relación que, a partir de la muerte, puede mantenerse con los difuntos.
Se les arrebató la vida, recordamos este hecho con indignación, pero todas las verdades cristianas valen también para estos casos. Aunque sea cierto que no puede pedirse a todos el acto heroico de perdonar, sí que nos debemos esforzar, cuanto podamos, para imitar a Cristo en la Cruz y decir con el Señor: "Perdónales porque no saben lo qué hacen”. No saben ciertamente lo que hacen. Nadie puede tener razón y sano juicio si asesina.
Es triste hablar de estos hechos, y sufrirlos, cuando estamos en las puertas e la Navidad. Esta fiesta entrañable de familia, esta fiesta religiosa y popular que incidirá en los más tristes sentimientos en el seno de las familias desgarradas.

Pero nuestra fe, también en este dogma de la venida de Cristo Salvador, puede confortarnos, confortaros espiritualmente aunque sea difícil...

Celebrad esta navidad en la oración, en la fe íntima, sabed que la sociedad os quiere.

Pidamos a Dios que al canto de los ángeles "gloria a Dios en las alturas y paz en la tierra a los hombres de buena voluntad", os haga descubrir y hallar a vuestros queridos esposos, padres, hermanos, compañeros, amigos entre los ángeles del cielo que anuncian y desean la paz.
Navidad es "Dios con nosotros", ¡que esta presencia de Dios os conforte!.


Dr. Francisco Tort Mitjans. Párroco de Santa María del Mar de Barcelona. 23-12-1990. 4ª Dominica de Adviento.




Enric Gispert i Fabrés, Mestre de Capella de Santa Maria del Mar, un dels musicolecs més importans de Catalunya en la segona meitat del s. XX, 27-12.

1991:
David Fernández Miró, 15-1.


Funeral de David Fernández Miró (15-1-1991)

La mort no deixa mai de suscitar els més diferents sentiments en el nostre cor. Sorpresa, incomprensió, impotència, dubte, fermesa, desencís, fracàs, esperança. Segons les nostres categories mentals, espirituals o religioses avancem, més o menys, en la comprensió d’aquest fenomen.

Avui ens congreguem, dominants per aquest conjunt de sentiments tan diversos, per celebrar aquesta missa funeral en sufragi de l’estimat David Fernández Miró, nét del famós pintor Joan Miró, quines despulles, en la mort del Sr. Joan Miró, varen ser entrades en aquest temple de Santa Maria del Mar en multitudinària manifestació de dol.

Estem en aquesta basílica de Santa Maria del Mar, vinculada a l’home en el seu caminar, recordant o pregant per la persona que fou o per l’ànima del nostre estimat David acompanyant a la seva mare, la senyora Maria Dolors Miró, a la senyora Pilar Juncosa, viuda de Joan Miró, la seva àvia. Fem també costat als germans Emili, Joan i Teïto, a la neboda Lolita i també al senyor Teodor Punyet qui, a la mort en accident del primer espòs de Donya Maria Dolor Miró ha compartit la vida del David durant 25 anys.

David Fernández Miró pot definir-se com a persona “inquieta i romàntica”. Fill donat a la seva mare i amb un afecte especial, com sol ésser, a la seva àvia Donya Pilar Juncosa, que sentí sempre una innegable inclinació vers el David, el seu net predilecte, que tant estimava i vetllava per l’obra del seu espòs Joan Miró i el seu record històric, sobre el que havia escrit diversos textos per ser publicats en catàlegs, llibres, diaris i revistes.

Inquiet i romàntic, la seva inquietud el feu restar situat, com el seu avi, a l’avantguarda de tot allò que a nivell plàstic i literari destacava en aquest segle XX. Estimat va ser estimat durant tota la seva vida. En els moments àlgids de la seva malaltia no sols ha tingut l’afectuosa companya de Chelo, sinó també de Jose, la que fou la seva muller i que l’ha acompanyat en la seva malaltia amb amor i amb ajuda que, com a metge, també podia donar-li.

Inquiet, romàntic i generós, donat als familiars i sobre tot amb una atenció especial cap el seu germà petit Teïto. Hi ha actituds que sols poden sortir des d’un cor que estima sense esperar res a canvi, fora de la satisfacció de donar.

Sóc conscient, estimats familiars i amic de David Fernández Miró, que bé us està aquest record històric, a grans trets, de lo que fou la intensa vida familiar, artística i literària d’en David, però que la seva mort ha provocat, una altra vegada, la tempesta en el cor. Perquè un dels fets més importants en la vida de l’home que les nostres facultats mentals poden processar, analitzar o comprendre és el fenomen de la mort. Es diria que les religions han nascut davant de la incògnita de la mort i per donar-li una explicació.

En la nostra cultura racionalista, que jutjada almenys per nosaltres mateixos pot ser considerada de la més avançada de la història de l’home sobre la terra, el dubte es connatural. Solament des de la llibertat podem dubtar: el qui no és lliure no dubta, té amarrades les veles del seu vaixell mental o solament pot anar a l’impuls del vent sense possibilitat de servir-se’n d’ell, de les seves forces per la llibertat.

La nostra cultura racionalista, sortosament, ens presenta molts dubtes respecte de la mort i la supervivència o immortalitat de l’anima. Els més es funden sobre definicions falses de l’ànima, identificant-la amb quelcom tant material com és el cervell i les seves facultats orgàniques. Freqüentment els nostres dubtes es deuen a les limitacions pròpies de la raó, el creure que tot a de ser processat per ella, que lo que no pot ser processat per ella, que lo que ella no pot analitzar, s’ha de treure del camp de les coses certes o probables o que es puguin investigar de la forma que sigui. Hi ha molts sofismes en certes actituds aparentment racionals del nostre temps. Però hi són i, en general, no donen pas goig, alegria o confort espiritual a ningú sinó tot el contrari. Qui no voldria tenir una fe a resguard de tot dubte racional o imaginari davant del misteri de la mort? En el fons tots optaríem per la seguretat i esperança, sobre tot sabent que Déu és bo i misericordiós.

“Avui estaràs amb mi en el Paradís”. Aquesta va ser la resposta que Crist, estant a la creu, va dirigir a Dimés. “Senyor, recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne. Avui mateix estaràs amb mi en el Paradís”.

Oblidem-nos del cos material i de les seves funcions creades solament per aquest fugaç trànsit i, ajudant-nos si cal de la imaginació, descobrim el món de lo espiritual, en el que tota comparació amb lo material es queda curta. La raó no pot negar la possibilitat sobrenatural, de lo espiritual, no material.

Els criteris de credibilitat de la nostra sagrada religió ens ajuden a començar a valorar les coses sota el prisma de lo espiritual. I partint del dubte racional i lliure, amb la recerca i l’ajuda de l’acció espiritual, també en el camp d’allò transcendent, sobrenatural, que ens assegura que en David Fernández Miró ha aconseguit el Paradís hi hagués cregut més o menys, o no hi hagués cregut, confonent la raó i lo material amb el misteri i lo sobrenatural. Perquè, mai recordem prou, per el baptisme que en David rebé, som constituïts fills del Déu i hereus del cel. El baptisme ens infon fe, esperança i caritat, virtuts existents que no sempre esdevindran reflexes o intel·lectualment assolides.

Tot lo dit, caríssims germans, familiars i amic de David Fernández Miró, vol animar el vostre cor, en aquell punt on es trobem nosaltres mateixos i del que no em de donar compres a ningú, aquells contactes espirituals que no necessiten, en la singularitat de cada cas, fer-se perceptibles a l’exterior i modificar, al menys de cop, les confessions.
Vol confortar el nostre ànim davant la desaparició del David, perquè pugueu descansar amb la idea, o l’afirmació religiosament certa, de que ell viu en el Paradís i, els que estigueu més entrats en el dogma catòlic, a través del dogma de la Comunió dels Sants, trobem el fill, el canal de la nostra nova relació espiritual amb ell.


David Fernández Miró
Data de naixement: Agost 1955
Nét del pintor Joan Miró
Fill de Maria Dolors Miró i David Fernández (mort d’accident essent petits David i Emili)
Àvia: Pilar Juncosa, vídua de Joan Miró.
Germans: Emili, Joan i Teodor
Neboda: Lolita
2n marit de Maria Dolors Miró: Teodor Punyet. Casats ara fa 25 anys.

Relacions familiars:
Correcta i estreta amb tots.
Estimació per la mare, Maria Dolors.
Afecte especial per l’àvia, Pilar Juncosa, amb la que existia una estreta relació. L’àvia sentia una innegable inclinació per aquest nét que tant estimava l’obra del seu avi.
Bona relació amb els germans, Emili i Joan. Atenció especial per Teïto, el més petit dels quatre (potser no cal dir-ho explícitament, però aquest nen té disminuïdes les seves facultats a causa del síndrome de Dawn), a qui sovint acompanyava al cine o al zoològic.
Cal fer evident la correcta relació de Teodor Punyet, segon marit de Maria Dolors qui, en repetides ocasions, va ajudar a David en moments difícils.
Fer evident la dedicació que li ha dedicat, en els moment àlgids de la seva malaltia, Josefina (li diuen Jose, en castellà), la qui fou la seva muller i que per la seva professió, és metge, l’ha acompanyat i l’ha donat ànims.
Especial esment de Chelo, amb qui va compartir els darrers tres anys de la seva vida, que l’ha estimat i l’ha fet costat fins al darrer moment.

Afeccions:
Vinculat afectiva i literàriament amb l’obra del seu avi, sobre el qual havia escrit diversos textos per ser publicats en catàlegs, llibres, diaris i revistes.
Interessat en conèixer tot allò que a nivell plàstic i literari ha significat l’avantguarda del segle XX.
Traductor, selectiu amb el material que treballava, va dedicar-se especialment als temes literaris que l’interessaven.
Persona inquieta i romàntica, acabava, amb aquestes paraules de Joan Miró que tant s’adiuen a la manera de ser d’en David, un text escrit amb motiu de l’exposició “109 llibres de Joan Miró”: “La meva pintura és poesia, és el mateix impuls, el mateix xoc de l’instant màgic que després cal traslladar a la tela o al paper; aquí hi ha la dificultat, la lluita, la causa i la realització tangible de l’efecte. I sobretot que no ens abandoni mai la inquietud”.



Excm. Sr. José Suñer Martínez, Suñer S.A, 2-4:


Funeral Excmo. Sr. D. José Suñer Martínez. 2-04-1991
Amados hermanos; nos hemos congregado en esta basílica de Santa María del Mar, de Barcelona, para, como hijos de Dios y hermanos todos en Jesucristo, manifestar nuestra solidaridad cristiana hacia el Excmo. Sr. D. José Suñer Martínez que fue llamado al Paraíso, a recibir la. herencia eterna de los hijos de Dios, el pasado día 27 de marzo.

D. José Suner Martínez hombre digno, extraordinariamente culto, amante del arte, especialmente de la pintura y de la música, gran deportista desde su juventud, enamorado de la naturaleza, sobre todo del mar, bien unido a su tierra natal Cataluña y Montserrat, hombre de las más altas relaciones empresariales, financieras, deportivas y políticas de España y del mundo, después de haber recorrido el largo e importante trayecto, fue llamado al paraíso-.

Los grandes hombres de este mundo han de pagar la servitud de separarse un poco de los ritmos del común $e la sociedad y esta aparente obligada, quizás, lejanía, puede desfigurar su personalidad real, su interior celosamente guardado. Yo quería conocer la personalidad cristiana y humana de D. José Suñer, cuando he ahí que recibía una larga comunicación telefónica de D. Luís María Esparza, sacerdote íntimamente relacionado con la familia y persona de D. José Suñer que dando ejercicios espirituales en Vitoria leyó en ABC la noticia de su fallecimiento. D. Luís María Esparza me ha permitido conocer a fondo el tono religioso sensacional de D. José, sus profundas vivencias cristianas, cómo y de qué manera encontraba a Dios en el mar; en los amaneceres y en los ocasos. D. José Suñer veía a Dios en las cosas y cualquier acontecimiento familiar le hacía elevar su corazón a Dios y revivir sus sentimientos religiosos de niño en su familia de Sabadell, donde nació el 3 de enero de 1.913.

Serían interminables las profundas secuencias religiosas , que llenan la vida de D. José Suñer, como por ejemplo, los sentimientos que hizo emerger en su alma la primera comunión de su hija Ana : "me ha hecho revivir los momentos mejores de mi vida, qué lástima que no fuéramos siempre niños para seguir siempre este contacto con Dios; las vivencias de la primera comunión". Con motivo del casamiento de Lucía revivieron en él sentimientos hacia la Virgen de Montserrat y el "virolai", etc.
D. José Suñer Martínez fue, sin duda, hombre elegido por Dios para promover con sus cualidades empresariales muchos puestos de trabajo, empezando en el mismo Sabadell en 1.943, llegando a hacerse cargo de fábricas como la de Mieres, resultando vinculado progresivamente a todos los campos empresariales y financieros del país. Actividades varias socialmente reconocidas, el año 1.971 en el que le fue concedida la Gran Cruz del Mérito Civil, impuesta en su misma ciudad natal de Sabadell.

Pero amados hermanos; distinguida esposa Dña. Artemia Torrellas Heredia; su primera hija Mariona y el hijo José; nietos Ana, Juan José, Lucía, Begoña, Ms Covadonga, y por parte de José, José. D. Juan José de Abaitua y Dña. Concepción de Blas; distinguidos familiares y amigos del Excmo. Sr. José Suñer, a todos, en estos mementos, nos interesa más la vida que la muerte. Nos interesa más el Paraíso
real del cielo que el espejismo de la tierra. Deseamos consolarnos con palabras de fe, deseamos salir de nuestra comodidad material que se pinta al exterior, a veces, como incredulidad sin serlo, para repetir el episodio del apóstol Tomás.

Deseamos ver a D. José Suñer disfrutar del Paraíso ahora cuando nos damos cuenta que los bienes de la tierra, llega un momento que, pierden valor. Deseamos afianzarnos en la cierta ciencia de que nuestra vida no es un juego que gobierna él azar, sino, un designio divino que no tenemos aquí habitación permanente sino que vamos tras la eterna; que la vida terrena, ésta que durante los años en que pisamos el mundo nos absorbe tanto que nos hace, a veces'; olvidarnos de su fugacidad y de su inconsistencia, esta vida sólo tiene valor y sentido pleno como referencia a la vida del Paraíso.

Tomás no estaba presente cuando Cristo- resucitado se apareció a los demás Apóstoles y deseaba ardientemente ser objeto del mismo don. El necesitaba tener también, como ellos, la experiencia directa de la Resurrección del Señor, no quería ni podía ser menos que los demás. En cierta manera también esto nos sucede a nosotros; sucede a aquellos que más de cerca viven la muerte de un ser querido, poder tener como Tomás las manos en el costado de Cristo, poder disfrutar de la fe, cierta ciencia, convencimiento interior de que aquellos que nos precedieron con la señal de la fé cuando entran en el sueño de la paz gozan de Dios y en Dios de todo bien.
Siempre que nos congregamos a celebrar la Eucaristía, celebramos la Pascua del Señor, su resurrección y la misma Eucaristía es prenda de resurrección. Pero en la vivencia pedagógica de los misterios de nuestra fé, el calendario litúrgico nos invita a seguir, cada año, los pasos del señor y hoy nos encontramos, de hecho, en la octava Pascua. No es éste un hecho que pueda pasar desapercibido.

D. José Suñer murió, después de haber recibido los sacramentos y la bendición apostólica, el miércoles santo, y hablamos de su nueva vida el martes de Pascua en el contexto de la Resurrección de Cristo, de este hecho que una vez, como Tomás, examinando los criterios de credibilidad que lo afianzan como el hecho más probado de la historia de los hombres, pues lo afirman no solo los argumentos históricos, sino también los psicológicos y lógicos, una vez creemos en él, descansa nuestro corazón en que, cuando se deshace este cuerpo y habitación terrena, el hijo adoptivo de Dios recibe la herencia del Cielo.

Durante los años de su vida empresarial D. José Suñer creó muchos puestos de trabajo, este hecho fundamental en el logro de la justicia social y de la práctica del mandamiento del amor cristiano. Pero todos los bienes que el poseyó y compartió de mil maneras, pertenecían al campo de las cosas de aquí. Si bien su trabajo, su iniciativa empresarial y sus diversas actividades humanas fueron importantes, queridas por Dios mismo, cumplimiento de una misión y una vocación a favor de los hombres creados a imagen y semejanza de Dios; no obstante es justo que lo sepamos valorar todo a la luz de la vida eterna. Los bienes verdaderos son los eternos, aquellos que Nuestro Señor Jesucristo con su muerte y resurrección nos ganó y aseguró.


Dr. Francesc Tort Mitjans Párroco de Santa María del Mar, de Barcelona. Funeral celebrado en Santa María del Mar, por dicho párroco, el martes día 2 de abril de 1991 a las 19h.



Honble. Toshikatsu Hatta, Consol General del Japó a Barcelona,17-4.

Funeral del Hble. Sr. Toshikatsu Hatta,Consul General del Japón desde 1988, oficiado en la Basílica de Santa María del Mar por su párroco Dr. Francesc Tort Mitjans, quien predicó la homilía preparada.

Previos varios contactos, finalmente, quedó reservado, al efecto del Funeral, entre las 17 y 18h del miércoles 17 de abril de 1991, con la participación, especialmente contratada, de la Capilla de Música y de la Escolaría de Santa María del Mar.
El solemne funeral se inició repleto el ábside de coronas de flores ofrecidas por las empresas japonesas en Barcelona y demás. Nunca se vió. cosa igual...

El templo quedó abarrotado de asistentes japoneses. Si bien la ceremonia se realizo de forma parecida a los funerales autóctonos, se siguió la ceremonia singular de que cada japonés asistente al acto fue pasando con solemnidad junto al féretro depositando sendas flores...
"Desde lo hondo" de nuestro ser religioso, situados en nuestra propia distinta nacionalidad, glosando la Escritura, que hemos proclamado, "a ti grito Señor, escucha mi voz, estén tus oídos atentos a la voz de mi suplica", que hoy esta asamblea te dirige por el eterno descanso del alma del Hble. Sr. Toshikatsu Hatta, al mismo tiempo para que confortes, desde la fe cristiana a su esposa Ritsuco, a sus hijos Ken´ichiro, Mavi, y a todos nosotros.

El Honorable Sr. Toshikatsu Hatta nació en Tokio el 22 de diciembre de 1929 y ha muerto en Barcelona, Cónsul General del Japón desde 1988, el pasado once de abril. Graduado en Tokio en Lenguas Extranjeras, cursó seguidamente Filología Hispánica en Salamanca en 1953, quedando, a sus 24 años, profundamente vinculado a la cultura Hispánica y al Castellano que irla perfeccionando en sus continuas misiones diplomáticas en Hispano-América siendo uno de los japoneses que adquirieron mayor conocimiento del léxico castellano llegando a ser varias veces intérprete ante el mismo Emperador del Japón.
Por medio del cónsul Sr. Hajime Naganuma he podido conocer mejor las altas cualidades humanas del Sr. Toshikatsu Hatta : Su honestidad, dedicación a la familia, exacto cumplimiento de sus obligaciones, distinguido porte, agradable trato, su gran amor e interés por el hombre tanto en su visión antropológica como en su idiosincrasia : Alma y cuerpo; cultura, religión y lengua.

Este instinto por notar y valorar la "diferencia",desde sus propias raíces orientales, le hicieron también amar tanto la lengua como la cultura e instituciones catalanas, siguiendo, por ejemplo, intensamente, como el qué más, los preparativos de los Juegos Olímpicos ilusionado por ver convertida Barcelona en la capital del Mundo en 1992.
La libertad del comercio y la industria favorecen el intercambio y enri- quecimiento humano, cultural, tecnológico, comunican los más diversos bienes del hombre y de la tierra. Amor es comunicar. El paso del Sr. Toshikatsu Hatta por Barcelona ha supuesto un gran incremento de la presencia del Japón en Cataluña con la creación de unas cien empresas, que son puestos de trabajo y prosperidad. Barcelona lo agradece profundamente, esta alta representación de sus instituciones y de su pueblo lo demuestran, como también el hecho de que una de las empresas, nacida precisamente hace 150 años en este mismo Barrio de la Ribera, vinculada comercialmente con el Japón, Los Laboratorios Uriach, acaba de publicar, por medio de la Fundación Uriach, la historia de Santa Maria del Mar en japonés.
En la lectura de los Hechos de los Apóstoles hemos proclamado : "Está claro que Dios no hace distinciones; acepta al que lo teme y practica la justicia, sea de la nación que sea." Es una de las afirmaciones bíblicas relativas a la redención universal de Cristo. De cualquier nacionalidad, de cualquier origen y cultura, de cualquier religión, todos llamados al conocimiento de Dios Padre por medio de su hijo Jesucristo, todos llamados al Paraíso. San Juan en el Evangelio aplica esta doctrina en el proceso vital de cada hombre concreto cuando, citando a nuestro Señor Jesús, dice : "Que no se perturbe vuestro corazón creed en Dios y creed también en mi".
"Creed en Dios y creed también en mi". El principio reflejo de la filiación divina es acercarse al conocimiento de Dios partiendo de la propia cultura que siempre tiene un componente religioso, o porque lo afirma; o porque lo niega, las menos; o porque lo duda, algunas. "Dios no hace distinciones, acepta al que lo teme y practica la justicia, sea de la nación que sea". Es dentro de la propia religión, implícita en toda nacionalidad, que dejándonos llevar por el Espíritu podemos llegar a Jesús, "camino, verdad y vida", confirmando con hechos que nadie va al Padre sino es por medio de El.

La teología católica sabe que se llega a disfrutar de la redención universal de Cristo, "vel in re, vel in voto", con la recepción del rito del bautismo de la fe, o en el deseo de recibirlo. Deseo, bien implícito en la propia fe de cualquier nacionalidad y religión que sea, bien en el deseo ya explícito y reflejo como fue, seguramente, el caso del Sr. Toshikatsu Hatta quien recibió el bautismo "in articulo mortis", habiéndosele impuesto el nombre patronal de Jordi, Jorge, signo del amor de toda la familia hacia esta tierra.
La vida de los hombres se asemeja a los ríos, aunque algunos tengan gran nombre y largo recorrido, hayan fertilizado a su paso las más bellas y ricas "llanuras de la tierra, hayan florecido a en sus riberas pueblos y ciudades con su nombre e historia, al fin sus aguas resultan mezcladas con los riachuelos más desconocidos. Si bien este hecho no quita la importancia del pasado, de las realizaciones de cada hombre, de su recorrido, no obstante, ante la fugacidad e inconsistencia de todo trayecto humano, nos ayuda a descubrir y desear lo estable y eterno : el Paraíso, este infinito océano de gozo en el que los hombres de cualquier lugar y raza reciben el abrazo del Señor y Creador, de nuestro Padre en la revelación cristiana.
Unidos en el espíritu de fe universal, estamos ahora orando,desde nuestra singularidad, por el alma del Sr. Jordi-Toshikatsu Hatta, esperando reencontrarnos con él, glosando el salmo que hemos cantado, en la mañana eterna :"Confio en la paraula de Jahveh, la meva ánima hi confia. Espera Jahveh la meva ánima més que els centinelles el matí". Seamos centinelas, hombres despiertos aun de noche en la esperanza de gozar de la brisa de la mañana de Dios.


Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona. Funeral celebrat el 17 d`abril de 1991.

 



Maria Levi Rossi de Bofill, mare del arquitecte Sr. Bofill, 29-5:


Funeral de la Sra. Maria Levi Rossi de Bofill - 29-V-1991
L'esperit de la Sra. Maria Levi Rossi de Bofill balencejà, durant els llargs i fecunds anys de la seva vida, entre dues cultures en el fons coincidents edificades sobre la fe en Déu, en Jahvé.
"Que els vostres cors s’asserenin : creieu en Déu, creieu també en mi", digué un dia Jesús en l'Evangeli que suara hem proclamat. Es el mateix Esperit el que mou a la confessió de Déu, Ser suprem, a tots els homes de tots els temps i de totes les cultures. Allí on hi ha un ser humà, que a les palpentes, o decididament, confessa a Déu hi ha un fill de Déu mogut per l'Esperit Sant. Repetim-ho, i que el seu oratge ens conforti : "Que els vostres cors s’asserenin, creieu en Déu, creieu també en mi", camí veritat i vida.

Som, en molta freqüència,deutors deis nostres propis pensaments, deis ambients en que ens hem mogut, de les circumstancies que ens han tocat viure, de les lectures i estudis que hem pogut fer i eixís entre nosaltres aquí ara, congregats en el Senyor, i al carrer, es molt diversa la nostra fe. Però Conseqüents a la fe en Déu i també,després en virtut del testimoni de Jesús, som molts els que creiem i esperem aconseguir la vida eterna, el Paradís i des de aquesta fe creiem en que l’ànima de la nostra germana Maria gaudeix ara de la plenitud del amor de Déu.
Podria jo ara estendre’m parlant del esperit ecumènic i selecta de la nostra germana Maria, aquest esperit que asserena moltes vegades durant la seva vida el seu cor en la fe en Déu, aquesta fe que, glosant el tercer poema deis Càntics deis Càntics que hem llegit en la primera lectura de la Paraula de Déu : "Font deis jardins, pou d’aigua viva, rierols que davallen del Líban".

Podria també ara en breus paraules ponderar la intimitat deis pensaments estils de la Sra. Maria Levi de Bofill. Tenia a les mans per fer-ho un emotiu escrit del mateix fill Ricard, però he cregut millor no apropiar-me d’uns pensaments tant fondos i sentits i si be l’emoció, ni continguda, del Sr. Ricard Bofill dificultaria la seva lectura, feta per ell, hem cregut que ho faci, ara, tot seguit, el seu amic l`actor Sr. Josep Mª Flotats.

Acte sol·licitat pel famós arquitecte internacional Dr. Ricard Bofill. Missa presidida per el rector de Santa Maria del Mar Mn. F. Tort


Cristina Llongueres Poveda, filla del perruquer Sr. Lluis Llongueres,8-8.

Funeral de Cristina Llongueres 8-8-91:

Cristina Llongueres 8-VIII – 91

Ens congrega avui en aquest temple insigne un fet ben trist. Qui havia de dir a la nostra estimada Cristina Llongueres i Poveda quan el seu marit Damà Miralles fa uns mesos sofria un greu accident de circulació que ella, que quan ja estava aconseguint prendre valenta el timó de la família i el seu mateix marit, davant la seva fortalesa i la seva personalitat encoratjadora, lluitava també per superar-se, que ella havia d’ésser objecte d’un fet semblant que segaria de cop la seva vida?

Oh inescrutable designi de la Providència! Qui havia de pensar que l’estimada Cristina, vital i entusiasta, de profunda sensibilitat que lluïa en el seu entorn i el motivava, sensible i bona, que estimava, era estimada... i és estimada!, que havia de tenir un tal acabament?

Jo ja sé que en aquest moment les paraules de condol, consol i esperança són fàcils de pronunciar i difícils de viure i practicar. Però nosaltres, congregats ara en el Senyor, no solament declarem i confessem que la nostra estimada Cristina viu la vida dels sants en el Paradís, sinó que amb la nostra presència volem confortar al marit Damià, als seus entranyables pares Lluís Llongueres i Lolita Poveda, a la seva germana Ester i el seu germà Adan, al cunyat Jordi Bru, a les àvies Maria i Lola i a tants amics íntims de la família que ploren aquesta ràpida partença de la Cristina. Sabem que les paraules en aquests moments s’obren difícil pas, però volem que sapigueu que la fe, la certesa de la nova vida de la Cristina, pot fer realitat allò que penseu: “l’estimàvem molt, l’estimem molt”, a un ser humà només pot seguir estimant, crec, si viu d’alguna manera, i ella viu en el Paradís i, a través del dogma de la Comunió dels sants, no sol podeu continuar estimant-la, sinó, lo que és més, continuar el vostre intercanvi espiritual amb ella, intercanvi de marit, de pare i mare, germà i germana, d’àvies i d’amics.
També els seus fills Enric i Laura quan seran grans i, des de la fe cristiana, coneguin la història de llur mare la trobaran amatent, a ella que tenia un elevat sentit de la maternitat, en el Paradís des d’on continuarà, en virtut del dogma que hem recordat, la seva insubstituïble missió de mare, aquesta missió que prendrà forma i figura en el seu pare, avis, oncles, etc.


A continuació la corresponent a l'aniversari de la seva mort:

Aniversari de Cristina Llongueres i Poveda 16-IX-92 20h

Succeïa el l5 d’agost de l’any passat 1991, la nostra estimada Cristina Llongueres i Poveda moria d’accident en la seva joventut. La notícia fou com una espasa que traspassà el cor dels seus pares Lluís Llongueres i Lolita Poveda, així com el del seu marit Damià Miralles, germans Ester i Adam. La notícia consternà també a casi incomptables amics que ploraren i ploren encara la seva sobtada mort. El vuit d’agost celebràvem aquí el funeral en sufragi de la seva ànima amb una presència multitudinària que es repartí després en l’altra missa funeral que més tard li vàrem oferir.

L’amor de pares, d’espòs i de germans, la pena profunda davant de la mort de l’estimada Cristina no ha minvat, sens dubte, en el curt espai i temps d’un any. Però si que el pas del temps ens ajuda a acceptar millor els designis, inescrutables, de la providència divina.

L’objecte de la nostra congregació d’avui en l’aniversari de la mort de la nostra estimada Cristina Llongueres i Poveda és, per una banda, mantenir viu el seu record més enllà de la intimitat dels pares, espòs, germans i demés persones que han notat més a prop el seu vuit, això és mantenir el record històric del seu pas per la vida a tants i tants que també la estimaven i no han deixat de recordar-la i de trobar-la a faltar.

Però un aniversari cristià és quelcom més que un simple record humà per noble e important que ell sigui. Un aniversari cristià és una pregària i una confessió.
Pregària: perquè des de la nostra fe sabem que cal oferir sufragis per les ànimes dels difunts. Es confessió, que finit el pas nostre per aquesta terra, per aquesta pàtria en trobem una altra d’eterna en el cel. Confessió de què, al marge de lo que ens diu la naturalesa, o la filosofia o la ciència humana, al marge d’allò que pot insinuar en la nostra ment la veleta de la imaginació, el dubte de la raó lliure, etc., ni recolzant-nos en el consentiment universal de tots els pobles perquè també ell mateix es pot, des de la llibertat, minusvalorar cercant l’argument màxim, el testimoni i la revelació del Senyor Jesús, sabem i creiem, que la nostra germana Cristina viu la vida plena del Paradís infinitament superior a la vida de la terra.

La vida eterna, el Paradís, és infinitament superior al a vida de la terra, perquè totes les coses d’aquí, per més que ens esforcem en fer-les semblar grans, són per si mateixes incapaces d’elevació. És veritat que durant els anys de la vida és quan hem de complir la voluntat del Senyor, cadascú en el seu treball, en el seu art, en el seu servei a la societat. És veritat que no hem de desentendre’ns ni poc ni molt de les coses de la vida i representat cada un de nosaltres lo millor possible el paper que ens ha sigut confiat en el teatre del món. És veritat que tot allò que ajuda i perfecciona a l’home i a la dona en qualsevol aspecte de la seva vida és valuós i llur exercici meritori, però sigui con sigui res ens pot enlluernar tant, distreure’ns tant, equivocar-nos tant, que donar al a vida humana un sentit absolut, definitiu, i oblidar-nos que aquí hi estem de pas i que a una edat o una altra serem cridats per Déu a gaudir de la plenitud d’ell mateix. Si des del baptisme els cristians participem més plenament, si més no per l’adopció, de la naturalesa divina, en el Paradís aquesta participació arriba al màxim que pot aconseguir la naturalesa creada.
Per això la mort, que ens espanta a tots, es des de la fe la victòria, el premi, perquè ens permet, sense les traves del cos, gaudir de Déu i en Déu de tots els bens.

No importa, germans estimats, que alguna vegada amb més o menys insistència la raó a vegades poc formada, sense tenir a la ma els arguments que ens ajuden a creure, o més ben dit la imaginació que faci néixer en nosaltres el dubte en la vida eterna. No ho podem pas evitar, la llibertat no sols ens és donada com a do, sinó que ens és imposada. Nosaltres no podem dominar la nostra mateixa raó, raó que moltes vegades no és altra cosa, en la pràctica, que imaginació, “la loca de la casa” con deia santa Teresa d’Àvila.
Nosaltres des de la fe sabem que l’estimada Cristina viu aquesta vida superior i sabem també que en virtut del dogma de la Comunió dels Sants la relació amb ella no ens ha sigut tallada o trencada per la mort sinó que continua a través del suprem mitjà o satèl·lit de comunicació que és Déu mateix.



Joaquim Rosell Sardà, 14-8:

Funeral de Joaquim Rosell Sardà 14-08-1991

Ens trobem congregats en el Senyor davant d`aquest alta i del cos sense vida del nostre estimat Sr. Joaquim Rosell. Home bo, que estimà profundament als seus, sacrificat, intuïtiu, actiu, dotat de fina y amistosa ironia.

Nasqué a Tarragona i ha mort a Barcelona. Espòs de la Sra. Maria Teresa Querol, para de Joaquim-Antoni, Joan, Jordi i Mercedes. Avi de vuit nets. Gran advocat i ànima de la M.I. Confraria de Sant Magí de la que, des de 1982, n`ha sigut actiu i eficaç President, amb quin hàbit de confrare ha sigut amortallat respectant llur propi desig.

Els centres vitals característics de la seva personalitat han sigut la família, la seva carrera d`advocat, la ciutat de Tarragona, la Confraria de Sant Magí i la fidelitat als amics. Cada una d`aquestes columnes, que aguantaren el sòlid edifici de la seva vida, serà tema constant en el record de la Família i els amics.

El capítol de la Família ho omple tot e inclou, en si, el tema que fou, també, fonamental en la seva vida creient, la Religió viscuda amb profunda fe i respecte a les tradicions.

Quant ell nasqué, quart dels germans, el seu pare havia mort i fou la profunda pietat de la seva mara tarragonina el que el formà en la més pura i fidel religiositat que l`acompanyà tota la vida.

Aquesta fe i la Providència Divina feu que en el tràngol terrible de la guerra civil, condemnat a mort, se salvés quasi miraculosament. Cal recordar de quina forma el Senyor l`oculta a la vista dels comitès d`execució en l`Església de Omells de Magall amagat sota els bancs del cor.

“Matrimoni i mortalla del cel davalla”. El Senyor programà tota la creació perquè en Joaquim i la Maria Teresa es trobessin, s`estimessin, consagressin el seu amor humà i cristià, i, després, el visquessin en la màxima identitat i fidelitat fruitant en quatre fills i vuit nets, fins ara.

Jo se que hi ha moltes famílies que es queixen de no haver sapigut transmetre les seves conviccions a llurs fills. En general, perquè no han coincidit amb tals conviccions o perquè ha mancat aquella fina intel·ligència e intuïció que senyala el moment oportú d`actuar, de la llissó, del exemple.

Les antigues tradicions familiars, religioses i populars, vitalitzaren la Família, el matrimoni dels nostres estimats Joaquim i Maria Teresa: El Nadal... Setmana Santa sobre tot del Divendres Sant quant, a l`horta en que la litúrgia commemorava la mort del Senyor la Família sencera, pares i fills, brasos en creu resaven el credo... Les professions del Divendres Sant a Tarragona sobre tot, després, com a prohom principal de la Confraria de Sant Magí.

La Família fou el nus vital del Sr. Joaquim. Procurà sempre que tots els fills tinguessin un lloc prop d`ell tant en els pisos de la seva videnda, com en les cases que es preparà per passar les vacances en les que procurà sempre que hi hagués un llit per tothom perquè es pogués veure rodejat de tots els fills, nores i nets. Desitjà tenir la Família unida i ho aconseguí lo que li va donar molts moments de satisfacció.

La seva Carrera d`Advocat fou una altra de les columnes de la seva vida. Home intel·ligent e intuïtiu, començant de zero, sapigue obrir-se camí fins a formar un dels bufets d`advocant mes importants de Barcelona arribant també a obrir-ne un altre a Madrid per les causes que seguien en el Suprem.

El Sr. Joaquim triomfà com a pare de Família i com Advocat i com home de forta religiositat. La Confraria de Sant Magí i el seu amor a Tarragona van units.

La Confraria li permetés reunir-se amb els tarragonins, unir Tarragona amb Barcelona i Barcelona amb Tarragona, els seus dos amors territorials i ciutadans. El recordaré sempre quant com a President de la Confraria presidí els dos o tres actes anuals de la Confraria de Sant Magí a Santa Maria del Mar: El Via Crucis del Diumenge de Passió; la solemne celebració de la festa anual de Sant Magí, que el dilluns 21 d`aquest mes, festivitat de Sant Magí, oferirem per la seva ànima a Santa Maria del Mar, i la missa en sufragi dels confrares que hem celebrat aquets dos última anys.

El tema de la Confraria esta lligat també al de l`amistat. Confrare es igual a germà, germà es ser amic. Jo també vareg poguer rebre l`afecta generós de la seva amistat en diverses ocasions i circumstancies, elegit, com vareg ser, per la Junta presidida per ell, director espiritual o consiliari de la mateixa.

El recordaré sempre com un amic fidel i crec que jo també li he mostrat en meu afecte de sincera amistat. Ja he dit, al principi, que el curt espai d`una homilia, ni llargues estones i converses, abarquerien tot allò que el cor i la memòria voldrien expressar i rememorar del nostre estimat Joaquim Rosell Sardà.

He dit, també, al principi que ens trobem reunits en el Senyor davant d`aquest altar i aquesta tomba. L`alta ens recorda i afirma la nostra grandassa i el fèretre allò que en nosaltres cau sota el domini de la mort.

Part important de la vida del nostre estimat Joaquim, ha tingut valor en tant i en quant s`ha identificat en l`amor a Déu i als homes. En el primer pròxim, la Família, la Confraria, els amics, les persones als que, des de el seu ofici, ha servit. Els passos humans no paren fins la mort, la direcció i el camí, però resten valuosos, eterns, no subjectes a la mort.

La seva vida, com la nostra, es un itinerari vers el Paradís. Ja hi ha arribat a Déu vist i posseït.

Tots coneixem el dogma de la Comunió dels Sants. Ell ens assegura que hi ha un intercanvi sagrat entre els cristians de la terra, els del Purgatori i els del Paradís.

Comunió dels Sants, Dogma que ens consola en la certa ciència de que la mort no porta pas en una separació sinó en un canvi de comunicació.

Mentres vivim ens podem comunicar per via oració, desprès, via basos comunicants de la Comunió dels Sants que es lo mateix que dir via del Pare del Cel.

Dogma, abraç filial. La nostra intercomunicatiu es deriva d`haver sigut constituïts Fills Adoptius de Déu per la gracia infusa del Baptisme.

Aquest Dogma assegura un major contacte i relació espirituals. Esposa, fills, nores, i nets, podeu, podem continuar l`intercanvi familiar amb ell: Espòs, pare, avi i amic.

Si humanament no deixarem de recordar-lo mai, espiritualment podrén continuar intimant amb ell com a ser que viu la vida definitiva, la més plena, l`única que mereix de veritat aquest nom, perquè ja no està subjecta a la mort, es la vida del Paradís i de l`unió afectiva i definitiva amb el Pare.

Dr. Francesc Tort Mitjans. Rector de Santa Maria del Mar. Homilia pronunciada per el mateix en el curs del funeral "corpore insepulto" concelebrat en la seva pròpia parròquia el dia 14 d`agost de 1991.

Si el Sr. Joaquim Rosell moria el 14 d`agost de 1991, el 8 de març del mateix any el propi Sr. Joaquim Rosell Sardà, com a President de la Il·ltre. Confraria de Sant Magí de Barcelona, dirigia aquesta carta al Sr. Arquebisbe en defensa del rector de Santa Maria del Mar, de quina carta un servidor en el curs de l`anterior homilia em semblà millor no fer-ne cap referència directa.

A continuació alguns continguts rel·lacionats amb Joaquim Rosell i la confraria de Sant Magí:





Sobre aquesta línea, processó del Sant Enterrament de Tarragona de l´any 1996, presidint la Junta en qualitat de consiliari



Sobre aquesta línea, festa de Sant Magí a la Basílica, beneïnt l´aigua de la Brufaganya, l´any 1987



Sobre aquesta línea, festa de Sant Magí a la Basílica, beneïnt l´aigua de la Brufaganya, l´any 1993




Enriqueta López Laude,17-10.

Xavier-Patricio Pérez Alvarez, “Gato Pérez”, 18-10:













 

Missa d'aniversari de la mort de “Gato Pérez” oficiada pel rector de Santa Maria del Mar de Barcelona, Mn. Francesc Tort Mitjans a les 21 hores del 18 d`octubre de 1991, pronunciant ell mateix l`homilia, ple de gom a gom l`amplia basílica.

Aniversari de Xavier-Patricio Perez Alvarez
El nostre estimat Xavier-Patricio Pérez Alvarez, "Gato Pérez", va morir el 18 d'octubre de 1990, avui fa un any. El seu record i la seva figura surt encara a les pantalles de televisió i els seus discs de gran exit se senten per tot arreu, tan en l’intimidat familiar com per els mitjans de comunicació.

Va néixer a 1'Argentina el 1950 a Buenos Aires, aquesta nació i ciutat americanes de singular arrel hispana i europea, de pare espanyol i mare argentina. "En aquella nació i ciutat Xevier-Patricio Pérez va viure fins els 15 anys temps suficient per marcar una imborrable influència. Res més valuós, en la vida d 'una persona, que els anys de l'infantesa i de l’adolescència, encara que siguin uns anys curts en e que resta de la vida possible.

Xavier Patricio, "Gato Pérez” va obrir els ulls a la vida en a quella nació americana d ' arrels tan espanyoles i occidentals i allí va manifestar la seva passió per l’automobilisme i la seva sensibilitat curiosa, observadora de les histories i dels racons i la seva altra passió; que en el temps es convertiria en la primera, 1a música, formant part, als dotze anys, d'un grup de música folklòrica argentina, va ser a Barcelona i Espanya on les se ves qualitats musicals i de cant-autor varen florir en gran manera i reconeixement social.
Tan aprop d'aquestes naus de Santa Maria del Mar en la sala Zeleste de la que es pot considerar com un dels fundadors en la seva primera època, hi va actuar repetides vegades amb el grup, que després del "‘Revelación Mesmérica” , va «Slow-Blow”.

El seu pas per la música popular i les seves qualitats de cant-autor el portaren a agermanar el folklore argentí i americà amb 1'espanyol, creant la "rumba catalana”. La seva idea i designi que tants èxits li van donar, fou inventar una nova música pels països llatins, a partir de la salsa, el flamenc etc. En varies ocasions en els seus dies, les seves cançons que ajudaven a viure, es catalogaren com dels millors de la dècada dels 80.

Xavier-Patricio, home a qui la vida lluny de malejar-lo el feu cada vegada més bo va ser un ser obert a l'amor en totes les seves accepcions, estima la vida, l'art, la terra, als amics. Estima a la seva esposa Elena amb els seus filis Jessica i Clara i els tres últims anys de la seva vida compartí la felicitat amb Silvia Palau, fruit d'aquest nou amor neix el seu últim fill.

Els seus pares, Elena, Silvia Palau, les filles i els amics recorden ara el seu pas per aquesta terra, contradictòria de vegades però sempre prometedora, de Xavier Patricio Pérez Alvarez, "Gato Pérez", hi ho fem tots en el marc d'aquest temple de Santa Maria a de1 Mar que junt amb els altres punts i racons d'aquesta ciutat i de tot Catalunya ell tant conegué i estimà.

"Els que per la nostra missió som rectors i per els nostres estimats sabem que Deu ens creà a la seva imatge i semblança, a la imatge de l'amor ens crea. Sabem també que tot batejat, Xavier-Patricio, fou a Buenos Aires, es constituí en fill adoptiu de Déu i hereu del cel suprem, de suprema dignitat i suprema esperança.

Lo que val en nosaltres es 1'haver sigut creats a la imatge del suprem i el haver sigut fets fills de Deu. Hi na dues religions, la de la practica externa i la que arrela i viu en l’interior. No sempre la segona porta a la seva manifestació visible, externa, però es la més important, és la que ens salva.

Jo no sé, ara, quines foren les vivències religioses que tenia el nostre estimat Xavier-Patricio, però sé que va estimar, que es va interessar per la vida dels homes, que va produir cançons per ajudar a viure i per ajudar a descobrir l'identitat. Tot allò que va destinat ais homes i dones, tot allò que té com a destí l'obra màxima de Deu, que es l'home, es un acte de religió i de religió cristiana. Estimar és donar-se: ell és va donar a la família i es va donar a tots aquells per els que composava les seves cançons per alegrar-los la vida.

Lo que val es ser fill de Deu i estimar. Si som fills som hereus, hereus de la terra i sobre tot hereus del cel, del Paradís. Per això venim al món perquè després d'haver recorregut un riu el nostre territori, donant vida, amb les nostres aigües, ni que aquestes aigües vinguin un dia que es confonguin en l’oceà i tard o d’hora el record humà es vagi esmorteint, tot a canvi d 'una vida eterna, sens fi, la vida de Déu, el Pare, aquest pare d 'amor i de vida que va abraçar al nostre estimar Xavier Patrici i va estimar al crear-lo, el va estimar al redimir-lo i l'estima ara en el Paradís i també en el seu record aquí a la terra com queda avui de manifest en aquesta missa que oferim per l'etern descans de la seva anima.

Com en el principi del descobriment de la febre de l'or, anar-hi a cercar or, l’or normalment s’ha trobat sempre en el mes profund de la terra, en la seva fe interior hi descobrirem a un home que va saber estimar i que en el contrast de la seva vida va crear i esperar la suprema esperança dels flilis de Deu que és en el Paradís on ara la nostra fe el contempla vivent amb el Pare.



A continuació un testimoni de l'obra de "Gato Pérez":





Excm. Sr. José de Fontcuberta y de Casanova, marqués de Villalonga, President de la M.I. Junta d`Obra de Santa Maria del Mar,26-11.


Funeral Sr. José de Fontcuberta y de Casanova Grande de España Marqués de Villalonga , 26-11-1991

Distinguida y amada Doña Victoria Sama i Coll, hijos, nietos, familiares, amigos, ornados muchos de vosotros con los más altos títulos de la nobleza catalana y española. Nos ha congregado hoy aquí el fallecimiento de un gran señor, Don José de Fontcuberta y de Casanova, grande de España, Marqués de Villalonga, presidente de la M.I. Junta de Obra de Santa Maria del Mar, Basílica que tanto amó y por la que tanto trabajó en pro de su restauración para ir superando el zarpazo demoledor de la Guerra Civil.

Exmo. Sr. Duque de Maqueda que presidís en representación de S.M. el Rey Don Juan Carlos I y de la Diputación de la Grandeza de España.

Vamos a iniciar esta ceremonia en la que valorando las grandezas humanas en su justo medio, meditaremos sobre la nada i la grandeza del hombre, aquello que nos da la naturaleza y lo que nos da la gracia.

El Sr. Marqués, como en el barrio se le conocía, cuantas veces presidió desde este mismo presbiterio las más solemnes ceremonias del año litúrgico, cuantas veces al frente de la respetada y querida Junta de Obra contribuyó a la solemnidad y a la buena organización, restauración y mantenimiento de este insigne templo que hunde sus raíces en los tiempos de la Iglesia primitiva. El mismo presidió la Junta de Obra en el día de mi toma de posesión canónica, el 5 de agosto de 1985, como párroco de esta Basílica, de honda tradición.

El Sr Marqués, hombre religioso, caritativo en gran manera como lo demuestra, entre otros hechos, el que durante más de cincuenta años acompañó a la Hospitalidad de Nuestra Señora de Lourdes de Barcelona, entusiasta organizador de las peregrinaciones y celoso y entregado brancadier, también su atención al Cotolengo y otras muchas atenciones sociales como en relación a la Casa del Niño de la misma calle Moncada donde el Sr. Marqués vivió y falleció.

El Sr. Marqués destacó por su amor a Cataluña, a la tierra, al campo, a la caza. Sin duda alguna la naturaleza y la gracia fueron generosas con nuestro hermano José y con su esposa Dña Victoria Samá i Coll. Como buen cristiano, como creyente meditó muchas veces en su vida “que no tenemos en esta tierra una habitación permanente sino que vamos tras la eterna”, que vamos tras el Paraíso, la gran verdad…, la única verdad.

Si bien debemos vivir como si nunca tuviéramos que morir y al mismo tiempo como si cada día tuviéramos que morir, esto es, que no debemos desentendemos ni minusvalorar las cosas de la tierra, la lucha diaria, los ideales, los derechos hereditarios y adquiridos, con todo debe prevalecer la visión real de la caducidad de las cosas humanas.

Por más que nos esforcemos en ser grandes a fuerza de cosas humanas sólo conseguimos serlo, en verdad, a partir y gracias a nuestra filiación divina. Gracias al Hijo de Dios somos hijos de Dios, este es el Supremo Don, la Suprema Dignidad, la Suprema Esperanza.

He ahí como glosando la primara lectura de la carta da san Juan, la principal grandeza de nuestro querido Don José, fue el que desde el día de su Bautismo, quedó constituido en hijo adoptivo de Dios y Heredero del cielo. El bien supo que esto es lo más importante, porque él conoció la verdad, conoció la esencia del cristianismo que es amar y la verdad del Paraíso.

Amados hermanos, el Paraíso es la verdad, se deduce precisamente del Evangelio que leíamos el domingo pasado día de Cristo Rey. A la pregunta de Pilatos: ¿Por lo tanto quieres decir que eres rey?”. “Si soy rey, mi misión es la de ser testimonio de la verdad”.

He ahí como Jesús con esta sobria respuesta, pronunciada horas antes su pasión y muerte, identifica su reino y su misión con la verdad. Si Cristo es rey, si afirma que su reino es la verdad y a la petición, después, del buen ladrón : “Señor acuérdate de mi cuando estés en tu reino”, responde: “Hoy mismo estarás conmigo en el Paraíso”, esto demuestra que la verdad de la que Jesús vino a darnos testimonio es el Paraíso, que su reino de verdad y de vida, de santidad y de gracia, de justicia, de amor y de paz, es el Cielo.

Hacia este final gozoso nos encaminamos en la penumbra durante nuestro tránsito, hasta que salimos del túnel para encontrarnos con el abrazo del Padre, la visión de Dios en el que consisten todos los goces, toda verdad, el Paraíso.

Hablando de mí, hablando de ti, todos hemos dejado en alguna ocasión de amar a Dios y a los hermanos, hemos negado el amor. También los santos canonizados tuvieron sus defectos, bien se dice, en concepto análogo, que “no hay gran señor para su ayuda de cámara”. Pero Dios nos mira y ama como Padre, nos perdona, pasa por encima de nuestras pequeñeces, que, en general, se encuadran, en general en el carácter y en las propias coordenadas de nuestra vida siempre operantes y singulares…

Lo que importa es la grandeza de corazón, el amor que se ha practicado, las grandes cualidades que pasan por encima y borran aquello que, todos, sin distinción, tenemos de defecto y pecado.

Nuestro querido Sr. Marqués ha hacho ya la experiencia de salir del túnel y encontrarse con el Padre, Dios amante y misericordioso, que lo creó a su imagen y semejanza, lo redimió y ahora lo ha acogido en su seno.

Estamos congregados aquí, en este templo que, como dijimos al principio, él tanto amó y por el que tanto trabajó , para rogar por su alma, al mismo tiempo que ponderar y dar gracias a Dios por las grandes cualidades de las que fue dotado, por los dones de la naturaleza y de la gracia, su filiación divina, la herencia del cielo, el Paraíso, la verdad, que, al fin, posee en plenitud en Dios y con El todo bien.

Nuestro reino no es de aquí, aquí, en la tierra, ciertamente se inicia como camino que guía. La vida humana, toda la creación son dones y bondades de Dios, pero nos es preciso valorar todo el proceso de nuestra vida en la segura, cierta y consoladora visión del Paraíso, donde el Reino de Cristo llega a su exuberante y suprema plenitud.

Homilía predicada por el párroco de Santa Maria del Mar de Barcelona Dr. Francesc Tort Mitjans, en el curso del funeral en sufragio del Exmo. Sr. José de Fontcuberta y de Casanova Presidente de la Junta de Obra de Santa María del Mar durante muchos años, el 26 de noviembre de 1991. Homilía guardada en el archivo de Santa Maria del Mar de Barcelona propiedad y relacionado con el mismo dicho párroco. En tiempo oportuno me he dado cuenta de que no había publicado todavía la homilía que con toda justicia se debe al que fuera Presidente de la M.I. Junta de Obra de Santa María del Mar.
26-XI-1991


Enric Gispert i Fabrés, Mestre de Capella de Santa Maria del Mar,, primer aniversari, 27-12.

1992:
Maria Güell, de la pastisseria Güell , feligresa estimada, en memòria seva es procedí a la reforma del rellotge del campana. Una placa a l`alta del Carme la recorda, 4-1.
Excm. Sr. Gustau Gili i Esteve, de la Vint-i-cinquena i del Patronat de Santa Maria del Mar, 30-1.:



Homilia predicada per el rector de Santa Maria del Mar Dr. Francesc Tort en el funeral del Excm. Sr. Gustau Gili i Esteve
el 30 de gener de 1992.


Fill Gustau, nets, germana Rosa, senyores que el servien, familiars i amics del Sr. Gustau Gili i Esteve.

Estimats Srs. :

La proximitat, l`amistat fan molt més sensibles les absències. L`imaginació i el record es resisteixen a admetre que l`amic ja no està entre nosaltres com abans.

Tots els que coneixíem d`aprop al Sr. Gustau Gili ho sabíem, la premsa, però, s`en ha fet just ressò. Era tota una personalitat quina biografia seria llarga i útil. Home sensible, vital, senzill; sincer i amic; treballador, empresari; culta, artista, bibliòfil, políglota. Barceloní, català, espanyol, universal. Home familiar, adorà a la seva esposa Anna Maria Torra, i tingué sempre en el seu cor el seu fill i nets continuadors de la nissaga.

Feligrès de Santa Maria del Mar des de més de seixanta anys, era membre de la Vint-i-cinquena i, últimament, del Patronat de Santa Maria del Mar També fou membre fundador dels Amics de l`Escolania de Santa Maria del Mar. Com a tal oferí a l`Escolania la seva casa de Santillana del Mar a on l`Escolania s`hi traslladà en colònies d`estiu baix el seu patrocini.

El Sr. Gustau Gili, que estigué present, entre la gent, en la meva pressa de possessió com a rector d`aquesta parròquia, assistí cada diumenge a la missa major de les 13 hores i participava de l`Eucaristia. Al acabar la missa, tots dos, acompanyats dels escolans, anàvem parlant, freqüentment del contingut de l`homilia, portant quasi sempre ell la conversa. Quant arribàvem al meu domicili, devegades, jo tirava enrere i l`acompanyava a ell en el seu domicili també del C. Princesa.
El Sr. Gili fou un amic fidel fins les últimes conseqüències. En la circumstancia de 1990 ell va reaccionar el primer i posar en joc totes les seves influencies, es preocupà sobremanera com si fossin germans. Potser per alguns era vist ja com un home allunyat de les seves altes responsabilitats primeres. Per a mi va ser un amic del present, d`ara: ens vam compenetrar. Home que tenia a flor de llavis els seus records i pensaments, em va permetre àdhuc imaginar-me lo que fou la seva infantessa i joventut mimades, els seus estudis, la família, les institutrius etc.

S´honorava de la vinculació familiar, i pròpia, amb l`Església Catòlica, de que el seu avi, Joan Gili, fos Editor Pontifici, i, ell, fundador de “La Editorial Litúrgica Espanyola, Successora de J.Gili”, també que l`Editorial Gili, sota la seva regència, hagués publicat La Historia de los Papas de Pastor amb més de 40 volums.

El primer de desembre de 1991 va ser l`últim diumenge que el nostre estimat Sr. Gustau Gili assistís a la missa major: Acabada la missa, a peu dret, com solia fer-ho, es va confessar i, seguidament, junts, ell va tirar al correu uns donatius que solia fer cada any a dugues organitzacions socials del tercer mon. Sensible a l`injustícia, a les diferencies socials, a la pobresa, amb freqüència s`interpel•lava a ell mateix comparant la seva situació privilegiada amb altres. Sols a la vista dels coneixements, que s`esdevingueren a partir de la primera setmana de desembre, hi podria veure o pensar algun enigma en el nostre últim encontre a Santa Maria del Mar, quant, ja en un altre ambient, el visités tres vegades a la clínica abans i després de l`operació d`un coàgul provinent d`un cop al cap en accident de cotxe.

Tots, ell també, teníem l`il•lusió de que es recuperaria. Havíem parlat, i ell acceptat, joiós, de que en els Jocs Olímpics pases temps dins de la Basílica a fi d’atendre i acollir a grups de visitants anglesos, alemanys. Però, “l`Home proposa i Déu disposa” i el 24 de gener de 1992 el nostre estimat Gustau fou cridat al Paradís, a aquesta suprema esperança que l`acompanyà, vivament, els últims anys de la seva vida, content de gaudir, i son paraules textuals seves, de “la tant i tant preuada Fe”.

Des de un punt de vista objectiu resulten existir prou diferencies entre unes persones i d`altres, com hi es entre els rius de la terra. Uns rius, de gran anomenada, recorren i fertilitzen ciutats i viles que naixeren al seu pas, però, a la fi, les seves aigües resten confoses en el mar amb les rieres més desconegudes. La naturalesa i la gracia ens fan diferents, però per tots arriba el moment en el que, en paraules de Sant Pau en la primera lectura que hem llegit : “La casa i el tabernacle de Déu a la terra”, es destruït, i ens trobem, de sobte habitants d`un altre edifici “etern”, el Paradís.

“Mentres vivim en el cos, ha continuat Sant Pau, vivim com emigrats, lluny del Senyor, ja que no podem fer altra cosa que creure sense veure`l.”. Aquest fet real, de viure com a forasters, lluny de les nostres misterioses arrels, això es, lluny del Senyor, ens fa enyorar la Pàtria, El Paradís, la vida en Déu. Una enyorança que consisteix, fonamentalment, en una manca de coneixements. Apartats de la visió de Déu, no ens queda altre remei o possibilitat que viure de la fe. Aquest fet existencial, que explica i justifica el dubte i la mateixa incrença, la recerca i la troballa, lliga també amb l`Evangeli que suara hem proclamat, sobre tot amb aquella exclamació dels dos deixebles d`Emaus al Senyor : “Queda’t amb nosaltres, que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”.

Viure de la fe costa. El dia comesa sovint a declinar. La nostra mateixa intel•ligència lliure ens permet dubtar del Paradís, dubtar de la Resurrecció, dubtar de la vida eterna.
L`intel•ligent dubte a partir de la seva intel•ligència en les seves coordenades pròpies, l`ignorant dubte a partir de la seva ignorància. El nostre cor, però, no gaudeix, ni reposa en el dubte, en tot cas si acostuma. De la mateix forma que els peixos, en general, sols poden viure dins l`aigua, nosaltres, els humans, sols podem moure’ns, amb certa facilitat, en el context de lo material, de la terrenal, de lo corporal i cerebral. Però, tot hi ser eixís, la nostra mateixa raó pot processar preguntes a partir de lo que veiem i àdhuc entrar dins dels testimonis de la fe dels altres. El testimoni de la vinguda de Jesús, de la seva Resurrecció, del Paradís. Per passar del dubte natural a la certesa de la fe ens cal trobar-nos, com els d`Emaus, amb el Senyor en el camí de la vida, i desitjar que es quedi amb nosaltres. Aquesta petició íntima estigué implícita en els sentiments i expressions del nostre estimats Gustau.

Sí, en Gustau, ja no viu, ara, “com emigrat del Senyor”. En el curs de la seva vida, quant el dia comensà a declinar, quant estigué ben disposat a valoracions sinceres, va dir : “Senyor, quedat amb mi”, i, naturalment, perquè aquest impuls, com diu el tractat de Gracia, sempre que el te el cor, ja ve del mateix Senyor, Ell s`hi va quedar. Jo penso que el nostre estimat Gustau, si més no al final, va tenir la seguretat de que anava al Paradís, aquell Paradís anunciat quant era petit, potser quelcom oblidat en alguna etapa, però finalment gaudit. Allí viu ara, i, a través del dogma de la Comunió dels Sants, podrem continuar l`intercomunicasió amb ell.

Dr. Francesc Tort Mitjans rector
de Santa Maria del Mar.

Podria dir moltes coses sobre el Sr. Gustau Gili, entre d`altres, que gracies a l`amistat de seva esposa Anna Maria Torra amb la Família Picaso, i al mateix Sr. Gili i les seves coneixences dins l`Ajuntament, concretament era íntim del Sr. Maragall, es procedí a la creació del Museu Picaso del carrer Montcada, ben prop del seu domicili particular.

Publico, de pasada, la carta que en defensa meva, o del rector de Santa Maria del Mar, va escriure en el context de la segona conspiració contra mi que li produí una gran tristesa i desconcert fins a l`extrem àdhuc d`emmalaltir. Va fer, junt amb molts d`altres, tot lo que va poguer per defensar-me. Encara que, aparentment, tot venia de la Generalitat, en realitat eren..., i d`altres, dins el Bisbat, i a nivell de cert clero, els que hi estaven, realment, al darrera envejant el meu càrrec de rector de Santa Maria del Mar. Vegeu en l`Index: Conspiració, l, 2, 3. en concret es important llegir la carta del advocat de la Curia Romana Carlo Gullo a on queda palés la gravísima injusticia , cercar : conspiració tercera, 3.




Josefa Guillamón Bernal, 16-1.
Mitjans Tutusaus, Francisca, 17-1.: Clicar : Funeral de la mara del Sr. Rector Francisca Mitjans Tutusaus.


Marse Estadella Cañas, 10-3.
Josep Bernadó López, 15-9.
Joan Vidosa Recasens, Empresa Vidosa, 28-9.



Excma. Sra. Victòria de Sama Coll, Marquesa de Marianau, esposa del Excm. Sr. Josep de Fontcuberta, President de la M.I. Junta d`Obra de Santa Maria del Mar. Assitia cada diumenge a la missa de l`Escolania de les 13 hores, 27-10.

Funeral de Dña. Victoria Sama i Col, Marquesa de Marianau de 27-X-1992 A cargo del párroco de Santa María del Mar de Barcelona Dr. Francesc Tort Mitjans quien predicó la siguiente homilia:

Nos hemos congregado en el Señor para ofrecer el santo sacrificio de la misa en sufragio del alma de nuestra querida i distinguida Doña Victoria Samà i Coll, marquesa de Marianau, bajo la histórica nave de esta basílica de Santa Maria del Mar testimonio no hace muchos meses, el 26 de noviembre ultimo, del solemne funeral que ofrecimos por su esposo el Sr. José de Fontcuberta y Casanova, Marques de Villalonga Presidente de la M.I. Junta de Obra de Santa Maria del Mar.

Este es un encuentro motivado por la fe, recuerdo i homenaje a Dña. Victoria. Vos encontramos unidos aquí por los lazos de la familia i la amistad, los cinco hijos de los Señores marqueses, los ocho nietos i tantos y tantos familiares y amigos de la más alta condiciona destacando el representante de S.M. el Rey Juan Carlos I, el Excmo. Sr. Duque de Maqueda y la infanta Dña Pilar de Borbon, que, a titulo personal honra, con su presencia el recuerdo de la Marquesa de Marianau, a toda su familia y amigos.
El 26 de julio último a las 12 del mediodía, nuestra querida Dña. Victoria recibió, de mis manos, los santos sacramentos de la Penitencia, Unción de los Enfermos y Viático.

Su enfermedad iba agravándose día a día me uní al profundo pesar de la familia, nobleza de Barcelona y amigos,cuando, su querido hijo, Dn. Alfonso de Fontcuberta, conde de Solterra, me comunicaba la triste noticia de su muerte.

El martes pasado dia 20 en el propio palacio de la calle Moncada donde ella había vivido, junto con su marido e hijos, la mayor parte de su vida, celebré una sentida misa de "corpore insepulto". Al día siguiente 21 de octubre fue su cuerpo fué inhumado en el panteón familiar en Sant Julia de Vilatorta.

Doña Victoria fue adornada desde su nacimiento con los dones de la naturaleza y la gracia. Por el batuismo recibió el supremo don de la filiación divina; fe, esperanza y caridad fueron infusas en su alma.

Nos salva la fe infusa, el don inmanente de la filiación divina, pero Dña. Victoria a través del ejemplo de sus nobles padres, de la educación e instrucción que fue recibiendo, a medida que iba creciendo y madurando, llegó al conocimiento intelectual de que era hija adoptiva de Dios y heredera del cielo: Supremo don, suprema dignidad, suprema esperanza. Por un lado iba siendo conciente de cuanto recibía por tradición familiar, pero por otra que nada puede superar a la dignidad y esperanza de la filiación divina.

Las gracias actuales actuando directamente en su mente al compás del conocimiento de la verdad cristiana, le ayudaron a profesar su fe. Lo que dijo san Pablo a los Romanos en otro tiempo se realizó también en ella :"Ese Espíritu y nuestro espíritu dan un testimonio concorde : que somos hijos de Dios; y si somos hijos también herederos...". Con este convencimiento vivió la vida en cristiano en las coordenadas de su singular existencia.

Dña. Victoria, como todos los mortales... Nadie puede salvarse por sus propios méritos sino por los de Cristo. En nosotros todo es don y todo es gracia. Esta misa funeral en sufragio de su alma contempla desde la fe el objetivo de borrar los inevitables estigmas del desamor en el difícil paso por el escenario de esta vida humana.

Pero amados hermanos, distinguidos hijas e hijos, familia, nietos y amigos de Dña. Victoria, su vida fue una existencia en la que prevaleció, por encima de todo, el amor a Dios y a los hombres, esta capacidad de amar, y amor en si mismo que señala nuestra procedencia divina. Creados a imagen y semejanza de Dios, sólo amando vivimos conforme a nuestras raíces y, como cristianos, a nuestra naturaleza divina.

Su vida fue una existencia de amor, una existencia de fe, esperanza
y caridad."Amando a Dios todas las cosas cooperan al bien".
Ella amó a Dios amó también a sus padres, a su esposo, a sus hijos, nietos y demás familia.

Amó a Dios con una vida ejemplar de creyente, con su fuerte religiosidad siempre viva y presente en su vida ¡Cuantas veces tuve yo mismo el gozo de verla en esta Basílica que tanto amaron ella y su Esposo, para celebrar la Eucaristía dominical en la misa mayor de las 13 horas gozando de la Congregación, de amigos, del canto de la Escolaría!.

Amó a Dios, también, en el prójimo : "Tibi derelictus est pauper", dice la Escritura. Dios quiere que por mano nuestra y por ministerio nuestro el pobre reciba su ayuda. Ella amó al prójimo en la acción social y las caridades que realizó en mil ocasiones.

Dña. Victoria amó también la tradición familiar, tanto la propia de su particular familia, como la de su noble esposo. Fue consciente de pertenecer a la nobleza española y catalana y llevó muy alto la dignidad de sus títulos nobiliarios.

Amó también a este Barrio de la Ribera, a Santa Maria del Mar.

Los Marqueses de Villalonga hubieran podido dejar este barrio al compás de su deterioro y trasladar su residencia en otro lugar de Barcelona, pero ellos continuaron viviendo en su palacio de la calle Moncada, como signo de amor a la tradición familiar y de amor también a este Barrio y a sus habitantes.

Dña. Victoria Sama i Coll es ahora una hija de Dios que ha recibido ya la herencia suprema del Paraíso, ha recibido ya el abrazo personal del Padre. Sólo a través del cerebro pudo ella, como nosotros, registrar las experiencias de su larga vida, pero el cerebro, amados hermanos, es una víscera humana que envejece con el cuerpo y, aun mucho antes de morir, puede llegar a olvidarlo todo. Pero puesto que en Dios todos vivimos, nos movemos y somos, toda nuestra vida, todo nuestro devenir humano y religioso, los impulsos del corazón, quedan registrados indeleblemente en Dios nuestro origen y nuestro fin.

Mientras vivió Dña. Victoria en su periplo terrenal,

prisionera su alma del cuerpo, al ser el alma, de naturaleza espiritual, no pudo darse un intercambio entre el cuerpo y el alma. Así pues, según parece, no pudieron quedar en el alma impregnadas, como hemos dicho, las experiencias humanas. Pero como estas fueron si registradas en Dios, en el Ser Supremo, cuando el cuerpo a vuelto a la tierra del que salió en espera de su resurrección espiritual y el alma se ha unido al Creador, al mismo tiempo de recibe el abrazo divino han quedado impresas en ella, el alma, cuanto desde su infancia hasta su muerte fue realizando en la limitación del cuerpo.

Ahora, como ser espiritual recuerda toda su vida y nos ve a nosotros como nos ve Dios y a través de los vasos comunicantes del Dogma de la Comunión de los Santos, podemos, a partir de su muerte, relacionar-nos con ella con mayor amplitud y profundidad que antes.
Ella puede recibir de nosotros nuestros mensajes, y nosotros podemos recibir de el ella, des de el cielo, a través de este inmenso satélite de Comunicación, que es Dios, su intercesión y su ayuda.

Consolémonos mutuamente con estas palabras de fe, que han querido ser como un resumen y explicación del misterio de la vida y de la muerte al compás de la existencia y el traspaso de nuestra querida Dña. Victoria Sama y Col. Misterio de la tierra y el cielo, del cuerpo y el alma, de la naturaleza sujeta a la muerte, y del cuerpo que resucitará en el último día.

Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona. Funeral celebrat per el mateix el dijous dia 27 de octubre de 1992 a les 20h. amb participacio de l`Escolania.




Mònica Domingo Miró, 17-12.

1993 :


Aniversaris del Excm. Sr. Joaquim Monzó Lasala, espòs de la Excma. Sra. Mª Dolors Verge, pare del Sr. Joaquim Monzó Verge del Patronat de Santa Maria del Mar.

 

Homilia predicada per el rector de Santa Maria del Mar Dr. Francesc Tort, el 22-9-1993, en el desè aniversari de la mort del Excm. Sr. Joaquim Monzó Lasala, en presencia de la seva esposa l`Excma. Sra. Maria Dolers Verge Vda. Monzó, consol d`Hondures, fills Joaquim, Joan i Jordi, nores, nets i demés família.


El juliol de 1983 moria l`Excm. Sr. Joaquim Monzó i Lasala, home estimat en vida, i plorat després, per la seva biografia de bondat i grandassa que anà escrivint en el curs de la seva fecunda vida. Espòs i pare excel•lent, com empresari no sols creà cents llocs de treball, sinó que, a més, fou estimat per els seus treballadors per els que s`interessava personalment quant els hi succeïa qualsevol incidència de forma encara més especial quant es tractava de persones que realitzaven el seu servei prop d`ell.

El Sr. Monzó estimava molt aquest barri de la Ribera, reflexa, de tantes maneres, del batec i de l`historia de la ciutat de Barcelona. Visitava amb freqüència aquesta iglesia insigne de Santa Maria del Mar, gaudia deixant-se impressionar per la seva esvelta i magnífica arquitectura i omplir-se de la pau interior que tants, ell especialment, trobem dintre d`aquests temple.

Sí, des de 1983 tant la seva esposa Maria Dolors, com els seus fills, especialment el primogènit Joaquim , membre fundador del Patronat de Santa Maria del Mar, han volgut reunir-se cada any en els primers dies del mes de juliol, per celebrar una eucaristia per l`anima del Sr. Monzó.

Deia un autor francès de principis d`aquest segle, que “l`home, o es religiós o es supersticiós”. La diferencia entre uns i altres, des de el nostre punt de vista, radica en l`objecta i la veritat de la fe. Mentres que el supersticiós, portat per els seus temors e ignoràncies diposita la seva “fe”, en objectes, dies, temps, signes varis etc., el religiós, al nostre esguard, posa la seva fe en veritats revelades i formulades a traves de la filosofia escolàstica i de la teologia secular i fonamental. Mirat eixís, es l`amor a la veritat el que ens porta a descobrir la verdadera religió i a creure no en fantasies sinó en una doctrina revelada i científicament sistematitzada.

La raó ajuda més, que no pas dificulta, a la fe. Al mateix temps ens capacita per analitzar el context, l`abast i l`importància de les supersticions. La superstició, ella mateixa, es pista de quelcom sublim. Si no coneixem Déu en el context de la llei natural, o a traves de la Revelació, si no tenim clars l`abast de les veritats naturals i dels dogmes catòlics, no per això deixem de necessitar, de mirar o esperar d`on sigui alguna llum o alguna força que ens ajudi e il•lumini.

La certesa de la Religió Catòlica ens assegura que no tenim aquí una habitació permanent, que caminem vers la meta eterna. Ens assegura que a traves del Baptisme som constituïts fills adoptius de Déu , suprem do, suprema dignitat, suprema esperança. La fe cristiana, que ens diu que no devem pas mai desestimar la ciència i les experiències humanes per trobar el millor camí a tots els nivells, que podem i devem elevar el nostre esperit suplicant a Déu a través de l`oració, també ens diu que no podem pas posar la suprema esperança en les coses de la terra. La suprema esperança s`apoya i neix de la filiació divina. Aquesta esperança vàlida per la vida, vàlida per la mort. Quant tot ens falla, quant en el naufragi final cap salvavides ens val, la filiació divina ens obre les portes del Paradís.

“Fecisti nos Domine ad te, et inquietum es cor nostrum donec requiescat in te...” diu sant Agustí en el llibre De les Confessions. Hem sigut creats per Déu i el nostre destí es Déu.

Pregar per els difunts, a més de retre també un record públic als sers estimats i enyorats, mira també a la consecució de la gloria i al mateix temps que ens fa conscients de que lo més important, per un creient, es aconseguir l`abrasada del Pare en el Paradís al temps que, en el transit, produïm obre d`amor, aquestes obres d`amor que el nostre estimat Sr. Joaquim Monzó va produir generosament en vida quin etjemple es seguit també tant per la seva esposa com per els seus fills.

Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar.

Les demés homilies predicades en els diversos aniversaris del Sr. Joaquim Monzó Lasala es conserven també en l`arxiu del rector de Santa Maria del Mar, Dr. Tort.




Simón Johnson, músic, 17-12:


Funeral Simon Johnson 11-X-1993 – 17-XII-1993 Santa Maria del Mar

Al poc temps de la mort del mestre Simon Johnson, el Sr. Lluís Montenegro s’interessà per celebrar aquest funeral en sufragi i memòria de la gran figura del Sr. Simon Johnson, home profundament religiós, espiritual, sensible, admirador constant de la vida i dels homes en totes les seves facetes, fi psicòleg i pedagog. Va destacar de seguida per les seves autèntiques qualitats i dedicació musical arribant a ser no sols un excel·lent intèrpret de trompa i pianista, sinó un extraordinari director i fundador de cors, tenint l’honor l’Orfeó Català, aquesta institució de tant de nom i tanta historia, d’haver pogut comptar en la llista dels seus insignes director la figura del mestre Simon Johnson durant els cinc anys que van des de 1983 al 1988, deixant l’inesborrable record que aquesta assemblea i celebració demostren.

Si quan tenia cinc anys, a la pregunta “Què vols ser quan siguis gran?” va respondre “Vull ser bo”, pocs dies abans de ser cridat al Paradís, en un exercici literari per perfeccionar el seu angles de caire comunicatiu, útil per l’obra que estava escrivint titulada “La capacitat de meravellar-se”, que ha quedat inacabada en el citat exercici literari que va resultar el se un profètic epitafi després de relatar part de les seves vivències, acaba dient textualment parlant d’ell en tercera persona: “La música fou la seva professió, però fou més la música la forma con ell comunicava no solament la presència, la fidelitat i l’alegria de viure en l’Esperit, sinó aquell profund i terrible misteri que traspassa tot coneixement”.

Entre músics i músics hi ha un abisme, uns són globus inconsistents inflats pels mitjans de comunicació i per sofisticats interessos comercials i econòmics i d’altres són autèntics artistes i professionals. Tot allò important es troba com amagat als ulls de la gent poc preparada. Simon Johnson fou un músic i una personalitat viva e inquieta. Les mateixes paraules del epitafi ho diuen tot, ell no fou músic com a simple professió sinó com a vida i així tant la seva fe en l’Esperit, com en aquell que “traspassa tot coneixement”, estava lligat a la música. Només es pot triomfar mirant el triomf no com a folleraca i propaganda, sinó com una pròpia satisfacció i utilitat pública, quan hi ha una adequació entre la vocació, les aptituds íntimes i la professió o activitat, aquest fou el cas del nostre estimat i admirat Sr. Simon Johnson.

Sí, però la seva esposa Judith Espejo Moran i els seus fills, els seus amics i familiars tot i ser conscients de quant hem dit, troben a faltar la seva presència entre seriosa i jovial, la seva mirada penetrant, la seva experiència musical, el seu amor d’espòs i de pare.

No m’allargaré pas. Ell ja s’ha trobat amb aquell “que traspassa tot coneixement”. Aquesta definició del ser suprem denota una fina intel·ligència. Les dificultats que tenim els humans per trobar i comprendre a Déu a les categories analògiques, de tal manera el desfigurem, que es con negar-lo objectivament ni que creiem en Ell. Déu és sempre aquell que “traspassa tot coneixement”, és veritat que Crist l’ha revelat com a Pare, Fill i Epserit Sant, com el Déu del amor, però tot i això, és el que depara tot coneixement”.

Ara podríem meditar sobre quina és la vida que Simon gaudeix en el Paradís, però havent après la seva lliçó del que Déu i tot lo espiritual “traspassa tot coneixement” no ho farem pas periteneu, però si més no per consolar als qui plorem la seva absència, que recordi, per acabar, qu een el Paradís gaudim de déu i amb Déu de tot bé.

En vida Simon gaudí de molts bens, ara de tots els bens i la comunicació és un d’ells.


1994 :
Pere Gubianas Ubach, del Consell de la Vint-i-cinquena. Empresa de Formatges amb seu al Passeig del Born,13-1.

 

Funeral del M.I. Sr. Pere Gubianas i Ubach celebrat a la basílica de Santa Maria del Mar el 13-1-1994, presidí l`Eucaristia i predicà la següent homilia el seu rector Dr. Francesc Tort Mitjans. (El Sr. Gubianas va morir d`accident fortuït en la seva pròpia casa, l`homilia respon a aquest fet)


“Matrimoni i morralla del cel detalla”, diu l`adagi popular, volent indicar que si be tot està en les mans de Déu, que ni un cabell cau sense el beneplàcit del Senyor. Si en lo, diguem-ne, d`escassa importància Déu hi es ¿com no hi serà en lo transcendental? ¿Com no en l hora de la nostra mort?. Quant des de la fe diem que estem predestinats, que està escrit el dia l`hora de la nostra mort ho entenem malament. ¿Hi ha alguna persona o alguns grups molt Intel•ligents que ho puguin entendre be?, no. Ningú no ho pot entendre per la senzilla raó de que els nostres coneixements, la nostra capacitat racional son limitats. Hauríem d`esser deus per comprendre el misteri de la predestinació i de la gràcia.

Nosaltres coneixem, per revelació del Crist, el Fill de Déu, dues afirmacions, dues premisses que, des de un punt de vista purament reacional-humà, això es, d`acord a la nostra capacitat d`esbrinar les essències, son, quasi, contradictòries. Per una banda diem que estem predestinats per el Senyor des de tota l`eternitat i per l`altra afirmem que som lliures, que Déu ha posat a les postres mans la possibilitat de dominar la terra, o com diu aquella dita : “A Dios rogando y con el mazo dando”, que suposa una intervenció directa de l`home en la seva pròpia vida. Partint de l`experiència de la nostra limitada capacitat racional, en relació amb el Creador, ens hem de quedar amb les dues afirmacions, estem predestinats i som lliures, però sense poguer-les compaginar, admetent que Déu si pot. Per una banda estem predestinats i, per l`altra, nosaltres podem dominar la nostra vida, podem dominar la terra. En el fons es tracta d`un misteri pròpiament dit. Lo pitjor que ens podria passar, crec, seria creure que sabíem com compaginar la llibertat i la gràcia, la predestinació i el dominar la terra, seria com caure en una niciesa imponderable. Si en prou feines coneixem el nostre propi cos, ¿com podrem penetrar allò que de sobrenatural hi ha en nosaltres?

El nostre estimat Sr. Pere Gubianas i Ubach va ser cridat per Déu el dia 5 de desembre de 1993, d`una forma singular, va morir d`accident, el seu organisme hagués pogut, en si mateix considerat, viure molts anys, estava be, s`el veia encara fort. Però els designis de Déu son inescrutables, una sèrie de circumstancies varen confluir, de forma excepcional, i el nostre estimat Sr. Gubianes es va trobar de sobte a la presencia de Déu, del seu Pare en qui sempre cregué i esperà i va rebre l`abraçada dels fills de Déu.

El Sr. Gubianas, que havia nascut a Gaià, el 31 de maig de 1914, va contraure matrimoni a Solivella amb la Sra. Ramona Cabestany. Déu no els donà fills però sí nebots, destacant el Sr. Jaume Cabestany i Marimon, que s`estimaren com a pare i fill, i com a tal, superat el gravíssim trasbals, ha volgut que el seu il•lustre oncle, membre del molt prestigiós Consell de la Vint-i-cinquena de Santa Maria del Mar, tingues, en aquest templa, que ell tant estimà i a recer del que va començar el seu negoci, aquesta missa funeral en sufragi de la seva ànima. També eixís confortà l`ànim de l`esposa i, germana seva, Sra. Ramona Cabestany, que Déu va salvar del mateix accident en el que el seu estimat marit moria.

Les notes característiques de la personalitat del Sr. Gubianas, que, del no-res, arribà a crear el quasi imperi del formatge a Barcelona, son les d`un fill d`aquesta terra, educat, des de petit, en la fe cristiana i en la responsabilitat laboral i comercial. Home amant i afectuós amb la seva esposa, amb els seus nebots i amb tots els seus col•laboradors, en la línea de l`exigència, sense la qual res es menten, res perdura, res es rentable. Ell, originari del ambient comercial del Born va sapiguer anar transformant la seva empresa fins a fer-la capdavantera a Barcelona. Entre altres coses el Barri de la Ribera li ha d`agrir que, en el, diguem-ne programat naufragi del Born, ell permaneixés en el Barri com els seus amics el Sr. Pere Acarín, el Sr. Enric Gispert, el Sr. Bonavia, les Germanes Casals, les importants empreses Joval, Mauri, Malich, Pueyo etc.

El Sr. Gubianes tenia una edat proa avançada, 79 anys. El poguer viure molt, el ponderar els anys que Déu ens dona en aquesta vida de trànsit vers el Paradís, devegades es pot confondre amb una certa vanagloria, en un cert orgull, en un volguer ser més que els altres. Déu ens crida quant Ell vol i es precisament el dia de la mort que els cristians celebrem com a definitiu, com el dia de gloria. Quant naixem s`ens dona el toc de sortida en la competició de la vida en la que hem d`anar creixent en edat i en gràcia. En les competicions humanes se celebra sí la sortida, però més l`arribada a la meta. La mort, per els cristians, es la meta, perquè es la llum, la vida definitiva. Es ven humà que tos vulguem viure molts anys, que els nostres envellessin, però més aviat hem de dir sempre “In manu Deo sumus”, “estem e les mans de Déu”, que es faigi la seva voluntat …

Avui celebrem el moment en el que el Sr.Gubianas, va fer el cim, va arribar a la meta. Ell, a partir d`aquell moment, gaudeix de Déu i “amb Déu de tot be”, també del be de la comunicació amb la seva esposa Ramona, amb el seu nebot Jaume i amb les seves nebodes, demés familiars i amics. Nosaltres, avui, preguem per ell des de la convicció cristiana de que ell pot intercedir per nosaltres davant del Pare, Déu, en el Paradís on ell viu per sempre.

Dr. Francesc Tort Mitjans, rector de Santa Maria del Mar

 


Excm. Sr. Josep Mª Figueras Bassols, President de la Cambra d`Industria, Comerç i Navegació de Barcelona, l`homil·lia predicada i més informació es troba també en aquesta Web clicant aquí. A continuació informació relativa a l'esdeveniment i l'homil·lia.

Cambra de Comerç, Indústria i Navegació. Consulat del Mar

Des de 1985 vareg presidir l`Eucaristia de Sant Marc patró de la Cambra de Comerç, Industria i Navegació. Al cap vespre anava a la Cambra i Llotja i en un acte solemne rebia el jurament dels nous consols dels Consolat del Mar. Els primers anys, com aquest del 24 de març de 1987 presidit per el Sr. Josep Mª Figueras, president de la Cambra, jo, com a rector de Santa Maria del Mar, rebia el jurament sense intervenció del conseller de Justícia de la Generalitat. Més tard el dit jurament es feu davant dels dos, La Consellera, en aquell cas, i un servidor. La figura del Sr. Figueras i el seu record em porta a publicar, seguidament, l`homilia que vareg predicar a Santa Maria del Mar en motiu de la seva mort el 30 de març de 1994. Previ a l`acta tingué una entrevista amb llurs fills.


HOMILIA EN LES EXÈQUIES DEL EXCM. SR.

JOSEP Mª FIGUERAS I BASSOLS

L`Excm. Sr. Dr. Josep Mª Figueras i Bassols va néixer a la ciutat de Barcelona el 18 de desembre de 1929 on va morir el 30 de març de 1994. Major de cuatre germans, estudià en l`Escola Virtelia, cursà seguidament la carrera de Dret i Ciències Polítiques a l`Universitat de Barcelona, passant després a George-Town, USA. En el 1954 va contraure matrimoni amb la Sra. Virginia Costa, els seus fills Bruno, Virginia, Carlos, Romàn i Verta.

El Sr. Josep Figueres entrà en l`historia com un dels personatges més destacats e influents de la vida social, econòmica i política de Catalunya, Espanya i Europa. El seu tarannà obert, penetrant i respectuós el portà albirar lo bo i millor de cada persona i poar-hi llurs virtualitats. Aquest talen de líder el rodejà d`òptims col•laboradors. Les dificultats inherents a les seves altes responsabilitats lluny d`inhibir-lo l`esperonaren sempre. L`interessaren totes les maneres i filosofies de viure, pensar i organitzar-se. El captivà l`Historia, la literatura, la música, les arts plàstiques etc., també la naturalesa i l`esport.

No es estrany, dons, que persona de tant eminents qualitats assolis, en les peculiars coordenades del temps i espai, càrrecs de la màxima rellevància, com, entre d`altres, el de President de la Cambra de Comerç, Industria i Navegació de Barcelona, entitat vinculada a Santa Maria del Mar lo que el portà a mantenir la millor relació amb aquesta Basílica i amb mi mateix. Durant els dotze anys del seu mandat estel•lar la Cambra assolí metes tant importants com, entre d`altres, que els arbitratges del Consolat del Mar recuperessin el reconeixement legal que anys enrere havien perdut.

El Sr. Figueres destacà, també, de portes endins, en el si de la seva família, en les relacions amb la seva esposa Virginia i els seus fills. Fou un espòs i un pare “fascinant”, com afirmen els seus fills, que va sapiguem donar-se a si mateix excel•lint en el difícil arts d`arts, educar. La seva principal influencia educativa en el si de la família fou predicar amb l`etjemple de treball, respecte, prudència, d`insinuacions oportunes etc. aconseguint, en tot moment, una família ben unida.

“El Senyor es bo amb els qui hi confien, amb tots quells que el cerquen. Es bo d`esperar silenciosament la salvació del Senyor”, hem llegit en la primera lectura. Aquesta cita resumeix l`esperit de recerca, el delit de llum, de veritat, de certesa, de racionalitat, del esperit selecte del nostre germà Josep Mª.

Si be un dels consentiments més universals, vius en tots els temps, llocs, cultures i religions es la vida futura, més enllà de la mort, aquesta seguretat i certesa absolutes es veu emboirada per diverses raons. Mancats de les respostes adequades, als diversos nivells d`intel•ligència e imaginació, sobre el nostre origen i fi, son molts els que confien en el Déu que no veuen i en la vida futura que no comprenen. El dubte es una expressió, una forma de fe, de vida intel•lectual profunda, i, àdhuc, de lògica quant tots, de fet, ens movem, naveguem per el mar de la religió i del pensament, amb vaixells inconsistents, insegurs.

Es veritat que cal pendres seriosament la vida, però, potser, donem massa importància al cos com a tal, a la vida humana, a la societat. En el fons, almenys durant uns anys de la vida, i alguns sempre, ens creyem quasi creadors i no ens donem conte de que el nostre cos es pot considerar com a simple rèplica de l`esperit. Vivint en el cos, arribem a afirmar tant el nostre esser material que no podem, quasi, comprendre com es pot veure sense ulls, sentir sense orelles, pensar i recordar sense cervell. Lo normal i millor seria poder gaudir, sense l`instrument material del cos, de tot allò que es realment existent fora d`ell, que continua també fora de nosaltres quant s`entelen els nostres ulls humans a causa de l`enfermetat, vellesa o, be, de la mort. Des de aquest punt de vista, que no se sustenta en la metodologia científica, les necessitats del cos serien simples imperfeccions i la seva consecució suplències de l` esperit.

Si hom no Elvira, o no admet, l`existència de camins més lligats a l`imaginació que a la raó, quant s`ens desfà aquesta casa terrenal, quant les nostres facultats minven, situats en un medi que no podem comprendre del tot, ens pot invadir una certa angoixa. Havíem donat tanta importància al cos, ens havíem sentit tant decisius, havíem intervingut, desvagades amb tanta força, en el devenir de les coses, que no ens hauríem donat comte que, si tot acabés en la mort, la vida seria com un joc que governa l`atzar, com un somni sinó advertíssim o no admetéssim de que, tota vida, lluny de respondre a una casualitat, es una providència, que venim de Déu i a Ell retornem.

Tot el nostre passat, ni que encara l`anéssim guardant en la memòria, o s`ens fes ressò l`anàl.lisis històric, hauria mort si no hagués quedat imprès, asegurat, cert, en Déu. Els pensaments, els designis d`alt abast, les accions, els impulsos del cor del nostre estimat Sr. Josep Mª Figuera, la recerca de la veritat, l`esperar silenciós, tot hagués ja finit, mort, acabat, si Déu no en fos el garant etern. Ell, ara, està en el Déu, Ser Sobrem, que va cercar en la penombra, en la foscor, el dubta, i amb Déu gaudeix de tots els bens, els del seu passat i el be de la comunicació. Des de aquesta fe, quasi universal, vosaltres, esposa, fills, familiars i amics podrem continuar gaudint del do espiritual de la seva presencia i comunicació. El credo cristià formula aquesta be amb el dogma de la Comunió dels Sants. ..../....






Baltasar Cubells Rubió, 15-11.

Jaume Fransesch, violinista, 19-11:


Funeral en sufragi de Jaume Francesch 29-XI-1994

En nostre estimat Jaume Francesch, eminent violinista i pedagog, espòs i pare excel·lent, ha mort als 52 anys. La seva mort ha sigut sentida en gran manera pels companys, els deixebles, tot aquest món de la música que a Barcelona és tan viu i extens. La mort és més impactant si esdevé a dins de casa, entre els sers més estimats.
Així el traspàs sobtat del nostre estimat Jaume Francesch ha sigut, com és natural, sentit especialment per la seva esposa Sra. Mercé Serrat i pels seus fills Jaume, Mercé i Pilar. Ens hem congregat avui a Santa Maria del Mar per pregar per ell i per meditar sobre el seu traspàs, per plorar la seva absència però també per acompanyar a la seva esposa i fills en aquest moment tan dolorós.

En Jaume era una persona que tingué dues grans passions: la música i la família. Quan retornava a casa del seu treball musical i pedagògic volia posar-se al corrent de tot el devenir familiar, de tots els fets, dels sentiments, que s’havien originat durant les seves absències. S’interessava pels problemes i les il·lusions de cadascú perquè sobre tot sabia escoltar.

Va ser en certa manera una mica pare de tots els seus nebots i dels amics dels seus fills. Li agradava estar envoltat de joventut. Tenia molt bons amics. En Jaume Francesch era un home comunicatiu. S’estimava la vida, n’era un apassionat. Li agradava llegir, el cinema, la natura, l’art... i volia compartir amb tothom, que estimava, allò que ell sentia i vivia, allò que estimulava els seus sentiments i el feia viure.

Si en el camp específic del difícil art de violinista arribà a les cotes més altes del prestigi i del mestratge, en la seva privada fou un gran espòs, pare i amic.

“Estimats, nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida; ho sabem perquè estimem als germans. Qui no estima continua mort” ens ha dit Sant Joan en la primera lectura. Heus aquí com estimar dona la vida, l’amor no sols ens permet viure la vida en el trànsit per la terra, sinó que és la força per no morir mai. Estimar a Déu i als homes és la vertadera vida. És vida i virtut mentre vivim aquí, és glòria, felicitat, visió de Déu i amb Déu de tot bé, en el Paradís.

Déu ens va crear perquè l’estimem en la vida i gaudim d’ell per sempre en el Paradís.

Jo sé, estimats germans, que la nostra raó i la nostra imaginació ens poden portar a dubtar de tot adhuc del Paradís. Des d’un punt de vista argumental podríem trobar raons per creure i negar la vida futura, per considerar que tot acaba amb la mort i per argumentar, no des de la fe sinó des de la raó, la veritat del Paradís, la vida després de la mort.

Els arguments, les afirmacions, les estadístiques, d’ara i sempre, dels que no creuen o dubten sobre l’existència de l’anima immortal dels que hi assenteixen plenament i hi creuen, tenen un abast molt diferent.
La fe en la vida futura es pot considerar com un consentiment universal existent en tots els pobles i tribus de la terra. Sense el Paradís la vida humana perdria tot sentit, seria una simple successió biològica d’uns sers animats que van morint deixant un petit rastre que les generacions futures es van cuidant d’oblidar i d’esborrar. Sense l’anima immortal la vida de l’home sobre la terra no seria altra cosa que una vida sense més elevació que l’ordre animal.

Si la nostra ment ens eleva a Déu, a esperar en Ell en el Cel, i si aquests sentiments, quasi innats en nosaltres, no fossin, de fet, satisfets, seriem un sers burlats, enganyats, sense correspondència amb lo que sentim i som. Però si la raó ens ajuda a posar-nos en la pista del Paradís, més encara ho fa la Religió. Sobre tot quan, com els catòlics, gaudim de sòlids criteris de credibilitat, sinó sobre certes estructures eclesials, si sobre l’essència i la veritat de la vinguda de Jesucrist, la seva Redempció, la predicació de la veritat que és, en últim terme, el Paradís. Aquí a la terra no hi pot haver ni hi ha una veritat absoluta en tres, lo que en un segle fa l’altre ho enterra.

L’Evangeli que hem llegit, comparat amb el relat final de la vida de Jesús abans de la resurrecció quan diu al bon lladre “Avui mateix estaràs amb mi en el Paradís”. Tots els testimonis de la presència de Jesús, dels seus miracles, de la seva mort i resurrecció són tants altres arguments en favor del Paradís.

Els estudis teològics profunds cada vegada són més escassos, cada vegades més vivim faltats d’arguments sòlids que ens ajudin a creure sòlidament en la vida futura i això és lamentable no perquè amb ells ens puguem desentendre de la lluita diària, del amor pràctic, de la germanor universal durant el trànsit per la terra, sinó perquè el present no ens faci perdre de vista el futur del Paradís.

L’amor, la religió i la música volen ser idiomes universals. Ells, igual que les diverses llengües, tenen arrels, sons, sintaxis i ortografia diferents, però ells tres són éssers per la comunicació. Quan l’amor, la religió i la música esdevenen lliures són valors universals. No és tant difícil entendre aquests llenguatges con altres molts, tot ens porta a estimar, tot ens porta a les pistes del Creador i tot ens porta a la naturalesa que és música en el vent, la pluja, el mar, els rius, les cascades, els ocells i demés animals, es música en els sentiments interiors dels homes. Els tres principis, Déu, amor i música es complementen i un porta a l’altre. La música, per lo tant, per la seva part, ho abraça tot.

El nostre estimat Jaume Francesch va copsar allò universal en els tres principis fonaments: al cercar la veritat, adhuc dubtant, es dirigia al Creador, estimà a la família, als amics, als deixebles, a la professió, i no sols escoltà la música de la natura i dels homes sinó que ell, personalment, es va dedicar a la difícil tasca d’interpretar-la amb el violí, que és l’instrument que, potser més que cap altre, demana la confluència de la llibertat, la disciplina, la ciència musical connectats amb els sentiments més íntims.

Cap dels tres elements ha mort en Jaume, posseeix a Déu en el Paradís, des d’allà pot continuar el bé d’estimar i relacionar-se espiritualment amb la seva esposa, fills i amics, aquesta insuperable simfonia que uneix el cel i la terra.



Pedro Caballero Tordecillas, 20-12.

1995:
Frederic Torelló, 24-1.
Lorenzo Oviedo Rodriguez, 7-2.
Missa funeral per els difunts del Excm. Sr. Pere Acarín, del Consell de la Vint-i-cinquena, Consol del Consolat del Mar, del Patronat de Santa Maria del Mar, membre de l`Agrupació Excursionista de Catalunya.
Excm. Sr. Antoni Algueró Algueró, president del Gremi de Tipògrafs de Catalunya. Personatge destacat per el seu afecta a Santa Maria del Mar i al seu rector, 19-4.


El rector de Santa Maria del Mar, Dr. Francesc Tort, a partir de 1995 fou sol•licitat, també, per diversos feligresos i celebrà el funeral amb homilies de fons biogràfic les de :

Jordi Solsona Claramunt, jove del Barri que sofrí una dissortada crisis, 28-09-1996.

En el desè aniversari de la mort del Professor Llic. Enric Gispert i Fabré, Mestre de Capella de Santa Maria del Mar, eminent musicòleg, principal promotor de grups de Música Antiga a Barcelona ,27-12-2000.

Francesca Ribé Aguado, mara d`en Joan, cap del Esplai Itaca de Santa Maria del Mar, que havien viscut tota la seva vida al C/ del Rec fins feia pocs mesos que. Mara i fill, es traslladaran a Girona, 20-06-2001.

Maria Victòria Franco Clavel, l`apòstol seglar més destacada i coneguda de quasi tot el segle XX a Santa Maria del Mar : Catequesis, Escola Parroquial, Càrites, malalts, Residencia d`Ancians. Propagandista de diversos moviments d`Acció Catòlica de Barcelona i Catalunya, de verb fàcil .Cremant Santa Maria del Mar hi entrà amb la seva cosina Anuncia i recolliren les Especies de Pa Eucarístic espargits, sense ser incomodada. En el seu pis del Passeig del Born durant els anys 1936-39 acollí i ajudà a diversos sacerdots de Barcelona, a on, també, se celebrava missa. En aquets anys treballà d`infermera a l`Hospital Militar procurant-hi, amb silenci, auxilis materials i espirituals. Coneixia i era coneguda de tot el Barri. Gaudia d`un criteri exacta, independent i lliure en tots els temes. Amiga de la Sra. Rosita Nonell fou, principalment ella, la que informà al rector, Dr. Tort, que la tal Sra. Nonell en diverses ocasions havia dit a ella, i a d`altres, que cedia per erigir-hi una Residencia d`Ancians de feligresos del Barri de Santa Maria del Mar, la seva casa de 200 metres quadrats i els baixos d`altres 200 dels carrers Canvis Vells,1, amb cantonada C/ Aniseta, i el local del C/ Canvis Nous. A pesar de que l`Escriptura aclara que cap dels edificis poden ser ni venuts, ni llogats, aquest últim local, es troba, ara ( onze d`octubre de 2007) llogat. Amb el referit document escrit de la Sra. Franco, i d`altres, el rector, Dr. Tort, procedí a recordar-ho als hereus i, finalment, a l`any 1988, es donaren els dits edifici i local amb escriptura pública. Dissortadament aquets locals, donats per fi tant necessari, Residencia d`Ancians, es començaren a utilitzar com a Rectoria i Despatx Parroquial a partir de 1997, tot hi existí la rectoria i el despatx en l` edifici, propietat de Santa Maria del Mar, del C/ Sombrerers 6. Moltes publicacions senzilles d`Església es feren ressò de la figura de la Sra. Franco en motiu de la seva mort, als 92 anys, esdevinguda el 4 de juny de 2002. La meva homilia recordà, entre d`altres, els trets biogràfics d`ella que han quedats, suara, relatats.

Paquita García Quero, germana de la Pilarín i de la Anuncia. Molt coneguda i estimada a Santa Maria del Mar a traves, sobre tot, de la tenda de la Pilarín al C/ Sombrerers , 17-09-2004.

Maria Refael Balaguer, 12-03-2005.

Ramon Servet Colom, músic, de gran humanitat i tracte deferent, 2006.

2007:

Funeral de Lluís Perdigó Sardà: 17-10